Mails per a Hipàtia

Una de les poques coses agradables d’estar convalescent és que el pas del temps sembla estirar-se. Els compromisos socials gairebé desapareixen i això et deixa temps per a coses que no tenies programades.

Cada anys, conforme passen els mesos, vaig acumulant un paquet de llibres que sé que no tindré temps de llegir, normalment fins a l’agost. A l’agost dedique tantes hores com puc a llegir i llegir com a part d’una mena de teràpia de desconnexió anual que fa anys que dura. Però durant la resta de l’any se’m fa molt difícil trobar el temps i el repòs per a submergir-me en volums que reclamen una concentració i un estat mental que la meua feina no em pot procurar massa.

Així que, com cada any, a aquestes alçades ja en tenia un bon grapat d’ells preparats i la cosa ha estat que enguany no he hagut d’esperar a llegir-los a l’agost, ans he pogut dedicar unes bones estones aquestes setmanes a la seua lectura.

Un d’ells em feia una especial il·lusió: ‘Venezia’ de Fernand Braudel. Era un llibret que desconeixia i que precisament vaig trobar en una llibreria tan menuda que era més aviat una cantonada de la mateixa Venècia. El vaig comprar sense dubtar-ho ni per un segon. Braudel és un dels historiadors dels quals voldria llegir-ho tot i aquest petit volum fins ara havia escapat del meu radar.

Com m’imaginava és un llibre senzillament deliciós. Braudel esborra com ell només ho sap fer els contorns entre història, sociologia, economia i totes les disciplines que se li posen al davant. I no té cap problema amb parlar amb la seua veu apassionada. Fa molts anys que defense que els historiadors que jo admire més i els periodistes que admire més escriure igual: segurs i emocionats. I Braudel en aquest ‘Venezia’ ho fa amb un mestratge impressionant, barrejant la dada més específica i inqüestionable amb la interpretació més aguda i agosarada. Qui sinó descobriria comptaria un a un quants canals i ponts té Venècia i al mateix temps s’atreviria a dibuixar amb tota llibertat un programa de salvació de la ciutat en les cinc darreres pàgines, impagables, del llibre? Qui podria en les mateixes pàgines enyorar-se del vell cafè Florian i les converses ‘sota il cinese’ que retrata com ‘il reflesso de un’epoca e di un mondo parigino in cui si aveva il gusto della battuta, de la frase azzeccata, della risposta pronta chi relancia la conversazione’ i al mateix temps discutir en extens sobre l’efecte de la rivalitat amb la Gènova ‘risalita alla ribalta’?

El llibre és, en definitiva, una petita joia. Hom pot fins i tot imaginar Braudel, que va arribar a Venècia per a treballar en els seus arxius mentre estudiava la història dels ports mediterranis, passejant pels carrer encara buits de turistes i aprenent a estimar una ciutat única, amb unes característiques que la fan tan diferent de totes: ‘Quin encant sentir-se sol a Venècia, enmig de tanta gent!’ s’exclama en un moment del llibre, mentre recorda el petit pis que donava al Marin, on ell treballava al vespre ordenant els papers que anava rescatant als matins en aquest i aquell arxiu. Braudel s’estima així Venècia sense pudor ni distància, amb una actitud que has de ser molt gran i estar molt segur de tu mateix per a poder mantenir sense que et tremole ni un segon la veu.

Estic llegint ‘El gen, una història íntima’, de Siddhartha Mukherjee. I just avui, divendres sant, passe per la pàgina 542 de l’excel·lent traducció de Xavier Pàmies i em trobe amb això:

‘…fins arribar a la clonació de l’ovella Dolly, en aquells moments l’únic mamífer reproduït sense reproducció. (El biòleg John Maynard Smith va comentar que l’únic altre ”altre cas de mamífer engendrat sense sexualitat no era del tot convincent” referint-se a Jesucrist’.

Esperança Camps entrevistava ahir a VilaWeb Francesc Bayarri arran la publicació de la seua versió en català de ‘La Barraca’ de Blasco Ibàñez. Em va picar la curiositat i aquesta nit me n’he anat a dormir llegint la (bona) versió que Bayarri, un home solvent, fa del llibre de Blasco. Amb un punt de nostàlgia.

