Aquesta vesprada pronunciarem una conferència un metge pneumòleg especialista en abestosi, un enginyer de Conselleria, el president de l’Associació en defensa de les víctimes de l’amiant de VALÈNCIA i un servidor. Després de les ponències es procedirà a fer un debat obert entre els assitents.
SITUACIÓ: CARRER DE BARRASÍ i CARRER DEL DOCTOR PESET I ALEIXANDRE
PLA REFORMA INTERIOR CARRER BARRASÍ. UNITAT DE EXECUCIÓ
SILLA (L’HORTA SUD)
1. MEMORIA JUSTIFICATIVA.
Aquest avantprojecte té per objectiu desenvolupar la U.E. (Unitat d’Execució) del (PRI) Pla de Reforma Interior del carrer del Barrasí a Silla.
L’unitat d’execució es va desenrrotllar mitjantçant el corresponent programa (PDAI) que tenia per únic objectiu formalitzar l’actuació unitària que permet la construcció d’un edifici integrat al seu entorn, i que funcionalitze el pas peatonal públic a través dels passatges assenyalats
El Pla General d’Ordenació preveia i mantenia l’obertura d’un vial que connectara el dit carrer amb el de la Llibertat per tal de millorar les connexions de vehicles la qual determinació trencava totalment la morfologia de les parcel.les i edificacions tradicionals, en pro de la filosofia de prevalença vehicular que primava i orientava el Pla Parcial del Polígon I de Centre Històric aprovat el 18/12/1969.
En aprovar-s’hi el PGO de 14/10/1992, hom pensà a reconduir tal situació que dóna lloc a l’actual imatge desarrollistai mancada de caràcter propi, qualitat estètica i contemporaneïtat. Les urbs no són estàtiques i cal la seua renovació, tot fent relectures que actualitzen i contemporanitzen el desenvolupament de la societat que és la seua propietària i hereua, tot respectant-se a sí mateixa.
Recuperant-hi espais evocadors, alineacions i morfologies tradicionals, mitjançant la seua actualització i relectura morfotipològica. Com s’està fent, a hores d’ara, mitjançant l’Ordenança Especial de Recuperació de l’Alineació.
Salvant les distàncies d’escala urbana, podem emmirallar-nos en ciutats com ara Munic, Amsterdam o Florència i els seus conceptes d’aplicació urbanística, on en l’actualitat existeix una presa de consciència de que l’espai urbà -domèstic i públic- és un factor de qualitat de vida dels ciutadans així com l’augment de la seua peatonalització en pro de les interelacions personals, el comerç al detall, etc. En definitiva, un redescobriment del model de ciutat a la europea i la seua sinèrgia. On els vehicles tenen un ús més restringit.
Altrament, hem pogut observar la manca de garatges en semi i soterranis, fruit de la proximitat de l’Albufera, nivells freàtics alts, etc. Tanmateix les condcions tecnològiques no són les dels nostres avis. Un ús més adequat dels cotxes comporta, igualment, a aprofitar més i a esbandir dels nostres carrers tant de vehicle que estrangula les circulacions dels vianants i dels altres vehicles. Tot i que millora la custòdia d’aquests.
Temps era temps, aquesta zona comprén els teixits urbans tradicionals majoritàriament d’habitatge unifamiliar, conegudes com a cases de poble, tenint una denominació genérica de Casc Antic. L’edilícia de cinquanta anys ençà, ha comportat la substitució d’aquesta tipologia per la del ús actual global dominant del centre históric que és de Residencial Unifamiliar i Residencial Plurifamiliar. I una notable degradació urbana, cal a dir-ho, també.
La intenció d’aquest avantprojecte consisteix a conjuminar en una sola d’intervenció tot allò que se’n desprén del PRI, afegint-ne la relectura de les façanes que s’acullen a:
1) Parament llis, a l’antiga, amb l’eliminació de qualsevol sobreïxent, tret de la marquesina superior que s’alínea amb els edificis confrontants i mitgers amb ell, en la mida del possible.
2) Una relectura dels buits apaïsats al c./ de Barrasí, que lliga amb una visió perspectiva de major escala i penetració visual, des de la cruïlla de la rambla de la Independència.
3) Una composició igualment apaïsada dels buits, vista des de l’estretor del c./ Dr. Peset, que encara s’esbiaixa més en els que s’endivinen venint des del c./ de la Llibertat., compostos amb la mateixa llum que l’obertura del passatge.
4) El desnivell entre carrers s’hi salva des del c./ Dr. Peset per la inserció d’una escalinata i rampa de minusvàlids per accedir a la plataforma que és el passatge.
5) El caràcter urbà del passatge es potenciarà amb la inserció de plantes, testos (cal recordar que a sota tenim el garatge) en superfície, escultures i llum. Alhora que serà la cota d’accés als locals i edifici domèstic són situats a planta baixa.
6) Per últim cal advertir que totes les entrades particulars als habitatges s’hi produeixen per passadissos de relliga metàl.lica que no impedeixen l’entrada de llum i aire, no sent-ne considerades com a superfície construïda. Tenen la doble funció de pas i de brise-soleil.
7) Igualment s’ha fet una relectura de la composició tallant l’edifici amb una marquesina a l’alçada del sostre de planta d’habitatges segona. Retirant l’edificabilitat sobrant que conforma la planta d’àtics per a evitar dita sobreelevació des dels congostos carrers, sols detectada des de la visió des de la cruïlla de la rambla.
8) Els materials que s’hi preveuen són un aplacat de marbre blanc (dolomita?) als paraments de tot l’edifici, amb franges estretes horitzontals de negre marquina. Els elements centrals de les finestres que serveixen de separacions i ocultació de pilars, etc, aplacats enretirats de marquina igualment. Tot pel caràcter més representatiu que es vol imprimir als exteriors, mentre que a l’interior vol tindre un caràcter més quotidià (domèstic) i actual mitjançant la inserció de vidre i acers inoxidables. L’escala serà d’escalons volats ancrats i sobreïxents des del mur de formigó vist apegat a la mitgera vista des del pati del passatge.
9) El paviment urbà serà de pedra grisa de Sant Vicent dels Horts 30 x 30 cm.
10) Els pilars en planta baixa seran folrats de planta d’acer inoxidable. El fals sostre serà cobert amb lames de fusta envernissada d’exteriors.
Terragnitenia una casa per a l’artista junt al llac Como. A una cinquantena de quilòmetres de Milà. Preciosa obra on conjuminava el racionalisme i el classicisme. Dissenyà fins i tot el mobiliari.
