Agafada al vol

Tindre-ho just al davant i no veure-ho passa. Les coses comunes se’ns fan transparents perquè els falta excepcionalitat. Ens acompanyen des de sempre així com són i poden passar mil anys sense que ens desperten la curiositat fins que arriba un dia que sí. Aquell dia ens cau la bena dels ulls.

Avui fa una setmana que vam anar amb els alumnes a visitar Can Papiol, un museu romàntic preciós al cor de la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Durant una hora ens vam immergir en l’escenografia dels habitants benestants que havien viscut en aquell casalot a començaments del segle XIX. Anàvem passant per les estances acompanyats per la narració de la guia que ens feia llegir les parets, els cortinatges, els quadres, el mobiliari, les pintures del sostre… Quan vam arribar a la sala de jocs que només usaven els hòmens hi havia estesos damunt de la taula de billar dos mantons de Manila de l’època; de seda i amb dibuixos extraordinaris brodats a mà. Els havien exposat perquè justament era Divendres de Carnaval i els vilanovins tenen aquesta peça de roba com a estendard d’aquesta festa. Abans de passar a la sala següent, la guia va concloure: “Potser no eren ben bé de Manila, aquests, però podria ser que sí perquè els propietaris comerciaven amb Orient”.

En aquell moment, m’hagués pogut pegar un cop sec i breu al mig del front. I tant, mantons de Manila perquè venien de la capital de Filipines! No hi havia caigut mai. Tan obvi però tan invisible per a mi fins aquell moment. Igual de poc perceptible havia estat l’origen de la samarreta a l’impèrit de la meua infantesa [actualment samarreta imperi] o les olives arbequines durant molt de temps. Que el mantó fos oriental, que aquell model de samarreta copiés les que portaven els romans o que les olives vinguessen d’Arbeca m’havia passat totalment desapercebut fins que un dia es van fer evidents aquestes connexions. De fet, això s’explica perquè llegim alguns sintagmes en bloc. Els considerem com un vehicle amb remolc i els donem pas com si es tractés d’un sol element. Alguns d’aquests vincles entre diverses paraules s’acaben fent tan forts que es lexicalitzen i donen pas a una paraula composta¹: aiguardent o maldecap, posem per cas. La llengua fa puzles.

A banda de fer-me adonar de la meua ceguesa sobre l’origen de la combinació mantó de Manila, aquest episodi em va fer recordar les tardes de dissabte en què venien a casa nostra grupets de dones del poble que volien comprar roba brodada a mà que venia de la Xina. Eren sessions llarguíssimes per a admirar llençols de fil, cobrellits de guipur, mantons de Manila de pura seda… Aquelles trobades devien servir de model per a les sessions de tupperware i de tuppersex que es van escampar a tot arreu posteriorment. Aleshores, aquella clandestinitat em semblava una xalera.

De dins de les paraules naixen històries inesperades. En rebroten records. Que enriquidor que és rebre el que ens ofereixen amb els braços ben oberts!

—

¹ Gramàtica essencial de la llengua catalana: La composició. IEC

Fotografia d’un fragment del meu mantó de Manila