Mails per a Hipàtia

Recorregut per les llibreries a la recerca dels volums per a llegir les dues setmanes de calma total. No sé si estic molt cansat o si enguany han fet llibres menys interessants però trobe ben poca cosa que em cride l’atenció. Finalment opte per una entrevista d’Oriana Fallaci amb ella mateixa -m’agraden els contraris intel·ligents- per un parell de llibres de sociologia recreativa, pel volum d’entrevistes amb el Quico Mira i pel famós  Moonshot, que explica com va ser possible l’arribada a la Lluna. Ni teologia ni massa ciència, doncs, malgrat que les dues matèries són habituals als meus estius. Una mica de varietat, doncs. En qualsevol cas també durant el curs he anat guardant alguns textos i documents que no tenia temps de mirar-me com calia i que ara serviran per a acabar d’omplir les llargues nits llegidores a la fresca que m’esperen a partir d’avui. Canvi de vida.

He acabat de llegir el llibre de Cercas sobre el 23F. És un llibre difícil de classificar i inquietant. Ja dic d’entrada que m’ha agradat i m’ha interessat molt. Trobe que el joc psicològic d’explicar tot el que hi va passar a partit de les imatges de TVE i les figures i reaccions de Suarez, Gutierrez Mellado i Carillo és una excusa immillorable per a dibuixar un retrat més que interessant del que va passar aquell dia. M’agrada de forma especial que no l’autor defuig la complexitat dels fets, ans al contrari. Queda fora de dubte tot llegint-lo que en aquelles hores i els mesos anteriors pràcticament tothom va fer coses molt mal fetes i va ser molt potiner. I també que la resolució del cop no va ser de cap manera això que la beateria monàrquica ha volgut explicar. El dibuix frívol i egoista de Juan Carlos que n’emergeix parla per ell sol. 

Ara bé, dit tot això he quedat absolutament espantat perquè nosaltres no pintem ni una mona. El dibuix de’n Cercas traça el Madrid del poder. I els tancs a València només són en aquest paisatge una pinzellada tan remota que ni entra en el marc. No tenen importància, excepte com a coreografia madrilenya i només com a coreografia madrilenya -els valencians i la nostra peripècia política aleshores i a partir d’aleshores no interessem per a res. Serà perquè els vaig viure en primera persona però això m’ha indignat i m’ha explicat moltes coses. Entre elles m’ha fet entendre la calma i la serenitat amb la qual l’autor assumeix que el colp d’estat no va triomfar però en canvi va aconseguir bona part dels seus objectius, especialment d’aquells en els quals ja estaven d’acord mesos abans des de Fraga als socialistes –i en aquest sentit hi ha detalls que et deixen sense alè, com l’escena de Reventós reclamant a Armada que fos un militar qui governés Espanya…

Dic que m’ho ha fet entendre perquè la consciència fosca que emergeix en llegir el llibre de’n Cercas (ho dic en termes estrictament i científica sociològic) és que clarament el colp anava contra nosaltres. I ja estaven tots d’acord en que fora així. Tant que trenta anys després encara no mereixem ni una ratlla pels tancs o pel “tranquil Jordi, tranquil…”

Siga com siga en recomane molt la lectura. És un gran llibre.

He aprofitat el cap de setmana per a llegir-me el segon volum de les memòries de Hans Küng. El teòleg suís va aparèixer en la meua vida fa molts anys. A ca mon tio José, rector i en aquella època estudiant a l’inquieta Lovaina, hi havia un exemplar de “Hi ha Déu?”, que em va copsar. Acostumat a l’església gallinàcia de per ací trobar un home que em plantejava la religió des de la intel·ligència i la complexitat em va semblar una troballa extraordinària. Jo ja em sabia ateu però aquell conjunt tan ben travat d’investigacions històriques i reflexions filosòfiques em va atreure i molt.

Des d’aleshores he llegit molta teologia. Em distreu però no només això. Trobe especialment interessant el treball de gent com Küng, capaç d’explicar-nos el cristianisme analitzant-lo com una creació històrica. Del cristianisme jueu a la gran transformació hel·lènica i d’ací al l’estructura de poder terrenal que coneguem avui en dia com Església. Veure com es va reconvertint la figura històrica del jueu Jesús de primer cap al Crist i després cap a tot això que avui és l’Església resulta una aventura intel·lectual fascinant que recomane molt.

Aquest segon volum de memòries és especialment interessant a més per la polèmica que ve de dècades entre Küng i Ratzinger. Trobe que Küng es justifica massa i massa metòdicament a ell mateix però dit això les coces que arrea a Ratzinger són insuperables, monumentals. Que ho siguen des d’un catòlic, un catòlic respectat pels seus notables coneixements però sobretot per les seues preses de posició tan coherents al llarg de les dècades encara li dóna més valor. Sobretot perquè refina molt l’anàlisi sobre aquest monstre vaticà que ha destruït el camí que havia traçat el Vaticà II d’una forma segurament irrecuperable ja. La radicalitat amb la qual Küng punxa sobre els grans problemes de l’església (l’absurd de l’infalibilitat, el poc rigor històric i teològic de dogmes com el de la mare de déu, la barbaritat de les posicions en matèria sexual, la poca substància real del celibat, el centralisme contra les esglésies locals…) és digna de ser seguida amb goig pel lector. Tot i que supose que això que per a mi fins i tot és divertit no ho serà per a altres i que un lector cristià la seguirà amb dolor més que no amb goig.

