Emigdi Subirats i Sebastià

Vent de tramuntana i de dalt,
contra remolins infames,
treiem la nostra sang.

Se sent una llengua ancestral,
s’amaga el botifler militant
i encadena rialles de maldat.

En Raimon encara canta l’Ausiàs.

II
Ix un estel que il·lumina
la vella terra del Delta,
el sol asseca la plana
s’endinsa en ella mateixa i vessa,
vessa un munt d’esperaná
del gran mar, les muntanyes,
i el riu i els càntics
d’espècies que se’n van
i tornen i construeixen  
un món sense igual.

III
Sé que l’aigua és pura,
rega la nostra terra
inicia el cicle de la vida
amb mils sabors de casa.
És l’essència sana
com un ocell al cant de l’alba,
poesia de natura idealitzada.
Que som d’un poble de plana,
amb gent que tant treballa,
s’alegra i avança
amb un dot que ens agermana.
Eixe és el poema
que desperta l’ànima,
davant de tanta, tanta ànsia.

IV
Hem bastit el propi món
en terra gens àrida, amb un riu
d’aigües blaves
i un delta encara verd,
amb ànecs que mengen peixos
i volen per l’aire encara nostre,
mentre ens els deixen els qui manen.