Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Hi ha una mirada oberta
Al vol blanc de lliures
Aus, en un fugitiu moviment
Amb clarors matinals.
El cel s’enriqueix
Quan els moixons canten.
No trobo els mots
Per parlar de nosaltres.
El silenci és fort
Les hores passen.
Estem perdent el temps
Les estones són llargues,
En els nostres rellotges.
Uns desigs per una noia
Que travessen les fronteres
Dels universos llunyans.
Sento paraules,
Sons de campanes,
Expressions serenes,
Silencis inexistents.
Sé tocar el temps
Sé on cercar les ànimes,
Que saben recollir amor
I escoltar un nostàlgic.
Perdut en un bosc de frondosos
Arbres, suburbis de ciutats
Amargues , que criden solucions
En veus molt altes.
Són els destins d’una terra aspra
Que accepta els mals
I no protesta.
Hi ha persones que provoquen
Massa fum, en uns carrers
De sorolls de cotxes
Que vénen i s’aturen
I alteren el ritme
D’altres temps sense vehicles.
Aquest és el meu carrer
On conec tota la gent,
la saludo i enraono entre
La vida s’humanitza
Veritablement
En les tardes xafogoses d’estiu
I en el fred dels hiverns blancs.
Els vents ens porten esperances
A les cases tranquil·les
Del meu carrer.
Ideo un poema
Amb música austera
Com la meua terra
Trista i seca
De vegades.
La mar ens guia per camins
D’immensos horitzons
Cap a destins impensables.
La mar,la mar, la mar és activa
Mai no s’acaba l’aigua
Salada, que captiva el cor
De valers navegants
Que volen conquerir l’univers.
No diré res més
Guardaré el silenci
En una caixa for
Amb clau tancada
I un forrellat de plata.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!