Mails per a Hipàtia

Apofite el cap de setmana per a repassar amb calma el llibre d’Igor i Grichka Bogdanov ‘La pensée de Dieu‘. El volum me’l va regalar el seu prologuista Luís González-Mestres i l’havia llegit de forma ràpida, cosa molt desaconsellable. Car no és gens senzill de llegir i reclama hores de concentració que entre unes coses i unes altres aquest cap de setmana, sortosament, he pogut trobar.

Aquests dos coneguts matemàtics, protagonistes del conegut afer que porta el seu nom i que tant d’enrenou ha creat, han fet un llibre que porta als límits el pensament sobre el cosmos i les matemàtiques, tant fins al límit com per a insinuar que Déu són les matemàtiques. El Déu d’Einstein, per a dir-ho d’alguna manera. Un déu molt allunyat del dels creients però déu, seny ordenador, al cap i a la fi. Un missatge inquietant per a un ateu apassionat de la ciència, com sóc jo.

L’apelació a aquest Déu, a una ordenació còsmica, l’han fet molts dels grans matemàtics i sempre m’ha resultat difícil de païr però també és cert que a la vista de certes concepcions matemàtiques es fa difícil no pensar que hi ha un ordre en alguna banda, que ha fet tot això tan exacte com és.

Reconec que pel llenguatge que usen hi ha moments que el llibre no em fa sentir-me còmode. Però això és el que més aprecie sempre: que alguna cosa em faça dubtar. Ni que siga per un moment.

He passat unes hores d’aquest pont llarg llegint el llibre de Norman Stone ‘The Atlantic and Its Enemies’, un volum a voltes irritant per a mi però ple de detalls interessants. És un relat diguem-ne personal de l’atlantisme i per tant de la guerra freda. Des d’una perspectiva rotundament atlantista, fastigosament atlantista de vegades de tan cínica i agressiva com és però escrita per un home intel·ligent que sap explicar-te detalls claus a la vegada amb un detallisme extremat i sense perdre mai de vista l’amplada de camp.

El que m’ha torbat més del llibre, emperò, és el fet que és un llibre de segona mà i dedicat. L’autor va escriure una dedicatòria a Sir Paul Johnson l’abril de 2010, o siga fa ara tres anys justos. He buscat qui és aquest sir i per desgràcia hi ha diversos candidats, algun de particularment interessant. Qui siga d’ells per més sir que siga s’ha venut el volum, sense pensar en arrencar la dedicatòria com a mínim, a una velocitat sorprenent. I jo he pensat que m’encantaria saber la història del llibre, quan el va regalar i com, que va pensar Johnson en rebre’l, si se’l va llegir o no. Com va pensar en vendre’l de nou i per quin motiu. Es va morir i algú va desfer la seua biblioteca sense massa contemplacions? Es va quedar sense diners? Era aquella una manera malèvola i molt refinada de despreciar l’autor i el seu regal?

En un mateix llibre dues històries. 

Els amics de Tribuna Catalana han penjat un vídeo que van fer l’altre dia durant la presentació del llibre de Pere Martí sobre l’ANC. En la mateixa vaig comentar que el llibre ensenya les tensions internes de l’Assemblea i que això és bo perquè no podem inventar-nos un país irreal. Som un país molt complicat que a voltes fa les coses de maneres molt rebuscades però que ho està fent molt be tot fins ara. Si ens reconeguem en les diferències i sabem avançar junts crec que som imbatibles. 

 

Rellisc, aprofitant la calma del diumenge, ‘Levant’ un gran llibre de Philip Mansel, que retrata la història d’Esmirna, Alexandria i Beirut en l’època del seu esplendor. De Mansel havia llegit fa anys un enorme llibre coral sobre Constantinoble però aquest, a parer meu, encara el supera. 

‘Levant’ fa la crònica de tres ciutats que van ser les més vibrants del mediterrani oriental. Tres ciutats de barreja, de contacte, amb poblacions que se sabien úniques, obertes sempre a la mar i les novetats. Ciutats on es barrejaven turcs amb grecs, àrabs amb italians, francesos de croada amb perses… un escenari fascinant que les convertia en autèntiques referències comercials, científiques, culturals d’una vivantor incomparable.

El volum té, però, un aire amarg. Esmirna, Alexandria i Beirut van ser això però no ho són ja. Han caigut, fins i tot al fons de l’infern. S’han fossilitzat desfent la barreja i perdent l’originalitat que les fèia úniques i atractives. Esmirna al segle XIX i Beirut i Alexandria al segle XX van representar models reeixits de convivència fèrtil entre cultures, religions i poblacions. Però avui Londres, París, Singapur o Nova York són més ‘llevantines’ que cap d’elles. De llarg.

