Agafada al vol

La tardor té els colors del crepuscle. Per a compensar-nos de les minves de llum, en aquesta estació el dia s’acomiada amb una escampadissa de grocs, carabasses i granats. Són les mateixes tonalitats que trobem a les capçades canviants dels arbres de fulla caduca i en les fruites del temps. La tardor porta el fred embolicat de tons càlids. Es vol fer estimar.

Enguany Tots Sants ha caigut en dilluns. Hem tingut més temps per a passejar per la muntanya, per a preparar i degustar els plats tradicionals i per a honorar els nostres difunts. Durant aquests dies hem convidat a taula mangranes, moniatos, castanyes, figues de moro i panellets. Hem trobat pels camins espàrrecs de marge, els mandariners ens han mostrat com les mandarines van plegant color, hem descobert alguns exemplars espectaculars de reixa del diable i les rengleres de presseguers s’han disfressat de posta de sol abans de despullar-se del tot. Hem obviat conscientment que altres es disfressaven per a fer por.

Amb els amics de la colla ens hem trobat la nit de la castanyada i no ens hem contingut gaire davant de tantes llepolies, però ha sobrat un trosset de moniato que es fonia a la boca i unes quantes rosquilles. L’amfitriona ha dit que en donaria un plateret a la veïna, que li va portar figues a finals d’estiu. Li agraden tant que ens ha explicat que el dia que els hi va portar només va sopar figues i prou. Ho ha rematat amb una exclamació:

Au, un fart i fora!

M’ha agradat tornar a sentir aquesta expressió, que feia temps que no se’m creuava per les converses. Aquí fart fa de nom. Significa acció d’ingerir una quantitat d’aliment excessiva o bé excés en qualsevol acció. Amb el segon sentit ens el trobem prou sovint: “M’he fet un fart de riure”, per exemple. En tot cas, com que li pesa un cert estigma al damunt, de vegades queda desplaçat per una altra forma equivalent: “M’he fet un tip de riure”. Ara bé, el gir tan expressiu de la meua amiga feia molt que no me’l trobava. I com si anés lligat per un fil a un altre company, m’ha vingut al cap el que em deien a casa de petita quan tenia alguna ocurrència divertida:

Veigues, n’hi ha un fart de tu!

Així doncs, Tots Sants ha sigut una festa viscuda amb intensitat; per l’espectacle que ens ha regalat l’escenari natural i perquè recuperar els costums i les maneres de dir amb què ens hem fet grans ens omple encara de satisfacció.

—

Fotografia de calafellvalo