Ens proposaren que li férem la competència incloent-hi una peça dissenyada per nosaltres. En aquella època d’estudiant estava fortament influenciat pel degà de Harvard Josep-Lluís Sert. I els seus ensenyaments apareixen en la realització d’una casa amb pati i la lluerna de volta, que inundava i reflectia matisada la llum de migjorn a tall de les del museu Joan Miró.
Durant la dècada dels vuitanta hi hagué un concurs d’habitatge social a Berlín, simultàniament els nostres professors, encapçalats per Josep-Lluís Ros i Joan Blat proposaren que agafàrem una petjada de bloc de l’illa de cases del concurs i que hi incloguérem la nostra proposta junt a les figures arquitectòniques com Aldo Rosi (mireu-li la “cafetera” que va fotre!), Giorgio Grassi, Hans Hollein, Vittorio Gregotti, Rob Krier, John Hedjuk, etc. Considere que aquesta fou un exercici il·lusionant i engrescador. Pocs anys després vaig visitar les obres i emplaçament i considere que no haguera desentonat gens ni mica la proposta. La proposta lliurava totes les façanes i els envans eren mòbils.
Aleshores un servidor caminava mentalment per la senda de les hoff centreeuropees i una certa mediterranitat racionalista hereua dels Giuseppe Terragni, Coderch de Sentmenat, Francesc Mitjans, Joan-Josep Estellés i Ceba, antic professor meu. L’ombra venerada d’Álvaro Siza Vieira s’intueix de ben a prop.
Heus ací un slider al respecte, a ben segur avui ho faria ben diferent:
L’embranzida inicial del nostre Estudisempre ha estat sobre l’arquitectura contemporània. Volem ser uns fills del nostre temps. Tanmateix mai no hem declinat cap “derivada” provinent dels nostre clients. Tot nou projecte ha estat un repte. Hem provat de “donar llebre per gat” a l’inrevés què se’ns demana comunament. I no sempre hem reeïxit. Si ha estat un encàrrec de caient formal retrospectiva hem procurat insuflar-li d’actualitat contemporània. Va ser el cas de que ens proposen reptes estranys que ens fa repensar l’evolució tipològica de l’arquitectura domèstica. Aleshores s’ho prenem com un exercici d’actualització i d’aprenentatge amb les envistes d’aplicació en futures construccions. I és llavors quan admirem que els antics ens porten molt d’avantatge. Les maneres d’aplicar les orientacions, la manera de fer conscientment arquitectures i construccions bioclimàtiques, de fer els fluids aeris que creuen l’habitatge. La creació de porxes, la inserció de la vegetació, la manera d’inserir en la part baixa de la parcel·la del que avui és la piscina i abans la bassa de regar, el règim de vents i la protecció contra el ponent. La realització de la bocateula en el ràfec de les teulades, la bardeta del murs que escup les aigües fora dels paraments. La realització del basament separant.-nos del terreny i la remunta d’aigües del sòl per capil·laritat. L’ús de colors ocres i terrosos per a repel·lir la incidència del sol i l’augment de la temperatura a l’estiu i fer de magatzem de calor per inèrcia dels murs. Una de les dificultats més importants va ser la inserció de la peça arquitectònica en una parcel·la força irregular.
Les imatges exteriors. Omet a propòsit els interiors que pertanyen a l’àmbit privat dels senyors que ens els van encomanar i que han esdevinguts bons amics amb el pas dels anys. Fullejant els llibres que he ressenyat em vaig sorprendre per la gran quantitat d’arquitectes modernistes i noucentistes de renom que s’havien implicat en la realització de masos, masies per a senyors de la seua època. Tampoc em va estranyar gaire, car, a Escòcia, Anglaterra, Eire i Gal·les un dels camins dels innovadors del tombant de segle com ara perVoysey, Pugin, Philip Webb, Norman Shaw, Edwin Lutyens, W. Morris, etc. en allò que hom coneix com a The Vernacular Revival style. Reconvertim amb la introducció d’elements de la tradició que ens és pròpia en aquest terrer: verandes, porxes, panys de mur tancats amb obertures localitzades i no gaire “compostes” si no, en pro d’una atzarosa funcionalitat casual, la introducció del rellotge de sol, la inserció de pavesos de vidre que filtren en l’espai de doble alçada la llum, jugant en el menjador-estar, l’escala que cargola en el centre de gravetat del buit central, on les estances i alcoves van distribuint-se mitjançant corredors tangencials a ella. Individualitzant masses i volums d’acord als seus usos i funcions.
Per a la confecció del projecte em vaig fornir d’una sèrie de lectures com foren:
2. La Masia Catalana. Joaquim de camps Arboix. Ed. AEDOS, Barcelona, 1976. 3ª EDICIÓ.
3. Temes d’Etnografia Valenciana. Dirigida per J.F. Mira i Casterà. Volum I. Capítol III. La casa tradicional valenciana. 1983. Edit: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció Politècnica.
4. L’arquitectura catalana. Alexandre Cirici i Pellicer. Edit. Teide. 1975. 2ª EDICIÓ
De vegades les intervencions sobre edificis històrics experimenten una evolució sobre la marxa. Si bé, l’edifici que expliquem no mostrava una gran singularitat a causa del fort deteriorament, en intervindre’l va anar millorant el nostre parer sobre ell. Al punt que conforme et “parla” adquireix uns valors que ignoràvem en arribar-hi. Vam descobrir leds relacions amb d’altres peces emblemàtiques posteriors de la ciutat. Una peça de trànsit entre un eclecticisme neo-rococó de caire naturalista en trànsit cap a solucions del Modernisme incipient d’acaballes del segle XIX. Sols comparable a la intervenció d’Hernàndez Cros i Josep Ferrer al Museu-Palau Nacional de Ceràmica Gonzàlez-Martí a mitjans del segle XIX. En la nostra intervenció cal destacar la realització a la manera tradicional d’estucs venecians sobre els panys de paret de color cru amb planxes calentes. El ressaltat del sòcol verd de la planta principal, els cèrcols de finestra i les betes que l’emmarquen de la façana a sant Ferran, fet amb un esmalt de metalls tipus Oxiron de color verd anglès sobre una base morter sense retracció. Una solució estrany i inèdita, que al cap dels anys s’ha mostrat duradora i eficaç. Dotze anys després de l’aplicació continua estant com el primer dia. De vegades se la juguem i encertem. També vam afegir-hi un passamà de pi de Suècia envernissat que continua marcat una diferenciació no usual. Un ús que no es feia des del Neoclàssic del segle XVIII.
Aprofitàrem la recomposició amb laques dels taulells de la façana del Mercat Central per a recompondre els taulells molt deteriorats de la façana de carrer del Trenc. L’industrial del tombant del segle XIX al XX no s’oblidà de recordar-nos quina era la seua adscripció nacional, tot i que prohibida aleshores l’amagà a la part superior i lluny de les vistes d’aprop.
