Agafada al vol

Som les paraules que diem

10 de febrer de 2022
4 comentaris

Crespell

L’atenció ha esdevingut un dels béns més preuats del món veloç en què vivim. Al llarg de les hores el nostre pensament va saltant d’un lloc a un altre com una partícula de pols arrossegada per un corrent d’aire invisible. No para quiet gaire temps. Rebem tants estímuls que l’atenció se’ns està desintegrant.

Dissabte passat vam dinar a casa ma sogra. No sap què fer-nos quan hi anem. Ens cuina dinars que ens deixen estabornits: primer pla contundent, segon plat amb acompanyament, fruita per als incondicionals, dues classes de postres dolces… Un banquet humil però copiós. L’altre dia quan vaig traure la plàtera amb l’acompanyament per al tall i la vaig deixar al mig de la taula em va preguntar: “Saps com se diu, això?”, mentre m’assenyalava unes formes rodones que desentonaven al costat dels trossos allargadets de carxofa amb pasteta. “Crespells?” —li vaig respondre. I aleshores, com si hagués acabat de trobar la punteta del fil per a descabdellar la madeixa del seu cap, va començar a enllaçar històries de l’any de la picassor sobre els crespells que li feia sa iaia per a berenar quan era xiqueta i altres contes que ara ja m’han volat de la memòria.

Fàcilment, aquesta estampa em podria servir per a fer notar que els crespells de la meua tribu són un testimoni de la cultura del reciclatge més instintiu. De fet, no són exactament un “bunyol prim de pasta dolça” tal com diu el DIEC2. S’assemblen més aviat a una de les accepcions que assigna el DCVB a aquesta paraula: “Espècie de bunyol de farina i oli, prim, torrat a la paella (Falset)” però tenen la característica peculiar que no es cuinen expressament. En realitat, consisteixen en l’aprofitament de la pasteta sobrant després d’haver arrebossat verdures; amb una cullera es va fregint la barreja de farina i aigua que ha quedat per a aprofitar-la també com a acompanyament. Al meu poble no es compten calories.

Ara bé, el que realment em crida l’atenció d’aquesta anècdota és que ma sogra em fes la pregunta que em va fer. Ella no va anar a escola pràcticament. És capaç de llegir a poc a poc però li costa. No sap què és un verb ni un adjectiu ni ha obert mai un diccionari. En canvi, practica la funció metalingüística. Sense exagerar-vos gens: ho trobo fascinant. De fet, quan em preguntava si sabia com es deia allò, estava jugant amb mi al joc de les paraules que sap que m’agrada tant. Que una persona com ella, que no ha tingut l’oportunitat d’entretenir-se escrivint, estiga atenta al valor dels mots em sembla un regal extraordinari.

Tan simple com és i tan productiu, fixar-se en la manera de parlar. Per a estimar-la més conscientment, per a atrapar-la amb la xarxa de la nostra memòria i guardar-la en un lloc ben a mà.

Fotografia pròpia

 

Senderi
23.03.2019 | 7.12
Estaquirot
02.11.2015 | 6.28
Escolar
09.01.2021 | 1.54

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.