Emigdi Subirats i Sebastià

Dubte

I
Com els ametllers que no tenen fulles
perennes en l’hivern del fred més dur,
i renaixen amb la més bella de les flors
i l’olor perfumada d’entretemps.
Broten arreu les esperances
en l’estació quan l’ànima s’altera,
és l’hora de comiat de les brases
que ens han acompanyat el blanc hivern.
Sisí recupera protagonisme
som en tems de quaresma
de càntics celestials i perennes
esperança per un demà més just.

I és de justícia,
divagar pels solidaris móns que existeixen,
on la natura segueix sent ben pura
i els núvols rojos de la llum més clara.
S’han perdut els núvols grisos de la pols,
bec assedegat d’un càntir dels d’abans
que refresquen els paladars necessitats.
Una cançó embriaga tots els cors,
emana passions desorbitades,
melodia subtil d’aquestes contrades.

II
Coldre les angúnies que gatgegen
i no acaben d’eixir, hi ha medicina.
Mira la lluna pel bisell com un gatge
quimèric il·lusori, vacil·lant
emocionat com un so de la lira,
sentiràs com una quimera t’envaeix
provocant al·lucinacions sinceres,
irreals, mentideres i amoroses,
forjant uns somnis de colors
on regna el roig del foc
– pare de totes les coses –
que crema, ardeix, dóna un caliu
extraordinari i es mescla de misteri
fins arribar a camins infinits,
on es conjura i acaba l’aventura
passant el sedàs a la vida.
Se’n riuen de la innocència
si et tenaç tindràs paciència
no hi haurà titubeig davant de l’ordre.