La caracterització dels personatges en ‘Senyoria’ de Jaume Cabré, a partir de l’anàlisi fràsica (I)
I. A TALL D’INTRODUCCIÓ
No és cap descobriment afirmar que la nostra cultura està basada en una iconolatria excessiva. Hom prefereix una imatge abans que dues paraules; cada volta més, la televisió i tots els programes que emet ajuden aquest fenomen. La gent adora les imatges, les quals ens ho mostren tot sense permetre’ns fer una reflexió. És clar que, encara que una minoria, hi ha qui amb l’esperit crític sap distingir la informació.
Al llarg de la història, les imatges s’han emprat per a adoctrinar, per a imposar, per a venerar, una religió, un déu, una verge, un monarca o un dictador. No negarem ací que una imatge entra molt millor que una explicació o una descripció. Però tornem al mateix: els receptors s’obliden de pensar i es queden únicament amb el que veuen. També és cert que el procés de llegir i escriure és posterior i no sempre tot el poble ho ha pogut portar a terme. No obstant això, ens centrem en l’ara i ací, en l’actualitat, i comprovem que les persones, malgrat saber llegir, prefereixen veure passar l’estona cara al televisor rebent informacions manipulades, gaudint d’observar com dos personatges netegen una cosa o esbrinant qui s’ha gitat amb qui.
No és el moment ni el lloc per a criticar la televisió porqueria ni la resta d’etcèteres, però sí que hi voldria reivindicar la importància de les paraules, de les descripcions, dels adjectius a una banda o a una altra. Però, sobretot, de les representacions literals, tant dels pensaments com dels diàlegs, dels diferents personatges que interactuen en una obra.
Així, l’objectiu principal d’aquestes pàgines és aprofundir en el coneixement d’alguns dels personatges que formen la trama de Senyoria, una de les obres magnífiques de Jaume Cabré, a partir d’allò que diuen o el que pensen, sense tenir en compte el que ens conta el narrador. Veurem d’aquesta manera com, amb el llenguatge utilitzat, podem deduir-ne l’extracció social, els coneixements de la llengua o la ideologia. És a dir, l’operació consistiria a escoltar com narren les coses o penetrar en l’interior d’ells, com si fórem déus. Una activitat que, sovint, realitzem en la parla quotidiana, però a la qual no estem tan acostumats en el paper escrit.
Per a dur a terme aquest treball, ens basarem només –que ja serà molt– en l’estudi de les unitats fràsiques, mitjançant el mètode de les concordances fràsiques (Conca; Guia, 1997), dels diferents personatges que apareixen al Llibre primer, “Sota el signe d’orió”. La raó que l’anàlisi se centre tan sols en aquesta part és per l’extensa grandària de l’obra. Ara bé, no per això serà menys important: hem triat aquelles unitats fràsiques que ens permeten esbrinar certes característiques que el context no ens dóna.
En primer lloc, a part de parlar de l’autor i del context de l’obra, enunciarem els personatges que estudiarem i una sèrie d’unitats fràsiques, de les quals, per l’extensió del treball, ens dedicarem a les que hem considerat més destacables. I tot això per a intentar demostrar –com si calguera la nostra opinió– que Jaume Cabré és un magnífic escriptor, no sols pel seu estil, sinó perquè sap plasmar als llibres tot allò que l’envolta, des de les situacions, fins al vocabulari dels seus protagonistes.
II. L’AUTOR
Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947, que compagina l’escriptura amb l’ensenyament, ja que el 1972 es va llicenciar en filologia catalana. A més, és un lector voraç. Entre les seues aficions, en destaca una: la música. Aquest melòman aprofita totes les ocasions que troba a les seues novel·les per clavar qualsevol element que hi estiga relacionat. Per exemple, L’ombra de l’eunuc (1996) té una estructura amb nombroses reminiscències musicals que, segons el crític literari Joan Josep Isern, “remet als recursos operístics (…) i remet al patetisme contingut del concert per a violí A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg”. D’altra banda, Cabré és un gran coneixedor del País Valencià. No hem d’oblidar que va treballar a l’institut de Vila-real.
