Agafada al vol

Som les paraules que diem

14 de març de 2021
0 comentaris

De veres

De tots els temes universals i incombustibles que anem traspassant de pàgina en pàgina al llarg de la nostra existència, no n’hi ha cap de més cantellut que el de la veritat. Determinar què és cert i què no ho és se’ns presenta sovint com una comesa inassolible. Les coses passen a fora però també passen a dins del nostre cap i del nostre cor i no sempre la realitat externa i la interna fan camins paral·lels. Al final, potser la veritat es torna incomptable, inodora, incolora, invisible però continua sent poderosa igualment. Encara que no la puguem descriure, hi és. I encara que no en parlem, la sentim.

Avui hem anat a fer el vermut de diumenge amb un grupet de vells amics; dels quatre o cinc, tres som filòlegs. Abans no teníem aquest costum però ara ens ve més de gust trobar-nos. I, per això, ens tornem a citar una vegada i una altra al voltant d’una taula, amb una cervesa, olives, xips i —de manera imprescindible— una intensa conversa. Avui la Sabina, que també és ebrenca, ha deixat anar: “Ho diu de bo de bo” i m’ha encantat ser allí i empomar aquesta expressió perquè justament tenia previst comentar-ne una altra de semblant.

En tortosí, fem córrer diverses locucions adverbials per a referir-nos a una cosa feta o dita realment; les dues més singulars són de veres i de bo de bo. La primera està emparentada amb la paraula mare dels ous: la veritat. I formen part d’aquesta mateixa nissaga: de ver, de bon de veres, en veritat o —la més popular de totes— de veritat. Pel que fa a la segona, es basa en l’adjectiu bo, a partir del qual es creen les combinacions: de bo, de bo de bo i de debò [contracció de la forma precedent]. Per si no n’hi hagués prou, encara tenim altres possibilitats a l’abast: realment, en realitat, de fet, efectivament o en efecte, positivament, autènticament.¹ Som davant de l’evidència que les locucions adverbials també tenen formes sinònimes; que la llengua creix i es multiplica en tots els màrgens i en qualsevol pedregar de manera generosa. Sense cap necessitat, només pel gust de crear.

Ara bé, aquestes diferents opcions volen dir totes exactament el mateix? És clar que no. De la mateixa manera, hi ha pocs sinònims absoluts en la resta del vocabulari. Sempre hi ha aquell matís o aquella força diferent que fa que una forma siga més convenient en un context que no pas una altra. Més enllà d’això, em crida l’atenció la relació semàntica entre els adjectius matrius de les formes que hem recollit aquí: ver i bo. ¿Els nostres antecessors havien entès que la veritat i la bondat eren conceptes equiparables? Segurament, sí. En el fons, fins i tot nosaltres també ho continuem creient. Allò que és dit hauria de ser essencialment sincer, propulsat per les bones intencions. Si no, sempre serà preferible el silenci.

A l’últim, no hi ha res que s’allunye més de la veritat que la hipocresia.

¹ Consulta de la locució “de veres” al diccionari de Manuel Franquesa i Enciclopèdia Catalana integrat a l’Optimot.

Fotografia de Pablo Ibañez

Mon
16.01.2015 | 6.58
Planydre
13.10.2019 | 7.44
Gallinassa
20.07.2017 | 6.58

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.