DEFINICIÓ DEL TREBALL.
El present projecte té com a objecte definir la rehabilitació de façanes i cobertes. Tot això sense afecció interior pel que fa a distribució, intervenint-hi només a efectes estructurals, en aquells elements estructurals afectats per fallades en l’estructura portant de les façanes, clivells, fissures, ruptura de carregadors de llindes, oxidació d’elements metàl•lics portants de balcons, etc., i xilòfags i/o deteriorats pel transcurs del temps i de les intervencions més o menys desafortunades en la vida de l’edifici situat al carrer del Trenc núm. 25 acc., i sant Ferran núm. 26 de la Ciutat de València.Podreu comprovar que té forma d’L i en té eixides per tots dos carrers.
En l‘actualitat l’edifici té accés tant pel carrer del Trenc núm. 25 acc., i pel carrer Sant Ferran núm. 26. La planta baixa, amb accés pel carrer Sant Ferran està destinada a ús d’oficina del banc Popular. La resta de plantes es destinen a un ús d’oficines, locals, arxius, etc de l’associació CONFERCOVAL, on es gestiona sobre diverses qüestions socials, caritatives, ancians sense família, etc. Entitat sense ànim de lucre, de gestió de caràcter administratiu. A les dites plantes s’accedeix des del carrer del Trenc, accedint-ne a les distintes plantes per mitjà d’una escala i un ascensor, producte d’una intervenció dels anys ’76-77, que va substituir l’estructura interna, segons ens indica la fitxa d’arxiu municipal. En darrera instància fou la Conferència Episcopal Española qui finançà el projecte i la intervenció. Per cert, sense mercadejar ni discutir-hi el preu fixat per mi des de l’inici. Pagant-ne puntualment, cosa poc sovintejada.
En les diverses plantes es troben locals de reunió, despatxos, etc. A la terrassa, transitable, s’accedeix a través d’una claraboia practicable i escala escamotejable situada sobre d’intradós de la coberta.
Cal destacar que l’edifici confronta en c/ de sant Ferran amb un edifici de finals del XVIII o principis del XIX que en la seua planta baixa es va inserir la Farmàcia Rubió, de decoració modernista i que caldria fer-se un àlbum d’establiments amb una decoració ben meritòria. Per un altre costat es fa insistència sobre l’estat de la mitgera que ha quedat desprotegida i que va afonant-se sobre la teulada veïna i que les aigües condueixen les enderrocs i morters pulverulents cap a la canal d’arreplega d’aigües i que en este moment perilla de trencar. Pel que este projecte inclou el sanejat de la dita mitgera que haurà de ser compartida amb la propietat veïna.
Sent dels propietaris confrontants la responsabilitat última, – d’acord a l’article 86 i ss., de la L.R.A.U.- però que bé val la pena evitar algun accident fortuït i indesitjable, donada l’altura de caiguda sobre els transeünts.
LA INTERVENCIÓ CONSISTEIX EN UNA CONSOLIDACIÓ I REPARACIÓ GENERAL DE LES FAÇANES I LES COBERTES.
COMPOSICIÓ DE L’EDIFICI.
La planta del solar té forma de L, fruit de l’agregació – agrupació de sengles solars. L’edifici es compon de quatre (4) plantes. La dita unificació, segurament, és el producte d’una intervenció antiga, com es detecta per la coincidència, més o menys, semblant d’ambdós façanes. Amb motius florals transitoris, entre l’eclecticisme de finals del segle XIX i la inserció de motius ja clarament del Modernisme floral. Ben sabut és que tant l’eclecticisme com els historicismes no es detenen amb l’aparició del Modernisme, sinó que, combinant-se amb ell, informen encara una part apreciable dels primers anys del segle XX.
Tal com ens ha definit J.J. Sweeney en la seua obra Antoni Gaudí, p 61: “Eixa fugaç però difosa moda de la decoració l’ultima dècada del segle XIX i primers anys del segle XX que fou bàsicament un rebrot del Romanticisme naturalista”.Per un altre costat l’existència prèvia de dos immobles es detecta, igualment, per la no concordança en altures dels forjats que van salvant-se els desnivells per mitjà d’escales de pocs escalons, inclús amb “pujades i baixades” en trams curts d’espai. Per un altre costat hem pogut localitzar un estudi sobre la zona d’afecció del B.I.C. DEL MERCAT realitzada per Vicent Corell i Farinós per a la Generalitat en 1987 “Projecte de normativa i disseny urbà de l’entorn de la Llotja, Sant Joan del Mercat i el propi Mercat Central.” Que avança uns criteris d’intervenció.
COMPOSICIÓ DE LES FAÇANES.
Si bé els criteris d’ambdós façanes són semblants, no poden eludir que provenen de tipologies diferents, La de la C/ del Trenc, d’una vivenda artesanal, inclús d’una casa – obrador que s’organitza per mitjà d’un eix de simetria que ordena els buits.
Com altres de la mateixa via.
Pels taulellets que conformen l’interior dels requadros s’endevina que va ser una antiga apotecaria. La de c/ de S. Ferran ja s’insereix en una artesanal de tipus C amb dos eixos de buits i amb molta major llum de façana. Ja dins de la zona mercantil i comercial va tindre una antiga perfumeria i adrogueria, abans dels usos actuals. La reunificació es realitzaria al voltant de 1900, data francament primerenca. Les baranes de ferro colat rematades superiorment han segut modificades amb escàs coneixement de l’estil, Ja que segurament presentaven un perfil ondulat.
Ací, en la composició d’ambdós façanes ha desaparegut l’ordenació horitzontal, per pisos, que marquen les faixes. Estem davant d’una ordenació de base durandiana de l’École de Beaux Arts. Per llenços verticals. Marcant en els extrems xicotets edicles, una potent cornisa motllurada i elements lineals de finals corbs d’emmarcat amb trobades endolcides corbs (faixes i bordó) i inserció de dentells horitzontals d’arrel Sezessión vienesa contemporanis. Tema de les baranes, que són de forja, d’acord a l’esperit de l’estil, amb motius florals igualment, d’arrel parisenca o/i vienesa, que no són coincidents totalment en ambdós fatxades.Les baixants són, igualment, de fosa. Hui estan totalment fora de servei, negant els paraments.
