Agafada al vol

Som les paraules que diem

17 d'abril de 2021
2 comentaris

Arrabassar

Si les paraules s’encunyessen en monedes, hi hauria tàndems que passarien de mà en mà. En una cara trobaríem escrit amistat i en l’altra diria generositat. Com es pot entendre l’una sense l’altra? Seria divertit inventar aquestes associacions de conceptes. Potser s’haurien de fer referèndums per a consensuar propostes. Jo proposaria aquest duo: optimisme-activisme. Com naix el segon sinó del primer?

Avui he viatjat en tren a Tortosa. He tornat a un dels meus espais. He recuperat el contacte amb amics que veig poc. Hem passat hores junts. T. i J. estan connectats a l’entorn igual com els àlbers centenaris a la vora del riu. Viuen la ciutat amb entusiasme. Transiten el paisatge circumdant. Participen en associacions diverses per a fer créixer la cultura de base que ha sobreviscut a les inclemències de l’obsolescència. Et fan partícip de les seues passions. Per això, ens hem trobat a la porta del Museu de l’Ebre.

Aquesta setmana se celebra la Setmana de la memòria històrica i hem assistit a la inauguració de l’exposició ‘Perseguits i Salvats’, organitzada per Amics i Amigues de l’Ebre. M’han presentat coneguts seus; tots de la mateixa corda (un escultor, un activista polifacètic…). M’han explicat alguns dels seus projectes, com ara recuperar la sénia abandonada de davant del Museu. De moment, han desbrossat tot el voltant i estan en fase d’erradicar la figuera que es filtra pels fonaments de la tanca circular. M’han volgut ensenyar l’aïna que fan servir insistentment per a aconseguir-ho: una aixadella d’arrabassar. Tenien ganes d’explicar-me què és arrabassar però els he dit que no calia. Jo també tinc un peu d’àlber.

Mon reiaio havia dedicat molts anys de la seua vida a arrabassar els costers del trosset que tenien a la muntanya, lluny del riu. Li guanyava una llenca de terra al bosc, l’apuntalava amb un marge de pedra seca i hi plantava ametlers o oliveres. Després d’ell, son fill —mon oncle— se’n va cuidar tota la vida. Però ara el bosc ha recuperat tots aquells bancals. En queda només el testimoni dels màrgens que encara no han tombat els aiguats. Arrabassar és una paraula patrimonial per a la gent que té arrels pageses a les muntanyes abruptes de la vall de l’Ebre.

Després de la trobada d’avui, se m’acut un altre tàndem de paraules: estimació-memòria. Finalment, hem après que només ens podem estimar si sabem d’on venim, col·lectivament i com a individus. Sense records, els vincles s’esfumen.

Fotografia pròpia d’una aixadella d’arrabassar

Abadejo
25.05.2016 | 7.06
Atxeu
31.07.2016 | 8.44
Osque!
27.01.2016 | 6.34

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.