No saber llançar res es podria considerar un defecte. Guardar agendes laborals com a record durant dècades, conservar els papers usats d’embolicar regals per si de cas, col·leccionar les gometes dels enciams per a tancar bosses d’aliments a mig gastar, posar en un calaix les estampetes dels enterraments o construir muntanyes de revistes i diaris
Invisibles o visibles són les paraules. Vibren en l’aire només o tenen la corporeïtat de la tinta sobre el paper. Poden ser un tub de neó encès enmig de la nit o han adoptat el relleu del fil brodat en la girada d’un llençol. Corren imparables dins la pantalla que sostens entre mans o s’han
No hi ha cap recepta per a educar la descendència. Ni les teories més lúcides ens valen. A la pràctica tot es redueix a trampejar els dies difícils i a fer prevaldre l’afecte més incondicional per damunt de qualsevol circumstància canviant. I passats els anys, de sobte, arriba un dia que et dediques només a
La gent celebra coses. Avui 3 de desembre de 2022 hauran sortit de l’úter matern uns quants nadons. Algunes persones hauran deixat de respirar per sempre més en algun punt exacte de les vint-i-quatre hores d’aquest dia irrepetible. Igualment, milers d’efemèrides menors seran motiu de celebració en aquesta data precisa però, per a la majoria
Un viatge el desitges, el vius intensament i l’aboques al sac dels records. Hi anem disposats a fer una recol·lecta tan gran de curiositats i de vivències que fins i tot ens transmuta la noció del temps. Viatjar és viure en un xip. Per això, tornar a lloc de vegades ens costa. Diumenge passat vaig
No repetir-se costa. Quan transites pels mateixos camins i perseveres en els vincles, costa no repetir-se. L’originalitat cotitza a l’alça però només ens sembla original allò que no podem comparar amb el que ja ha existit perquè ho desconeixem. D’altres vegades, la il·lusió d’originalitat és simplement producte de la desmemòria. Esborrem per a reescriure damunt
No té gaire bona premsa, el pacte. Som forts si no claudiquem. Som forts si servem dret. Ho som si no hem de fer passes enrere. En canvi, no hi ha pau sense pactes: el que nosaltres volem més el que vosaltres voleu dividit pel que és possible. El que tu veus multiplicat pel que
L’eloqüència fascina. Potser se’n pot aprendre, fins i tot, de ser eloqüent. Però l’espontaneïtat, l’expressivitat i la seducció desinteressada d’un parlant que només pretén captar l’audiència per simple entreteniment ens provoca una gran satisfacció. Trobar-se bons intèrprets de la paraula és una sort. Estem a punt de tancar l’agost, que ha estat un mes llarguíssim,
Trobem les converses que busquem. A través de les persones amb qui ens relacionem volgudament ens arriben espais d’intercanvi d’idees i de paraules que ens engalanen la biografia. En part, cadascun de nosaltres som autors del que vivim perquè ens regalem les relacions que construïm. Divendres quinze de juliol va ser el meu primer dia
Jugar amb les paraules ve de molt lluny. Les dites populars fan cantarelles i busquen una sonoritat fàcil de recordar i bonica de sentir. Per sort, les lletres i els sons es poden combinar sense fi per a crear idees noves i per a construir objectes comunicatius venerables. També per a generar contaminació verbal, és
Reviure és impossible. Mai no repetim un mateix dia. Malgrat que el calendari avança dibuixant cercles infinits, no passem cap més vegada just pel mateix lloc. Això és conegut des d’antic i, així i tot, ens sorprèn constatar-ho contínuament. Hem tornat a viure la nit més curta de l’any però no havia estat mai com
De tots els signes gràfics, els parèntesis guanyen en capacitat narrativa. Ens proporcionen informació complementària, introdueixen un incís (que vol dir una altra idea) o ens fan esquivar possibles malentesos. En principi, formen part dels textos escrits. Metafòricament, però, contenen també petits episodis de la vida que vivim. Ningú n’ha descrit els límits físics encara.
Som matèria. Els humans som de carn i ossos. Tal com un compost químic, ens podem descompondre en substàncies més senzilles. I alhora ens encercla una aurèola immaterial. Som també un concepte. Si em fixo en totes les relacions personals que he anat teixint fins ara, arribo a la conclusió que no hi ha una
La misèria també gasta possessius. Tindre un tros de terra, que és el nostre tros, que ja era nostre abans que nosaltres hi fóssem, et lliga a un paisatge. Encara que el tros només siga un coster, mig erm, mig abandonat, a punt de ser salvatge de nou. La terra et fa sortir raïls a
Tindre-ho just al davant i no veure-ho passa. Les coses comunes se’ns fan transparents perquè els falta excepcionalitat. Ens acompanyen des de sempre així com són i poden passar mil anys sense que ens desperten la curiositat fins que arriba un dia que sí. Aquell dia ens cau la bena dels ulls. Avui fa una