Arxiu de la categoria: General

L’ECLIPSI

Deixa un comentari

Acabo de llegir L’eclipsi de George Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locuraNo és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.  (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 de novembre de 2020 per jfkami

AL CHAMPAGNE, XAMPANY

Deixa un comentari

 

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Identitat el 9 d'octubre de 2020 per jfkami

La GOLA de Míster Folch

Deixa un comentari

Si esteu tips d’aquest desastre d’any, us aconsello la prosa d’Adrià Pujol Cruells. Per a ell, l’any 2020 està sent fructuós. Podeu començar pel petit assaig La gola, editorial Fragmenta. Com respirar, necessitem menjar i beure. La primera mossada eròtica-goluda a la poma ens va condemnar i encara em pregunto per què. El sentiment de culpa és l’origen dels pecats. Els pecats capitals que trobareu històricament ben explicats a les pàgines 10 i 11. El text comença a la pàgina nou, és a dir, va per feina i s’agraeix que ens ho deixi clar només començar. A la 42 i següents, hi aprofundeix després de fer un viatge astral pels set cels pagans, gnòstics, cristians i la necessitat d’endreçar la maldat humana. La dita ja ho diu que amb pa i vi -i una poma de postres- es fa bon camí. Cal escoltar la cançó El setè cel de Jaume Sisa per trobar-hi una síntesi paranoicocrítica més acurada d’aquest invent irreal que és la terrestritat.

Ens ve a dir que abans s’afartaven els reis i aristòcrates, els papes i capellans, els amos capitalistes i família. Avui dia, la gola no té remei, s’ha democratitzat. Els rics continuen reservant taula amb mesos d’anticipació al menú degustació de 35 plats a 200 € pel cap baix i sense comptar el vi als temples de la gola de les estrelles Michelin -a major glòria dels sacsons/pneumàtics que llueix alegrement el seu ninot. La resta, el que queda de l’anomenada classe mitjana, els que compren a les grans superfícies amb cupons de descompte i l’aplicació del mòbil per mirar els grams de sucre, els que carreguen els caps de setmana de tota mena de productes sense mirar la qualitat alimentària mentre puguin compensar l’herència famolenca dels avantpassats de qualsevol lloc del món, tots, goluts, anem més que farts. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. I amb el rau-rau del remordiment, no em vull deixar aquells que algú sense ànima i amb la panxa plena titlla de superflus. Aquests encara senten el rau-rau de la gana a les cues de les entitats benèfiques.

L’altre aspecte remarcable de l’autor és que poques vegades m’he trobat amb un estil tan viu i un lèxic que m’obligui a utilitzar el diccionari tan sovint. No és un pecat, és una virtut. Com diu Joaquim Carbó és molt d’agrair la concisió en l’exposició de les idees que té l’autor. Sí, a més hi afegiu una “agilitat sorprenent amb uns girs idiomàtics ben poc freqüents, i per a mi (per al Sr. Carbó) fins i tot inèdits o desconeguts. És una fàbrica de metàfores, d’una manera molt personal d’expressar idees, accions i pensaments. És capaç, en la mateixa pàgina o frase, barrejar amb sentit el registre estàndard, el  col·loquial i el culte-literari arcaic: veliaquí l’expressió popular omplir-se la boca de per assenyalar el superb, el plom, el saberut, el mediocre, el moralista o el cunyat”. Pot ser un do diví o, en altres paraules, una característica morfològica de les seves sinapsis verbals que l’herència natural i la influència cultural de les terres empordaneses l’han dotat. Que ho expliqui ell que és bon antropòleg holístic (hauria de dir integral, però em ressona a desdejuni de cereal) de l’actualitat vista en les pel·lícules, sèries, llibres, videojocs o còmics.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 d'agost de 2020 per jfkami

APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Deixa un comentari
Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General, Política, President el 8 de juny de 2020 per jfkami

2020 ens ha sortit afollat*

Deixa un comentari

* Sempre he dit fullat, el mestre @Virgili7 m’indicà que és molt habitual que la ‘a-‘ inicial no es pronunciï, afollar és la forma correcta de dir que una cosa es malmet, com un fruit que no s’ha fet.