Per a Jaume Cabré, escriure és un plaer tan agradable com la mateixa lectura. I les seues obres beuen de fonts tan meravelloses com Borges, Garcia Márquez, Proust, Calders o Mercè Rodoreda. Moltes vegades ho ha comentat: aquest barceloní escriu per posar en ordre la seua vida interior i abocar allò que pensa i que el preocupa al paper. No obstant això, i segons ell, no escriu veritats, sinó opinions que puguen ser interessants per a un debat posterior.
El seu primer llibre va ser un recull de narracions, Faules de mal desar (1974), encara que la novel·la que li comença a donar un nom important en les lletres catalanes és La Teranyina (1983), obra amb què li van concedir el premi Sant Jordi. A més, és l’inici del cicle Freixes, que seguiria amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1983), també amb el premi Prudenci Bertrana, i Luwoski o la desraó, novel·la breu que forma part del volum Llibre de preludis.
Altres llibres que ha escrit i ha publicat són: Senyoria (1991), segons la crítica, una de les més populars de l’autor i a partir de la qual desenvoluparem aquest treball; L’ombra de l’eunuc (1996); El sentit de la ficció (1999), assaig on explica els mètodes de la seua escriptura; Viatge d’hivern (2000), llibre de relats; Pluja seca (2001), primera obra en el gènere teatral; o Baix continu (2007), també de relats.
Seria, però, un error no esmentar Les veus del Pamano (2004), traduïda a més d’una desena de llengües (alemany, neerlandés, grec, hongarés o eslové, entre altres) i premiada amb el Premi de la Crítica (2005) o el Premi el Seté Cel (2007), que va escriure durant set anys, o la recent Jo confesso (2011), que li costà huit anys, però que, segons indica a l’última pàgina, dóna per “inacabada”. Amb aquesta extensa novel·la (999 pàgines), Cabré ha guanyat el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada (2012), el Premi de la Crítica (2012) i el Premi Crítica Serra d’Or (2012). A més, Isern parla d’un futur clàssic, a l’altura del Tirant lo Blanc o L’Espill, mentre que Màrius Serra comentava que aquesta obra “fa tuf a nobel”.
III. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL DEL RELAT
Els fets que es conten a Senyoria ocorren a la Catalunya de finals del segle XVIII, en un moment de crisi tant a Catalunya com a Europa i en què comencen a percebre’s els efectes de la Revolució Francesa, amb la qual acabarà caient l’Antic Règim.
A Espanya, segueix la monarquia borbònica, ara amb Carles IV, nét de Felip V, que va véncer en la Guerra de Successió a l’arxiduc Carles d’Àustria. Es donava entrada així a la dinastia francesa en el tron espanyol, cosa que va suposar la pèrdua de les institucions, de les lleis i de la llengua pròpirs del Regne de València, Catalunya, les Illes Balears i Sardenya amb els decrets de Nova Planta.
La poca intel·ligència de Carles IV, forçà el nomenament de Manuel de Godoy com a primer ministre, tot i que això no impedí les greus dificultats que hagueren de superar: en l’àmbit interior, hagueren de fer front a nombroses revoltes urbanes per les males collites i la carestia de la vida. A més, l’augment de les despeses de l’estat monàrquic obligà el mateix Godoy a autoritzar nous impostos sobre els béns de l’Església i dels municipis. Pel que fa a la política internacional, el 1793, una volta decapitat Lluís XVI, Carles IV busca la guerra contra la República Francesa, però, com que Gran Bretanya li tallava les relacions amb Amèrica, el 1796, en el Tractat de San Idelfonso, Espanya s’alia amb França per tenir una hegemonia europea.
No obstant això, i malgrat la pervivència encara de l’absolutisme i la divisió estamental, la burgesia es desenvolupa i hi aporta una nova mentalitat. Podem dir, doncs, que amb els seus béns i els seus coneixements, comença a aparéixer-hi la fi de l’Antic Règim.
Per una altra banda, i ens centrarem en el context cultural, ara és el moment de l’extensió a Europa del romanticisme (finals del segle XVIII). És un moviment artístic que exalta l’individu, el subjectivisme i les llibertats dels homes i dels pobles, a més de reivindicar els sentiments nacionals, el retorn a l’edat mitjana i, al mateix temps, la recerca de la modernitat. És per això, doncs, que rebutgen qualsevol precepció literària clàssica, i creuen que la imaginació i el sentiment han d’estar per damunt del raciocini.