Parlar, parlar, parlar. Trobar-se per a conversar. Intercanviar relats sense mirar el rellotge. Construir les nostres relacions personals sobre les paraules: usant-les. Recordant-les després. Potser escrivint-les. Vivim així. És el que ens agrada als de la llengua. Durant quatre dies seguits he baixat a Barcelona per motius diversos; a una reunió, a una trobada molt
A ulls dels especialistes, les diferències s’aguditzen. Qui no entén en un àmbit molt concret del saber funciona amb unes nocions vagues, amb paraules sovint intercanviables amb altres de semblants. A ulls dels especialistes, abunden els sacrílegs. Dijous vam fer una bonica excursió amb una amiga. Teníem cita a les quatre de la tarda perquè
Un món feliç és una vella promesa. Una promesa constant i creixent, basada en l’elogi de la ceguesa. Hem de mirar sempre cap a una altra banda quan no convé que portem la contrària, quan convé que tot semble una bassa d’oli. Però n’hi ha que ja tenim massa anys i massa costum de mirar les
Agost no passa mai desapercebut. Hi fa molta calor, tenim vacances, viatgem, les hores avancen lentament, hi ha incendis o peten els coets de les festes majors… Pel que siga, aquest mes té un lloc insigne en el calendari. L’agost de 2018 no tornarà mai més però els fets -intranscendents o memorables- que hi haurem viscut
En part, ser modern representa posar noms nous a idees antigues. Les etiquetes de moda caduquen com els iogurts. Te’ls podries menjar encara, però ja no te’n refies… Es tracta d’inventar, d’afegir, de renovar, de ser primers contínuament per a distingir-se dels parlants que funcionen per inèrcia. Parlar modern no implica més precisió semàntica ni
Mapes, coordenades exactes, localitzacions, plànols, aparells de GPS… Ja no ens podem perdre. Abans d’arribar a la destinació recorrem imaginàriament el trajecte; ens desviem aquí, comptem dos carrers més i tot recte fins al final. I, malgrat tot, continuem errant-nos de camí i arribant al lloc que no toca. L’exactitud no ens eximeix dels errors.
A hores d’ara encara es deuen fabricar frases fetes amb peces lingüístiques pròpies? Queda algú tan motivat ? O bé tot quisqui tira de calcs? A l’igual? Si realment constatem que se’ns ha esgotat la inventiva, sempre podem restituir expressions que han deixat de comparèixer a les nostres converses repintant-les com una autèntica peça vintage. Les modes
Quants anys té el xocolate? Sembla que necessitaríem una vara de mesurar molt llarga per a comprendre el llarguíssim camí que ha fet aquesta llepolia des del seu origen. Per a fer-nos-en una idea, el xocolate equivaldria a tres vegades la vida de la llengua catalana; és a dir, a 1.200 anys multiplicat per tres1.
No coneixem la pau dels cucuts. Com deuen ser els paradisos on les normes justes són respectades amb normalitat per una majoria molt gran de la població? Suïssa és el paradigma d’una bassa d’oli, però aquí -a prop nostre- tot va diferent. Concretament, molt pitjor. Vivim temps convulsos. A cada punt ens sobresalten fets indesitjables,
Sumar i restar. Fins i tot multiplicar i dividir. En el full de càlcul de la llengua, les operacions aritmètiques no es tanquen mai. Anem afegint i espigolant paraules i expressions que al cap de dècades i de segles produeixen una fesomia renovada de l’idioma. Durant totes les festes de tancament d’any i d’obertura d’un
Sense memòria no entenem el present. Els records formen els fonaments de la casa en què vivim i les parets mestres trontollarien sense la fortalesa del que tenim guardat i del que continuarà vigent en nosaltres malgrat el pas frenètic dels esdeveniments. Un matí d’aquesta setmana vaig trobar una alada morta davall de la taula
Relat ha esdevingut la paraula més famosa dels moments que vivim. Un relat és una història, però també -i sobretot- un punt de vista, acompanyat de les paraules més convenients i eficaces. No hi ha dos relats originals idèntics. Relatar és crear. I mireu, al poble sempre hi ha coses per a explicar. Quan hi
No recordo cap setembre com aquest setembre. Un començament inestable de tardor en què els dies es dilaten perquè hi càpiga tot el que ens està passant i en què els diaris queden obsolets del matí al vespre. Serà un setembre per a guardar en forma de fotografies, de frases memorables, de fets categòrics, de
Per necessitat s’aprèn de tot. Instruir-se en un ofici nou comença per conèixer les paraules dels objectes que calen per a fer-lo. Cuinar, pescar, pentinar, curar o construir demanen una manera precisa de parlar. En l’àmbit rural, s’acumulen des de fa segles muntanyes de mots per descriure el paisatge, els animals útils i els inútils
Entendre’s és una acte que ens fa fàcil la vida. Si en lloc de guanyar molt sovint l’intercanvi reeixit d’informacions es produís un estroncament insistent de la comunicació, viure en comunitat seria molt més complicat. Les paraules han de fluir i passar com el vent -sense ser vistes- per anar bé. De vegades, però, no