El Camp de Túria

Divendres torna l’activitat de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Serà a Riba-roja, i farem un recorregut didàctic pel castell. Després, la presidenta de l’Institut, Rosa Dasí, presentarà la revista Mirades al Camp de Túria.

D’uns anys ençà, l’activitat de l’institut a Riba-roja havia desaparegut. Amb l’objectiu de guanyar i recuperar la comarca, i dins el programa “Batega, no som una comarca dormitori”, hom pretén ajudar a revitalitzar la vida social, cultural i cívica dels pobles.

El castell a la Viquipèdia. Es tracta d’una construcció de gran volum formada per la juxtaposició de diferents edificacions. Això li confereix una gran complexitat de planta. Està realitzada en maçoneria i fàbrica de maó i tapial. Es compon de dos cossos diferenciats, principal i cavallerisses, connectats per un pati interior.^[2][1]

El cos principal, adjacent als carrers Benedito i Cisterna posseeix quatre altures amb diverses estances i departaments. S’accedeix per la planta baixa i per la primera planta des del pati, en aquest últim cas ascendint pel terreny natural o des del carrer Benedito per un accés secundari. La part inferior no es troba comunicada amb la resta de les plantes. Les cavallerisses sense un edifici longitudinal, independent del principal i que es troba a l’altre costat del pati. Té dues plantes, connectades per una escala situada al centre. Forma mitgera amb l’edifici veí pel que la seva coberta és a una sola aigua que dóna al pati. A diferència de l’altre cos, no està dividit en nombroses estades, ja que només separa cada planta en dues zones. Es tracta d’un edifici senzill de construcció molt posterior al cos principal. Destaquen les finestres geminades d’art gòtic tardà i algun arc interior carpanell de tres centres. Els successius condicionaments de l’edifici han deformat la imatge de palau a l’haver estat utilitzat com a magatzem durant els anys previs a la seva adquisició per l’Ajuntament.

L’Ateneu de Bétera acull una exposició organitzada i coordinada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ajuntament d’Olocau. Hi repassa  la història d’una reivindicació popular, social, comarcal, en favor de la protecció de la Serra Calderona, un dels pulmons verds de València ciutat. El 1992, el foc va cremar 10.000 hectàrees de bosc de cap a cap de la serra, de Gàtova a la mar. Durant tres dies el desastre s’acarnissà contra la serra i la gent dels pobles que l’habiten.

De res no havien servit les propostes, els estudis, els avisos que havíem llançat a l’administració sobre la desprotecció. La Conselleria del Medi Ambient havia abaixat la guàrdia, o s’havia plegat de braços. El paisatge no era rendible, que no afegia vots. La serra semblava abandonada, n’hi havia restes de llenyes d’anys i panys, i les zones arbustives no havien sigut controlades ni cuidades. El resultat de l’abandonament va ser el que ja sabem. El pitjor incendi dels últims cent anys.

Però això tampoc no va ser el més nefast. Faltaven els abusos i els espavilats. Pedreres, abocaments, usos incorrectes, extraccions, camins exagerats, pràctiques il·legals, monocultius fins al capdamunt de la serra i una cultura política contra la raó. El paisatge valencià no tenia valor, i van passar cinc consellers, com a poc, que no van saber què ordenar ni com. Finalment, una petita figura administrativa, parc natural, que va quedar en paper banyat en no adjudicar-ne suficients recursos, un pla de treball i , sobretot, una filosofia de conservació, protecció i canvi en el valor patrimonial del paisatge valencià.

De com van passar trenta anys de reivindicacions i defensa del patrimoni, on l’Institut va ser un protagonista viu i entusiasta, ens en parla aquesta exposició que serà presentada a Bétera divendres 16 de juny a partir de les 20.00h, amb la presència d’actius protagonistes d’aquesta història.

Ni han fet la feina, ni han destinat encara suficients recursos al patrimoni. I ves que sense finançament fem aigua, els valencians. Però dissabte no penseu que n’hi havia gaires reivindicant-ho.

Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla tracta de mostrar el món patriarcal en què vivim, des del sud fins al nord; i ho fa mostrant tota la brutalitat vers la dona que es practica en l’hemisferi sud, amb temes tan injuriats com l’ablació, les noces de xiquetes amb homes grans, la lapidació, però també hi ha poemes on s’increpa la dona perquè es rebel·le, s’enfortisca i no es mostre submisa, com ho fan els poemes “Africanes”, “Malala”, els dedicats a les dones de Ciudad Juárez, a la traginera del Marroc, etc. Un món cruel on la dona és una simple supervivent.