Tema del taulellet del Trenc: sobre una base de taulellets blancs vitrificats. Puntualment s’insereixen de manera simètrica s’insereixen al•lusions als productes “sèrums i vacunes” així com la típica simbologia de la serp que embolica la copa. Són d’especial interès les sanefes de colorit viu que puntualment ordenen els draps. La planta baixa es troba aplacada amb un granit marró abuixardat i contornejat amb marbre polit gris.Els sotabalcons dels balcons són d’obra, no tenint taulellets decorats. Amb estructura de perfils metàl•lics destacats per la corrosió. Cal destacar la simplicitat de la composició, resolta simplement a partir de construccions provinents de l’Academicisme Racionalista del primer terç del segle XIX. Que han sigut intervingudes i modificades a partir dels nous criteris estètics del canvi de segle. Transició entre l’Eclecticisme i el Modernisme.Les fusteries són de fusta. Tripartides. Amb tarja superior apaïsada. Pintades en gris suau. Amb folrat en tot el seu grossària. Segurament en l’ultima intervenció dels 70′. Compostes de finestrals amb quarterons vidriats de mitjà format i amb contrafinestra interior per a enfosquiment dels interiors. És a dir, la tradicional d’esta ciutat, a la catalana.Significatives són les baixants de fosa que corre verticalment en l’extrem dret d’ambdós fatxades. La de S. Ferran arreplega les aigües des del canaló de la coberta i baixa per la mitgera amb la Farmàcia Rubió. La coberta és transitable.Possiblement, i pel pendent que posseeix es tracta d’un faldó de teulada que es va reconvertir en terrassa.
L’estructura portant és de fàbrica de rajola massissa de format valencià/català de 14 x 28 i grossàries variables.
Assentats, segurament, sobre un basament antic de pedra per a evitar la remunta, per capil•laritat, d’humitat del subsòl. Destaca en la composició de l’entrada de c./ S. Ferran per ser d’aplacat d’escaiola d’exteriors, tipus Exoduro,en imitació a pedra del país de caràcter actual i/o contemporani. I per tant, totalment extemporani que haurà d’estudiar-se la seua neteja i/o reconversió, eliminant prèviament i sent substituït per pedra abuixardada tipus Sant Vicent dels Horts, Borriol, Ulldecona o semblant. Zona del Banc Popular Espanyol. Col•locant en ambdós fatxades una interlínia, a ser possible de pedra que permeta el pas d’instal•lacions aèries, amb registre superior.
JUSTIFICACIÓ COMPOSITIVA DE LA FAÇANA:
S’opta per mantindré el criteri compositiu d’eixos a centre de buits i vans originals. Els buits són rectes. Els emmarcats que ens hi ha llegat la història. De fet este edifici constitueix un anella nova de les capes mitges que s’insereixen en un corrent contemporani europea. L’art ‘Nouveau’. Estrany, en gran manera, en una societat amb un alt grau de conservadorisme artístic i immobilisme.
De fet, les fusteries són les originals i conserven el vidre senzill (no doble amb cambra de deshidratació, tipus climalit, actual) i respecten les línies rectes.En síntesi, esta intervenció passa per recuperar l’esplendor d’esta peça anònima. Tal com la veiem. Adequar el preexistent, sense eliminar ni més menys que aquelles patologies. Adequar les plantes baixes amb els cossos superiors, sense eliminar-los, per mitjà de la composició i relectura morfo-tipológica de les façanes.Es renovaran els taulers dels balcons i se sanejaran i recompondran estructuralment i repararan els sotabalcons, Es mantenen els requadres verticals es restauren i/o substitueixen els taulellets danyats. S’eliminaran en c/ sant Ferran el revoc de morter de calç, es cosiran les fissures i clavilles que apareixen, i es recompondran amb un morter monocapa de calç i ciment pintat. Es decaparan i sanejaran les manyeries de balcons. Es peraltaran per a complir el P.G.O.U. que imposa una altura d’1’10 m. de manera minimalista, amb una simple pletina puntualment soldada al passamà actual.
S’hi podrà col•locar un passamà de fusta d’exteriors envernissat.Tots els motius florals es recuperaran per mitjà del raspallat, creació de motles de fibra de vidre o semblant. Podent-se reinserir en els draps, etc.
En el nostre cas, consultarem a la propietat sobre la viabilitat de refer o substituir les fusteries de fusta amb les cadències antigues, però que donen robustesa als muntants, a l’haver guanyat en altura i millorant les escairades ja que el vidre no és el de 3 m/m sinó que necessitem millorar les condicions d’aïllament que requereix una edificació actual.El millor llegat que donem a la societat –en el seu espai vital ciutadà- és la sostenibilitat de la seua tradició actualitzada com a compromís de continuïtat i millora.L’element, més extemporani, és la sobre elevació del peraltat de les baranes, per normativa que hem decidit d’afegir-li un passamà de la mateixa fusta que la fusteria de finestrals.Procedirem al dessecat dels murs per mitjà de la instal•lació d’un sistema actiu d’electró – osmosis – fóresi. Neteja, rejuntada i tractament anti-grafittis de la pedra d’aquest basament. Aplomat dels muntants dels vans. Les fusteries seran per randa de tallament vertical per a accentuar el caràcter vertical que posseeix la composició d’eixos.L’arreplega d’aigües es continuarà mantenint oculta després de la cornisa. Esta es recuperarà amb la cadència ondulada que la va caracteritzar en el seu origen i que ens indiquen les fotografies d’època.
S’embocarà sobre baixants de coure envernissades per a evitar la seua oxidació amb enfosquiment o reverdit.
Els balcons en el seu extradós visitable s’impermeabilitzaran i col•locaran peces d’acabat adequat de gres o semblant.S’alçaran les terrasses ja que presenten fortes patologies com a filtracions, afonaments, etc. degradació de “martingales” temporals per mitjà de SIKA-TOP, impermeabilitzacions autoprotegides, totalment rebutges, etc.,L’estructura portant és de murs de càrrega en fatxada i mitgeres. Els forjats es conformen per biguetes de fusta perpendiculars a façana i entrebigat de revoltons.Es procedirà a sanejar i reparar la mitgera amb la farmàcia Rubió, Inclús la reparació del canaló per a evitar la caiguda a la via pública d’esta. S’arbitrarà solució lògica de diàmetre suficient per a l’arreplega d’aigües de pluja de les terrasses, hui totalment incapaç d’assumir el règim de pluges, per inserció de les làmines que han reduït les seues dimensions, traslladant el problema a altres punts.
Prenc com a motiu una construcció que vaig tindre l’honor de rehabilitar el palau del comte de Parcent, situat a la Boatella del que fou el barri de Velluters de la ciutat de València. En aquest barri limítrof amb els del Mercat i del Carme durant el segle XIX es van produir les renovacions urbanístiques de la València moderna. Així producte de les desamortitzacions de 1835 que “regalarien” les expropiacions religioses a “manaires” provinents de la “Villa y Corte“, Madrid, per a fer negoci immobiliari a costa dels antics propietaris de l’antic règim que es pensaven que per ser borbònics anaven a salvar llurs propietats. És el cas de la desamortització del convent de La Puritat als carrers del moro Said (zeit), c. d’en Jaume el Conqueridor, carrer de la bosseria, etc. tan aprop del nostre edifici situat al carrer d’en Joan de Vilarasa, i dels jardins del comte de Parcent, cantonada amb carrer de les reixes.
