Trobem les converses que busquem. A través de les persones amb qui ens relacionem volgudament ens arriben espais d’intercanvi d’idees i de paraules que ens engalanen la biografia. En part, cadascun de nosaltres som autors del que vivim perquè ens regalem les relacions que construïm. Divendres quinze de juliol va ser el meu primer dia
Jugar amb les paraules ve de molt lluny. Les dites populars fan cantarelles i busquen una sonoritat fàcil de recordar i bonica de sentir. Per sort, les lletres i els sons es poden combinar sense fi per a crear idees noves i per a construir objectes comunicatius venerables. També per a generar contaminació verbal, és
Reviure és impossible. Mai no repetim un mateix dia. Malgrat que el calendari avança dibuixant cercles infinits, no passem cap més vegada just pel mateix lloc. Això és conegut des d’antic i, així i tot, ens sorprèn constatar-ho contínuament. Hem tornat a viure la nit més curta de l’any però no havia estat mai com
De tots els signes gràfics, els parèntesis guanyen en capacitat narrativa. Ens proporcionen informació complementària, introdueixen un incís (que vol dir una altra idea) o ens fan esquivar possibles malentesos. En principi, formen part dels textos escrits. Metafòricament, però, contenen també petits episodis de la vida que vivim. Ningú n’ha descrit els límits físics encara.
Som matèria. Els humans som de carn i ossos. Tal com un compost químic, ens podem descompondre en substàncies més senzilles. I alhora ens encercla una aurèola immaterial. Som també un concepte. Si em fixo en totes les relacions personals que he anat teixint fins ara, arribo a la conclusió que no hi ha una
La misèria també gasta possessius. Tindre un tros de terra, que és el nostre tros, que ja era nostre abans que nosaltres hi fóssem, et lliga a un paisatge. Encara que el tros només siga un coster, mig erm, mig abandonat, a punt de ser salvatge de nou. La terra et fa sortir raïls a
Tindre-ho just al davant i no veure-ho passa. Les coses comunes se’ns fan transparents perquè els falta excepcionalitat. Ens acompanyen des de sempre així com són i poden passar mil anys sense que ens desperten la curiositat fins que arriba un dia que sí. Aquell dia ens cau la bena dels ulls. Avui fa una
L’atenció ha esdevingut un dels béns més preuats del món veloç en què vivim. Al llarg de les hores el nostre pensament va saltant d’un lloc a un altre com una partícula de pols arrossegada per un corrent d’aire invisible. No para quiet gaire temps. Rebem tants estímuls que l’atenció se’ns està desintegrant. Dissabte passat
Viure una situació o no viure-la et canvia la percepció que en tens. Te la pot canviar radicalment. Qui postula què cal fer per a educar bé els fills sense tindre’n s’adona del seu atreviment quan en té. I així amb tants altres temes. Ens pensem que ho sabem tot massa sovint. Som exigents experts
La tardor té els colors del crepuscle. Per a compensar-nos de les minves de llum, en aquesta estació el dia s’acomiada amb una escampadissa de grocs, carabasses i granats. Són les mateixes tonalitats que trobem a les capçades canviants dels arbres de fulla caduca i en les fruites del temps. La tardor porta el fred
Dins de les llengües hi ha corrents invisibles que van dipositant a una velocitat imperceptible significats i significats a la riba de les paraules. Al cap de temps, dins d’una mateixa combinació de lletres s’hi poden haver sedimentat una llarga llista d’accepcions, perquè la polisèmia és un gran recurs per a continuar etiquetant un món
Un gest que ens rendeix amb escreix és mirar a través de les coses: de les paraules, dels gestos, de les estampes. Voler copsar per què s’ha dit allò, per què s’ha fet, per què se’ns presenta d’una manera i no d’una altra. Els ulls són, doncs, un far que il·lumina el que tenim al
Si les paraules s’encunyessen en monedes, hi hauria tàndems que passarien de mà en mà. En una cara trobaríem escrit amistat i en l’altra diria generositat. Com es pot entendre l’una sense l’altra? Seria divertit inventar aquestes associacions de conceptes. Potser s’haurien de fer referèndums per a consensuar propostes. Jo proposaria aquest duo: optimisme-activisme. Com
De tots els temes universals i incombustibles que anem traspassant de pàgina en pàgina al llarg de la nostra existència, no n’hi ha cap de més cantellut que el de la veritat. Determinar què és cert i què no ho és se’ns presenta sovint com una comesa inassolible. Les coses passen a fora però també
Les paraules importen. Són objectes col·leccionables, peces artístiques, clons anodins en un magma intermitent o granets d’arena en una platja eterna de missatges. Pedres que estavellem contra les parets o alenades que exhalem cap al cel. Sobretot, el que importa és el que fem amb les paraules. Cap enfora i cap endins. He fet una