Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

He llegit amb calma el llibre sobre els ex-valencians que tant d’enrenou sembla que ha motivat.

La tesi és divertida i conec de sobres una bona part dels autors com per saber que la seua capacitat intel·lectual és més que important. Així que intentaré afinar els comentaris.

Alguna de les coses que diuen ja han estat dites i redites abans, en els contexts de revisió de Fuster. Especialment que “Nosaltres els valencians” és una obra escrita a contracor i amb presses. Que no és precisament la que ell estimava més de la seua producció, etcètera. Això és indubtable. La citació de Montaigne inicial ja ho deixa clar. Però crec que la insinuació que es vol fer va més enllà de l’obra. Usar la (relativa, amb tot) fragilitat de “Nosaltres els valencians” per a insinuar que Fuster no era tan catalanista com aparenta és estirar com un xiclet l’argument fins a un punt on ja no li queda sucre.

El que em sorprèn més de tot és que posen d’argument central la caricatura valenciana. Venen a dir que al Principat només interessem els valencians que servim per a una caricatura concreta: o blaveros iracunds o catalanistes de colònia. I ells cauen en el mateix. Poques coses venen més avui al Principat que un valencià que ho qüestiona tot, que els diu a ells que possiblement no hi ha remei i que no cal que es preocupen més i que ataca l’Eliseu Climent i la seua paradeta. Simplement em desconcerta que no se n’adonen fins a quin punt fan això que denuncien.

I queda, encara. el retret permanent als valencians que hem fet carrera i vivim a Barcelona. És com si fórem culpables, com si abandonarem el país a la seua sort per salvar la nostra sort individual. No dic que no hi haja casos així. jo no en conec però supose que els hi ha. Però conec massa casos de gent que ha marxat de València i han seguit treballant com a bojos dia i nit pel país. No em sembla just generalitzar.

Finalment hi ha la quarta via. Sóc molt escèptic. Seguisc pensant que els valencians només tenim dues vies. O l’ofrenda permanent a Espanya o el catalanisme, en el grau que siga. Una tercera via ja la van intentar l’Eliseu, el Quico Mira, mig Bloc i aquell parell d’indocumentats que van guanyar l’Octubre. I va acabar on podia acabar: ofegada de contradiccions. Què hem de pactar i amb qui? Ara parlen d’una quarta via, que no pot pactar amb els cerrils. Bé. Que li diguen com vulguen. Si ho aconsegueixen estaré content -poques coses m’agraden més en aquesta vida que em facen canviar d’opinió. Però no crec que ho aconseguisquen. No dic, ep, que el catalanisme a seques i fort siga la resposta. No dic que moderar el llenguatge i la simbologia no puga aportar beneficis -dubtosos, de tota manera a la vista dels trenta anys darrers. El que dic és que, al final, o cantes la sarsuela del mestre Serrano o lliges Joan Fuster.

De tant en tant el correu vell, aquell que li has de posar segells, porta petites joies a dins. Fa unes hores me n’ha arribat una. Es tracta d’un llibre publicat a Catarroja per Afers i que sota el títol de “Pensar la contemporaneïtat” recull divuit converses amb historiadors.

He llegit a tota pressa les entrevistes que, per interés personal, em feien més gana. Bé historiadors que sempre m’han interessat com Pierre Guichard i James Casey, bé historiadors o personatges que m’han estat pròxims com són els casos d’Alfons Cucó, Joan Fuster o Pep Termes.

Les entrevistes, pel que he vist, són d’un nivell molt alt. I de bon llegir. Evidentment cada personatge explica el que vol sobre la seua vida i la seua manera de llegir i escriure la història. L’entrevista amb el difunt Alfons Cucó, per exemple, segueix la via dels seus darrers escrits -un intent, des del meu punt de vista, de netejar la seua poc afortunada etapa política. Però totes elles resulten extremadament interessants. He gaudit molt, és un altre exemple, de l’entrevista amb l’irlandés Casey i he entès com mai abans la seua relació amb el Regne de València. Fins i tot m’he entès a mi mateix llegint una explicació seua: “quan mires el teu propi país i no ets capaç de veure-hi clar perquè el sol t’enlluerna, girar la mirada en una altra direcció, intentant entendre l’altre, és una bona manera de mirar d’entendre el teu mateix, o, almenys, és una bona manera d’aproximar-s’hi”.