Però, i el nord? El nord no és menys patriarcal, com mostra el poemari, però és subtil, té maneres sibil·lines d’actuar contra la dona pel patriarcat, i en trobem massa mostres al nostre entorn: els assassinats, el prototipus de dona, l’assetjament, els models establerts, l’amor egoista, la família segons el model patriarcal, etc.

Moltes llàgrimes parlen per les dones al món, i aquest poemari vol ser un revulsiu, un espill que ens mostre els problemes del món patriarcal i la seua superació mitjançant l’amor a les persones i al món, tant a l’hemisferi sud com al nord.

Josepa Montagut i Mariner va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. Treballa com a administrativa a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Pertany al Col·lectiu de Dones Feministes de Montcada de l’Horta. Ha publicat el poemari Papallones silenciades sobre una mar de gel (Onada, 2015) i ha estat inclosa en l’antologia Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. L’any 2016 ha rebut el Premi Fideu de la Unió Musical de Montcada i l’Ajuntament de Montcada l’ha nomenat, entre altres, Dona Destacada del Poble.

*INFORMACIÓ EXTRETA DE LA PÀGINA ONADA EDICIONS

La presentació començarà  ales 20.00 per tenirr temps que arribe la gent que serà de concentració a València.

Ricard Pérez Casado, un il·lustre ex-alcalde de València, ha escrit el llibre “Ser valencians”. El presentarà al seu poble, Nàquera, acompanyat de l’editora, Àfrica Ràmirez, del poeta major Alexandre Navarro, i de la regidora de cultura, M-Àngeles Navarro.

El llibre no és un dolç, perquè ser valencià no ho és, i menys encara quan has tingut responsabilitat política d’una gran ciutat, València, i potser perquè ser valencià i ser alcalde només ho poden ser unes quantes persones en cada poble. Altrament, escoltar un home com Pérez Casado, que ve de moltes batalles i encara més aventures, i escoltar-lo acompanyat d’un gran poeta i una editora valenta, és un regal. No és un dolç, però sí que és un regal. Aquesta vesprada Nàquera acull un dels actes principals del cap de setmana. No serà l’únic, però sí dels que mereix la pena.

Biblioteca municipal de Nàquera, 19.00h. Hui divendres.

En el dia d’Europa, publiquem un article que el professor Josep Maria Jordan Galduf (Llíria, 1950) ha escrit per a la revista Saó del mes de maig: Europa, l’escenari que ens dibuixa el professor Jordan Galduf…

“La recent celebració a Roma del 60 aniversari dels Tractats constitutius de l’actual Unió Europea (UE) fou l’ocasió perquè els mandataris de vint-i-set estats membres (tots excepte el Regne Unit) reafirmaren la gran importància del projecte comunitari i subscrigueren el compromís de continuar avançant en la gestió compartida dels problemes comuns. És clar que hi ha vida més enllà del Brexit.

La Declaració de Roma va esmentar l’especial preocupació de la UE sobre la política migratòria, la lluita contra el terrorisme, el creixement econòmic, la generació d’ocupació (amb especial referència a la joventut), la cohesió social (enfront dels fenòmens de la pobresa i de les desigualtats) i l’acció unitària en l’escena internacional (per tal de tenir una veu forta en un món cada vegada més multipolar). Però, com organitzar-se millor enfront d’aquests reptes?

La Comissió Europea ha elaborat un Llibre Blanc en què dissenya cinc possibles escenaris sobre el futur de la UE. Un document per fomentar un debat informat entre les distintes instàncies de poder públic (europees, nacionals i regionals) i de la societat civil a fi de prendre les decisions més pertinents del camí que cal seguir. Cinc escenaris que, en realitat, es poden resumir en tres:

-Anar enrere en matèria d’integració europea, integració que es concentraria en el mercat únic i en un menor nombre de polítiques i accions en comú.

-Anar endavant tots alhora i fer molt més conjuntament en el camí envers una federació o unió política.

-Impulsar una UE de distintes velocitats, de manera que els països que vulguen compartir més àmbits d’acció en comú ho puguen fer sense ser frenats pels altres.

