Catalanitat No em preguntes com resa el teu cor, pregunta’m, amb tendresa, el meu nom. Hi ha una llengua que no alça fronteres, que fa de la paraula llavor i pont; abans dels recels i les banderes, abans de la temor que tot ho corromp. La terra no escull mai les petjades, acull qui arriba
HAIKUS A LA XAFOGOR La calma tensa, la llum fon la vesprada, terra suada. Aire que pesa, el moixó ja no canta, ombra buscada. Suor a l’alba, la pols la cara abraça, fulla pansida. Flama daurada, xafogor que tot ho abraça, nit sufocada. Brisa amagada, la pluja somiada, ben allunyada. Tarda aturada, la calor reviu
Quan torni a ser nit de lluna Quan torni a ser nit de lluna clara, l’oblit cercarem de la ciutat feixuga; i anirem fins la reixa, muda i dura, que el jardí prohibit encara empara. Qui el coneix ara, aquell que el veié al dia, ple de xiquets, de vestits clars, d’estiu radiant? Qui el
No cal que entengues la vida, i llavors esdevindrà com una revetlla. I deixa que passe cada diada com un xiquet que amb tots els amors, deixa que li donen flors a cada alenada . No les recull ni les vetlla, no li passa pel cap al xiquet. Les treu dels cabells suaument, on joioses
Al capdamunt dels camins de pedra, on el vent coneix el nom de cada arbre i la serra dorm sota un mantell de boira espessa, reposes tu, Boixar, com un vell poema que ningú ha pogut esborrar. Vas ser silenci de portes tancades, fum extingit a les xemeneies, petjades que l’herba anava cobrint lentament. Emperò,
Wie soll ich meine Seele halten, daß sie nicht an deine rührt? Wie soll ich sie hinheben über dich zu andern Dingen? Ach gerne möcht ich sie bei irgendwas Verlorenem im Dunkel unterbringen an einer fremden stillen Stelle, die nicht weiterschwingt,wenn deine Tiefen schwingen. Doch alles, was uns anrührt, dich und mich, nimmt uns zusammen
Quan el sol s’adorm lent sobre la mar antiga i el solstici encén d’or l’horitzó compartit, s’aixequen les fogueres com veus dels temps, i la nit es fa pàtria sota un mateix crit. Del Canigó davalla una flama que no mor, travessant valls i planes, illes i serralades; de mà en mà es transmet com
A Sueca, quan la vesprada es torna un fil de llum damunt dels arrossars, encara passa el vent per les paraules que vas deixar sembrades als bancals. La mar respira al fons de la Ribera, blava i antiga com un vell record, i el poble guarda, en llurs batecs, l’eco seré de la teua veu
HAIKUS A LA PRIMAVERA. 1. De caminada, la jornada florida, llum daurada. 2. Suau la brisa, canta l’aigua a la riba, la mar d’onada. 3. La primavera, joia de la retina la sang altera. 4. Diada lenta, els pins de l’ombra fresca, que bé ens refresca. 5. La clariana, el cel no porta pressa, amb
Diumenge de primavera, amb la llum tendra damunt la pell del matí, la vida no és cap quimera, les flors obren els ulls al sol. La platja s’estén serena, un llenç d’aigua blava i brisa lleugera; una ona amb l’altra s’encadena, sobre l’arena que s’engresca. L’oci és el pur estat humà, el temps que s’allarga
No has marxat del tot. Roman la teua veu entre els marges del Sènia, en les pedres antigues de Benicarló, en els carrers on encara la paraula resisteix els embats de l’oblit. Roman el teu combat. Tu sabies que una llengua no és només una parla, sinó la memòria dels pares, la suor dels llauradors,
Per a la mama Avui et penso en silenci, amb un nus dins del pit, perquè el món segueix girant però a mi em faltes aquí. La teua veu encara sona quan la nit és més freda, com un eco suau i tendre que el temps mai no esborra. Les teues mans ja no em
Entre serres de pedra antiga i panorames que no s’obliden, hi ha una veu que travessa el temps com un fil d’aigua clara: no és només paraula, sinó raïl que s’estira sota la terra, com un alfabet de rius que aprenen el món mentre circulen. Catalunya s’estén sense fronteres de silenci, és el gest d’una
DANIEL, PAGÈS. Daniel s’aixeca abans que el sol, com quan estava en la seua contrada, però ara el cel altres accents remou, car la terra no diu el seu nom. Va deixar enrere els camps de secà, les oliveres i els marges de pedra, amb una maleta antiga i pesada i la promesa d’aviat retornar.