Agafada al vol

Un gest que ens rendeix amb escreix és mirar a través de les coses: de les paraules, dels gestos, de les estampes. Voler copsar per què s’ha dit allò, per què s’ha fet, per què se’ns presenta d’una manera i no d’una altra. Els ulls són, doncs, un far que il·lumina el que tenim al davant, però mirem també escoltant o a través de qualsevol dels sentits.

En aquests mesos de pròrroga constant del teletreball n’hi ha que ens hem passat diàriament hores i hores davant de les pantalles de l’ordinador, del mòbil, de les tauletes. De nit, a les fosques, els ulls ens couen. Sentir-se els ulls és com sentir-se un queixal; mal senyal. En aquest context, podria ser que els oculistes anessen després de les grans plataformes de venda en línia i de les farmacèutiques en volum de guanys. Mai plou a gust de tothom.

Fa uns dies enmig d’una de les reunions quinzenals que tenim amb un grup de treball, vaig demanar a un company que ens compartia un document des del seu escriptori que fes la lletra més grossa. “Amb aquesta pantalla en miniatura, m’estic desullant” —em vaig planydre! De seguida va pitjar insistentment al + de la barra inferior i les lletres van créixer com les magdalenes bufen al forn. Només una companya va fer una rialleta discreta després del meu comentari i, tot i que no ens hi vam detindre per a res, jo sabia del cert que era pel verb que se m’acabava d’escapar. És una tocada de la variació diatòpica també.

En realitat, però, desullar apareix al diccionari general. Significa, en aquest cas concret, “sentir-se els ulls fatigats de tant mirar”. Fins i tot diria que no té sinònims equivalents que el puguen substituir si es fa malalt. I, en canvi, no se sent ni pels carrers ni per les cases. Per què deu ser? És una forma breu, formada sobre el substantiu ull; anàloga a altres formes —com a mínim en tortosí— com ara enjullar. I tan semblant a altres formacions corrents com ara desflorar o desfullar. A més, semànticament és potent i útil. I, doncs, per què ha perdut la popularitat? No sé quina ciència s’hauria d’ocupar dels motius pels quals deixem de servir-nos de paraules interessants. N’hi hauria d’haver alguna, en tot cas.

Abans d’acabar, llançaré una proposta adreçada a les optimotes, termcataires i observadors de neologismes en general. Ara que parlem tan sovint dels neologismes pandèmics, afegim-hi aquest. Designa un efecte col·lateral del teletreball, imposat arran del confinament domiciliari causat per la covid-19. Ja que ens estem desullant, almenys que en quede constància oficialment.

Bromes a part, no voldria per res del món perdre la capacitat de mirar a través de tot el que veig.

—

Foto d’Alexander Yemchenko a Unsplash