En uns quants anys, d’ací unes dècades, sabrem, però, si ho continuen sent o si el Llevant en realitat és un somni impossible per a les nostres societats, un model de país que ens enlluerna però en el qual no sabem viure. El llibre de Mansel, si això és així, prendrà encara una dimensió superior.

Una de les gràcies de l’estiu és que passes les hores mortes repassant la bibiloteca. Cada any ho faig, sobretot a Bétera on tinc llibres acumulats que no mire tan habiualment. Els taste. Unes pàgines d’aquest, algun fragment d’aquell més que res per al meu record. Els llibres els vincules a dies concrets, a llocs, a episodis de la memòria que ve de gust recordar o no.

Així m’he topat de cara amb ‘Una muerte muy dulce’ de la Simone de Beauvoir, en una traducció espanyola que va fer un cert furor a finals dels setanta. I m’hi he enganxat. Aquest llibre me l’he llegit de cap a cua en unes hores. Absort per la narrativa fàcil, el contingut i les circumstàncies de la senyora parisenca.

La Beauvoir, com tantes grans escriptores i intel·lectuals, té de tot i no sempre bo. Aquest és un llibre d’intenció menor però per a mi excepcional. Un relat simple, una contalla, d’un dels moments més definitius de la vida, relatat sense artificis ni trampes, de forma tan directa com impressionant.

Un goig, en definitiva, per a una vesprada d’estiu. 

J.J. Isern, o siga Totxanes, és un personatge molt especial. Ell, amb el Biel Mesquida i l’Oriol Izquierdo, van ser els primers blocaires d’aquesta casa fa ja vuit anys i des d’aleshores, amb precisió germànica ens ha obsequiat amb els seus comentaris i relats sobre tot i qualsevol cosa, sempre amb enteniment però directes a barraca.
Això el lector habitual del seu bloc ja ho sap: es llig.

El que no saben els que no el coneixen és que, a més, Totxanes és una persona extraordinària, de les que hi ha poques. És un gran escriptor perquè escolta molt i escolta molt perquè és bona persona. I les bones persones saben que si la mare natura ens va donar dues orelles i en canvi una sola boca alguna raó deu haver per això.

L’altre dia, però, es va superar fins a extrems estratosfèrics i em va deixar esmaperdut. Mut. Es va presentar en la redacció amb un sobre i me’l va donar. En obrir-lo poc em va faltar per a caure de tos: a dins hi havia els atlas fets per Vicens Vives als anys quaranta del segle passat, peces de bibliòfil de les quals parlava jo en un apunt de fa uns dies. Amb dolor. 

Llegir la biografia política de Vives, explicava això, em causava dolor perquè em feia entendre com de difícil era viure acabada la guerra però també com de fàcil ell s’havia adaptat al nou règim, per a dir-ho suau. A través de la geopolítica. També explicava però que aquesta una ciència que a mi m’interessa moltíssim i que va i resulta que en llegir el llibre me n’havia adonat que sense saber-ho massa jo de xiquet l’havia conegut a través d’aquests àlbums que s’havien perdut en la meua memòria i que l’altre dia Isern em feu a mans. Com un present inoblidable.

Ignore d’on els ha tret. Però el que em va regalar va ser molt més que un llibre. Em va regalar el meu record, tàctil gairebé per un minut. I una vesprada de plaer immens, la d’avui, repassant imatge a imatge, detall a detall, comentari a comentari i text a text.

Gràcies. Des del fons del cor. 

Llisc el doloròs llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler ‘Amb el corrent de proa. Les idees polítiques de Jaume Vicens Vives’ (Quaderns Crema). Els episodis vitals de l’historiador, que al capdavall reflexen els de la població en general en els primers anys de la postguerra, fan mal. Remouen.

Hi ha un episodi que m’ha cridat molt l’atenció, però. Jo ignorava que els mapes aquells famosos de Teide amb els quals tots els escolars de l’època vam aprendre cartografia els feia ell. I m’ha semblat una connexió subterrània interessant.

Perquè jo, com ell, m’he interessat molt per la geopolítica, una disciplina mal vista per l’ús que d’ella en va fer el nazisme però sòlida com una roca a l’hora d’explicar les derives fonamentals de la política mundial. I Vicens Vives n’és un dels grans introductors entre nosaltres. En part, és una tesi, perquè poques coses més podia fer en aquells anys o perquè així es guanyava un cert favor del règim. 