Agustí Colomines i Vicent Olmos (Editors)Pensar la contemporaneïtat
Editorial Afers
Catarroja – Barcelona – Palma 2005ISBN: 84-95916-39-8

Tornen a insistir alguns en la vella tesi de l’artificialitat del català. Argumenten que l’obra de Pompeu Fabra va ser crear un llenguatge artificial, allunyat del català real i amb la “intencionalitat política” d’apartar-se de l’espanyol.Dijous vaig trobar a Áncora i Delfín, una de les meues llibreries favorites, una edició molt interessant dels “Essais” de Montaigne. En vaig llegir una part fa molts anys en argentí, o en mexicà no ho recorde bé. Aquesta vegada em va semblar que ja estava preparat per a llegir-los en l’original francès. I m’hi he posat. Curiosament, i d’ací la referència a Pompeu, el francès de Montaigne quan discrepa del francès d’avui em sona més pròxim. Aposté contra prémédité o depuis per après, per exemple.Evidentment hi ha un efecte Darwin -segurament com més reculem enrere en les llengües llatines més paregudes són entre elles. Però i el Pompeu francès? Diferenciar-se, parlant de llengües, no és crear?

Un text de Zweig m’ha retornat aquest cap de setmana a Ciceró. El vaig llegir quan potser era massa jove però recorde l’impacte profund que em va provocar “Cató el Vell”, en un dels volums impagables de la Fundació Bernat Metge. Vaig pensar que tot estava escrit i que ja havia passat tot. La batalla entre la república i el Cesar, les figures colossals de Juli Cesar i de Ciceró mateix, la traició final… Si haguérem d’escriure un relat de l’alta cultura i l’alta política en qualsevol època només hauríem de canviar els escenaris però els personatges ja han estat dibuixats, segurament de manera insuperable.Zweig m’agrada de manera especial perquè posa de relleu el Ciceró que ara en diríem partidari dels drets humans. I, sobretot, perquè el retrata viu sempre -incapaç d’escapar al perill que l’envolta  ni quan es retira entre els llibres al camp. Un home digne.Ut cum dignitate potius cadamus quan cum ignominia serviamus. Sí. M’apunte rellegir-lo aquest agost. Crec que l’assaboriré més i millor.

Supose que avui és el dia més indicat per a explicar que he intentat llegir-me el Quixot quatre voltes en la meua vida. I cap d’elles he pogut. La primera tenia uns tretze anys. Era un dels pocs llibres que hi havia a casa i evidentment em vaig equivocar. A més era d’aquells que en diuen de paper de bíblia, espès tipogràficament i incòmode. Mal començament. Després ho vaig intentar quan estava en la universitat un parell de voltes. La segona després d’una memorable discussió nocturna amb una amiga que no entenia que haguera superat el meu prejudici per Borges, m’agradara Pessoa i m’empassara els clàssics llatins de la Barcino mentre li deia que això del Quixot era un avorriment. Confese que ho vaig intentar amb la millor de les intencions. Però badallava. I de més gran, finalment, em va vindre com una mala consciència i ho vaig intentar la vegada que feia quatre. Res de res. Ara em quede perplexe quan veig tanta faramalla amb Cervantes. Estic segur que no l’ha llegit pràcticament ningú…