Diumenge 29 de març, de matinada i confinats, vam canviar l’hora. Es va decidir així i ho fem. És un acord, una convenció que pensem que ens va bé per motius de l’economia basada en el petroli. Proposaré una cosa semblant, molt em temo que el meu eco no arribarà gaire lluny però ho intentaré.

Atès que l’any 2020 ens ha sortit afollat com una nou,
Suggereixo que tornem a començar.

Sento gent que diu que està perdent la noció del temps; uns altres que si el temps s’ha aturat; que si cada dia és dilluns. El temps relatiu d’Einstein s’ha fet present continu. A mi, com a exprofessor, em ve la imatge de l’alumne que ha patit una malaltia o un accident i ha perdut un curs. Hauríem de pensar que hem perdut l’any però no en sentit negatiu, també podríem agafar-nos, a la força, un any sabàtic i, després, tornar a començar.
Ara es tracta de passar la primavera i l’estiu com millor es pugui. Setmana Santa i la Mona, perdudes. Sant Jordi es farà per Sant Joan, si Déu vol. Proposo fer l’Aplec del Caragol per Sant Miquel (al juliol ni dona ni caragol). El Primavera Sound a finals d’agost. El Mes de les Flors de Girona ho té fumut perquè les poncelles no s’obren al setembre. El mateix li passa a l’herba de Wimbledon.
Què us he d’explicar de la Lliga de futbol i de la Champions. Els preocupa els diners que perdran els clubs, els jugadors, les cadenes de tele o la UEFA. Els de les motos i la Fórmula1, pobrets. Els que ho han fet bé són els dels Jocs Olímpics. Que no es poden disputar, cap problema, els farem el juliol del 2021 però mantindrem el mateix nom de Tòquio 2020. No cal tornar a fer cap samarreta nova ni canviar el logo. Aquesta és l’actitud.

Quan passem l’estiu, al setembre o a l’octubre tornem a començar el curs acadèmic, o no. No cal córrer, portarem tantes festes, concerts i celebracions endarrerides que no donarem a l’abast. Seria bo decretar allargar la temporada de Pizza i Neflix -com el pa i circ dels romans- i dedicar-nos a gaudir de la vida sense perdre l’oremus, poc a poc i en grups petits. Necessitarem temps i no serà facil. Les famílies han descobert què és un intensiu de llarisme, cal que aprenguin a tornar-se a separar. Algun viatge, colònies, teatre, cinema tot en rigorós directe experiencial. Deixarem enrera tanta vídeotrucada múltiple, les xerrades i concerts per Instagram i els youtubers fent gimnàstica.
Quan passi Nadal, per Cap d’Any, proposo tornar a posar el comptador del 2020 a zero. Serà difícil que ho fem pitjor, recordeu l’explosió de la petroquímica, el temporal Glòria i altres? Repetir-lo ens anirà bé. Els primers dies se’ns farà estrany, però amb els regals dels Reis i amb els Tres Tombs ja no notarem cap diferència amb l’any passat, com sempre hem fet. El temps és una convenció, la vida no.
Ara el que ens cal és un ajut de subsistència, com deia el professor Niño Becerra ja al 2009, per a la població vulnerable, per a tots aquells que no tenen estalvis o ingressos. Segons l’economista també s’hauria de legalitzar la marihuana -recaptes impostos legals i al·lucines el personal; i accés gratuït a canals de televisió orientats a l’entreteniment -així s’entén els quinze milions d’euros regalats a les cadenes privades sensacionalistes i creadores del relat que més li interesa a qui paga, el Gobierno.
També diuen que el físic de la teoria de la relativitat deia que si fem les mateixes coses tornarem a caure en els mateixos errors. No soc metge, però m’he criat amb el pensament que la salut és el primer. Sense, no hi ha res. Més ben dit, hi ha el no-res. Després de la salut, cal formació. I qui diu formació, diu inversió. No en armament militar sinó en equipament de vida. Cal recomençar sense fer malbé el planeta que té raons sobrades de queixar-se i de dir-nos que ell aguantarà, nosaltres som els que haurem de desaparèixer per irresponsables.
Entre fet i fet, tornarem a ser al març i només caldrà empalmar, si fa o no fa, en el mateix moment que ho vam deixar però amb unes quantes lliçons de vida apreses. Ni que només fos per no perdre mai més la certesa que som vulnerables, finits i limitats, esperem no oblidar el que ens permet seguir endavant: estimar i col·laborar.
Em sap molt de greu pels que ja no hi seran. Consol i companyia. Salut.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 d'abril de 2020 per jfkami

