Ode to Jane Austen In quiet halls where whispers thread, Your words like silver softly spread. With keenest eye, you traced the heart, In drawing rooms where fates depart. The dance of manners, love, and wit, In every line, a soul is lit. Through Regency streets your stories glide, Where pride and reason walk side
Vora l’Ebre, l’hivern fa casa, una boira fina el riu acaricia. Les canyes tremolen amb un sospir, i l’aigua murmura secrets de gel. El vent glaçat recorre els camins, trenca la calma entre els arbres nus. Els ànecs volen amb una dansa lenta, sobre reflexos d’argent i blaus. El sol tímid toca la ribera, i
La Castanyada Fulles daurades cauen pel carrer, l’aire fresc invita al joc de viure. Les castanyes cremen suaument al foc, mentre menuts i grans es posen a riure. Panellets de sabors omplen la taula, ametlles torrades esperen el seu torn. Els xiquets corren baix dels estels, entonen líriques que emanen somriures. Llums i espelmes brillen
El temps que s’atura Quan cau la tarda i el món té son, l’ànima cerca un racó ombriu, on no cal pressa ni pas ferm, només l’eco suau de la calma. L’oci no és buit, ni és perdre el temps, és art que es pinta sense norma, és llibre obert, és pas atent, és dansa
Agost L’agost descansa a pas a pas, amb l’aire sec i el sol brillant, les hores circulen com un riu d’un estiu amb el toc final. El mar s’estira amb gust de sal, els pins fan ombra on respirar, les flamencs pinten el camp rosat el món és bell en aquest instant. Els vespres tenen
Dijous al vespre, la taula s’estén, amb plats antics i mans que recorden. El pa es parteix com si fos un gest vell, una memòria que sempre retorna. La casa respira un silenci dens, com si sabés que alguna cosa s’acaba. La llum és suau, i els ulls es troben en complicitats d’ombres i paraules.
HAIKUS DE SETMANA SANTA LAICA Crema de cera, la gent camina lenta, solemne festa. Amb fe dispersa, aquest tabal batega ritme de vesta. Ben poc avança se sent algú que resa, plor de beata. Per tot ressona, la veu que canta encesa, algú que resa. La creu pesa, Pilats és qui ordena, el botxí mata.
Sota un cel de blau suau, on l’aire embriaga de dolça aroma, s’alça la branca, fina i nua, coronada de flor efímera. Oh, flor de prunera, subtil, pura, ballarina d’un hivern que se’n va, pètals de neu amb ànima rosada, petjada de llum en el vent lleuger. Quina tendresa en la teua dansa, quin miracle
SINERA Des del repòs etern de Sinera, on el cel es fon amb la mar serena, el vent xiuxiueja versos lírics i cada ona esdevé un sospir escrit. Aquí Espriu va somniar la poesia, pintant en mots la seua melangia. Les seues rimes viuen, mai no s’apaguen, com llums ardents que les ànimes sagnen. Les
Echoes of Hemingway In Tortosa’s quiet streets, where shadows gently lay, a whisper still remains of tales from yesterday. Ernest, with his pen in hand, amidst the battle’s roar, captured the world’s wild dance, on Catalonia’s shore. With every stroke, the ink did flow, like blood upon the sand, a story of human struggle, written
In the fields where the winds still mourn, Belchite stands, a town forlorn. Its stones, once kissed by sunlit skies, Now bear the scars of war’s cruel cries. The year was ’37, flames did roar, As battle drums beat, a violent war. Aragonese soil soaked in blood and pain, In the heat of summer’s blistering
La suau pluja, llum de la llar encesa, mentre el fred regna. Pessebre viu, reviu el jorn Nadal un riu de pau. L’estel brilla el savi que camina, la nit obscura. L’àngel ja canta, se sent la seua joia, Nadal s’atansa. Torró i neula, el dolç gust de la festa, taula sencera. El foc llampega,
Olivera noble, símbol de l’Ebre, arbre nostrat, els teus troncs torçats, ferms i eterns, guarden secrets de jornades ufanes. Les teues fulles, d’argent vestides, dansant al vent, en miralls convertides, reflecteixen la llum, un sol brillant, d’una bellesa serena, tostemps captivant. Del teu fruit, l’or líquid es desvetlla, l’oli sagrat que tot delit encercla, sabor
« A l’Antonello, trobador alguerès» Sonen acords amb una bella melodia, s’endinsa l’onada de la marina – un so que acarona i empeny -, tothora, l’olor a salabror d’un mes estival – amb rostres contents, morens del sol – enlaira l’ànima envers l’infinit vivencial. És eixe clam que batega cridaner, que esdevé el mirall intern
A L’ANTONI CANU, en el seu 95è aniversari. La vida cerca la poesia, com l’arrel de la terra en el teu vers. Els nurags sards feren via en temps ancestrals de l’illa maragda del Corall. El poeta capta la melodia, el ritme que el cor fa bategar, la veu de l’humà del dia a dia..