Nosaltres, els valencians
(El meu article d’avui a la contraportada d’El Punt-Avui)
Diumenge estrenem any i el 2012 per als valencians, per a una part dels valencians, serà un any de commemoració. Perquè farà cinquanta anys justos de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, un llibre que, a més, va ser el primer d’Edicions 62.
Nosaltres, els valencians no és el millor llibre de Fuster. I vist tot el que hem après aquests cinquanta anys potser ni tan sols és un llibre bo. Fet en plena dictadura, Fuster va haver d’escriure’l poant la poca informació fiable de l’època, amb una minsa bibliografia històrica i refiant-se de la limitada llum que s’escapava d’entre els dits de la censura. Però, dit això, Nosaltres, els valencians és el llibre. Amb majúscules.
Val a dir que ell mateix n’era conscient i que sempre va reclamar una disputa intel·lectual que ningú va ser capaç de plantejar-li en termes seriosos. Ara Nosaltres, els valencians és una fita immensa, marca un abans i un després per als valencians i també per al conjunt dels catalans i inaugura un país sencer.
A voltes he dit que al País Valencià no és que hi haja “dos països”, com sol passar arreu del món, sinó que hi ha “dues civilitzacions”. Si m’accepten el concepte, i l’exageració, nosaltres els fusterians pertanyem a una estirp que té en el volum d’ara fa cinquanta anys la seua nissaga. Perquè ens retorna a l’univers català amb aquella frase segons la qual “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” però també perquè dibuixa una València racional, moderna, europea, oberta, culta, irònica, d’alçada, on algun dels nostres compatriotes no es podria reconèixer ni fent el més grans dels esforços de què és capaç.
Segurament en la profunditat del tall epistemològic que Fuster representa hi ha també la profunditat de l’abisme entre les dues civilitzacions valencianes. Però d’això qui menys culpa té és l’homenot de Sueca. Ell va fer la seua faena. La faena dels altres als altres ens pertany.
Espere, per això, que la celebració d’aquests cinquanta anys servisca per a eixir del túnel en què els valencians hem viscut durant dècades. És un desig. De cap d’any.
Si tinguera temps i fóra historiador provaria a esbrinar que aquelles pobres gents que anaven baixant des del Pireneu i repoblant terres des del Segrià fins a Múrcia fan esdevenir catalans al conjunt d’habitadors entre Salses a Oriola. El colp de gràcia seria convertir i crear dos regnes proto-estats: un peninsular i un altre a cavall de la mar i la llesca septemtrional. És a dir, els principatins són catalans precisament perquè els mallorquins i els valencians existim. Faré un paral·lelisme: els castellans esdevenen españols, preciament, quan van a Amèrica, i no abans. Som els nous mallorquins i valencians qui fem circular el gentilici “cathalà o cathalans” i derivats per tota la mediterrània. Ferrer Pastor em deia que la primera volta que apareix ‘llengua cathalana” amb tots els ets i uts és en una compra-venda d’un terreny al seu poble La Font d’en Carròs (la Safor) entre un parcer i un notari. Abans usaven expressions dubitatives com ara romanç, parlar pla, etc.
És complex revisar tota la documentació historiogràfica i la valuosa aportació des del segle XIX ençà, però fóra necessari, veure-les amb ‘d’altres ulls’. Per una altra banda caldria esbrinar la torrentera que uneix els urgellistes que passant pels coloms, els agermanats de Mallorca i València, els angelets de la terra, els remences, els maulets, Basset, els Llorenç de Tortosa, el romanticisme de Tomàs de Villarroya, Galiana, Carles Ros, els federalistes pi-margallans, els revolucionaris enderrocadors de muralles i ciutadelles de Constantí Llombart, M. Aguiló, À. Guimerà, desemboca en els Estat Català, Estat Valencià, les Esquerres territorials del segle XX, Palestra, etc. fins a Fuster, Max Cahner, Cirici, Ciurana, Ballester i Canals, Època, etc. fins a nosaltres els seus hereus contemporanis.
I l’altra: els trastamaristes, els cardones, els català de Valeriola, la tercera generació dels Borja, els Requesens, las academias de nocturnos, els aragonesos i principatins que esclafen les germanies, els Rocabertí de Peralada, els de Pau Claris que sols feien que canviar d’amo, les branques valencianes i principatines dels marquesos de Cerdenyola, els intel·lectuals d’estil de la Peña, els A. de Montblanch, els Mayans, els Finestres i els Balmes, les burgesies proto-industrials d’Alcoi, Terrassa i Sabadell, els carlistes, les renaixences col·laboracionistes dels Aribau, Pitarra, Milà i Fontanals, Llorente i Querol, i els mil-i-un capellans de les illes, les lligues, les cedes, els franquistes, els cambons, els Marchs, els Villalonga, els Barceló, els Esquerré, els Lladró, els blaveros, els gonelles, els blasquistes, els Ciudadanos i una bona part del socialisme i convergisme unionista actual.
PS: massa feina per a un xic que no és historiador. Fa una setmana a la llibreria París-València trobí un d’aquells facxímils que edita Oliveret a les seues llibreries que era de 1737 que era un diccionari Llatí-Valencià/ València-llatí fet per un mossèn dit Sempere. A mi em pssa coma Lluís-Vicent Aracil, que em sembla que ens han estat ‘venent’ una cronologia truncada intencionadament. I molta gent fa seguidisme per allò que fa uns anys criticaves: per FACILISME i no enfrontar-se a l’statu quo.
On pot ser que alguns i per interessos aliens als propis del País Valencià han fet per agumentar-la, empeitan als ‘uns’ i als ‘altres.
On Joan Fuster és al punt cero de tota aquesta moguda aliena al País Valencià empentat tant per interessos professionals, editorials i ideològics unitaristes, tant és si espanyolistes o soviètics.
I n’hi ha unitats respectuoses amb els veins, sanes, naturals sense la necessitat de perdre gaire les formes.
No pas des del respecte al País Valencià, si més no sovint en contra i les seves institucions reblades al igual amb el decret de nova planta.
Per això sempre serà només l’èxit del Principat de Catalunya. Per que no han col.laborat en res a l’èxit de la cohesió al País Valencià i per tant dels valencians i sovint han contribuït a tot el contrari.
Qualsevol tipus de unitat es fa des de el respecte, sabent que un poble s’escomença quan acaba un altre. Igual que la porta de cada casa.
I no des de la imposició i a l’espanyola.