Emigdi Subirats i Sebastià

I
Cant dels moixons que esclata de matinada,
el mon desperta i reviu abans que l’alba,
un bell so dóna la nit per acabada,
el sent tothom, allà al camp ningú se salva.

Instant aquell de so bell, preciós,
que encomana una puresa duradora,
que en to romàntic, ben amorós,
fascina tota terra encantadora.

Serà un somni quan tot el món s’uneix,
les mans, la germanor es coneix, creix,
totes les nacions del món s’agermanen.

No és una il·lusió, és veritat.
Els himnes del món units es cantaven,
Cridem junts, les guerres s’han acabat.

II
Tinc la meua casa enmig de la garriga,
sempre em desperto al so dels moixonets,
respiro un aire pur, mai no es contamina,
miro a l’atzar com corren els gossets.

Quin panorama contemplo de la cambra!
Tot admirat m’alegra veure el riu,
d’una bellesa mai prou apreciada,
el camp respira, car està ben viu.

És vida pura, vida natural.
L’aigua purifica i treu el mal,
vivim bastant millor que a la ciutat.

Hi ha massa autors i contaminació,
molts nervis que treuen tranquil·litat,
la pau en un poble dóna il·lusió. 

III
Miro el futbol, el temps de pressa avança.
No estic nerviós, el nostre joc convenç,
sempre guanyem i m’emocionaré,
sóc orgullós dels colors del Barça.

És en Roger qui la bola controla,
el brasiler qui més instint agafa,
el de negre el joc sovint aixafa,
admiro l’estil d’en Pep Guardiola.

Tant al Camp nou com quan es juga fora,
és més formós jugar sempre per la vora,
tant els de fora com els de la pedrera.

Defensa Johan amb tota passió,
adéu defensa, visca la davantera,
deixar la pell i posar il·lusió.