Agafada al vol

Som les paraules que diem

6 de maig de 2022
0 comentaris

Feixa

La misèria també gasta possessius. Tindre un tros de terra, que és el nostre tros, que ja era nostre abans que nosaltres hi fóssem, et lliga a un paisatge. Encara que el tros només siga un coster, mig erm, mig abandonat, a punt de ser salvatge de nou. La terra et fa sortir raïls a la planta dels peus.

Jo també parlaré d’Alcarràs. No caldria perquè se n’han dit moltes coses boniques i interessants però em ve de gust fer-ho igualment. Explicar la vida d’uns pagesos i transformar-los en herois té molt de mèrit. L’hem amagat molt, la identitat rural. No era un tema de conversa interessant quan vaig arribar a Barcelona als anys vuitanta. Durant molt de temps a ningú no li ha interessat el preu de les taronges, que ha abocat moltes explotacions a l’abandonament total. Ni el preu de la llet que paguen als ramaders ni el preu que imposen les grans productores de cava al raïm. Però una dona jove ha exposat aquests drames als ulls de tothom i els ha despertat l’empatia i els ha commogut. Ho repeteixo: té molt de mèrit. Veurem si aquesta fiblada que ha tocat tants cors repercutirà en la conducta a l’hora d’anar a comprar la fruita, només que siga. Entre tots, protagonitzaríem una petita revolució cultural.

A casa també tenim terra. No hem sabut què fer-ne, però. Quan els grans la van deixar de cuidar, nosaltres no hi podíem dedicar temps ni tenia cap sentit fer-ho perquè hi perdies diners. Ma germana va collir la primera temporada de cítrics després que mon pare deixés el tros i li van sortir els números negatius. I allí es va quedar tot, criant malesa. Pels voltants ha anat passant el mateix. És una partida bonica del poble, planeta i a la vora del riu però els arbres s’han anat morint de tristesa. De la banda de mon sogre, tenim un coster abancalat. A cada feixa hi caben un parell de fileres d’arbres. Ell hi tenia una mica de tot: tarongers, mandariners, oliveres plantades de nou, alguns garrofers centenaris a la vora dels ribassos… Les pruneres i els nesproners es van morir de set. En els últims deu anys, d’aquest tros, se n’havia de cuidar un pagès que tenia la terra tocant però la cosa no va anar bé perquè els arbres es continuaven morint de set. Últimament no s’hi podia entrar. Les argelagues i els arítjols havien assetjat els troncs dels arbres i s’havien fet les ames de la plantació. Feia pena.

Ara els que ens venen al darrere se n’han volgut fer càrrec. De moment, cuidaran les oliveres només. Les han esporgat i han arrencat la malesa per fer pas entremig de les fileres. El motor aviat tornarà a pujar aigua del riu fins a les feixes. Potser l’hivern que ve tornarem a tindre oli de casa. Per Setmana Santa vam cremar entre tots piles i piles de rama en una foguera que crepitava d’entusiasme. No sé ben bé què en sortirà d’aquesta aposta i, en canvi, tinc la certesa que no serà en va. Els que ens venen al darrere no han perdut l’esperança que la vida lligada al camp continuarà sent digna i això és igualment revolucionari ara mateix.

Una mica més amunt heu llegit paraules que ens descriuen com hem modelat des de molt antic el paisatge: bancal i feixa. Diu el Diccionari de sinònims d’Albert Jané que són paraules equivalents i, si consulteu la definició que en dona de l’una i de l’altra el DIEC2, hauríem de concloure que ho són. Al poble, per contra, no s’usen exactament per al mateix. Un bancal diríem que és un “tros de terra plana conreada, limitada per marges” de qualsevol mida; en canvi, una feixa fa referència a una extensió també limitada per màrgens però més estreta i en un lloc costerut. Segurament, en altres bandes no es deu fer aquesta distinció. De fet, per norma general, quan es mantenen dues paraules sinònimes en un mateix lloc, acaben agafant un valor una mica diferent l’una de l’altra, que justifica la seua convivència. Per això, al poble tenim bancals i tenim feixes malgrat que n’hi ha moltíssimes que ja s’han ermat.

A l’últim, hem constatat que les raïls s’aferren allà on troben saó. Les dels peus dels que ens venen al darrere tenen la fortalesa de la joventut i, enmig de l’eufòria que ha provocat la història d’Alcarràs, semblen fins i tot més vigoroses que mai.

Fotografia casolana

Grau
07.07.2021 | 7.54
Alenar
19.12.2012 | 5.56
Basquejar-se
14.09.2018 | 6.40

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.