Sense mandra

Deixa un comentari

Agraeixo la idea de fer una sèrie de llibres sobre els pecats capitals. Per als que vam créixer amb temor de Déu, ens va molt bé una relectura actualitzada de les pors d’infantesa i joventut. Qui no ha rebut educació religiosa, reconeixerà aquestes emocions, sentiments, transgressions, maldats o irregularitats com a perfectament actuals en les relacions humanes. El format dels llibres és una bona proposta de l’editorial Fragmenta: poques pàgines, capítols curts i pocs fulls amb més de vint línies. Una decisió que mostra la intel·ligència del món editorial per tal d’adaptar-se a la demanda d’un públic que es comunica per Instagram o Twitter.

El doctor Oriol Quintana, a La mandra, fa un repàs crític de tota la tradició cultural. Des del cristianisme al Transhumanisme amb uns referents literaris, filosòfics o teològics que emmarquen la seva evolució. El pecat és la peresa però, amb molt encert, utilitza el mot mandra que el fa més popular, humà i català.  En un principi era el paradís. No s’havia de treballar, podies anar vivint sense patir per res. La pura subsistència. Nostre Senyor proveïa. La mandra no existia. El problema va venir quan ens van passar de llestos i vam caure en la temptació d’accedir al plaer i, a més a més, com ens crèiem molt espavilats, volíem fer de Déu. Castigats al racó de pensar al peu de l’arbre de la ciència, conegut també com el del Bé i del Mal, vam ser condemnats a patir i a pencar.

Vam anar passant fins que al segle XV, segle amunt segle avall, i l’Humanisme va deixar de considerar Déu com el més sagrat i va posar la mirada central en l’home. No sé si vam millorar gaire perquè abans podies encomanar tot èxit o error a la voluntat divina; ara la responsabilitat seria humana. La millora d’un mateix i de la societat, perquè estava clar que naixíem imperfectes, era responsabilitat de cadascú, esclar. L’autor fa una encertada interpretació de l’Humanisme que ens porta fins a l’alliberat cristianisme postconciliar. Assumeix que ser un humà decent (humil, pacient, temperat) és una meta prou bona i comporta prou feina. Culturalment m’hi sento proper, però em sobra la crossa de la metàfora cristiana. Ara es parla de l’Humanisme Digital, només amb l’Humanisme sense atributs en tinc prou.

Som al segle XXI i l’home continua sent imperfecte. La millora exponencial de la tècnica i la medicina ens ha permès allargar l’esperança de vida – jo no hagués ni fet la mili si els antibiòtics no m’haguessin salvat d’una meningitis meningocòccia als disset anys. L’objectiu és superar els aspectes indesitjables i innecessaris de la condició humana, com són la incapacitat, el patiment, la malaltia, l’envelliment i la mort involuntària.  Ser immortal a força de canviar peces corporals, retallar i enganxar gens o regenerar òrgans vitals amb cèl·lules mare -els pares són secundaris sempre- és l’aspecte menys humà del Transhumanisme. Millorar el cos és el que hem fet i ho farem millor, ara bé, ¿millorarem com a persones que viuen en societat si no tenim objectius que tendeixin a reduir les causes dels conflictes socials? Ens cal un nou Pascal obert al món, no tancat en un  convent. Un individu sense mandra que faci algun pensament enfrontat a l’habitació única global, amb fibra òptica i Netflix opcional.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 1 de gener de 2020 per jfkami