Amb un punt de nostàlgia perquè ‘La Barraca’, de fet les Obres Completes de Blasco Ibàñez en tres volums, era pràcticament l’únic llibre que hi havia a ma casa de xiquet. N’hi havia dos, de fet. Aquestes obres completes i un Quixot que regalaven amb una colònia que era impossible de llegir de tant fi que era el paper i de tan menuda que era la tipografia.

Tots dos llibres els guarde a casa jo. Sí, en un exercici de nostàlgia me’ls vaig emportar un dia i tenen encara un lloc destacat a la meua biblioteca. Aquest matí, per això, he tirat mà del vell volum i m’he entretingut una estona a comparar les dues versions del text. Bayarri el millora molt. O com ell diu l’actualitza. En l’entrevista afirma que el llenguatge de Blasco ha envellit malament. És així. Ho ratifique mirant-m’ho text contra text.

Per TV3 feien ahir una obra, ‘La Xirgu’, basada en la vida de la gran actriu i en la seua relació amb Valle Inclan i Lorca.  A la mitja part he anat a cercar una antologia de poetes espanyols que conserve amb mi des del dia que la vaig comprar, aquella on, entre altres, vaig descobrir Lorca. Com que el llibre porta data, 20 d’abril de 1977, sé que me’l vaig comprar amb setze anys. L’edició, però, és d’un parell d’anys abans, amb Franco encara viu.

És una antologia d’onze poetes, que inclou gent com Salinas o Guillen, Cernuda, Aleixandre o Albertí. Un llibre, que junt amb els versos d’Estellés i aquella edició de Salvat Papasseit feta a París em van obrir molt el meu univers mental. M’ha encuriosit trobar-me un apunt en una pàgina amb el llistat dels dotze poemes que m’agradaven més aleshores. Assenyale el ‘No decia palabras’ de Luís Cernuda com el meu preferit i en la pàgina on hi ha el poema veig que vaig deixar unes anotacions que per desgràcia avui sóc incapaç d’entendre.

M’ha impressionat, però, llegir la biografia de Lorca. Ho he fet de forma distreta, mirant de comprovar una cosa que deien en la tele. Cada selecció portava una introducció que posava el poeta en el context literari i una curta biografia. La de Lorca, però, no diu res de la seua mort. Diu que va néixer a Fuentevaqueros Granada el 1898 i acaba explicant que ‘En 1933-34 hizo un viaje a Argentina y Uruguay. Conocía también Francia e Inglaterra’. El temps es congela ací. Ni una referència al seu assassinat, ni tan sols a la mort. Com si visquera eternament. Com si la sola mort ja fos l’acusació, que evidentment ho era.

Quan me n’he adonat del que passava m’he quedat inquiet. Inquiet i trasbalsat, intentant entendre com aquell xiquets de setze anys que vaig ser jo devia llegir aquella biografia tan evidentment estranya. I què devia pensar.

Lectura extremadament agradable d”Alpha Beta’, un llibre de John Man que analitza com es va desenvolupar l’alfabet i que considera que això, l’alfabet, és una de les grans realitzacions de la humanitat. D’ací el subtítol ‘How Our Alphabet shaped the Western World’.

El llibre és molt interessant, en primer lloc perquè no enganya. Ben bé no sabem com s’origina l’alfabet, el nostre. Sembla, per les troballes arqueològiques, que té l’origen a Egipte, però no sé sap ben bé si va arribar a l’Egipte des d’alguna altra banda o si va aparèixer allà. I que des de Grècia es trasllada a Roma, on es perfecciona fins fer-lo tan útil com és avui. Però va ser una cosa que va anar a poc a poc? va ser algun geni desconegut qui va entendre que això es podia fer?

Man posa molt èmfasi en Grècia. Realment sense Grècia no seríem res. I matisa molt be la importància de l’alfabet romà respecte als alfabets sil·làbics o simbòlics. Com ha ajudat a definir el que som i com pensem. Un viatge realment apassionant.

I una dada que m’ha deixat mocat sobre l’acceleració del temps. A l’any 1500 Europa produïa 200.000 llibres per any (la Xina 800.000 des de molt abans) i l’any 2000 el món va produir cinquanta mil milions de llibres. Que posat en context encara és més impressionant. Avui els humans consumim de mitjana  vint mil voltes més material escrit que fa cinc cents anys.