En qualsevol cas m’ha fet pensar molt també el fet que Küng al final de la seua vida es veja confrontat a una Església abominable des del punt de vista d’un cristià com ell. Perquè al cap i a la fi tota la seua vida li ha estat dedicada amb passió i no deu ser gens agradable veure com es desfan els somnis…

Aprofite els dies de descans per a llegir-me dos llibres escrits per Joan Manuel Pons Campos sobre Bétera i que ell ha tingut a bé enviar-me des de Mallorca, on viu de fa anys. Són dos llibres indispensables pel poble, documentats, ben explicats i que contenen una gran quantitat de detalls que he assaborit amb gran plaer. Dues obres que haurien de ser a l’abast de tota la gent, treballades amb molt de gust i amb molta precisió. Es tracta de “Bétera 1880-1899. Evolució urbana i elements històrics” i un monumental “Junta de Montes i Senyoriu Territorial de Bétera, la seua història i la seua obra” que documenta com mai abans s’havia fet aquesta peculiar institució local, una autèntica excepció jurídica que continua ben viva al nostre poble.

La desgràcia és que aquests dos magnífics llibres són molt difícils de trobar i de posar a l’abast de la gent. Com passa amb la majoria de la bibliografia local. He pensat que potser podríem crear una web que tinguera versions en pdf dels diversos llibres sobre Bétera, per tal que com a mínim el seu accés fora fàcil per als estudiants. Miraré de parlar-ne amb l’Institut d’Estudis Comarcals. 

Amb un cafè a la mà escolte el magnífic “Cançó” de Manel Camp mentre a fora plou una miqueta i l’ocell de la meua filla menuda fa botets en la gàbia, jugant amb un pal de menjar. Aprofite per acabar “El so de la vida” de Daniel Barenboim (Edicions 62). El mestre explica que un músic ha de tenir interioritzada la música, la solfa, per tal que durant la interpretació no tinga que recórrer al pensament intel·lectual. Entenc el que vol dir però em pregunte com ho pot fer això el meu admirat Camp, que ara fa sonar una versió en jazz d’Al Vent que retruny la casa.

(PD. El concert que m’encantaria escoltar algun dia fora Manel Camp contra Didier Squiban. Piano amb piano)

He acabat de llegir “La fi del Regne de València”, de Carme Pérez Aparicio (Tres i Quatre). És un estudi monumental, definitiu diria gairebé, sobre la destrucció del Regne de València pel primer borbó. La doctora Aparicio escriu de forma meravellosa i fa que la lectura del que és un documentadíssim estudi de més de mil pàgines resulte una aventura apassionant. Mentre el lliges, però, no tens més remei que pensar en els paral·lelismes amb la situació actual. Tot està encara allà mateix. Tres-cents anys després.

(Impagable, per cert, el relat de l’espant amb el qual els partidaris del borbó van acollir les intencions del borbó quan ja havien estat usats a conveniència i no li servien per a res més a aquell fill de mala mare). 

Diu l’Alcorà:

“No disputeu contra la gent de l’escriptura
[els de la Bíblia, jueus i cristians]
si no és amb bones formes, de la millor de les maneres”

(Sura Al-Ankabut)

Ho diu en la traducció de Mikel de Epalza, un treball colossal que enalteix la nostra llengua i cultura. Epalza, l’arabista alacantí del qual tots podíem sentir-nos orgullosos, va morir ahir i aquest matí he volgut honorar-lo rellegint la traducció del llibre sagrat dels musulmans. No és en absolut una tasca senzilla traduir un llibre d’aquest calat i aquesta significació. I tanmateix ell ho va fer no només amb capacitat, rigor i qualitat sinó també amb estima, sensibilitat i coneixement, que és més del que es pot demanar.

Passant fulles a l’atzar he trobat aquesta sura, coneguda i reinterpretada una vegada i un altra on es reclama una disputa de bones formes entre els tres pobles nascuts d’Abraham i no he pogut deixar de pensar que si algú entre nosaltres ho va propiciar això, aquesta disputa necessària i creativa de la millor de les maneres va ser el professor De Epalza, un luxe per a la nostra cultura que tot just avui ja trobe molt a faltar.