Siga com siga, però, el cas és que els mapes sempre han estat una de les meues obsessions i descobrir a aquestes alçades que aquells tan primitius però que tant em fascinaven a l’escola eren la seua obra directa m’ha colpit. 

Aquesta vesprada he participat en els actes de l’aniversari de la Institució de les Lletres Catalanes. Concretament he fet un dels brindis que ens han demanat a la Montserrat Abelló (fent el seu brindis en la foto), el Josep Maria Pou, la Mònica Terribas, la Muriel Casals, la Dolors Ollé, la Maria Mercè Roca i el Lluís Maria Todó. El meu brindis ha estat aquest:

‘El 1358 abans de la nostra els assiris van invadir l’Egipte faraònic i en entrar a la capital, Tebes, van destruir la seua biblioteca. Aquests dies recordem resistència de la ciutat de Sarajevo, ara que fa vint anys del setge. I en fer-ho hem de recordar també com els serbis van atacar i destruir de forma sistemàtica, com a objectiu de guerra, la seua Biblioteca, una de les més riques d’Europa en llibres islàmics i hebreus, un senyal vibrant de la gran cultura balcànica. Prop de cent mil llibres, però, van ser salvats per ciutadans anònims que es van jugar la vida remenant les estanteries cremades a la recerca de volums encara sencers mentre els franctiradors els acaçaven i en massa casos els mataven.

Els llibres són perillosos. Només això explica la persistència i la constància en la seua persecució, en totes les cultures i tots els segles, en tots els continents. Els cristians van cremar la biblioteca d’Alexandria i els perses la de Jerusalem. I Saladí va cremar la biblioteca Fatimida d’El Caire només vint anys abans que fos convertida en cendra la biblioteca Nalanda, el gran indret de la sabiduria budista -aquella biblioteca que era coneguda amb el preciós nom de Dharma Gunj -la muntanya de la veritat. Quan els ostrogots van entrar a Roma el primer que van fer va ser cremar tots els llibres mentre l’emperador Yuan feia cremar els de Pequín. El 1529 els espanyols, particularment obsessos amb la lletra escrita, van cremar tots els llibres maies i asteques i el 1939 quan van entrar a Badalona el primer que van fer va ser cremar la biblioteca privada de Pompeu Fabra al carrer de la Mercè. També els anglesos han cremat: la biblioteca del congrés de Washington o la més gran col·lecció de llibres escocesos, per ordre d’Eduard I. I els russos, van saquejar la biblioteca nacional estoniana a Tartu. I tants i tants altres…

Fan por els llibres en general, pel seu poder. Però deixeu-me que avui ho concrete en un. Perquè aquesta setmana fa cinquanta anys que va ser publicat ‘Nosaltres, els valencians’ de Joan Fuster per una nova editorial barcelonina que s’anava a dir Edicions 62. L’altre dia puguí veure el manuscrit del llibre en l’exposició que hi ha a la Universitat de València i em va impressionar pensar que tot un país neixia d’aquelles lletres escrites a màquina, d’aquelles correccions tipogràfiques fetes amb boli roig, d’aquell pensament enlluernador expressat sobre paper. Els llibres són tan perillosos que jo, i centenars de milers de persones fins i tot encara que no ho sàpiguen, no seríem qui som sense aquest llibre concret, sense tot el que neix d’aquell manuscrit escrit a Sueca. No tindríem la vida que tenim, ni faríem el que fem, ni somiaríem el que somiem. I això, aquesta capacitat concreta, tangible, gens metafòrica, real de transformar-nos és el que fa perillosos els llibres. Tan perillosos que arreu del món milions de persones han patit per haver-los escrit o per haver-los llegit o per haver-los fet circular -i vull recordar encara les bombes a ca Fuster. Tan fèrtils que han dignificat la vida de milions i milions de persones per l’emoció que encomanen i la sabiduria que transmeten.

Deixeu-me que brinde doncs aquest 14 d’abril per Joan Fuster i pels lectors heròics de Sarajevo. Deixeu-me que brinde per la Institució de les Lletres Catalanes. Però sobretot deixeu-me que brinde pels llibres, la nostra més gran i poderosa arma de constucció massiva.’

Aprofite el cap de setmana llarg per a llegir ‘Notícies d’abans d’ahir’ d’August Rafanell (a contravent). És un gran llibre, que dibuixa una sòlida història sociolingüística i política del país, amb particularitats colpidores respecte al que n’ha estat el discurs tradicional. M’ha interessat moltíssim el discurs francesista, la recuperació molt documentada del paper que la idea de l’annexió del Principat a França va jugar en els orígens del catalanisme. Aquesta ha estat una visió negligida però que dota d’una lògica molt clara els orígens dels nacionalisme al nostre país. (I que potser, potser, explicaria una miqueta més encara les diferències entre els orígens del catalanisme al Principat i al País Valencià).

