Mails per a Hipàtia

Com cada any he anat guardant-me llibres per a poder llegir amb calma. Entre ells i sobretot la monumental ‘Africa’ de Martin Meredith, un relat fascinant pel que porte llegit dels darrers cinquanta anys del continent, o siga de l’Àfrica postcolonial i tots els seus problemes. Fa anys ja vaig llegir amb ganes el seu ‘The State of Africa’, més centrat en l’actualitat i que em sembla que aquest nou volum completa.

Al temps, però, vaig picant llibres més suaus i ràpids. I acabe de berenar-me ‘Les esglésies orientals’ de Sebastià Janeras. Aquest és un llibre de divulgació sobre les esglésies de l’orient. Algunes em són conegudes, les europees i russes sobretot, però altres són realment sorprenent i molt interessants, sobretot les de Llevant. Es tracta d’un manual força atractiu que fa una introducció molt generalista però que aporta moltes dades socials i polítiques que ajuden a entendre molt millor la realitat d’aquells països.

L’Institut d’Estudis Catalans publica una sèrie que es diu Clàssics de la Ciència. Són volums, en porten deu, que inclouen textos fonamentals, de Descartes a Maxwell, d’Einstein a Copèrnic.

Ara acaben d’aparèixer els dos més nous i un és ‘L’estructura i la filosofia dels àtoms’, un conjunt de textos apssionants de Niels Bohr. O siga que ja tinc un dels llibres per a llegir aquest estiu -no em veig amb cor d’acarar-m’hi durant el curs…

És curiós que Bohr siga, malgrat l’enormitat de la seua obra tan poc conegut. Einstein el va tapar, segurament, però intentar entendre-lo és posar-se a la punta del coneixement humà, fins i tot ara.

(Ei, i era jugador de futbol. Va arribar a la selecció danesa i tot. Fent de porter) 

Aprofite el decans relatiu del cap de setmana per a llegir ‘Discordances’, un nou llibre de Joan Fuster, publicat per Bromera. Això de nou pot sobtar atés que l’autor és mort fa anys però per sort encara hi ha qui es dedica a esporgar el món per a trobar textos seus i regalar-nos fantàstics volums com aquest. En concret ací es tracta de replegar els articles que va escriure per a la revista Jano, una publicació que rebien els metges.

Fuster hi escriu amb ganes i amb consciència. Els articles són molt bons, petits assajos sobre una gran varietat de coses. Un d’ells descriu un passeig pel Louvre on Fuster s’exclama sobre la degradació física dels quadres. La pintura és química i el pas del temps li fa perdre brillantor. L’escriptor de Sueca es pregunta quin color real tenien els quadres antics que pengen de les parets. I quina gràcia té mirar ara uns originals que només són còpies pàl·lides del que van ser per culpa de la degradació química del pigment.

Fa temps em vaig interessar molt per un tema semblant. La música. Per com es fan els instruments i una llarga llista de circumstàncies més resulta que avui en dia no podem estar segurs que la música dels grans compositors clàssics ‘sone’ com ‘sonava’. Les notes, sobre la partitura, són escrites igual. Però es toquen igual? I encara: sonen igual els instruments? Sembla que un Fa d’avui no és ben bé el mateix que un Fa de tres segles enrere. Vaig deixar-ho córrer. Què hi podem fer si el temps degrada les coses? Ara, però, en llegir Fuster m’he tornar a alarmar. Bé, alarmar potser és una forma exagerada de parlar si es diumenge i estàs a punt de dinar. Ja m’enteneu… 

He llegit, amb el cor en un puny ‘Meditacions en el desert’ d’Agustí Gaziel. (La Magrana, faria l’enllaç però no trobe com fer-lo…)

El llibre són notes que mai no es van publicar en cap diari, escrites entre 1946 i 1953 i que reflecteixen la desesperació amb la qual el periodista viu la legitimització per part dels Estats Units de la dictadura franquista i per tant la perspectiva que s’obria al davant dels seus ulls de dècades de repressió i foscor intel·lectual.