GAIREBÉ TOTS SOM PROGRESSISTES

Deixa un comentari

Aquests dies estan intentant configurar un govern de “caràcter progressista”. Més ens val que se’n surtin. Segur que no acontentaran tothom, ni a mi. Posant els peus a terra, és complicat trobar una alternativa millor, pitjor sí. Em preguntava què deu ser això del caràcter progressista? Caràcter és el tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa -estem parlant de partits polítics- pel qual és possible de diferenciar-la de les altres. En què es diferencien les dretes i les esquerres espanyoles pel que fa a la reforma laboral? La immigració? La Unidad de España? Si filem prim, podríem trobar alguns matisos però no suficients per distingir-los amb claredat.

 

El progressisme, com diu el filòsof Ferran Sáez constitueix una mentalitat transversal que subratlla les potencialitats emancipadores del progrés en tots els àmbits de l’existència humana. La seva identitat reposa en valors, no en programes  de partit. Progresismo. Una inmersión ràpida (2017), 136 pàgines en paper – jo soc digital-, una visió sintètica, profunda i completa. Parlàvem de valors? Quins valors? A l’època contemporània, s’accepta que són els republicans, fruit de les revolucions francesa i americana, els que han marcat els ideals de progrés social al món occidental. La llibertat, la igualtat i la fraternitat (avui, solidaritat) són conceptes que els podem trobar a tots els programes de partit -que poca gent llegeix, jo no- i a tot discurs de qualsevol polític, qualsevol. Si tothom els utilitza per igual, és que ja no signifiquen res. Retòrica buida.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en democràcia, drets humans, General, Igualtat, Migració, unitat d'espanya el 4 de desembre de 2019 per jfkami

NO SABEM VIURE

Deixa un comentari

Aquests dies d’octubre han començat les primeres nevades a Moscou. Fa trenta-tres anys també nevava a la capital de l’antiga URSS. Fa trenta-tres anys que, mentre els joves konsomols feien el canvi de guàrdia a un parc, per l’horitzó veia un dels helicòpters que devia venir de Pripiat, la ciutat a tres kilòmetres de Txernòbyl i a cent trenta-cinc d’on era. El cel gris de Kiev, capital d’Ucraïna. Sabíem que a finals d’abril de 1986 hi havia hagut una explosió a una central nuclear però hi vam anar perquè desconeixíem l’abast del desastre. He acabat de veure la sèrie i entenc perquè ens hi van deixar anar. MENTIDA d’ESTAT.

La minisèrie pren molt del llibre Les veus de Txernòbil, 1997 de la bielorussa Svetlana Aleksiévich, premi Nobel de literatura 2015. La vaig anar a escoltar el maig del 2016 al CCCB. Havia llegit el seu llibre que va molt més enllà de l’adaptació televisiva. La seva literatura del testimoni, els monòlegs que anotava en les entrevistes que havia fet als supervivents, transmeten amb més força i detall el clima del que va passar: l’evolució de les malalties dels afectats per la radioactivitat, els milers d’hectàrees de terra remoguda per reduir la contaminació, l’extermini d’animals, el treball heroic de bombers, miners, científics i fins a 750.000 homes reclutats -liquidadors- acceptant el destí d’enfrontar-se a un perill que els portava a la mort o a una penosa malaltia que escurçaria la seva vida.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 de novembre de 2019 per jfkami

Què espanya Espanya?

Deixa un comentari

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” (més…)

Estem igual!

Deixa un comentari

En Jordi em passa el llibre Vida y muerte de la República espanyola de Henry Buckley. Em diu, estem igual! M’entra la curiositat de saber per què fa aquest comentari. L’autor va néixer a Manchester el 1904, va arribar a Espanya el 1929 i va escriure cròniques sobre el país fins al 1939. Va viure la caiguda de la monarquia, la Segona República i la Guerra Civil. Va ser un testimoni  presencial des del carrers de Madrid o Toledo; des de les trinxeres de la Ciudad Universitaria o la Batalla de l’Ebre, on va creuar l’Ebre gràcies a Ernest Hemingway que va agafar els rems de la barca i no se’ls va emportar el riu; fins a la darrera reunió del Gobierno de la República a les masmorres – ell en diu tomba- del Castell de Figueres i els camps de concentració d’Argelers.