Fa molts anys recorde que m’havia explicat una cosa així en Sebastià Serrano però havia oblidat els detalls i les xifres…

Diu, aproximadament, Michael Dobbs:

‘History does not always flow in predictable directions. Sometimes it can be hijacked by fanatics of various descriptions. At others it can be yanked from its normal path by a combination of chance events. Statesmen tries to bend the chaotic forces of history to their will, with varyng degrees of success. The likehood of an unpredictable event ocurring that can change the course of history is always greater at times of crisis, when everything is in flux’

O siga.

‘La història no va sempre en la direcció prevista. De vegades la segresten fanàtics de diversa adscripció i en ocasions la poden apartar del seu curs una combinació d’esdeveniments imprevistos. Els grans estadistes intenten dominar les forces caòtiques de la història amb nivells desiguals d’èxit. Però la possibilitat de que passe una cosa inesperada que canvie el curs de la història és sempre molt més gran en períodes de crisi, quan tot es mou’.

Cristo! feia anys que ho intentava explicar jo això…

Aquest cap de setmana passat vam estar a Londres. Era una manera de celebrar els divuit anys de la meua menuda i vam recórrer molts quilòmetres de ciutat, realment plena a vessar de turistes. Per sort en el darrer minut els peus ens van acostar a la Waterstones de Trafalgar, la meua llibreria preferida de la ciutat i em vaig poder perdre una estona en el seu soterrani, sempre ple de més llibres interessants dels que jo podria comprar i llegir.

En vaig carregar uns quants, entre els quals un que he devorat amb passió i que ha passat a formar part de la meua estanteria dels imprescindibles periodístics, aquells llibres que m’agrada rellegir de tant en tant. Es tracta de ‘One Minute to Midnight‘, un relat extraordinari del que va passar en la crisi dels míssils de Cuba que Michael Dobbs, un dels meus periodistes favorits al Post i mític corresponsal del diari a Moscou, ha pogut fer accedint per primer vegada a molta informació desclasificada recentment tant als Estats Units com a Rússia.

Unes dues centes pàgines del llibre estan dedicades a relatar amb una minuciositat extrema el famós dissabte 27 d’octubre del 1962, amb tota probabilitat el dia en el qual el món va estar a un pas només de l’aniquilació nuclear. El llibre ho fa com si fos un film d’acció, amb un text tan vívid i ple de detalls que et transporta als escenaris de la crisi, molt especialment a la Casa Blanca. I aquell dissabte el que estava en joc era tan alt que simplement no pots deixar de llegir –fins i tot sabent com sabem avui quin va ser, per sort, el desenllaç final de l’afer.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció molt és la seqüència d’anècdotes que es precipiten de forma descontrolada en les darreres hores de la crisi, en llocs tan allunyats com la costa soviètica davant Alaska o l’oceà pròxim a la costa est. Comencen a passar tot de coses casuals que cap dels actors, però, pot explicar com casual: un avió que es perd, un submarí obligat a emergir… Resulta molt curiós però molt real veure que hi ha ocasions en les quals resulta completament estúpid intentar fer veure que una cosa és com és perquè tu mateix ets conscient que encara que l’altre ho intente mai no podrà entendre que és casual una cosa que de veritat és casual. L’escena en que  el comadant del submarí soviètic B59, Savitsky, ha de decidir en qüestió de minuts si dispara o no els seus míssils nuclears sobre els Estats Units, després d’haver perdut tot contacte amb la comandància de la flota ni el millor guionista d’Hollywood la podria imaginar tan tensa i dura. No era, però, un film i sort vam tenir tots de que la decisió final no fos iniciar la guerra nuclear. Jo era a punt de fer dos anys i molt probablement la vida se m’hauria acabat massa prompte…

He llegit amb un gran interés el llibre de Jerry Broton ‘A History of the World in Twelve Maps‘.

Els qui em coneixen ja saben que els mapes, la cartografia, com a eina de comprensió de la realitat, ocupa en el meu temps lliure, i si puc de feina, un espai considerable. Sóc, he estat, un gran col·leccionista d’atles, no puc passar de llarg mai davant un mapa i sempre que puc em divertisc, sé que és una paraula que pot estranyar a alguns, desxifrant el seu significat, trobant espais de coneixement que ignorava abans.

