Emigdi Subirats i Sebastià

Es mouen les fulles
verdoses, cauen
És la tardor de sempre,
dels grisos tendres.
Creixen les llavors
ufanes, rveiu
la terra ansiosa, sana.
Brolla una font immaculada,
gelosa de l’aire,
la terra i muntanya.
Bevem l’aigua de la font fontana,
la que desperta l’ànima.
Recordem altres temps
cansats, però amb elegància.

Pels camins del poble innat
camina el caminant,
amb aires de terra àrida
amb un fort regust a mar.
La pluja no ens acompanya
i el riu està apagat.
Ve el plugim, realça la sang
tornen les rialles del meu veïnat.
Escolto el vent de dalt bufar,
en l’àmpla esplanada vora mar,
respiro pura sal.
Des del nostre far,
veig un vaixell eixir de les Balears,
la llengua queda igual.

L’hivern blanc,
el cel de les tristeses vanes
no arrelarà,
la infinita hereva del pecat
pairà la derrota dolorosa
car triomfen els ideals.
Lliurs caminarem
pels àrids camps de sal,
una dolçor embriagarà
la victòria de la pau. 

Cal cercar esperances
en les paraules vives
que comuniquen
camins d’utopies
emblemàtiques.
Navego envers els sentiments
en viatges de naus clares,
per aigües properes a la gent.
Sóc un ivatge sense presses
que cerca passadissos de paus
duradores.

Torno a parlar del vent,
que té presència descoberta
en la nostra ment.
És company de cada jornada
i sense ell
tothom ens manca.

Crec de debò en la filosofia
d’un bon poema
que crea un llenguatge
que sap alterar els sentiments
i es recrea
perquè regni la paraula.

La paraula és una font
que ens treu la set
i ens agermana,
entèn la gent
i calma les ànsies.