Emigdi Subirats i Sebastià

I
La nit s’escampa tranquil·la
a expenses de la lluna que il·lumina
i li dóna resplendor.
Els sons dels grills alegren la foscor
et fan sentir veritable sabor a natura,
ells que regnen durant la nit.
La calma s’escampa
i una buidor innocent omple
la capa densament habitada  .
Quan algun boig que corre massa
trenca la rutina nocturna
i desperta novament la terra,
la queixa és vana.
En un segons torna la calma.
El dormir silenciós que no para,
quan es dorm no es parla.
La nit té quelcom d’humana.

II
Caminava a pas lent,
arrossegava els peus,
desconeixia la pressa,
gaudia de la força dels arbres.
Comunicava puresa
d’aire,d’esperit,d’enteniment.
La terra desprenia
uns altres aires, d’enyor,
omplert de tendresa
verge. Els fruits maduren
i el vent s’endú
la sorra deserta.
Els pinars, les oliveres,
els tarongers d’atzabars magnificents,
la flor dels ametllers rosada.
Desperten greus sentiments,
en uns cossos aliats
a les pureses verdes.

III
Era l’hora freda de la nit,
l’estació de les foscos més temoroses,
els sorolls ombregen els instants
d’angoixa calumniosa. 
Davant la llar respira la calma
aliberadora d’ànsies mal oloroses
que castiguen els pensaments
en moments de desolació permissiva.
El roc roc de la granota envaeix el silenci
acompassa veloçment el respir dels astres,
una nit sense estels és malaltissa.

Tornen les veus d’altres sistemes
en altres temps més lloables
feien bandera d’idees sanes.

Paraules realitzables desvetllaven
ritmes de sons més vertaders
i ressonaven en una nit de lluna plena.
La nit nua de desesperances,
escoltava poemes creadors d’essències
en uns contorns nocturns plens d’il·lusions.
Noves granotes roquen,
buiden els silencis i les pors,
instant de melodies barroques
que calmen els anhels de solituds
mal enteses, inodores,

sense el sabor d’un bon destí. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!