Aquests dies estic molt content perquè al llibre de Broton he trobat l’explicació a un problema que em rossegava de fa dècades. Les nacions, totes, són invents. Això que vegem avui, els estats-nació, són al final construcció, sempre forçades, a partir del fruit de decisions intel·lectuals que han encapsulat realitats sovint ben difícils d’encapsular. França ha fet els francesos. Per entendre’ns.

La teoria fa dècades que no em presenta ni una ombra de dubte però em rossegava el com i si bé havia trobat respostes parcials no em feien el pes. En quin moment Portbou és Espanya i Cervera França? No dic en els tractats sinó en la quotidianitat. A banda i banda la gent és la mateixa, ni l’una cosa i l’altra per cert. Quan algú i com decideix que la Punta de l’Ocell quedarà a Espanya i el cap de Cervera no? Si parlem del Tractat dels Pirineus això que en diem la delimitació de la frontera era pura fantasia. Només cal llegir-lo. On era la ratlla? La cosa era d’un abstracte irritant…

Broton, però, aclareix definitivament la cosa quan dedica un dels capítols del llibre a explicar amb tot luxe de detalls el mapa de Cassini, que fa molt temps que considere un dels cims intel·lectuals d’Europa. Cassini, comissionat pel rei fa el primer mapa de França, de la França que era aleshores, i per primer vegada, per exemple, assenyala on hi ha els masos, on són les cabanes de pastor, on els camins que travessen les muntanyes… amb una precisió no només desconeguda fins aleshores sinó impensable en aquell temps. Cassini decideix ‘dibuixar’ França per tal que aquesta es puga reconèixer a ella mateixa.

Per suposat que l’aventura de Cassini és extraordinària, en plena revolució francesa a més. És ell qui s’inventa aquest traç que tots els mapes del món avui defineixen com a frontera. Cassini sap de sobres que els llauradors d’una banda i l’altra de ‘la frontera’ no distingeixen si el camp és a França o a Espanya, que ningú no els talla el pas pels camins, que les parròquies depenen de bisbats que estan potser ‘en l’estranger’ (i tant important que era això aleshores!). I sabia en definitiva que més que línies les fronteres eren els castells. Però amb un pensament únic i revolucionari ho canvia això. Canvia com fem els mapes i, alerta, com fem les nacions. Poca broma.

Abans de Cassini quan pujaves de Portbou amunt fins que no arribaves a la imponent fortalesa de Salses simplement no notaves cap canvi. Tot, a banda i banda, era igual en la quotidianitat. L’estat no existia, no existia en el sentit que li donem avui. L’estat no era visible i el rei controlava les seues possessions a base de fortaleses i d’alguns funcionaris. A Salses si que ho veies que allò era una altra cosa, com encara es veu avui i és una visita que recomane vivament. Però a Perpinyà? No dic ja a Cervera…

Això fins que arribà Cassini, amb els seus famosos triangles, i va delimitar per primer vegada on començava i on acabava la ‘nació’. Fins aleshores aquests mateixos límits eren una cosa molt difosa. Molt difosa, especialment als marges. Amb el seu geni geogràfic i polític Casinni va canviar la realitat del món per sempre.

I per això el seu influx és tan monumental que encara avui els mapes són com ell els va fer. I les guerres, les batalles polítiques, els grans negocis, qualsevol planificació d’un viatge, els fem sobre aquest codi que ell va explicar al rei i que la Convenció va nacionalitzar, deixant-lo destrossat en la ruïna més absoluta –però aquesta és una altra història.

Per a mi un dels grans atractius dels viatges són les llibreries. I a Istanbul n’hi ha moltes i de molt ben parades.

Encara que no entenga la llengua, com és el cas, passejar-me entre llibres és per a mi sempre un exercici interessant i excitant. Mire les portades, els temes de que parlen i em vaig fent una idea molt aproximada del que em sembla que s’està debatent.

Sempre, però, hi ha una bona llibreria en llengua anglesa que m’obliga a treure la targeta de crèdit. I ací n’hi ha una de molt interessant allà on Istiklal canvia de direcció. És plena de llibres sobre història i política turca, traduïts, que són imprescindibles per a entendre millor la realitat.

Un problema que hi ha sovint, especialment amb cultures allunyades, és que la investigació i l’anàlisi que es fa sobre el terreny costa que arribe fora del país. Ens passa a nosaltres i li passa a tothom. Als turcs també. Per això resulten tant atractius els llibres que de sobte et resumeixen el debat i et posen al cap del carrer del que està debatent-se allà.

