Agafada al vol

Jugar amb les paraules ve de molt lluny. Les dites populars fan cantarelles i busquen una sonoritat fàcil de recordar i bonica de sentir. Per sort, les lletres i els sons es poden combinar sense fi per a crear idees noves i per a construir objectes comunicatius venerables. També per a generar contaminació verbal, és clar. L’aire va ple de paraules sempre. I per a protegir-nos de les que fan mal, hem après a filtrar-les.

Anit va tindre lloc el Recital de cloenda de la Festa de la poesia de Sitges d’enguany. Set poetes convidats van seure a l’escenari i ens van anar declamant un tast dels seus versos. Quatre hòmens i tres dones, amb un tint de veu distint i un origen lingüístic divers van escampar els poemes que havien triat per a fer-los volar des d’un micròfon. Declamaven amb mestria, amb estil propi i naturalitat. Feien molt de goig.

Jugar amb les paraules i amb els sons per a compondre un poema no és una tasca senzilla. Cal perseverar per a arribar a un resultat poc o molt plausible. És un joc que dura hores, dies, que —de vegades— no s’atura quan dorms. Hi deixes l’essència pelada d’una pulsió mental o carnal. És un repte amb tu mateix. Les puntes dels dits tiben el fil que les lliga a un amagatall secret des d’on es dicten les imatges, els verbs, la cadència i la rima. A poc a poc, ragen versos, que s’han de polir i reescriure. I tornar a revisar-los, obstinadament. Jugar-hi resulta fascinant i molt plaent.

Aquest cap de setmana he escrit un poema. Un dels versos acabava amb la paraula por, que rimava amb aparició i amb ficció. Però, finalment, he tret la por perquè quan escric poemes intento mostrar-hi el parlar de la meua petita tribu ebrenca i aquest substantiu femení per a nosaltres no té una vibrant final muda. Nosaltres articulem amb contundència la ròtica final d’aquest mot perquè, com us podeu imaginar, la [por] espanta molt més que la [po]. En tot cas, m’he decidit a reemplaçar-la per la variant que fan servir la majoria dels parlants de tortosí, és a dir, temor¹. En aquest cas sí que la lletra final és muda i, per tant, ara jo espontàniament també enuncio la rima perfecta d’aquest trio: aparició, temor i ficció.

Ja que parlem d’escriure versos, us comparteixo una pregunta que em plantejo: qui és poeta? Què ha de tindre algú perquè li pengen una etiqueta tan comprometedora com aquesta? Per a mi no n’hi ha prou de saber jugar al joc que us he descrit adés. Després de la partida en solitari —que sense cap mena de dubte és valuosa per a qui la fa—, allò que queda escrit ha de ser capaç de commoure l’ànim de qui llig, li ha de mostrar un angle que no ha vist i li ha d’omplir les orelles d’una sonoritat gustosa. Per tant, de poetes, mai no en sobraran perquè, malgrat l’obstinació dels molts que ho provem, pocs arribaran a mestres en gai saber. I, per descomptat, a aquests no deixarem mai d’idolatrar-los.

—

¹ Vegeu Carles M. Castellà Espuny (2018): “El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard” (Articulació /r/ en posició final absoluta, pàg. 103). Onada Edicions.

Fotografia pròpia d’un dels poemes d’Àngels Marzo llegit al Recital de cloenda.