Trobem les converses que busquem. A través de les persones amb qui ens relacionem volgudament ens arriben espais d’intercanvi d’idees i de paraules que ens engalanen la biografia. En part, cadascun de nosaltres som autors del que vivim perquè ens regalem les relacions que construïm.
Divendres quinze de juliol va ser el meu primer dia de vacacions. Al matí vaig fer coses que em venien de gust i a la tarda volia llegir estirada a l’hamaca del terrat. Tenia un llibre a mà però la vista se me n’anava amunt. Les oronetes feien unes acrobàcies circenses que em xuclaven la mirada. Passaven avions ara sí i ara també. La grua que tenim tres edificis més enllà feia de teló de fons. Vaig pensar que, de vegades, el que vivim no és perfecte potser per a fer-nos destriar el que se’ns ofereix de bo del que no ho és tant. La grua era el contrapunt de la bellesa de les oronetes i del temps que podia deixar discórrer sense quimera.
Al tardet vam quedar quatre amigues per a sopar en un carreró estret de la Blanca Subur; teníem taula parada al carrer, amb estovalles blanques i copes brillants esperant-nos. Vam tardar a decidir quin vi prendríem. De seguida comencem a divagar i ens costa anar al gra. Els vaig explicar que havia celebrat el primer dia de festa contemplant les oronetes i la grua i van riure. La Q va recordar: “Quina grua el meu estel” i la G va taral·lejar la versió que havia fet Serrat del poema de Salvat-Papasseit¹. Els vaig dir que no coneixia ni el poema ni la cançó i no se’n sabien avindre; elles treballen en l’àmbit sanitari i jo vaig estudiar Filologia Catalana. Al final els vaig haver de dir: “Ja ho veieu: soc com un colador. Tinc forats”. I vam tornar a riure.
Per si no fos prou bonica l’estampa, la G ens va explicar que quan va sentir la cançó per primera vegada va buscar al diccionari quins significats té la paraula grua i que n’hi ha un que justament és “estel, especialment de paper”. Per tant, en el poema hi ha un joc de paraules polisèmiques —tant grua com estel tenen diversos sentits— i aquí agafen el mateix significat per a enlluernar-nos amb aquest joc tan bell:
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Durant el sopar vam brindar per poder ser on érem. Per poder parlar del que ens agrada i per descobrir-nos les unes a les altres que tenim forats, que ens ajudem a omplir mútuament amb un material preciós.
—
¹ No us perdeu el comentari de text de Josep Bargalló sobre aquest poema: Quina grua el meu estel
Fotografia de Doug Donaldson [Flickr]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!