És el cas, per exemple, de The Ottoman Empire and the World Around It, un fantàstic volum de Suraiya Faroqhi que he devorat ràpidament a l’hotel. El llibre és un resum molt complet de les darreres investigacions històriques sobre el període otomà i molt especialment sobre el seu tracte als no-turcs de l’imperi i amb les potències internacionals que l’envoltaven. Els darrers anys els historiadors turcs han fet molta feina als arxius recuperant documentació que està fent que la visió d’algunes etapes de l’imperi estiga començant a canviar.

El volum és en aquest sentit fascinant. Critica amb raó la poca centralitat que els europeus donem a l’època otomana i dibuixa davant els nostres ulls un escenari on bona part de les tragèdies i conflictes actuals tenen els seus orígens en aquell període. Així veiem els serbis posats a les dues bandes de la frontera mentre els albanesos ocupen Kossove, assistim al naixement de la casa de Saud a Aràbia, al marge de l’ocupació otomana i la consolidació amb ells del wahabisme, que acabarà tenint en Bin Laden un tràgic representant. O descobrim com Rússia comença a interessar-se per Crimea precisament arran els problemes de l’imperi otomà i les seues batalles amb els polonesos per la possessió d’Ucraïna. Tot plegat un escenari fascinant que amb l’aportació d’un munt de noves dades i investigacions és evident que reclama de molta més atenció per part dels altres europeus.

Per cert i parlant de llibres: finalment vaig trobar els basar dels llibres que m’havia recomanat molt el Juli Peretó. És com una mena de claustre paral·lel al gran basar, dedicat només a la literatura i la cal·ligrafia. Un indret molt tranquil i relaxat per comparació amb el que es veu en el veïnat.

Dimecres vaig quedar pinçat de l’esquena. Ja m’ha passat alguna altra vegada. Des de dijous no he pogut eixir de casa. He hagut d’anul·lar dos actes, un a Tarragona i un a Navarcles, cosa que sempre em sap molt greu fer. La feina de VilaWeb més o menys la puc fer de casa estant però pràcticament no he fet res més que recuperar-me, que recuperar el meu cos.

I en algun moment de tot això m’he trobat explicant-me a mi mateix que tinc cinquanta quatre anys. Com volent dir, com volent dir-me, que hi ha coses que el cos ja no m’accepta. Com per exemple que treballe tant com arribe a treballar, supose. El meu cunyat, metge, diu que el cos és savi i quan veu que vas per mal camí troba una malaltia amb la qual deixar-te en el dic sec durant uns dies. Supose que això és el que m’ha passat però m’atabala. Pel futur, especialment. Pel que m’espera.

És ridícul el que explicaré ara però per a mi els seixanta anys era l’edat de morir-se. I me’n queden cinc. A Bétera, quan jo era un xiquet, Tono avisava dels morts i invariablement tenien seixanta anys, si eren homes. Ara ho recorde rient, ja ho sé que l’esperança de vida ha canviat barbaritats en aquests quasi cinquanta anys ja que deu fer que escoltava el bando. Per sort tinc els meus pares amb mi i em recorden cada dia que la barrera s’ha posat molt més lluny. Però en un racó del meu cervell, allà, m’ha quedat això dels seixanta anys i em retorna.

Les molèsties físiques són sempre pesades, una pèrdua de temps immensa que no sé assumir amb calma. M’enrabien. Però de tant en tant he de reconèixer que prenen sentit. Aquesta matinada, segurament desconcertat pel meu canvi de vida i hàbits dels darrers dies, no podia dormir-me i he recuperat un llibre de memòries d’Hubert Revees que porta per títol Je n’aurai pas le temps. En ell el gran astrofísic quebequès recorda la seua vida al temps que proclama que ja sap que no tindrà temps per a algunes coses que voldria fer, i que atesa la complexitat dels seus estudis és evident que reclama alguna cosa més que ganes, voluntat i diners. El que ell fa no és tan fàcil…