Aquesta tercera opció és la més realista. I també la més pertinent, perquè els països de l’euro completen una autèntica unió econòmica i monetària. Això és imperatiu a hores d’ara, tal com ens ha ensenyat la gran recessió patida recentment. És clar que els països de l’euro hem avançat els darrers anys en una major coordinació de les polítiques econòmiques, però cal anar més lluny.

De moment, la coordinació de les polítiques econòmiques ha resultat molt positiva per a cada país, no sols amb vista a la necessitat d’aconseguir una major estabilitat del cicle econòmic, sinó també per a promoure un major progrés econòmic a llarg termini, tot impulsant reformes i bones pràctiques en distints àmbits (com ara la sostenibilitat, la innovació i la convergència socioeconòmica).

En aquest context, cal subratllar que la política regional és un dels principals instruments de l’acció estructural de la UE, i això resulta de gran interés per al País Valencià, que figura en el lloc 184 del rànquing de 263 regions europees, segons un índex de competitivitat regional que combina onze aspectes econòmics i socials. Així, la renda per càpita valenciana se situa en el 79% de la mitjana de la UE, i tenim puntuacions prou dolentes, entre altres matèries, en infrastructures, innovació i sofisticació empresarial. A la fi, la Generalitat Valenciana pot comptar amb el suport de la política regional comunitària per avançar en el desenvolupament integral i sostenible del nostre territori.

Josep Maria Jordan, catedràtic d’economia aplicada, Universitat de València

Publicat al Núm. 426 de la revista SAÓ

Això de les plantes invasores no és una pel·lícula com allò de “la invasió de cossos”.

l’Ateneu de Bétera ha organitzat una eixida per a dissabte de matí, amb l’objectiu d’identificar aquelles plantes no genuïnes del nostre medi.

Quines són, de quina manera s’actua per evitar que s’escampen, hi ha cap manera d’evitar que proliferen, com és que arriben amb tanta facilitat al nostre territori… N’hi ha cap risc per a les plantes autòctones? Hi participaran membres del voluntariat mediambiental de la regidoria de joventut, que seran guiats pel botànic Vicente del Toro. Si voleu participar de l’eixida, dissabte, 29 d’abril a les 10.00h a la plaça del Mercat Núm. 5 de Bétera.

Dilluns, 24 d’abril és Sant Vicent, i el Camp de Túria fa festa. Fa festa grossa, perquè la font de Sant Vicent, ara parc de Sant Vicent, ha sigut sempre itinerari festiu i lúdic per als veïns de la comarca. La tradició recomanava anar-hi amb carro i amb colla. No debades, el pare Vicent va fer un dels seus miracles, perquè a la font mai no li faltés aigua. Ai, diuen les males llengües que l’auguri no es complí completament que, un any… Bajanades, el pare miraculós com podia saber que en el segle XX farien tanta urbanització a la comarca que assecaria per ús i abús l’aigua en aquest petit món valencià de Llíria i els voltants?

Dins el programa que ha organitzat l’Ajuntament de Llíria, enguany hi trobareu un potpurri d’activitats: mercat romà (!), actuacions infantils, concerts de música, presentació de llibres —avui actuarà la banda Primitiva al teatre el Clarí, a partir de les 22.30h.

Demà i despús-demà els tradicionals berenars de la mona clouran les festes de Pasqua. Dins el projecte les #7meravellesLlirianes, hi podeu triar el parc, la font i l’ermita de Sant Vicent. Entre els valencians, i el Camp de Túria no se’n salva, quin poble no té una ermiteta?, una font?, una excusa per eixir a berenar?, o una meravella local?

Convidada per les dones progressites de Bétera i la regidoria dona i igualtat, l’escriptora Raquel Ricart presentarà Entre dones a l’Ajuntament Vell. El llibre és un recull de contes de gran qualitat d’algunes de les escriptores valencianes de renom, d’elles n’hi ha que fan literatura majúscula. Hi trobareu contes de Núria Cadenes, Isabel Canet, Pepa Guardiola, Carme Manuel, Anna Moner, i la mateixa Raquel Ricart, que va pensar la idea d’aplegar una selecció de dones escriptores del país per bastir un llibre que mostrés la bona literatura més recent, entre dones.

