Emigdi Subirats i Sebastià

I
Dóna la vida les voltes
que porten esperança,
paciència eterna
d’un temps que espera
felicitat.
Cal fer el cor valent
que lluita i afronta
l’adversitat actual,
que plora i explota
el noble sentiment.
Mai hem de decaure,
ni acceptar injustícies,
cal ser en la lluita el primer,
en aquesta la nostra
justa causa 
del país on nasquérem
i que portem
molt dintre del ser. 

II
Avui no puc expressar
la meua petita felicitat
i sentir-la satisfactòria. 
Em sento inoperant
i la sang s’escalfa
dintre i res no soluciona.
Enyoro altres temps 
i tinc molta por
i angoixa incomptable.
Els nervis em roseguen
i només veig nit i foscor,
no veig el sol naixent
ni la vida clarejar.
Més val no dir res
i tornar al silenci d’on vinc.

III
Sovint se’ns presenta
l’oportunitat de fer quelcom important
i no es realitza.
Per què? Hi ha un per què?
No hi ha contesta.
I tornarà a succeir
i ens entendrirem
i no hi haurà alternativa.
La vida ens guia
a passos gegants
i no som dirigents
del nostre destí,
que ens mana un rellotge
laboral.

IV
Conec una terra molt llunyana
on els peixos volen i els ocells neden.
Les fades et preparen el berenar
que consta de mel que engendra
dolçor profunda a l’ànima humana.

Tot és fantasia fantasiosa,
quan es xerra s’usa rima 
malenconiosa, d’esperança reviscuda
en la justícia que plasma
una vida del tot sobirana.

Les ombres s’esbaeixen
i triomfa la pau duradora.
Victòria d’éssers que aprenen
a viure. La terra se sent estimada
i el cel reviu una blavor aclaparadora.

V
No a uns ulls observadors que dubten,
mirades candencioses que amaguen,
nostàlgics sentiments desencisats.
No imatges magnificents encisadores,
magnetismes irradiants dels estels,
fragàncies noves massa inconsistents.
Res de febres d’or per aquestes contrades
– no més castells en l’aire –
sento altres desigs en la ment.
Que entri la mar immensa en les entranyes,
els vents nocturns ben poderosos
les nits de lluna perfumades.
Tot són il·lusions realitzables,
camins aliats d’un bon final.