He passat una estona molt bona llegint-lo i imaginant al mateix temps si jo no tinguera tampoc temps, si no tinguera ja temps, en què hauria de concentrar-me. Del llibre em fascinen els relats que fa dels seus viatges i concretament el de la seua llarga visita a la URSS. Hi he trobat imatges que jo també vaig viure, de la vida quotidiana en aquella superpotència que es va dissoldre com el sucre, i m’he preguntat si no hauria de narrar el meu passat jo també. Algun dia. He notat que em faria gràcia però ho he vist com una tasca gegantina, que de cap manera no puc fer ara. D’on trauria jo les hores necessàries? Però el cas és que els records s’esborren. Reeves conta una anècdota en un restaurant que jo la vaig viure també. Però no sé recordar on. Tinc al cap la imatge de la llum que hi havia i del tracte dels cambrers, el mateix que va patir ell. Però no seria capaç de recordar si era Moscou, o Tallin, Riga potser? I en eixes condicions què hauria d’escriure? El que recorde com ho recorde, a risc de recordar coses que no són ben bé les que em van passar. Reeves en parla abundantment del tema. Del pes de la memòria, fins i tot per damunt de la vida. I tornem al mateix lloc: als anys, al pas del temps, a la consciència que et fas definitivament gran.

Entre l’esquena i el llibre és ben cert que he quedat sorprès per l’ambivalència sentimental que provoca el pas del temps. Però al final supose que tots som això, no? Animals que recordem sempre cap enrere, quan érem més joves…

Els amics, i veïns, de la Llibreria La Calders em demanen que presente al seu local el llibre de Joseba Sarrionandia ‘Jo no sóc d’aquí’. Ho faig encantat i la cosa acaba derivant en una tertúlia amb Ainara Munt Ojanguren, la seua traductoria i amb la gent que hi ha al local. Poca perquè ho fem el primer dia de fred d’hivern a Barcelona -o potser és per alguna altra raó però aquesta ens sembla plausible.

L’Ainara parla més de literatura i jo més del personatge, com és lògic. Sarrionandia és un home peculiar. Ha obert molt el focus de la literatura basca amb una manera d’escriure molt peculiar i amb una mirada molt extensa sobre el món que l’envolta. Però evidentment li resulta molt difícil escapar al personatge. Ell és el protagonista de la famosa fuga de Martutene on dos presos d’ETA, ell i Pikabea, es van amagar en els baffles d’Imanol per burlar la vigilància. I per tant de la cançó dels Kortatu (Sarri, Sarri…) que tothom ha ballat en alguna ocasió.

Des d’aleshores viu en exili, ves a saber on. La seua presència pública és gairebé inexistent i el contacte amb ell de qui vulga saber-ne res molt difícil. Això malgrat que els delictes dels quals l’acusen ja han prescrit i que per tant podria tornar, en principi, sense massa problemes -sembla que no és tant tant clar però ja ens entenem,

Al final de la presentació llegim alguns fragments del llibre. Jo en trie un, brutal, on relata una pallissa a la presó. Em va impressionar molt. El llibre són apunts curts molt diversos i ben escrits sobre temes de tot tipus. Mentre el lliges no tens en cap moment la impressió que els està escrivint un pres. Però quan arriba el moment, la presència de la presó es torna d’un pes aclaparador, impossible de suportar. Com supose que devia ser la realitat, el dia a dia, de l’autor.

Sempre que vinc a Brussel·les procure trobar un parell d’hores per a visitar algunes llibreries que m’agraden especialment.

A Tropismes trobe ‘Les Catalans’ d’Henry de Laguérie. De fet hi ha diversos llibres d’aquesta nova i molt interessant col·lecció que vol parlar dels pobles del món. A la taula hi ha els volums sobre els islandesos, els catalans, els romanesos… La pila dels catalans és molt baixa. De fet només queden dos volums i jo me n’enduc un. Pregunte a la llibretera i em diu que el llibre dels catalans té molt d’èxit. ‘Esteu fent molt soroll’ em diu amb un somriure, al temps que em pregunta pel referèndum. ‘Dissabte, dissabte…’, li dic.

En l’avió de tornada me’l llisc i he de dir que el recomane per complet. No només pel que explica de nosaltres i per com ho explica sinó també des del punt de vista periodístic.

M’havien explicat que aquesta col·lecció és innovadora en el format i només puc dir que a partir de la lectura d’aquest volum ho reconec. Combina, com si fos una revista, entrevistes amb relats, amb informació pura i dura. I evidentment l’autor ho fa molt bé tot. Des de la tria dels temes i els entrevistats fins a les seues descripcions d’algunes coses que dibuixen una visió molt atractiva del país pels forasters. Quan l’acabes de llegir tens una visió molt bona del que està passant ací.