Se’ns encarregà la salvaguarda de l’edifici, doncs, tenia una ordre d’execució immediata pendent d’intervenció, i, simultàniament, l’execució dels projectes de rehabilitació integral i reconversió en edifici d’apartaments, oficines, locals i aparcaments en ple centre de la ciutat. Durant un any van desenvolupar els projectes i assegurar l’estabilitat mecànica -força deteriorada- de l’edifici. Encara recorde el soroll dels cruixits de les bigues, biguetes, solsida de revoltons i els murs i parets clivells mentre preníem dades i mesures de la peça, els estintolament des de els fonaments fins la coberta. La realització simultània dels fonaments que serien definitius per a la peça. L’aparició de noves reglamentacions que endurien la intervenció en termes contemporanis. Majors càrregues per a càlcul, prevenció d’incendis, inserció d’ascensors i d’aparcaments que mai no hi havien acollien l’edifici, mitjançant el descalçat i recalçat dels antics fonaments que caldria que actuessen com contemporanis. Obtingudes tots els permisos, llicències, etc. els promotors es van barallar entre ells i van acabar venent edifici i projectes a un inversor, que en sis mesos, van revendre a l’empresa madrilenya Fortuny. Van donar l’alternativa a un arquitecte madrileny – a qui explicàrem com calia actuar. Ell menyspreà les nostres explicacions doncs érem conscients de la singularitat de la nostra manera de construir i que a Espanya i, en concret a Madrid, era molt desconeguda la manera de fer. L’anècdota fou que al cap de sols tres setmanes l’edifici s’havia esfondrat cap endins. Amb la sort de que sols hi hagueren tres ferits lleus, salvant les vides miraculosament. Desmuntaren la runa i arrancaren d’acord al nostre pla d’intervenció i seguit fil per randa el nostre projecte. Si més no, tenim l’orgull de poder explicar el perquè els arquitectes dels Països Catalans posseïm una tradició constructiva que fa segles que renovem diàriament. Com els cuiners fan en la cuina, els pintors, en la seua pintura, els enginyers en les seues invencions, etc. tot entrellaçant tradició i contemporaneïtat en un trena indestriable d’ambdues aportacions.
Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma d’una gran L.
Hi ha dues places importants: una urbana i una altra de espectacles taurins o d’altra índole.
Ens trobem en una àrea residencial, a més a més, fortament caracteritzada.
Les imatges poden conduir a una errònia percepció de l’avantprojecte. Un error d’escala comprensiva. Per a situar-vos, us done aquesta informació:
La superfície construïda total proposada és de 3.741’34 m2, en dos cossos. El primer de 2.715’99 m2 i el segon de 1.025’35 m2.
La L de la parcel·la és de 27.000 m2 i els jardins abasten una superfície lliure d’edificació aproximada de 18.000 m2. La longitud dels tancaments de vidre són de 789’11 m i en general tenen una alçària lliure de sis (6) metres en la major part en d’altres resta encaixat en el terreny, tenint una superfície encristal·lada total de 4.734’66 m2.
Estem parlant d’un museu més gran que l’IVAM o MACBA actuals, tot i que no ho semble, per a una població de la grandària i població similar a Paterna de l’Horta més o menys.
Els fons escultòrics que motiven l’ampliació són aquells què no poden ser-hi estotjats pel Centre d’Art Reina Sofia. El topall de pressupost són sis milions. Nosaltres ho hem deixat en 5.350.000 € deixant l’escreix, 650.000,00 € per a poder adobar i reformar l’edifici actual (l’antic) al programa resultant.
ANTECEDENTS
Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma de gran L.
Hi ha dues places importants: una urbana i l’altra d’espectacles taurins o d’una altra índole.
Amb tot dins d’una intervenció regeneracionista de fa anys. Entenem que la intervención ha de respectar el patrimoni preexistent, bo i incrementant-lo.
La necessitat actual consisteix a substituir, remodelar o ampliar l’edifici original per a incrementar la col·lecció exposada després del llegat de fondos procedent del MEAC, endemés d’altres que s’hi han afegit amb posterioritat. O en vindran. L’heterogeneïtat intrínseca de les obres actuals i de les què podran fer donacions o adquisicions, ha constituït una de les claus de la proposta, com hi veurem posteriorment.
PROGRAMA
Dintre del programa proposat, encloem també la creació de sales polivalents de reunions de provisió de coneixement per a col·leccionistes, representacions d’ empreses privades inversores en obres d’art, coaching per a crítics, tècnics, comissaris, curadors d’exposicions, etc.
CONCEPTE I IDEES FORÇA DE LA PROPOSTA
Conservació íntegra de l’edifici actual. Per motiu de sostenibilitat creiem que el patrimoni existent no s’ha de derribar, ans, pel contrari, fer-lo acréixer. Per això l’edifici actual cal mantenir-lo i adaptar-lo en el temps als requeriments que precise el conjunt rere la travessia que encetem ara.
El conjunt que proposem és el tricicle harmònic dels tres elements constitutius:
La parcel·la urbanitzada amb l’enjardinament proposat en aquesta proposta.
L’edifici existente actual del museu.
L’edifici de nova planta proposaten aquesta solució.
Potenciació de l’entorn urbà existent després de la intervenció.
Viabilitat econòmica futura. Baix cost de manteniment.
Amb aquesta proposta hom pretén de crear un conjunt museístic viu. La zona de la parcel·la caient a la Avenida del Doctor Fleming s’hi destina a les escultures albergades per al nou museu. La zona de parcel·la que queda entre el nou edifici i l’existent es concep com a museu a l’aire lliure.
Algunes de les escultures rebudes no poden ser expoades a la intempèrie, però sí, poden estar connectades visualment amb l’exterior. Integrem els espais expositius amb el parc, car únicament s’hi separen del jardí per un tancament encristal·lat.
L’edifici de Las Dehesillas es dedica a la gestió, reparació, restauració, preparació i emmagatzematge de peces escultòriques. També hom pot fer-hi exposicions de manera puntual.
La proposta destaca l’espai exterior i amb allò n’integra, en ell, el nou edifici. Serà en la ‘promenade’ escultòrica del jardí i en el nou edifici transparent on es contemple l’obra exposada, tant des del seu recorregut interior com des del circundant exterior a ell.