Móra d’Ebre, Batalla de l’Ebre. Novembre 1938. Fons Henry Buckley de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

El corresponsal de guerra era conservador, catòlic i tenia una profunda consciència social: No m’imagino Crist del costat del diner i del poder. El decebien  les masses d’analfabets, la misèria general i la pobresa dels camperols sotmesos al feudalisme crònic dels poderosos sota el vergonyant pal·li de la fe catòlica. L’historiador Paul Preston diu en el pròleg: “El llibre està impregnat de la simpatia pels espanyols pobres, que amb prou feines es guanyaven la vida patint les condicions en un país dominat per l’exèrcit, els terratinents i l’església catòlica. Estava sorprès per la brutalitat de la policia i els guàrdies civils”. Com ara.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de juliol de 2019 per jfkami

DE QUINA TRIBU SOU?

Deixa un comentari

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Català, Catalunya, General, Identitat el 8 de febrer de 2019 per jfkami

ALS AFORES DE LA HUMANITAT

Deixa un comentari

Publicat a La Mañana

Com a fill de pagès, empeltaré unes línies plenes d’humanitat -de bonhomia. Les agafo de la primera pàgina del llibre La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana, del filòsof Josep Maria Esquirol, i les insereixo amb la realitat de les multituds de migrants, víctimes del capitalisme canalla com l’anomena el sociòleg César Rendueles.

“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores”.

Pasteres per mars i oceans: esperança i mort. Camps de refugiats pel Mitja Orient, a Europa, a l’Àfrica o al Sud-est asiàtic: guerres, crims contra la humanitat. Algú els ensenya un paradís: Déu, Al·là o el canal de televisió via satèl·lit d’Al Jazeera, la BBC o la CNN. Amb sort arribaran a algun purgatori. A la muntanya del Gurugú -un volcà extingit que no deixa de llançar riuades de persones per prendre a l’assalt la tanca de Melilla encara que es tallin el cos amb els filats de ganivetes. Altres faran casa en algun dels seixanta-un campaments palestins creats des del 1948. Fins i tot, els desplaçats sirians malviuran en una illa del mar Egeu on va viure Aristòtil i on es planten oliveres -símbol inútil d’una pau que mai arriba.

“Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida”.

Caravanes de migrants pugen l’Amèrica recorrent el seu calvari a la recerca del somni. Si resisteixen el viatge, arribaran al Río Bravo. Enfront, on el riu es diu Río Grande, per més ajuda que trobin durant el viatge, acabaran topant amb militars, policies, tanques electrificades i murs gegants. Busquen la terra promesa que només ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat. Molts no passaran d’aquí, s’hi poden estar mesos o anys. Intentaran, una vegada i una altra, creuar a l’altra banda. Pocs tornaran a casa vius i resignats.  El pitjor malson nord-americà deu ser millor que la fam i la mort que deixen darrere. Fugen, tots ells, de l’infern.

“Només l’humà pot ser inhumà”.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Capitalisme, General, Neoliberalisme el 29 de novembre de 2018 per jfkami

Que mori la Vida!

Deixa un comentari

 

Publicat a La Manyana el 3 d’octubre del 2018

Després de l’article del mes d’agost, on em preguntava què faria Don Quixot al segle XXI, tenia per llegir un llibre de títol suggerent: Rocinante vuelve al camino de John Dos Passos, 1923. Me’n vaig adonar que m’havia fet la mateixa pregunta que l’escriptor nord-americà 100 anys després. No hem avançat? No, estem igual! Dos Passos va néixer a Chicago, de descendència portuguesa i bon coneixedor de l’estil de vida mediterrània. Després de la Primera Guerra Mundial, on va servir conduint una ambulància a Itàlia, va tornar a viatjar per Espanya amb l’objectiu de copsar l’immutable esperit ibèric. Viatger, intel·lectual i artista culte d’ideologia independent proper al socialisme, va escriure Manhattan Transfer el 1925, al bell mig dels meravellosos i bojos anys vint. Va veure el creixement hipòcrita del capitalisme. Va tornar a Espanya per la Guerra Civil; i l’any 37 va trencar amb la ideologia comunista en veure com es comportaven les milícies soviètiques amb  els dissidents: hipocresia i repressió. Mort.