El 25 d’abril els valencians commemorem una data història, perquè ens recorda la derrota en la batalla d’Almansa, això és, la pèrdua del país a mans de l’exèrcit borbònic de Felip V, que va acarnissar-se contra els vencedors, contra la llengua, els drets i la identitat. Va imposar impostos que encara paguem, per ser valencians, i greuges que patim amb usura i escarni: només cal veure els pressupostos generals d’Espanya per comprovar quines molles cauran del costat valencià durant el 2018, com han caigut el 2017, el 2016 i cent anys enrere. Res no és nou en aquest cel que patim, que segons els estudis més recents, el mal d’Almansa el patim sense desmai. Segons les cròniques, els valencians som molls i vassalls. I en dies a venir, no sembla que vulguem canviar la perspectiva i l’horitzó.

També podeu aprofitar la data i l’activitat a Bétera per celebrar la fira del llibre, que ja és oberta a Vivers. Si llegim més, potser que aprendrem que cal fer alguna cosa per guanyar-se el respecte i l’admiració. Perquè els valencians ni volem ser tan molls ni ens mereixem caure d’una figuera.

Antoni Marzo, que és director general de medi ambient, acaba d’estrenar bloc a MésVilaweb, “El país d’Edetània”, i comença amb un article sobre contaminació. Vos deixem un fragment de l’article…

Molt especialment, al Camp de Túria, la proliferació d’urbanitzacions disseminades durant els anys de la bombolla urbanística, va trencar el model tradicional d’ocupació del territori, basat en la ciutat compacta mediterrània i provocà un notable increment de la contaminació lumínica, en portar la llum a espais rurals on abans regnava la foscor de la nit.

Una il·luminació que sovint és ben inútil, quan enllumena polígons desaprofitats, urbanitzacions a mig fer o carreteres que són buides de nit i que a més a més, causa desorientació i pertorba els bioritmes de les espècies de fauna nocturna i hi genera fragmentació de les poblacions en dificultar-ne el desplaçament.

Altre efecte perniciós de la il·luminació excessiva és la pèrdua de la possibilitat d’observar el cel nocturn amb plenitud, el paisatge dels astres, la foscor profunda de l’Univers, tant si ho volem fer per gaudir-ne, com si el motiu és l’estudi científic o de divulgació.

Em venen a la memòria nits de ple estiu, al calvari de Bétera, en què jugàvem a descobrir constel·lacions i a endevinar-ne els noms, entre la immensa polseguera d’estrelles que omplia el cel, un joc que a hores d’ara és ben bé impossible, perquè, en poques dècades, hem esborrat la nit dels nostres pobles i ciutats, convertint la visió del cel nocturn en un record d’infantesa que ja només conservem la gent d’una determinada edat.

Al poble, en aquell temps, l’enllumenament públic era molt escàs, amb fanals a les cantonades d’una única pereta incandescent. Més enllà de les últimes cases, només s’hi distingien els horts més propers, que emergien tímidament de la foscor, la claror de la Lluna, quan tocava i a terra, el tapís de puntets de llum de les lluernes, sempre abundants als indrets on creixia l’herba. Aquelles lluernes o cuquets de llum que s’incorporaren ja fa molts anys a l’ampli catàleg de béns naturals desapareguts, en intensificar-se l’ús de pesticides i productes fitosanitaris en els conreus agrícoles.

Al País Valencià no hi ha encara una regulació normativa de la contaminació lumínica que, entre d’altres coses, salvaguarde els espais menys contaminats, dicte mesures de racionalització de l’enllumenament públic i incorpore condicionants als procediments d’avaluació ambiental dels plans, programes i projectes, tant d’urbanització com d’implantació d’activitats econòmiques.

si el voleu llegir sencer, ací: “si voleu salvar la nit”

«Als fills lleguem aquest país valencià i aquest camp de túria que sempre haurem de continuar fent»

És la citació que va escriure el professor Josep Maria Jordan del seu llibre El Camp de Túria, dins la col·lecció ‘Descobrim el País Valencià’ que va editar la Institució Alfons el Magnànim el 1980. Per aquest quadern, i els estudis que l’havien precedit, Vicent Partal afirmava que el professor Josep Maria Jordan era l’inventor de la idea “El camp de Túria”. No li mancava raó.
El foro empresarial de l’Horta Sud, l’ha convidat a parlar d’economia, d’Europa, d’Amèrica i dels valencians. Sobretot dels valencians. La conferència serà avui dilluns 3 d’abril a les 19.00 hores, al Casino de Quart de Poblet, amb el títol “El nou escenari europeu: Brexit i EEUU. Repercusions per a la xicoteta i mitjana empresa”.
Josep Maria Jordan va ser dues vegades president de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Malgrat que s’ha jubilat de la feina de docent a la Universitat de València, d’on era catedràtic d’economia aplicada, continua el voluntariat docent a l’escola d’Adults de Llíria, i roda pel món fent conferències o escrivint en els mitjans sobre la vida dels valencians i dels altres.

