Dijous al vespre, la taula s’estén, amb plats antics i mans que recorden. El pa es parteix com si fos un gest vell, una memòria que sempre retorna. La casa respira un silenci dens, com si sabés que alguna cosa s’acaba. La llum és suau, i els ulls es troben en complicitats d’ombres i paraules.
HAIKUS DE SETMANA SANTA LAICA Crema de cera, la gent camina lenta, solemne festa. Amb fe dispersa, aquest tabal batega ritme de vesta. Ben poc avança se sent algú que resa, plor de beata. Per tot ressona, la veu que canta encesa, algú que resa. La creu pesa, Pilats és qui ordena, el botxí mata.
Sota un cel de blau suau, on l’aire embriaga de dolça aroma, s’alça la branca, fina i nua, coronada de flor efímera. Oh, flor de prunera, subtil, pura, ballarina d’un hivern que se’n va, pètals de neu amb ànima rosada, petjada de llum en el vent lleuger. Quina tendresa en la teua dansa, quin miracle
SINERA Des del repòs etern de Sinera, on el cel es fon amb la mar serena, el vent xiuxiueja versos lírics i cada ona esdevé un sospir escrit. Aquí Espriu va somniar la poesia, pintant en mots la seua melangia. Les seues rimes viuen, mai no s’apaguen, com llums ardents que les ànimes sagnen. Les
Echoes of Hemingway In Tortosa’s quiet streets, where shadows gently lay, a whisper still remains of tales from yesterday. Ernest, with his pen in hand, amidst the battle’s roar, captured the world’s wild dance, on Catalonia’s shore. With every stroke, the ink did flow, like blood upon the sand, a story of human struggle, written
In the fields where the winds still mourn, Belchite stands, a town forlorn. Its stones, once kissed by sunlit skies, Now bear the scars of war’s cruel cries. The year was ’37, flames did roar, As battle drums beat, a violent war. Aragonese soil soaked in blood and pain, In the heat of summer’s blistering
La suau pluja, llum de la llar encesa, mentre el fred regna. Pessebre viu, reviu el jorn Nadal un riu de pau. L’estel brilla el savi que camina, la nit obscura. L’àngel ja canta, se sent la seua joia, Nadal s’atansa. Torró i neula, el dolç gust de la festa, taula sencera. El foc llampega,
Olivera noble, símbol de l’Ebre, arbre nostrat, els teus troncs torçats, ferms i eterns, guarden secrets de jornades ufanes. Les teues fulles, d’argent vestides, dansant al vent, en miralls convertides, reflecteixen la llum, un sol brillant, d’una bellesa serena, tostemps captivant. Del teu fruit, l’or líquid es desvetlla, l’oli sagrat que tot delit encercla, sabor
« A l’Antonello, trobador alguerès» Sonen acords amb una bella melodia, s’endinsa l’onada de la marina – un so que acarona i empeny -, tothora, l’olor a salabror d’un mes estival – amb rostres contents, morens del sol – enlaira l’ànima envers l’infinit vivencial. És eixe clam que batega cridaner, que esdevé el mirall intern
A L’ANTONI CANU, en el seu 95è aniversari. La vida cerca la poesia, com l’arrel de la terra en el teu vers. Els nurags sards feren via en temps ancestrals de l’illa maragda del Corall. El poeta capta la melodia, el ritme que el cor fa bategar, la veu de l’humà del dia a dia..
A PAU CUBARSÍ Una mirada intensa en un rostre serè; un xiquet amb talent, que toca el cel amb l’anhel present que l’omple de galivança. La força del cos i de la ment, l’èxit al cos amb cor abrandat, tot un sentiment l’abraça. És llavors que enlairat l’esperit, surt un crit sense recança, vibra l’amant
Al campanar, renaix el goig vivent, és un nou any, reviu tot el fervor, ens cal vibrar, enlairar sentiment, segur que enguany, tot anirà millor. Ens cal tirar, som gent ben persistent sense parany, que trenqui nostre ardor, tot valorar, la vida de valent, no ens cal cap plany, nostra vida és frescor. Sort que
FRONT VIEW I saw front view, consciously, what would happen But I didn’t move a finger. I was stock-still, unwilling, Facing a hereafter that no longer suited me. I’m not stone-made or fond of current times, Nor do I want to rewrite history. I breathe, work, study, write and concentrate. I don’t smoke or drink,
Hem bastit tants bons afanys docents, amors innats en cors humans que anhelen VIDA. Com cada any s’atansa Nadal de la pau relaxant dels nostres diaris pensaments, – llums als carrers i il·lusió compartida – Hem obrit camins de gaudi en difícils temps. Hem seguit un pas auster en el nostre quefer en una escola
Cap de la Caça, el color tot ho inunda de gran bellesa. El sol es fon darrera, la retina ens captiva. Baix la palmera, veiem com el Sol marxa per la muntanya. La imatge ens enamora tan bella ens alliçona. És l’horabaixa, el capvespre o la tarda, també vesprada. “Taldada” molt nostrada, l’astre deixa la