El relat de Rafanell és molt consistent, amb una prosa admirable. Només hi ha algun moment en que sembla com si algun capítol fos un text escrit prèviament que s’ha encaixat a la força en el llibre. Però encara i així funciona bé i descriu a la perfecció, com un riu que baixa, l’evolució i l’ampliació de la idea nacional catalana.

En molts moments, a més, funciona com un espill de la nostra realitat actual. Inquietant àdhuc. Com quan després de la desfeta espanyola d’Amèrica sura sobre el país la hipòtesi, mateixa, que la independència és inevitable. Que vist en la perspectiva del segle passat és un seriós avís per a l’efervescència d’avui…

Ací tenia el vídeo de la conferència que vaig fer ahir a la llibreria Laie dins el cicle ‘Què Llegeix?’.

Els llibres als quals vaig fer referència són:

-Vicente Gaos. Antologia del Grupo Poético de 1927
-Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles
-Joan Fuster. Nosaltres, els valencians
-Jorge Luís Borges. El Aleph
-Joan Reglà. Comprendre el món
-Hélène Carrère d’Encausse. L’empire éclaté
-Lucien Febvre. Martí Luter
-Carlo Maria Martini. Verso Gerusalemme
-Bob Woodward. Veil. 
-Joel Garreaux. The nine Nations of North America
-John Cornwell. A Thief in the Night

Dilluns vinent dia 9, a les set de la vesprada, tindré el goig de participar en el cicle ‘Què llegeix…?’ que organitzen les llibreries Laie. Serà a la llibreria de Pau Claris. Fins ara se n’han fet dues sessions. En la primera va parlar el conseller de cultura Ferran Mascarell i en la segona l’actriu Montserrat Carulla.

La tercera m’ha tocat a mi i m’està suposant ja bones estones mirant i remirant entre els llibres de casa a veure quina explicació que en faig. Es tracta bàsicament de que conte durant una mitja horeta llarga quins han estat els llibres que més m’han influenciat i perquè, per a xerrar després una estona encara amb els qui vulgueu venir i participar-hi.

En tinc clars tres o quatre, evidentment. De la resta és cosa de triar i garbellar… 

(El meu article d’avui a la contraportada d’El Punt-Avui)
 

Diumenge estrenem any i el 2012 per als valencians, per a una part dels valencians, serà un any de commemoració. Perquè farà cinquanta anys justos de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, un llibre que, a més, va ser el primer d’Edicions 62.

Nosaltres, els valencians no és el millor llibre de Fuster. I vist tot el que hem après aquests cinquanta anys potser ni tan sols és un llibre bo. Fet en plena dictadura, Fuster va haver d’escriure’l poant la poca informació fiable de l’època, amb una minsa bibliografia històrica i refiant-se de la limitada llum que s’escapava d’entre els dits de la censura. Però, dit això, Nosaltres, els valencians és el llibre. Amb majúscules.

Val a dir que ell mateix n’era conscient i que sempre va reclamar una disputa intel·lectual que ningú va ser capaç de plantejar-li en termes seriosos. Ara Nosaltres, els valencians és una fita immensa, marca un abans i un després per als valencians i també per al conjunt dels catalans i inaugura un país sencer.

A voltes he dit que al País Valencià no és que hi haja “dos països”, com sol passar arreu del món, sinó que hi ha “dues civilitzacions”. Si m’accepten el concepte, i l’exageració, nosaltres els fusterians pertanyem a una estirp que té en el volum d’ara fa cinquanta anys la seua nissaga. Perquè ens retorna a l’univers català amb aquella frase segons la qual “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” però també perquè dibuixa una València racional, moderna, europea, oberta, culta, irònica, d’alçada, on algun dels nostres compatriotes no es podria reconèixer ni fent el més grans dels esforços de què és capaç.

Segurament en la profunditat del tall epistemològic que Fuster representa hi ha també la profunditat de l’abisme entre les dues civilitzacions valencianes. Però d’això qui menys culpa té és l’homenot de Sueca. Ell va fer la seua faena. La faena dels altres als altres ens pertany.

Espere, per això, que la celebració d’aquests cinquanta anys servisca per a eixir del túnel en què els valencians hem viscut durant dècades. És un desig. De cap d’any.