El club de muntanya d’Olocau i l’Institut d’estudis organitzaven avui un itinerari didàctic per la lloma de la Pelà i les penyes de Pedralbilla, les casetes dels Julios i de Caragol, el corral Topero i les Amitges.

El mestre d’aquests guiatges didàctics és Ferran Zurriaga, veí d’Olocau, un dels estudiosos de la serra Calderona que ha acompanyat l’itinerari amb la visió pedagògica del paisatge. La informació que passa el mestre de l’itinerari és la següent:

«L’itinerari de diumenge recorria les cotes més altes del terme d’Olocau, sempre per damunt del 600 metres. El terreny juràssic aflora en aquella solana de la Lloma de la Pelà i s’escampa per les seues vessants cap a les partides del Campillo i el Pla de Sanxis. Si el dia és clar, les panoràmiques són espectaculars. La Lloma de la Pelà, el més complet herbassar d’herba anual (teròfits) baix i no molt dens, dominat pel llitsó ( Brachypodium retusum ), i el fenàs ( Brachipodium phoenicoides). També hi creix un naixent carrascar que s’ha recuperat en els darrers anys en els camps del tio Quelo l’Aguatzil. Al voltant de la mallada, dalt de les Penyes de Pedralbilla, podem trobar en l’herbassar una sèrie d’herbes que sempre han estat una atracció per als ramaders locals: el tomello, timonet o farigola (Thymus vulgaris), la ruda (Ruta angustifolia ), l’orella de llebre (Blupleurum rigidum), la corretjola (Convulvulus lanuginosa), el crespinell gros ( Sedum sediforme) i les estepes blanques (Cistus albidus), sempre acompanyades del fenàs.

En el recorregut també veurem un conjunt d’arquitectura rural, com són la caseta dels Julios, el model més corrent de les construccions rurals olocauines. Un altra edificació semblant, que mostra l’aprofitament mínim d’un espai per guardar el ruc i el seu amo, la caseta dels Caragols. Altres detalls de les construccions rurals són un conjunt de ribassos o marges de pedra seca. També podrem visitar el molló del Punxó o del Rejo —per a la gent de Marines i Gàtova, únic punt dels mapes on coincideixen els termes dels tres pobles de la Vall.

Finalment a les Amitges, topònim que als que practiquen els esports de muntanya, ela recordarà les agulles d’Amitges (2.665 m) a la vall d’Espot (Pallars Sobirà), trobarem un racó amable i fresc on creixen pins i carrasques i existeix un dels aljubs millor conservats del terme. El juny del 1978, hi vam celebrar el II Aplec dels xiquets d’Olocau.»

©ferran zurriaga, mestre

Ferran recomana de portar un bon entrepà i uns termos d’infusions, cafè i pastes.

Divendres 31 de març, l’Ateneu de Bétera, un dels més vius i actius del país, farà l’Assemblea general. Passarà balanç d’activitats i d’economia i renovarà una part de la seua junta. L’assemblea començarà a les 19.00, a la seua seu, plaça del Mercat número 5 de Bétera.

Una representació de l’Ateneu va ser a la festa homenatge a Vicent Pastor que va organitzar el grup Tres fan ball i el mateix Ajuntament de Picanya dissabte passat. Un homenatge extraordinari, en el qual van participar-hi 1.500 persones, de deu hores de música, ball, sarau, i un sopar d’olleta que tombava de tos.

El dos d’abril, la colla excursionista de l’Ateneu farà una nova eixida a la serra Calderona. Aquesta vegada caminaren pel barranc de Marianet i la font de la Prunera. Del conjunt d’eixides, l’Ateneu organitzarà una exposició d’imatges de la serra que mostrarà en el mes d’agost. Si hi voleu participar, en el cartell teniu les dades i les indicacions necessàries.