Estimat Miquel Àngel, Encara em perdura la joia d’acompanyar-te, dissabte 29 de novembre a l’Antic Molí d’Ulldecona, mentre rebies el premi Lo Grifonet d’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre. Aquest guardó, que pren com a símbol el brot de la mostra de l’olivera, reconeix la teua convicció, el teu arrelament i la teua tenacitat
Vora l’Ebre, l’hivern fa casa, una boira fina el riu acaricia. Les canyes tremolen amb un sospir, i l’aigua murmura secrets de gel. El vent glaçat recorre els camins, trenca la calma entre els arbres nus. Els ànecs volen amb una dansa lenta, sobre reflexos d’argent i blaus. El sol tímid toca la ribera, i
Francesc Gimeno: la llum callada del riu Hi ha artistes que neixen per a la posteritat, fets per lluir sota focus i ser citats als llibres d’història; d’altres, però, semblen néixer per a una mena de discreció essencial, com si el seu art hagués estat pensat no per als salons, sinó per a la vida.
Benvolgut Fermín, He volgut escriure’t aquesta carta com a seguidor del Barça des de la infantesa, amb una passió que la meua família ha viscut i transmès de generació en generació. Els meus pares, que es van casar el 29 de novembre de 1956 —una data que, amb ironia del destí, coincideix amb la fundació
Francesc Gimeno, l’artista indòcil que Josep Pla va convertir en mite Quan Josep Pla va decidir incloure Francesc Gimeno (1858–1927) a Homenots, aquell monumental retrat coral dels personatges més singulars del país, l’escriptor no només reivindicava un pintor poc conegut: estava construint un mite literari. Per a Pla, Gimeno no era simplement un artista; era
Francesc Gimeno caminava entre la gent com un silenci atent, amb els ulls oberts a tot el que respirava la ciutat i els camps, amb la mà disposada a capturar la llum que fugia del dia. No hi havia dramatismes en el seu caminar, ni heroïcitats artificials; hi havia la serenitat d’un home que coneixia
L’intercanvi escolar entre l’Institut Dertosa i l’IGS Sassenburg, de Gifhorn (Baixa Saxònia), celebra enguany el seu desè aniversari. Una dècada d’una col·laboració internacional que ha crescut, s’ha professionalitzat i ha esdevingut un projecte educatiu de gran solidesa, marcat pel compromís del professorat, la implicació de les famílies, i l’entusiasme de l’alumnat. Sobretot, la clara voluntat
Estimat Brian, Feia temps que volia escriure’t una carta com aquesta, i avui m’he animat. L’he escrita a Gifhorn, a la Baixa Saxònia, on estic d’erasmus+. Som amics des de 1988, quan vas arribar a Tortosa i jo era estudiant d’anglès. Recordo amb afecte com compartíem hores parlant anglès, descobrint costums, rient i aprenent junts.
Estimada Coia, Ja saps que admiro profundament la teua novel·lística i la teua manera d’habitar la paraula. Tanmateix, vull repetir-ho: admiro també la teua faceta d’actriu i rapsoda, la manera com fas respirar el vers, com la teua veu —melòdica, càlida, plena de matisos— esdevé una forma d’art. Quan recites, el mot es fa més
El 10 de juny de 2026 farà cent anys de la mort d’Antoni Gaudí (1852-1926), l’arquitecte que va revolucionar la manera d’entendre l’espai, la llum i la bellesa. Un segle després, Catalunya es prepara per commemorar l’Any Gaudí, una efemèride que servirà no només per reviure la grandesa del geni de la Sagrada Família, sinó
Benvolguda Aitana, T’escric amb una emoció profunda i amb el cor ple d’orgull, per l’admiració que sento per la teua persona. És difícil expressar en paraules el que sentim molts i moltes quan et veiem jugar, quan et veiem triomfar, quan et veiem aixecar el cap i defensar, amb naturalitat i convicció, tot allò que
Estimada Montse, Voldria començar aquesta carta parlant del que més valoro: la nostra amistat. Una amistat sincera i càlida, feta d’afecte, respecte i complicitats compartides al llarg dels anys. Amb tu i amb Domingo hem compartit cultura, poesia, converses, somriures i records —i tot plegat ha anat teixint una relació que per a mi és
Estimada Pilar, Sempre ha estat un plaer comptar amb tu —i amb l’Alfred— a les excepcionals Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta. Tots dos ja formeu part del paisatge lletrat ebrenc, d’aquest mapa emocional i literari que any rere any es dibuixa a la vora del riu, entre llibres, veus i complicitats. Les jornades, que
Gens benvolgut senyor Carlos Mazón, Sé que aquesta carta no li arribarà mai a les mans. Ho sé tan clarament com sé que la necessitat d’escriure-la no desapareixerà encara que siga inútil. L’escric perquè, durant tot aquest any, he viscut encès amb vostè —amb la seua actitud, amb el seu silenci, amb la sensació que
Estimada Anna M., Em permeto escriure’t aquesta carta des de l’agraïment més sincer, car t’he de donar les gràcies per haver valorat, més que ningú, la meua obra poètica a través dels podcasts que enregistres per a Ràdio Alcanar. No saps com m’ha commogut sentir els meus poemes en la teua veu tan dolça; és