El seu dolor és espès i directe. Emocionant. Dramàtic. Tot és tan ben escrit com sempre en ell però talla l’alè si et poses en la seua pell i t’imagines quanta i quanta desesperació devia crear el gir pro-franquista d’aquells aliats que alguns somiaven que alliberarien també el nostre país.

Una de les estanteries de casa la tinc dedicada a la institució de la presidència dels Estats Units. Hi ha alguns documents que em semblen importants, exemplars del New York Times i del Washington Post dels diversos dies de les eleccions que he viscut allí, tots els vídeos de The West Wing i tots els llibres que sobre la presidència ha escrit Bob Woodward. Fa dècades que el llisc i el considere no només un gran escriptor sinó la referència fonamental per a seguir el que passa dins la Casa Blanca.

Tot plegat, però, té un component també estètic. Els llibres de Woodward són gruixuts, generalment, de tamany notable i queden bé posats un al costat de l’altre.

Aquest cap de setmana, però, m’he trobat amb un problema que després de tants anys m’ha deixat parat. Resulta que el llibre de Woodward sobre Obama ja és a la venda als Estats Units i me l’he pogut comprar i descarregar a casa de forma instantània per l’iPad.

He començat a llegir-lo amb la maquineta i m’he quedat astorat en adonar-me’n que acabava de trencar amb l’estètica de l’estanteria. És una imbecilitat, ho sé,  però per un instant he pensat que aquella rutina que he mantingut durant dècades (comprar el llibre del Woodward, llegir-lo, posar-lo just en aquell lloc d’aquella estanteria…) s’acabava de fer fonedís. I el cas és que no sé si m’ha entristit, m’ha preocupat o simplement m’ha desconcertat.

Em sap greu, Bob, però em sembla que la col·lecció quedarà coixa…

Passe la vesprada llegint Quantum, un llibre de Manjit Kumar sobre la trobada entre Albert Einstein i Niels Bohr. El llibre és un pèl espés i s’entreté molt en detalls aparentment banals però així i tot apassiona. Al final és el relat de com dos genis incomparables arriben a trobar-se discutint entre ells en la conferència Solvay de Brussel·les. Una discussió tan elevada i difícil de seguir que arriba a abrumar fins al silenci més rotund als que els acompanyaven, entre ells vint-i-nou persones que eren o anaven a ser Premi Nobel.

La polèmica arriba a ser espontàniament genial quan Einstein replica a un dels arguments de Bohr dient-li que ‘Déu no juga als daus’ i Bohr li respon com un llamp: ‘deixa de dir-li a Déu què és el que ha de fer’. Mentrestant però i durant hores l’un i l’altre es repten a trobar la manera d’interpretar el que és la realitat amb una lucidesa intel·lectual que segurament mai més s’ha pogut combinar El diàleg necessita de dos i poques voltes han coincidit a la Terra dos genis del seu nivell, capaços d’interrogar-se i d’enfrontar-se dialècticament en un nivell incomprensible per a nosaltres.

Sovint a Brussel·les passe prop del Solvay i la veritat és que més d’una vegada he pensat en escapar-me una estona a veure aquell edifici on va haver el combat dels dos més grans. No he trobat mai la manera de fer-ho però després de llegir aquest llibre em sembla que m’han entrat més ganes encara i que ho faré quan torne, si tinc una miqueta de temps.

Aprofite el matí per acabar de llegir ‘De l’èxit a la crisi‘, de Manuel Alcaraz (Publicacions de la Universitat de València). Alcaraz diu que és un pamflet però no ho és ben bé. És un llibre sòlid que descriu amb molta precisió les causes de la preponderància del PP al País Valencià. Ho fa amb mètode i amb molt d’ordre, acumulant dades i més dades al servei d’una anàlisi lúcida de la realitat valenciana que és molt d’agrair. Però no és un pamflet en el sentit que no aporta idees noves o insinuacions sobre com eixir de tot plegat. Alcaraz hi ha moments en els quals defuig explícitament fer-ho i els altres no s’allunya massa del plany per un partit socialista perdut que al País Valencià ja no és ni una ombra del que va ser. En qualsevol cas si no fora perquè ell mateix qualifica l’obra de pamflet no crec que haguera tirat a faltar aquest component de proposta. En definitiva, insistisc, l’anàlisi paga la pena per ella sola.