Mentre espere que els cardenals decidisquen qui governarà l’església m’he entretingut una miqueta repassant els dos llibres que tinc a mà del cardenal Martini, el papa que podria haver estat i que sembla que no serà. És vell, té problemes físics, porta anys retirat a Jerusalem i lidera el sector diguem-ne progressista de l’església. Males credencials, a pesar que tothom el considera com un dels dos grans candidats.En català es va publicar fa temps “En què creuen els que no creuen” (Empúries) , un debat entre Martini i Eco, francament agradable. El cardenal torinés hi desplega la seua gran sabiduria però, sobretot, la seua gran capacitat de diàleg. No és que defense coses que ell no pot defensar, no seria lògic. Però defensa parlar de tot, sense condicions i de forma complexa. Són apasionants, per exemple, les pàgines on discuteixen tots dos què és la vida.Amb tot el llibre que m’ha fascinat rellegir és “Verso Gerusalemme” (Feltrinelli). Fa anys que llisc tot el que cau a les meues mans sobre Jerusalem. Una ciutat que em fascina i que crec que és la ciutat clau del futur més immediat. Martini en fa una aproximació “espiritual” profunda i realment aclaridora. Ell es defineix, defineix el llibre com el d’un “pellegrino alle radici della fede”. I el que fa, de fet, és estudiar com neixen les arrels. Ho fa de forma concreta sobre una ciutat complexa com poques però el que hi explica té validesa universal. I ho fa magnífic. Llàstima que no puga ser papa…

El millor llibre periodístic que mai no he llegit parla precisament del papat. És un llibre extraordinari que va escriure John Cornwell i porta per títol “A Thief in the night” (recordant la frase de l’evangeli…)
Per desgràcia mai ningú no l’ha traduït al català. Hi va haver, crec, una edició en espanyol però no he trobat la referència. Crec, crec, que es va dir alguna cosa així com “Como un ladrón en la noche”.
El llibre neix precisament d’una invitació del Vaticà. La mort de Joan Pau I havia alçat tants rumors que decideixen convidar un periodista conegut per la seua independència i facilitar-li tota la documentació que demane. Cornwell, però, té una idea genial. Simplement relata la seua investigació. No fa una tesi (impossible) sobre el que ha passat sinó que explica com li expliquen el que ha passat. El retrat que n’emergeix és terrible. La meua conclusió personal final va ser que ningú no havia matat Joan Pau I però que el Vaticà l’havia mort. Una peça mestra. Sens dubte.

Escriu Agualusa: “Sabe o que é um judeu? É alguém a quem lembram que é judeu”. Serviria per a catalão…

Hi ha gent, editorials, que es dedica a fer petites joies. És el cas de la gent de Campgràfic. Des de València un grup d’amants de la tipografia, va publicant de tant en tant llibres grossos o llibrets exquisits, sempre dedicats a la tipografia i l’art de fer llibres. Per a fulanos com jo, que olorem els llibres en comprar-los, aquests volums són especialment estimables. Ara he aconseguit el darrer: “La copa de cristal”. És un llibretó de Beatrice Ward, publicat originàriament als anys trenta a Anglaterra. La gràcia del cas és que en la impremta els donyets han fet de les seues…

El Papa torna a estar malalt. Cada vegada que ho està em ve a la memòria un llibre extraordinari, que considere que és el millor volum periodístic que he llegit mai. El va escriure John Cornwell i el va titular a partir de la coneguda frase de l’evangeli segons Mateu: “Com un lladre en la nit”. (“A Thief in the Night”)
El llibre intenta narra la mort sobtada de Joan Pau I. I l’opció que agafa el periodista no és la d’intentar esbrinar com va ser sinó la de narrar tot el llarg procés d’investigació que ell va fer. Va parlar amb tothom, pràcticament, i la seua narració acaba deixant un sabor molt estrany i sorprenent. A mi em va fer pensar que no el va matar ningú però que el va matar el Vaticà. És a dir que no hi va haver cap mà executora però en canvi l’estructura vaticana va facilitar la seua mort -conscientment o no.

No ho he fet aposta. Acabada la lectura de la Segona Guerra Mundial m’he capbussat en una biografia de Niels Bohr. Apassionant. I m’hi he trobat que Bohr va visitar Churchill per demanar-li que la ciència fos oberta i no secreta (estem parlant de l’època de la creació de la primera bomba atòmica) i controlada pels parlaments. Churchill se’l va mirar amb despreci i no només no li va fer cas sinó que va dir-li que millor que no parlara de política mai.(Aquesta nota compensa l’entusiasme de l’anterior perquè trobe molt més interessant Bohr que Churchill)