L’EDIFICI NOU ÉS UN NO-MUSEU
Aquesta proposta arquitectònica no pretén de fagocitar les obres escultòriques, instal·lacions o performances que pogueren exposar-s’hi, sinó que tracta d’esvair els límits entre el parc i el museu, per a exhibir-les a l’exterior.
La vegetació circumdant ens ajudaràen tal escomesa. Mitjançant les fites de la coberta que sobrevolen els arbres, que des de la llunyania nos ho amollona; en la proximitat, la crida al vianant se produeix per la visió directa de les obres.
Peguem la volta als museus tancats de pintures o d’altres espais artístics. Les escultures resten protegides, però integrades en el paisatge urbà de la ciutat. L’ objecte arquitectònic queda reduït a la simple cobertura que ‘vola’ entre l’alberola perifèrica.
El vidre que semble sostindre la coberta. Com hemos dit adés, el fondo del museu és heterogeni. La proposta rebutja l’encotillament omnipresent d’una alçada única, doncs les altures de les obres són força variades. Creem sales amb altures variables i distintes per a poder albergar les diferents obres. De diversos artistes, col·lectives o d’un mateix en el temps. La proposta crea espais que admeten des de la petita vitrina-museu beuysiana fins uns possibles gran formats d’un Calder, Giacometti, etc.
Cada exposició és matèria d’estudi, augmentant-hi la complexitat, però també les possibilitats d’ubicació de les peces exhibides, que se veuran diferents en funció de l’ entrada de llum natural.
La inserció dels xiprers als patis intersticials és un toc internacional de benvinguda, tot i modificant la semàntica tradicional funerària hispànica.
L’edifici nou transcorre al llarg del braç paral·lel de l’avinguda del Dr. Fleming. Hi ha dos nuclis ben diferenciats, units però amb una única coberta que creua “l’Avenida de los Derechos Humanos”. L’edifici de majors mides alberga les sales d’exposició i l’edifici menor se’n dedica a usos de divulgació i formació.
En cobrir també el tram de l’Avenida de los Derechos Humanos es crea una espècie de passatge que dóna continuïtat visual a l’esgarradura dels edificis situats entre els edificis confrontats de l’altra galta del carrer. S’hi tracta de fer ús d’un recurs visual similar a les finestres nipones shinden, que focalitzen el que hom vol que s’hi veja.
L’entrada principal s’hi situa al vèrtex exterior de la cruïlla junt a la rotonda de vies urbanes principals, on situem la coberta del vestíbul d’accés. En aquest edifici trobem en primer lloc el rebedor, que conté el punt d’informació i la botiga. Els aseos públics són a un espai annex. A l’esquerra del rebedor hi ha el restaurant, que en té també accés des de l’exterior, per al seu funcionament independent dels horaris del museu.
Des del vestíbul s’accedeix a una gran sala d’obres permanents i de major rellevància, des de la què parteixen dos itineraris que recorren les set sales d’exposició.
El recorregut del nou museu se planteja al mode clàssic de sales successives. Aquestes sales, però, tenen formes orgàniques en contes dels tradicionals paral·lelepípeds provinents del segle XVIII germànic, i que s’arredossen com si foren una massa d’oòcits de dona humana o d’amfibi. En els intersticis buits entre les sales creem xicotets jardins zen, que permeten l’entrada de llum natural a les sales, matisades per les masses arbòries. Alguns ‘patiets’ tenen xiprers o abets que sobreeïxen per damunt de la coberta.
El segon cos de l’edifici nou s’encontra a l’altre costat de l’Avenida de los Derechos Humanos, n’és qui acull la sala de conferències, aules, tallers i d’altres activitats de nova programació adesiara enumerades en un museu de nova emprenedoria.
Expressament se repiteix el model de la part anterior, amb un vestíbul d’accés i distribució, amb recepció i zona d’espera que connecta amb la gran sala de conferències directament. El hall d’entrada posseeïx una sala d’exposició que distribueix, a l’igual que el primer cos, amb les sales polivalents, de cursos, aules, etc. N’existeixen dues sales d’exposició i tres d’aules per a organitzar les activitats de difussió de coneixement, coaching artístic, etc.
S’ha optat per fer sales d’exhibició ovoïdals en contraposició a les sales rectangulars que permeten zones ‘obscures’ , sense visual, mentres que en aquest cas hom percep la totalitat de l’espai en el tránsit al voltantal de cadascuna de les peces exhibides…i més enllà.
Tots els murs de tancament seran de vidre com es desprén de les imatges aportades en la proposta, tret d’aquelles sales que requereixen certa privacitat, com ara, són aseos, lavabos cuina, etc, que foren de formigó armat vist blanc. Per a la construcció d’aquesta façana transparent emprem diferents tipus de vidre en funció de l’assolellament, per tal de protegir les obres escultòriques.
La forma dels paraments-façanes, com hem dit adés, és oscil·lant, tot seguint les formes ovalades de la petjada en tota sa alçària.
Les cobertes es construeïxen amb lloses de formigó armat de vint centímetres de gruixa, existint un tauler pla que s’hi subjecta sobre pilars situats estratègicament davant de cada perfil rigiditzador del vidre circundant de les façanes que en el seu perímetre conformen les superfícies de doble corbatura que emergeixen en llur perfil a partir de l’eix de major longitud.
La coberta en les zones planes entre els oòcits en contacte i els voladissos dellà de la petjada són de coberta vegetal.
URBANITZACIÓ
La proposta s’ajusta a la topografía original del terreny, obtenint una zona orgànica i natural, que embolcalla el nou edifici i l’integre en la naturalesa del lloc. Conservem la majoría d’arbres existents, i aquells que ocupen l’espai del nou museu o recorreguts del nou dissny del jardí entre ambdós edificis, també es transplanten a d’altres zones del propi jardí resultant.
La intervenció pdrocura d’assolir que tots els espais del jardí i nou museu siguen accessibles per a discapacitats mòbils. La zona central del tram paral·lel a l’Avenida del Doctor Fleming s’aterra i explana, quedant-ne emmarcada entre dos eixos paral·lels peatonals. La inserció de rampes suaus d’accés des de les voreres fins l’edifici permet la visita del museu sense gens de dificultat.
En el tram de jardí paral·lel a l’Avenida del Museo s’organitzen tres eixos: dos perimetrals vegetals i un pavimentat central que constitueix el camí de trànsit peatonal entre l’edifici antic, actual museu, i el nou proposat en aquesta solució.
Els diversos paviments, voreres i àrees enjardinades creen circulacions al voltant de les escultures implantades en l’exterior, tot seguint el criteri zevià (Bruno Zevi) de produir la ‘contemplació escultòrica’ en girar sobre l’objeccte escultural, que se diferencia de la visió interna de l’espai embolcalaldor de l’arquitectura, mirada que guia en la promenade sculpturelle. A elles s’aplega, igualment, per camins perpendiculars traçats des de voreres perimetrals.