Un detall final. El llibre és d’una honradesa que cal remarcar. I com a periodista crec que és especialment important una nota a peu on l’autor explica que no ha usat una sola dada que no haja estat publicada en els mitjans o com a documentació oficial. Que ha rebutjat usar explicacions insinuades en converses o rumors.

El concepte de criptomnèsia el vaig apendre d’Hubert Reeves. Vol dir que és possible creure que una idea o concepte l’has inventat tu però que un dia descobreixes que hi ha una altra persona que l’usa i tu no saps si l’has llegit abans i l’has assumit sense recordar-ho de forma conscient.

L’estudi de les fronteres és un dels meus passatemps preferits i he llegit a muntó sobre aquest tema. Sobretot textos de la poderosa escola francesa. Aquest cap de setmana, repassant llibres vells em trobe aquesta citació: ‘Il n’y a donc pas de bonne frontière mais des frontières résultant très souvent, à un moment donné, de la recherche d’equilibres politiques, diplomatiques et militaires, ce que J. Ancel nomme des isobares politiques’. Ancel? No recorde haver llegit res d’aquest geògraf de primeries del segle XX però ara ja no sabria dir si hem arribat per separat al concepte d’isòbara política per a definir la frontera o si es un cas de criptomnèsia. Jo sé que ho vaig escriure ja en textos de finals del vuitanta. Però havia llegit jo aleshores Ancel? O algú que parlava d’Ancel? No ho sé…

És un dels millors llibres que he llegit mai i un dels llibres fets per periodistes que intentaria publicar si mai em passava pel cap la bogeria de fer una editorial. Es diu ‘Com un lladre en la nit’ i l’escriu John Cornwell. Tracta de la mort de Joan Pau I.

El llibre el vaig llegir en espanyol fa moltíssims anys i l’havia extraviat o perdut, o el té algú que no me l’ha tornat. Feia molts mesos que en parlàvem a la redacció i jo el posava com a exemple així que vaig intentar trobar una còpia a la venda. Com que no he trobat ni tan sols la referència de l’editor en espanyol (i no recorde qui era) vaig entrar a Amazon i el vaig comprar en anglès –vos el recomane i el podeu trobar ací.

L’he rellegit amb passió en dos dies. I m’he reafirmat en com de bo n’és. Cornwell el que fa és explicar la seua investigació, pas a pas amb una meticulositat extraordinària, Té a l’abast totes les fonts imaginables -o gairebé. I vist el que veu decideix que explicar al lector què passa dins el Vaticà i com funciona, interpretant que aquesta és la millor manera d’intentar treure aigua clara d’un afer tan estrany com la mort del papa Luciani.

Per si algú té interès en llegir-lo no explicaré les conclusions (tan lògiques com sorprenents) del relat però sí que explicaré la reflexió periodística al darrere. Hi ha uns fets, evidents i greus. Després hi ha un intent d’ocultació dels mateixos tan talòs que acaba magnificant els fets inicials. I a partir d’ací es crea una llegenda que en la seua major part no té cap base més enllà dels rumors. Aviat hi ha una selva de dades tan espesa i contradictòria que sembla impossible penetrar-la.

El que em resulta més interessant del llibre, rellegit avui, és exactament això: el mètode periodístic. I la convicció que és un exemple del que ens passa a vegades, del que ens ha passat algunes vegades. Que un fet original pot crear amb una certa facilitat un laberint de versions, no necessàriament interessades, que construeixen diverses històries possibles, partint d’interpretacions del fet mateix, de rumors basats en la vida passada o en els llocs comuns dels protagonistes. Hi ha el fet original, és clar i la nostra responsabilitat és arribar a aïllar-lo. Però fins i tot quan el descobreixes i documentes sense cap dubte pot passar que el fet substancial aparega envoltat de tantes ocultacions i diversions que siga factible narrar-lo però alhora siga impossible explicar-lo. O, pitjor encara, que siga demostrable la veracitat del fet malgrat acabar adonant-se que la pròpia investigació inicial es basa en proves falses, en l’assumpció de part d’aquest laberint de versions que no són reals però que al mateix temps han estat utils per a  posar de relleu, generalment per la torpesa del protagonista, el fet original que es volia ocultar.