Anem a la caminada de l’escriptor amb el cavall del Quixot. El que primer que ens mostra és la Setmana Santa: el “gest” de la flama groga contra cadències dels vestits marró i púrpura de les processons, un repte fanfarró enmig d’una lletania a la mort totpoderosa. Això és Espanya, Castella, almenys. Els castellans fan festa de divendres a diumenge sant – celebren la Mort de Crist- i nosaltres el dilluns de Pasqua -la Resurrecció, la Vida. El culte per la mort mesetària enfront del culte a la vida del llevant mediterrani. La primera vegada que em van fer adonar d’aquesta cosmovisió va ser a les classes sobre Hegel del professor Josep M. Calsamiglia, traspassat ara fa trenta-cinc anys. No vaig poder anar al seu enterrament perquè estava servint a l’exercit espanyol en terres de Cerro Muriano, Còrdova, a prop d’on Frank Capa va fer la famosa foto de La Mort del Milicià -anarquista de Benilloba (el Comtat)- que es deia Borrell de cognom. Mort. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, General, Identitat el 24 de setembre de 2018 per jfkami

El Quixot al segle XXI

Deixa un comentari

 

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Català, Catalunya, General, Política el 28 d'agost de 2018 per jfkami

QUE CORRI L’AIRE

Deixa un comentari

Article publicat a La Manyana de Lleida el 22 de juliol de 2018.

Dedicat a Dolors Bassa i Carme Forcadell.

Des de fa uns mesos volta per aquestes terres un francès d’Horta, l’exprimer ministre Manuel Valls. Se’l veu amb la flor més granada dels defensors a ultrança de la Unidad de España: “la grandeur” és igual a “Una, grande y libre”. Nostre Senyor els cria i ells solets s’ajunten. Ambdós són el resultat d’imperis que no dialogaven – ni ho pensen fer- amb les terres colonitzades: van imposar la seva cultura que creien superior. El fruit del procés de colonització ha estat que hi ha molta gent, milions de persones, que parlen les llengües colonialistes, i utilitzen el pretext quantitatiu per imposar la seva gran llengua: és més útil, pràctic i còmode parlar-les perquè faciliten la comunicació, diuen. El resultat és la uniformització lingüística que va eliminant les llengües petites. El peix gran es menja el petit, i bon profit.

Vet aquí que l’any passat un altre francès diferent, el filòsof François Jullien, va publicar un llibre titulat La identidad cultural no existe. Proposa canviar la forma de pensar: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos francesos, europeus i també de les altres cultures. Aquests recursos s’exploren i s’exploten -com el petroli. I serà el diàleg qui, a més d’evitar el xoc, permetrà aflorar un camp d’intel·ligència compartida, en què cada part pot començar a entendre a l’altra”. No sona pas malament això d’agregar, no excloure. La mare m’ho va dir als anys seixanta: millor saber-ne dos que no només una, quan li vaig preguntar perquè a escola es parlava castellà i a casa català. Els recursos s’activen, diu en François, i també es desactiven, penso jo. Un exemple són els Profesores por el Bilingüismo que tenen com a objectiu acabar amb la immersió lingüística. Del prefix Bi, que vol dir dos, volen arribar a només una llengua. És el procés d’assimilar, d’engolir, d’eliminar la llengua que no els agrada: el català de Catalunya, de ses Illes, del País Valencià i de la Franja.
(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Catalunya, General el 23 de juliol de 2018 per jfkami