I va aparèixer l’atlas…
Això el lector habitual del seu bloc ja ho sap: es llig.
El que no saben els que no el coneixen és que, a més, Totxanes és una persona extraordinària, de les que hi ha poques. És un gran escriptor perquè escolta molt i escolta molt perquè és bona persona. I les bones persones saben que si la mare natura ens va donar dues orelles i en canvi una sola boca alguna raó deu haver per això.
L’altre dia, però, es va superar fins a extrems estratosfèrics i em va deixar esmaperdut. Mut. Es va presentar en la redacció amb un sobre i me’l va donar. En obrir-lo poc em va faltar per a caure de tos: a dins hi havia els atlas fets per Vicens Vives als anys quaranta del segle passat, peces de bibliòfil de les quals parlava jo en un apunt de fa uns dies. Amb dolor.
Llegir la biografia política de Vives, explicava això, em causava dolor perquè em feia entendre com de difícil era viure acabada la guerra però també com de fàcil ell s’havia adaptat al nou règim, per a dir-ho suau. A través de la geopolítica. També explicava però que aquesta una ciència que a mi m’interessa moltíssim i que va i resulta que en llegir el llibre me n’havia adonat que sense saber-ho massa jo de xiquet l’havia conegut a través d’aquests àlbums que s’havien perdut en la meua memòria i que l’altre dia Isern em feu a mans. Com un present inoblidable.
Ignore d’on els ha tret. Però el que em va regalar va ser molt més que un llibre. Em va regalar el meu record, tàctil gairebé per un minut. I una vesprada de plaer immens, la d’avui, repassant imatge a imatge, detall a detall, comentari a comentari i text a text.
Gràcies. Des del fons del cor.