A voltes pense que aquest meu és un ofici impossible… 

Els reis han portat a la meua major “Comprendre el món” de Joan Reglà, un llibre que va significar molt per a mi i que ara Publicacions de la Universitat de València ha tingut la magnífica idea de reeditar-lo. I no ho he pogut evitar: me l’he tornat a mirar. M’he assegut al sofà amb un cafè mentre a fora plovia una miqueta i he deixat que passaren les hores girant fulls i assaborint aquella prosa i sobretot aquella manera de mirar el món que tant em va entusiasmar quan era jovenet. 

El nou volum (encara guarde la vella edició plena d’apunts, com un tresor) el prologa ara una introducció perfecta del professor Ernest Belenguer, que situa el text en el moment i en el lloc -també des de la perspectiva personal i això m’ha fet pensar que l’impacte del professor Reglà el vivíem de forma molt epidèrmica molta més gent del que sembla.

És evident que un llibre d’història escrit a la meitat del segle XX avui no es pot llegir sense tenir en compte els canvis enormes que hem viscut. Però és que, més enllà de la literalitat del text, aquest llibre és sobretot una lliçó de com acostar-se al món per a interpretar-lo. No només metodològica sinó també passional, humana. És una gran lliçó sobre el métier d’historiador (i de periodista!, en definitiva de narrador del que passa) que cal escoltar més enllà de les anècdotes caducades.

En aquells anys foscos i bruts l’aparició d’una ment tan neta i clara com la de Reglà va ser un tro, un llampec brutal. Si voleu alguns diran que no va ser un gran creador. Ho discutiria perquè els seus treballs sobre el bandolerisme o els moriscos ho desmenteixen, però puc entendre que es diga que sobretot va ser un enorme, immens i impagable, divulgador. A les aules i fora. Joan Reglà va ser un home que va obrir la porta del país als vents de la nova història europea. De la seua mà molts vam descobrir la colla dels Annales, les maneres de fer d’aquells francesos que oblidaven les llistes de reis i les pesades biografies per a entendre que en el càlcul dels preus o la forma que es tallava el forment hi havia el batec de la realitat passada.

(Això de la forma de tallar el forment ho explique perquè poques vegades en ma vida he quedat més estupefacte que llegint un llibret, crec que de Bloch, que estudiava com d’alt o llarg tallaven els camperols el forment a partir de quadres i dibuixos de l’època i deduïa d’això com era la societat del moment…)

Aquesta manera de veure amb ulls àvids tot el que t’envolta, aquesta passió de Febvre, de Bloch, de Braudel, de Labrousse i de tots els altres Joan Reglà la va saber ensenyar ací d’una forma extraordinària i “Comprendre el món”, ja des del títol mateix, és una lliçó eterna que llegida mig segle després provoca un plaer enorme i que avui m’ha regalat un matí perfecte.

Dies de treball a Brussel·les. Com procure fer sempre, però, trobe un parell d’hores per a fer la ruta de les meues llibreries preferides. En una d’ella trobe un curiós llibret sobre la retòrica d’Obama “The Politics of Hope” d’Henry Russell. Em sorprèn perquè inclou un estudi de Charlotte Higgins sobre les arrels clàssiques de la manera de fer discursos d’Obama. Un estudi molt interessant ja que analitza els seus grans discursos i n’extreu les regles de la tradició llatina que Obama fa servir, aquelles que ja gairebé hem oblidat. Entre altres el famós tricolon que tant va popularitzar Juli Cesar, l’antonomasia que tant agradava a Ciceró, l’anàfora i l’epífora… Fins i tot l’ideal oratori d’Aristòtil, amb el seu ethos, pathos i logos queda clarament retratat en la manera de fer del president americà; en la seua forma de parlar.

