DIVAGACIONS SUÏSSES I GITANES

Deixa un comentari

Article publicat a La Manyana de Lleida el 21 de juny de 2018

 

Suïssa és un país plurilingüe per una intencionada voluntat política. Els primers cantons són del segle XIII i germanòfons. Des del segle XV té una regió italòfona i després una altra francòfona. L’alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor pel prestigi de la cultura francesa. És l’any 1848, quan la República Helvètica s’estableix el reconeixement formal de la igualtat de les llengües: adopta l’alemany, el francès i l’italià com a llengües nacionals. Com es tracta de tres grans llengües europees, és lògic que molts suïssos siguin bilingües o plurilingües, el sistema educatiu i l’estructura federal de l’administració ho afavoreix. Els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua, però el principi de territorialitat històrica és primordial, ja que permet d’establir les zones lingüístiques. Si un habitant de Zuric, de

parla alemanya, va a Ginebra, de parla francesa, sap que la llengua del territori, la utilitzada a tots els àmbits de l’administració és el francès, i s’hi haurà d’adaptar a l’hora d’anar a l’escola o per fer un tràmit a l’ajuntament.

Des del 1999, i per coherència amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 1997, el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa, és doncs, a partir d’aquesta data, una llengua oficial regional, atès que només es parla al cantó dels Grisons. Són només un 0’5% de la població i segur que són trilingües pel cap baix. És un cas semblant al de la Val d’Aran: no ha de ser complicat trobar algú que parli aranès, català, castellà i francès (+anglès). Ben segur que LA estudiant (em salto l’apostrofació per motius feministes) que ha contestat els exàmens de selectivitat en aranès en sigui un exemple. Ella ha fet el batxillerat francès i ha decidit utilitzar la seva llengua oficial. No ha demanat permís i ha fet bé, els drets s’usen i s’exigeixen. Encara no se sap qui corregirà les seves proves.

Tornem al país helvètic. Per la mateixa Carta de les llengües minoritàries, també es reconeix el “yéniche”, l’ienix com a cinquena llengua oficial, però sense territori afiliat. L’ienix és el sociolecte o argot dels ienixos o viatjants alemanys (a Espanya serien els mercheros o quinquis) un poble seminòmada europeu d’origen incert que constitueix la tercera major ètnia migratòria del continent. No són els gitanos però porten un estil de vida similar. Deuen rondar els 300.000, establerts sobretot a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Suïssa i parts de Franca. Només Suïssa  els reconeix com  a minoria autòctona nacional; hi viuen uns 30.000, dels quals només uns 3.500 són encara nòmades. No hi inclouen a Antoine Griezmann, perquè és futbolista francès nascut a Mâcon, jugador de la Real Societat de Sant Sebastià (encara que vivia a Baiona) des dels tretze anys. Diu que es queda a l’Atlético de Madrid, però no us estranyi que li pesi la tradició nòmada i la de fer calés i, després de fer el show mediàtic estiuenc, faci cap al Barça. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, General, Identitat el 22 de juny de 2018 per jfkami

ESTEM AVISATS

Deixa un comentari

Publicat a La Manyana el 01/06/2018

Fa vuit anys vaig obrir el meu primer bloc, Fragments. Eren els subratllats dels llibres que anava llegint. Llegia i retallava. La setmana passada em vaig  trobar amb aquest: És ben cert que el terrorisme d’Estat és una arma molt potent a la qual és molt difícil oposar-se; però també és cert que el poble espanyol, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s’hi. El feixisme existia abans de Franco, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades, a la Transició. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se. Un nou feixisme, amb el seu ròssec d’intolerància, de prepotència i de servitud, pot néixer fora d’Itàlia i ser-hi importat, tal vegada de puntetes i fent-se anomenar d’una altra manera. Aquestes paraules les va escriure Primo Levi  l’any 1976 a l’epíleg del llibre Si això és un home, 1946, pocs mesos després de sortir del camp d’Auschwitz.

Són les idees que anava explicant per les escoles quan els alumnes li feien preguntes sobre el seu llibre. He canviat només les tres paraules en negreta: italià, Mussolini i Segona Guerra Mundial, com en un exercici que feia amb els alumnes per crear textos nous. