Emigdi Subirats i Sebastià

ANHELS DE CANVI

Sé de terres on la neu
cobreix els conreus de l’home.
Un pagès gaudeix de la terra.
Un ésser que estima.
Ix el sol arreu dels camps.
Cerquem la vida en natura,
de sobte, una cirera creix.
Segur que hi ha alternativa.
Encara ens espera
un món sense cap problema.

Un home pobre, un rodamón,
una ciutat sense cap emblema.
Uns sentiments llunyans,
unes ombres fosques,
uns somnis amb frontera.
Un xiquet que escolt els vents.
Una joia fugissera.

Colliràs taronges oloroses
en la tardor imprecisa
d’un any que gela les plantes.
Retrobaràs els mots precisos
per contar novles històries
en un jardí pintat de tonalitats
ben clares.

Ressonen veus, molts de sons
entre les branques dels arbres.
Càntics dels vents són
que alteren l’aire
i formen foc
en el món del silenci.

És un viatge lent
amb una espera aspra,
en un dia clar
on es respira l’aire
d’una mar calmada.
Jo sé on vaig
on s’acaba l’aventura fugirtiva
d’un ésser que anhela 
un canvi.

No crec amb valors d’estats,
botxins de sensacions innates,
mai no floriran els pensaments
en llengües estranyes.
Els noms engendren moltes
coses, cultures perennes
com el mar i les muntanyes.
Grandeses i realitats es confonen,
i formen nacions completes.