El que m’ha fascinat és que el text (que l’he devorat amb passió a hores mortes) m’ha ensenyat una cosa que, de fet, és transparent. Ben sovint durant la campanya electoral m’he trobat preguntant-me a mi mateix a què em recordava allò, aquella manera de parlar. No era la retòrica de King, encara que la influència dels predicadors és gairebé impossible de separar als Estats Units de la política. Hi havia alguna cosa que sonava diferent i no sabia identificar. I vet-ho aquí: tan fàcil com que era el món clàssic adaptat a la política moderna. Caram.

Fa anys vaig llegir amb entusiasme “The Nine Nations of NorthAmerica” del periodista del Washington Post Joel Garreu. És un dels millors llibres que mai no han caigut a les meues mans i la seua tesi bàsica era dir que no existien els Estats Units i el Canadà sinó “nou nacions” que es repartien en territori en funció de la seua forma de vida, característiques socials i culturals, llengua (en el cas del Quebec o les “nacions” de Mexamerica i Les Illes…), etcètera. El llibre és un brillant i complex exercici sociològic ple de picadetes d’ullet expertes del periodista acostumat a captar l’atenció del lector..

Una d’elles, que em va cridar particularment l’atenció, feia referència als MacDonalds. Situat al mig d’una nació buida, de les praderes, Garreau deia que allò no podia ser els Estats Units tenint en compte que no hi havia cap MacDonalds en no sé quants quilòmetres a la rodona. Ho vaig trobar enginyós però alhora sensat i segurament significatiu. Ho he recordat avui en trobar-me de cara aquest mapa que explica, exactament a quanta distància hi ha un MacDonalds d’un altre a Amèrica.

Avui les mudances traslladen la infraestructura de VilaWeb de la vella redacció a la nova. Treball virtual, doncs, per a tots. Cada redactor és a casa seua i el Messenger en la de tots. Anem fent sense veure’ns les cares, que no deixa de ser curiós.

Potser perquè estic impacient repasse unes pàgines del magnífic “Les impatients de l’Histoire” de Jean Lacouture. Ben sovint m’he preguntat quina relació té la història amb el periodisme i quines concomitàncies. Lecouture m’ho va aclarir amb aquesta frase tallant segons la qual “els periodistes som els impacients de la història”, els qui no podem esperar a que arribe la història per a posar-nos a narrar ja els fets.

El volum és, de fet, un repàs a la vida d’alguns dels grans noms del periodisme francès, dels antics fundadors de gasetilles a Jean Daniel o Bernard Pivot, passant per Beuve-Méry (“le patron…”) o Françoise Giroud, gent que “entrainés dans le cours de l’histoire, attendent impatiemment qu’on leur en dévoile les données et en propose une première explication”. Així de fàcil.

PD. Potser algú podria fer una cosa així però en versió catalana: Xammar, Pla, Escofet, Barnils…

Llisc el “Dietari d’exili” (Proa) de Jaume Miratvilles, un relat a voltes massa íntim del primer exili republicà a França, Algèria i Amèrica. Quan “Met” arriba a Mèxic, després de tota mena de calamitats, es troba amb que els republicans espanyols preparen el seu retorn al poder, convençuts que els aliats després de derrotar Hitler la manprendran amb Franco. I se n’adona, perplex, que els dirigents exiliats de la república espanyola, que havien format una cosa que es deia Comité Nacional (com no!), volen anul·lar l’autonomia de Catalunya i el País Basc, tot afirmant que ha estat el gran problema del règim i la culpa de la insurrecció. 

Llàstima que no entenguérem aleshores ja que Franco no era l’únic problema. Igual ens hauríem estalviat aquests trenta anys d’autonomia que sembla que comencen a topar amb la paret de nou.

Amb prevenció, arraulit físicament i mental, llisc la Fallaci. Em desconcerta en els seus plantejaments però és una dona intel·ligent i valenta, ha estat una gran periodista i escriu com l’aigua.

Em trobe aquesta explicació sobre el periodisme i la política que faig meua: “Scrivendo servo a qualcosa. Vi sono tanti modi per fare la politica vista come nobile impegno, dovere. Io lo faccio scrivendo”.

I abans: “per me la parola politica non è una parolaccia. È una parola santa. Un nobile impegno, un dovere. Non uno strumento  per far carriera, per assicurarsi privilegi immeritati, per compiacere la propiria vanità o brama di potere”. 

Això.