Mails per a Hipàtia

Rellisc, aprofitant la calma del diumenge, ‘Levant’ un gran llibre de Philip Mansel, que retrata la història d’Esmirna, Alexandria i Beirut en l’època del seu esplendor. De Mansel havia llegit fa anys un enorme llibre coral sobre Constantinoble però aquest, a parer meu, encara el supera. 

‘Levant’ fa la crònica de tres ciutats que van ser les més vibrants del mediterrani oriental. Tres ciutats de barreja, de contacte, amb poblacions que se sabien úniques, obertes sempre a la mar i les novetats. Ciutats on es barrejaven turcs amb grecs, àrabs amb italians, francesos de croada amb perses… un escenari fascinant que les convertia en autèntiques referències comercials, científiques, culturals d’una vivantor incomparable.

El volum té, però, un aire amarg. Esmirna, Alexandria i Beirut van ser això però no ho són ja. Han caigut, fins i tot al fons de l’infern. S’han fossilitzat desfent la barreja i perdent l’originalitat que les fèia úniques i atractives. Esmirna al segle XIX i Beirut i Alexandria al segle XX van representar models reeixits de convivència fèrtil entre cultures, religions i poblacions. Però avui Londres, París, Singapur o Nova York són més ‘llevantines’ que cap d’elles. De llarg.

En uns quants anys, d’ací unes dècades, sabrem, però, si ho continuen sent o si el Llevant en realitat és un somni impossible per a les nostres societats, un model de país que ens enlluerna però en el qual no sabem viure. El llibre de Mansel, si això és així, prendrà encara una dimensió superior.