Emigdi Subirats i Sebastià

El crit de la multitud
encongeix l’ego
minoritza les virtuts personals
desperta el sentiment social.

Sóc present
en l’ésser de la vida
quelcom més que respirar.

La mar, la mar,
qui l’ha engendrada
sabia bé què creava!

Les llàgrimes d’alegrai
contagien de pena
el plaer de somriure.

Sé d’aquell que existeix,
i troba el que troba
dins d’ell mateix.

Crido al futbol,
m’emociono
un gol és el poema de l’excitació,
el màxim de l’orgasme col·lectiu. 

No som altra més cosa
que éssers humans
amb rostre, amb consciència
sense importància.
Els pobles oblidats del seu paper.

Els vents de poder
ens alliçonen.
Uns moments poderosos
però innocents.
La cultura alterada
més d’un instant.

Sempre,
paraula d’embriaguesa enverinada
– vertadera o una farsa –
La idea incompetent d’una pràctica,
uns vestigis ancestrals,
una filosofia tota impura.

Admiro l’estudi acompassat
de l’aigua com a essència primera.
el foc i la terra en conseQüència.
El llamp de les clarors
i les forces ocultes.