AVANÇ GLOBAL DE PRESSUPOSTOS DE LA INTERVENCIÓ
1. CAPITUL RESUM EUROS D’OBRA CIVIL EDIFICI NOU
1 MOVIMENTS DE TERRES I DEMOLICIONS……………5.000,00 €
2 XARXA DE SANEJAMENT……………………………..45.000,00 €
3 FONAMENTS………………………………………….350.000,00 €
4 ESTRUCTURA………………………………………..975.000,00 €
5 COBERTA……………………………………………..900.000,00 €
6 FAÇANES DE VIDRE…………………………………800.000,00 €
7 PORTAM I MANYERIA EXTERIOR……………………25.000,00 €
8 PORTAM I RAM DE PALETA………………………….45.000,00 €
9 PORTAM I MANYERIA INTERIOR…………………….50.000,00 €
10 REVESTIMENTS DE PARETS, SOSTRES
I TERRES…………………………………………………500.000,00€
11 INSTAL·LACIONS DE FONTANERIA………………..15.000,00 €
12 SANITARIS I AIXETAM……………………………..10.000,00 €
13 INSTAL·LACIÓ ELÈCTRICA I ELECTRÒNICS……..295.000,00 €
14 DECORACIÓ I MOBILIARI………………………….285.000,00 €
15 INSTAL·LACIÓ DE CALEFACCIÓ I REFRIGERACIÓ
A.C.S. I SOLAR………………………………………..100.000,00 €
16 INSTAL·LACIÓ FOTOVOLTAICA…………………..190.000,00 €
17 INSTAL·LACIÓ CONTRA INCENDIS……………….170.000,00 €
CAP11 FONTS (INCLOSES EN CAP 5 I 8)………………..0.000,00 €
CAP12 SEGURETAT I SALUT I CONTROL DE QUALITAT…8.000,00 €
TOTAL EXECUCIÓ MATERIAL…………………………….540.000,00 €
OBRA CIVIL 4.810.000,00 €
EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR 540.000,00 €
TOTAL 5.350.000,00 €
Ascendeix el pressupost d’execució material de la URBANITZACIÓ I ACOBLAMENT DE LA PARCEL·LA I L’EDIFICACIÓ DEL NOU EDIFICI DEL MUSEU D’ESCULTURES a l’ expressada quantitat de CINC MILIONS TRES-CENTS CINQUANTA MIL EUROS.
Especificacions:
– L’obra d’urbanització contempla la inserción de components fotovoltàics per a generació autònoma d’electricitat en conveni i dispositius d’il·luminació.
El nou edifici contempla l’equipament d’aire condicionat pel sistema d’intercanviador geotèrmic.
COL•LATGE HIPERTEXTUAL SOBRE LES CÚPULES DE ST. PERE I EL PANTEÓ.
Fa unes setmanes vaig trobar un text escrit per un professor d’universitat en què es parlava sobre dues cúpules històriques de referència: la del Panteó d’Agripa i la de la basílica de St. Pere al Vaticà. El text literari resultava bell, com vaig desar constància mitjançant un comentari; tanmateix n’era farcit d’errors. No podem dubtar que, entrelínies, l’autor té coneixements d’allò que en parla. Nogensmenys, n’hi sap molt més del que hi mostra; calia, però, llegir-lo per dessota. Sobta, però, el plantejament maniqueu de l’escrit. Bons i dolents. Recorda l’allau d’informació mediatitzada que ens arriba, sense el més mínim acte de crítica. Divuit comentaris desats i……..podem pressuposar-ne que centenars de lectures.
Això és la xarxa d’Internet i la seua mancança de criticisme. L’esbromadora informació desada i no contrastada.
El plantejament dialèctic, esbossat, entre un anònim executor de la cúpula del panteó -el bo- i la de St. Pere dissenyada per Miquelàngel -el dolent- establia el camp de batalla per a la “querelle d’Allemand” que volgué encetar. Tot plegat, un poc fatxenda val a dir.
L’informa PISA parla d’un segment poblacional, però, i els majors?….
; sembla que no estem molt millor, sobretot, si qui imparteix “doctrina” des d’alt d’una estrada fa aitals relacions confrontants gratuïtes. Com no tinc massa temps per a fer un apunt-article elaborat; nogensmenys, he preparat, a corre cuita, una mena de col•latge d’idees, amb enllaços hipertextuals, que desmenteixen o matisen els arguments, impúdicament, exhibits per aquell professor. Manquen de to bèl•lic, però sí esclaridor. És una mica feixuc però crec que val la pena. Ens serveix per tal de guaitar allò del què, quan i com miren la realitat històrica, tot basant-se en la realitat immediata, certa classe d’instructors, que a sobre, té projecció sobre la gent en procés de (de)formació. Existeix la ciència i la investigació. I aquesta mai és catalana, italiana, anglesa, etc. És a dir, no en té, de nacionalitat. N’és universal.
Sobre el seu text, com a plantilla, he anant incloent-hi les discrepàncies i matisacions. El paper hegemònic de certes elits, dites nacionals, es dilueix i deixata de seguida, quan el punt de vista es torna més universal i detallista alhora.
Veure-hi la realitat antiga, amb ulls d’avui, ens situa en el debat actual del càlcul estructural que puc sintetitzar, més o menys, així:
1.La manera clàssica basada en el la resistència de materials. Ajudat amb l’aplicació de coeficients de majoració de càrregues i minva de capacitats resistents dels materials.
2. El mètode s’amplia i evoluciona amb la introducció del càlcul plàstic a partir del peritatge d’estructures metàl•liques. I l’assimilació d’un estat de l’estructura que fa figa (que es converteix en un “mecanisme” inestable) en aparèixer més ròtules de les que pot acollir la seua estabilitat. En passar de l’estat elàstic al plàstic alguna secció de l’estructura aquesta secció esdevé una ròtula. Trobar que una estructura ultrapassa de les tres ròtules deixa l’estructura inservible.
3. Hi ha un mètode de càlcul oblidat i desenvolupat per l’enginyer català Santiago Rubió, a l’Argentina, a partir de la metodologia funicular d’Antoni Gaudí. Aquest, d’alguna manera, però, mai confessat, ha donat lloc al càlcul per bieles, d’un costat. Vegeu el “Cálculo funicular del hormigón armado”. Ed. G.G. Buenos Aires. 1952.
