El poeta de Burjassot
Ahir va fer vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, el més gran dels poetes valencians des d’Ausiàs March i un del imprescindibles en l’atepeït cànon dels poetes catalans.
Estellés era de Burjassot, un poble que ha sabut retre-li l’homenatge que mereixia. Aquest mateix any, a l’estil del que els dublinesos fan amb Joyce, Burjassot ha inaugurat un recorregut per la població senyalitzat amb panells de ceràmica que contenen poemes seus. Poemes dedicats a carrers o a indrets, a places, a patis, a la geografia pròxima del poeta que era forner, del periodista que fèia versos. I quins versos! Burjassot té sort de tenir una trama cultural molt activa des de fa dècades i també un batlle excel·lent, Jordi Sebastià, probablement un dels batlles intel·lectualment més ben preparats de tots els Països Catalans. Però Burjassot sobretot té la sort de tenir l’Estellés, un monstre de la paraula, un doll d’imatges, un orgull per a ells i per a tots.
El meu primer llibre de poemes conscient, comprat perquè jo volia, va ser el ‘Llibre de Meravelles’. El guarde encara a casa, com un tresor. Hi vaig descobrir tantes coses que crec que és un dels llibres més importants de la meua vida. És un dels llibres claus de la literatura catalana, amb independència de la meua opinió. Un mateix volum replega diversos poemes que cadascun d’ells sols significarien el triomf de qualsevol escriptor. Aquell ‘Assumiràs la veu del teu poble’ que enganxàvem en cartells quatribarrats per València, aquell ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres’ que l’Ovidi va posar en les orelles de tothom, perenne.
Quan Estellés va morir i va morir Fuster i Sanchis Guarner molts vam pensar que moria el bo i millor del País Valencià i que no ens en recuperaríem. Per sort ens equivocàvem. Ells eren el bo i millor del País Valencià, d’això no hi ha cap dubte, però la seua mort, la seua vida millor, no només no ha estat endebades sinó que s’ha multiplicat en en milers de persones que hem assumit el seu llegat, aquella ‘veu del teu poble’ que Estellés, greument enmig de la dictadura, va decidir que havia d’enarborar.
(El meu article d’El Punt-Avui)