Mails per a Hipàtia

Llisc el doloròs llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler ‘Amb el corrent de proa. Les idees polítiques de Jaume Vicens Vives’ (Quaderns Crema). Els episodis vitals de l’historiador, que al capdavall reflexen els de la població en general en els primers anys de la postguerra, fan mal. Remouen.

Hi ha un episodi que m’ha cridat molt l’atenció, però. Jo ignorava que els mapes aquells famosos de Teide amb els quals tots els escolars de l’època vam aprendre cartografia els feia ell. I m’ha semblat una connexió subterrània interessant.

Perquè jo, com ell, m’he interessat molt per la geopolítica, una disciplina mal vista per l’ús que d’ella en va fer el nazisme però sòlida com una roca a l’hora d’explicar les derives fonamentals de la política mundial. I Vicens Vives n’és un dels grans introductors entre nosaltres. En part, és una tesi, perquè poques coses més podia fer en aquells anys o perquè així es guanyava un cert favor del règim. 

Siga com siga, però, el cas és que els mapes sempre han estat una de les meues obsessions i descobrir a aquestes alçades que aquells tan primitius però que tant em fascinaven a l’escola eren la seua obra directa m’ha colpit.