4. El càlcul matricial, segons el mètode de la resistència de materials i els teoremes d’energia, possibilitat per la democratització de les noves eines informàtiques, de la mà del mètode dels elements finits.
i 5. M’atreviria a definir un quint mètode, aparegut en el darrer quart del segle passat, consistent en la conversió i convergència del mètode de càlcul plàstic d’estructures metàl•liques transportat al càlcul d’estructures de fàbrica (pedra, maó, etc.) amb les aportacions històriques del càlcul dels polígons funicular i vectorial de finals del XIX i primeries del XX. Des del nostre punt de vista tots són d’aplicació adequadament, i més que en vindran. La creativitat i el talent es basa en fer la tria corresponent i escaient en cada cas. Per això la denúncia del maniqueisme feta a l’inici.
1. La cúpula del temple del Panteó té precedents remarcables, com ara la Domus Àurea de Neró, que ja usa el mateix mecanisme de cúpula voltada amb òcul central inclòs. Per tant, el Panteó no pressuposa cap “revolució estructural”. Potser, sí siga, dins de la tipologia estructural, el paradigma més conegut popularment.
2. La cúpula del Panteó sí que sofreix esquerdaments en la seua superfície durant la seua història, però, com està revestida i impermeabilitzada per un material mal•leable no és pot detectar si no és amb un estudi conscient i ad hoc. De fet, fou restaurada per A. Terenzio pels anys 1934 i resta una documentació, a fi i efecte, de mostrar la prova sensu contrario.
3. L’existència, a més d’altres cúpules reeixides entremig, com ara, Santa Sofia de Constantinoble i la del Duomo de Brunelleschi a Florència que ajuden a entendre l’evolució i d’interval entre les dues estudiades, sí marquen, estructuralment un moment d’evolució mecànica i tipològica. Sempre des de la base del mètode iteratiu de prova-error.
4. Les vicissituds d’una edificació, de qualssevulla, són copioses i diverses en el temps. Bernini l’hi empitrà dos campanars que serien enderrocats a finals del segle XIX. L’orecchie d’asino en deien els romans tardobarrocs fins el XIX. Per tant, aquesta mateixa intervenció provoca que, l’estructura mecànica, hi haguera de “buscar” una nova, d’estabilitat, a cada canvi. En canvià, l’edifici, multitud de vegades destí i funció. I com no?; decoracions, revestiment de cobertes, etc. Amb la qual cosa, l’estat de càrregues hi havia d’acomodar-s’hi.
5. A tall de l’anterior punt, cal remarcar que si el panteó modificà ús, funció, etc; la construcció de la basílica de St. Pere fou encara força més tumultuosa. Com explicaré més avall. Cada arquitecte que hi apareix ha de reprendre el que l’anterior(s) hi han construït. Bramante, Serlio, Rafael, Carlo Maderno, Miquelàngel, fins della Porta i el seu adjunt Fontana. I en molts casos també calgué d’enderrocar-ne part de l’obra construïda de l’anterior. Miquelàngel prengué l’encàrrec a seixanta anys, i veient que no l’acabaria féu una maqueta de fusta que servís de model per als posteriors executors. El resultats de la maqueta és el fruit de força d’anys d’estudi, comparances amb d’altres fetes, bàsicament amb la de la seua Florència natal. Fou, la seua, una intervenció d’unificació i recuperació del model bramantià, a més d’una recerca del problema de l’escala (grandària relativa) que se li “escapava” per manca de referents. Malgrat que n’era conscient i intuir-ho.
6.Della Porta i Fontana són els arquitectes executors que fan la construcció definitiva. Que realment subvertiren; tot sobrealçant i modificant el perfil de la cúpula que deixà, com a definitiva, Miquelàngel. Subvertint el model, però no el concepte com hi veuré de demostrar. Per tant, Miquelàngel ni construí, ni bastí, Sant Pere del Vaticà, ni pogué crear la metodologia constructiva que s’hi implementà.
7. Un dels problemes a resoldre fou el de l’escala de l’edifici (grandària relativa) que Galileu Galilei havia esbossat en enunciar el seu Dialogi de Dues Nove Sciencie. Entre elles, l’inici de la Resistència de materials. Hi incloc una explicació senzilla que permet esbrinar-ho, amb foto inclosa. Un prisma A assentat sobre un terreny genera tres vegades menys pressió sobre el terreny que un de 3 vegades més gran B amb la mateixa forma. Això, que és obvi, tampoc no és lineal. I aquí rau la dificultat que intuïen.
8. “QUI FERRA, L’ERRA” o “ON HI HA FERRO, HI HA ERRO”que deien les nostres dites ancestrals. Della Porta i Fontana van incloure-hi cadenes de ferro, ja, a finals del segle XVI per tal d’absorbir els esforços horitzontals des de “mitja taronja” avall -fins a la base- de la membrana sobre el tambor. De fet, pocs anys després d’acabar-la, ja, hi havia evidents esquerdes i badalls exagerats a la cúpula vaticana.
9. G. Polenifou un matemàtic venetià a qui li va ser encarregat un informe sobre les esquerdes de la cúpula de sant Pere. Memorie della Gran Cupola del Tempio Vaticano. 1748. En aquestes donà la solució de que eren normals i no feien córrer cap perill immediat d’ensolsida –segons la geometria i estructura de la membrana- i tragué importància de llur existència. Amb el seu estudi fou intervinguda la cúpula. Extrem aquest, en que l’escrit -diu que no fou així. Poleni sí que va donar les instruccions per a adobar els esquerdaments de la cúpula vaticana. En fixaren 5 de 6 cm. quadrats i adobaren les dues antigues que s’havien rovellat pel pas del temps i la desprotecció ambiental hi afegides per della Porta i Fontana.
10. L’existència d’òscul i/o llanternó és indiferent en la coronació a efectes dels polígons funicular i vectorial. De fet, els afegits al trasdòs al Panteó naix, precisament, perquè hi havien badalls. Contràriament al que defensa l’autor de l’article.
11. Conclusions:Des dels primers plantejaments de Galilei, passant per Hooke, Newton, fins als nostres dies en que es planteja una doble alternativa: d’un costat l’ús dels ordinadors per al càlcul mitjançant el mètode d’elements finits, basat en la resistència de materials i el tram de base elàstica, fins a la translació del càlcul plàstic d’estructures d’acer a estructures de fàbrica de pedra, maó, etc. en base a les tres equacions d’equilibri i el teorema de seguretat, dins del tram plàstic en càrrega de col•lapse, hi ha un llarg camí. I no per això no acoblarem a cada cas aquell que més ens interesse, en funció de les circumstàncies. Ni bons ni dolents. El cas per cas. Però dialècticament i crítica. El món és tan complex que els plantejaments binari, de la mena que siguen, són certament empobridors.
He improvisat TRES SLIDERS en ARXIUS en què es desenvolupa cada idea, amb fotos, diagrames, taules, etc. copiosament.