Llisc els dietaris de Sándor Márai que Empúries posarà a la venda aquest mateix mes. És un llibre dur i punyent, precís en els molts dolors que ensenya i acumula. La vellesa, la mort de la gent que tens a prop, el passat que marxa, les debilitats del propi cos, la pàtria que vas deixar enrera. M’impressiona la prosa tan quirúrgica i alhora tan neta, la capacitat tossuda de passar un dia i un altre dia repetint els gestos, les formes, les lectures per a sobreviure en el sentit més estricte de la paraula. I el dolor. El dolor comprimit en una sola frase que cinc, deu vegades, taca la pàgina amb tanta contenció que sembla impossible sobreviure a ell. M’impressiona especialment el dolor que Márai sent per Hongria, per la Hongria ocupada per la Unió Soviètica. Cada nit llegeix unes pàgines en hongarès, una llengua amb la qual cada vegada té menys gent amb qui parlar i nega qualsevol possibilitat que el seu país evolucione cap a la democràcia. El dolor final és la pròpia mort però per a mi ho és també saber que la seua mort arriba només setmanes abans que Hongria encapçale les revolucions democràtiques a l’est i que aquelles coses per les quals ell ha sospirat tant “dos oceans enllà” comencen a passar. 

Un llibre bell. Excepcional. 

L’única cosa interessant de perdre hores i hores pegant bacs pels aeroports és que tens temps per a llegir i anar a l’aeroport de Chisinau, que no és precisament el més ben connectat d’Europa, dóna en aquest sentit per a molt més del que és habitual en mi.

El trànsit per París em permet carregar llibres diversos. Un, l’autobiografia d’Hubert Reeves, és una lectura ideal de vacances així que aprofite les darreres hores de l’agost per a devorar-lo. (Hubert Reeves. “Je n’aurai pas le temps”. Seuil). És de bon llegir, equilibrat i ple de curiositats. La descripció del seu viatge a l’antiga URSS és excepcional, com també el relat sobre els seus avantpassats i els seus records del Quebec oprimit pel catolicisme militant. I hi ha petits detalls sobre les seues conegudes investigacions científiques que resulten interessants. 

Mate la lentitud de l’Euromed amb la lectura del llibre que Paco Pérez Moragon ha escrit sobre Emili Gómez Nadal (“Emili Gómez Nadal: diaris i records”. Publicacions de la Universitat de València).

Mire els llibres en diagonal i la por se’m confirma. De què parlen? Teòricament de periodisme i internet, fins i tot de periodisme i internet ací, no a la Xina. Però de què caram parlen? Quina realitat miren per a explicar això que expliquen? Parlen de diaris digitals catalans i no entenc de què parlen. Han entrat alguna vegada a VilaWeb? Han vist mai naciodigital.cat? Saben que existeix El Singular o la premsa digital local? S’han preocupat de llegir, per exemple, el nostre llibre d’estil o de mirar les dades de l’ojd? Han llegit el llibre del Saül? Han vist les coses que fa l’ACN? O els articles que fa anys que publica el Capçalera? Saben que poden llegir Comunicacio21? M’ho pregunte estupefacte mentre llisc com expliquen el que és periodisme digital i el que se suposa que som tots plegats i no apareguem ningú o només diuen vaguetats absurdes sobre nosaltres, sobre tots plegats. Ja anem bons, ja, amb aquesta universitat tan allunyada de la realitat que sembla que prefereix adaptar el vell aforisme: “que la realitat no t’estropee el llibre”. Pobres alumnes!

Feia temps que havia extraviat la meua còpia del llibre de Ciceró “Dels deures”, editat per la Barcino, un volum al qual li tinc una estima especial. De tant en tant en les llibreries mire si el trobe, sense massa entusiasme val a dir, i ara l’he localitzat en una que no m’esperava i l’he comprat.

Jordi Mercader ha escrit un llibre que intenta ser una narració dels anys de Pasqual Maragall al capdavant de la Generalitat. Ací, entre nosaltres, aquests llibres generalment tenen poc interès. A tot arreu aquest tipus de llibres miren de fixar la història i per a això s’escriuen. Però generalment aporten dades d’interès i estan narrats amb veu directa i sense amagar o distorsionar les pròpies opinions. No és el cas. Mercader fa un retrat previsible del perquè de l’assassinat polític de Pasqual Maragall. Però calla coses importants i no para de fer insinuacions que no resulten sempre ni agradables ni em sembla que lleials al paper de narrador que Mercader s’atorga. Hi ha, això sí, un parell de moments realment saborosos i la contribució molt ben dibuixada a un clàssic de la política catalana: Montilla ganivet en mà consumant la fi d’un món dins el PSC i ocupant el poder en la millor tradició leninista. Que no és poc, ben mirat.

Mentre espere que comence a la tele el debat entre Hillary i Obama m’assabente que el premi de literatura Ramon Llull l’ha guanyat Najat El Hachmi. El llegiré quan el traguen i ja opinaré aleshores però d’entrada em sembla una notícia excel·lent. No només per a la literatura catalana sinó també pel conjunt de la societat. I molt especialment en aquestes setmanes que estem passant on tanta irresponsabilitat per part d’alguns ha posat en perill la convivència en alguns dels nostre barris, en aquell on treballe jo sense anar més lluny.