He aprofitat els dies de Nadal per a rellegir-me part de La Segona Guerra Mundial, de Winston Churchill. L’havia llegit de molt jovenet i en tenia un bon record. Ara l’acaben de publicar en català (a L’Esfera dels Llibres) i he trobat que era una bona ocasió per rellegir-la.Valia la pena. Churchill escriu molt bé. Tallant i sec com també devia ser de polític. Directe. Va sempre directe al gra i no s’està de bromes. Fa la impressió de ser terriblement fred. Però a la vegada sembla que no haja oblidat mai ni una sola cara i relaciona persones i fets amb una meticulositat que ofega. El text és una visió electritzant de com es deu viure una guerra des de dins del tot. Sorprenent. És molt curiós perquè no perd el temps parlant de política, només quan cal explicar alguna decisió que no s’entendria altrament. I això et deixa sense alè. És com si la Gran Bretanya fos només una màquina. Segurament no es podia actuar d’una altra manera ni pensar d’una altra manera si es volia resistir la invasió nazi. Però desconcerta.Hi ha unes pàgines molt doloroses de llegir. Són les que fan referència a la insurrecció franquista. No li fa la benedicció però falta poc. És molt molest. El mateix home que s’alça contra Hitler no fa res contra Franco. Perquè? Pel mig del llibre, per cert, hi ha un retrat peculiar d’un hotel de Barcelona, ocupat per l’esquerra mentre ell prenia el te.

A l’ateneu de Maó m’han ensenyat aquesta vesprada una versió original de Die Balearen. És un tresor enorme. Però resulta una sensació contradictòria pensar que avui seria impossible fer una obra d’aquest tamany i qualitat. I encara menys una persona sola. O bàsicament sola.

Sobre la taula hi ha:
-“Covering Islam”, d’Edward W. Said . Una mica decebedor al primer cop d’ull perquè ja és vell i han passat tantes coses…
-“Scottish Independence, A Practical Guide” de Jo Eric Murkens. Fa molt bona pinta: una mena de full de ruta de totes les coses que un país ha de fer per esdevenir independent. Molt metòdic. Cal llegir-lo a poc a poc.
-“Scottish Nationality”, de Murray G. H. Pittock. Un complement, bàsicament històric, per ajudar-me a entendre el llibre anterior.
-“Judicis finals” de Joan Fuster. En una nova edició feta l’any passat a València. Ja ho sabeu: Joan Fuster és la mesura de totes les coses.
-“Entrelazamiento” d’Amir D. Aczel. A veure si entenc d’una vegada això de l’entrellaçament dels objectes que descriu la física quantica. Una història fascinant que, ja veig només mirar l’índex, que serà el llibre complicat de llegir aquest estiu. Hores llegint molt a poc a poc i anotacions a llapis… De tota manera ja se sap que la física quantica no l’entenen ni els qui la van explicar…
-“iMovie3 Solutions” d’Erica Sadun. El divertimento per jugar una estona amb l’ordinador…
-“Galileo’s Finger” de Peter Atkins. Promet explicar-me les deu grans idees de la ciència. He llegit un capítol i està realment bé.
-“En el principio era la linea de comandos” de Neal Stephenson. Per convertir-me una mica més al Línux. Aquest carrega fort contra el Mac, cosa que m’irrita i intriga alhora.

i a més el Sàpiens i el Wired d’agost.

Dimecres de la setmana vinent farà cent anys que la ciutat de Dublin (Ath Cliath) va ser l’escenari privilegiat d’un llarg dia en la vida del senyor Leopold Bloom. Aquell dia era, va ser, les mil pàgines de l’Ulysses que James Joyce convertiria en una peça única de la literatura universal. Cent anys després el Bloomsday Centenary Festival, que cada any commemora aquelles vint-i-quatre hores, promet ser més que especial. He entrat a veure la web i me l’he trobat en la vella i preciosa llengua gaèlica de l’Eire. Fa anys que sent a dir que Joyce parlava gaèlic i que bona part de la seua màgia la deu a com transcrivia a l’anglès els pensaments de la llengua dels seus avantpassats. No sé si és veritat però m’ha agradat saber que James Joyce es deia Séamas Seoigh i que l’Ulysses en realitat és Uiliséas.