Agafada al vol

De tots els signes gràfics, els parèntesis guanyen en capacitat narrativa. Ens proporcionen informació complementària, introdueixen un incís (que vol dir una altra idea) o ens fan esquivar possibles malentesos. En principi, formen part dels textos escrits. Metafòricament, però, contenen també petits episodis de la vida que vivim. Ningú n’ha descrit els límits físics encara.

Divendres tarda, dissabte, diumenge i dilluns festius fan un feix d’hores de lleure. Hem tingut temps de viure diversos episodis en escenaris canviants. Si rebobino fins a començament d’aquest lapse de temps em venen un munt d’imatges al cap que no voldria que se les endugués el primer ventet de desmemòria que bufarà a partir de demà. N’atraparé algunes aquí, en un parèntesi excloent perquè no m’hi cabrien totes.

Ahir vam conèixer un lloc impressionant. Vam trobar-nos amb amics per a fer un tast de vins a la finca Viladellops, al Parc Natural del Garraf. A l’hora convinguda vam fer un rogle a l’esplanada de davant la masia principal i vam començar a recórrer les edificacions de la propietat: l’església, el centre d’interpretació històrica i també un trosset de vinya, amb els pàmpols ensofrats. La guia ens anava alliçonant sobre l’excepcionalitat del lloc i de l’arbre genealògic de la família a qui pertany. L’última parada va ser el celler. Vam entrar al magatzem de premsar i de les tines de fermentació. Hi sonava Mozart fluixet pels altaveus del sostre. Vam baixar fins al trulls antics on ara guarden les botes de roure. Aquí va entrar en escena el mètode per a netejar els recipients gràcies a l’encesa d’un lluquet. Ens el va descriure: tros de cànem, ensofrat, que crema amb flama. L’olor del sofre ens perseguia. Finalment, va arribar l’hora del tast de vins i vam fruir d’uns sucs deliciosos que ens van fer riure a cor què vols.

Gràcies a trobades com aquesta, els que hem viscut a tocar de la terra recuperem algunes informacions que se’ns havien quedat sepultades davall de l’allau de novetats que es desprenen cada dia damunt nostre. Entremig de tot, el nom dels objectes que havien tingut un lloc en la vida pagesa dels de casa ens saluden com a vells amics. Lluquet és un d’aquests noms. Sona simpàtic, com si fos el germà petit d’una nissaga, però si aneu al GDLC descobrireu que ve de l’àrab al-wuqái̯d, que significa ‘misto’. Em sap greu i tot no poder dir més sovint aquesta paraula ara que en sé l’origen etimològic!

En fi, entre els braços arquejats dels parèntesis, anem escrivint les gestes que ens fan viure amb més densitat. Dins d’una biografia n’hi caben molts; ben concorreguts i amb olor de sofre, si convé.

—

Fotografia casolana