Vista la qual cosa, evidentment, m’ha sabut greu no haver comprat els altres volum de la col·lecció.

Com cada any el repàs als llibres llegits a l’agost, quan tinc més temps per a dedicar-m’hi

·Thomas Piketty. L’economia de les desigualtats. Edicions 62. Tant parlar d’aquest llibre esperava alguna cosa més que el catàleg d’obvietats, ben fet això sí, que és. Cal recordar aquestes coses a la vista de l’entusiasme d’algun sector polític sobre el senyor. Vaig pensar que en trauria més profit, que no ha estat el cas.

·Antoine Sfeir. L’islam contre l’islam. L’interminable guerre des sunnites et des chiites. Grasset & Fasquelle. Necessitava aprofundir en les diferències entre sunnites i xiïtes. I aquest és un bon manual. Perquè hi trobes des de les ‘raons’ teològiques fins les geopolítiques. Un repàs profitós per a entendre tot el que està passant a Llevant.

·Norman Davis. Vanished Kingdoms. Penguin. Un llibre molt bonic sobre països que mai no van arribar a ser o que han desaparegut. Un mapa d’Europa que fa pensar, amb la Galitzia, l’Ertrúria, la corona catalano-aragonesa, l’Eire, Rosenau o la Unió Soviètica. No sempre guanyes…

· Lawrence M. Krauss. Un universo de la nada. Pasado y Presente. Me n’havien parlat molt bé d’aquest llibre, que intenta desmuntar des de la cosmologia la ‘necessitat de Déu’. És efectiu.

·Núria Gómez Llauger i Enric Serra Canals. 100 llatinismes més vius que mai. Cossetània. Molt divertit. Molt.

·Juan Carlos Moreno Cabrera. L’imperi de la llengua comuna. Voliana. Un regal del meu amic Jordi Solé, que l’ha editat en català. Un repàs demolidor de l’imperialisme lingüistíc espanyol, que haurà de ser lectura obligatòria, sobretot a Espanya.

Finalment he arribat al final de la ronda de presentacions d”A un pam de la independència’. No vol dir que no puga fer cap altra xerrada sobre el llibre o sobre qualsevol altre tema però sí que d’alguna forma la ronda oficial, el ‘tour’ que diu el meu amic Nubiola es va acabar ahir. El llibre ja fa un any i mig que està publicat i he fet 104 presentacions arreu dels Països Catalans, de Perpinyà a Elx, a Bèlgica, a Luxemburg, a Irlanda, a Occitània, a Alemanya i als Estats Units. Crec que està més que bé. RBA ha fet sis edicions d’un volum que semblava molt limitat en el temps i he conegut un munt de gent interessant en tot de sopar i cops de volant per a tornar-me a casa. He après una barbaritat del país i del que pensa i em sembla que he usat bé aquest coneixement per a la meua feina diària. (El llistat complet de les presentacions està ací).

Al setembre i l’octubre, de fet fins el 9 de novembre, no pararé, però. Ja tinc pràcticament totes les nits aparaulades per actes de tot tipus, excepte les que he d’anar al PuntAvui TV. Serà, però, un altre tipus d’actes molt centrats en el referèndum i la campanya que tots hem de fer per a guanyar-lo. Encara tinc tres o quatre presentacions del llibre pel mig, poblacions que no hem pogut encabir en la ruta d’ara i que evidentment faré.

La casualitat, i ha estat pura casualitat, va fer que precisament la darrera fos a Sant Vicenç dels Horts, població on l’Oriol Junqueras n’és el batlle. Igual que va passar en la presentació oficial del llibre també aquesta vegada vam acabar fent un duet sobre un escenari fantàstic, a l’aire lliure i acompanyats de moltíssima gent. Em va fer il·lusió retrobar-lo cent tres xerrades després.

L’organització de l’acte era de l’ANC, que n’ha organitzat molts dels de la gira. També n’han organitzat llibreries, ajuntaments, casals, pràcticament tots els partits polítics nacionalistes, associacions culturals o grups informals que em convidaden i m’oferien cadira i micro. A tots ells un milió de gràcies i a seguir: que ara ve lo més bo de tot…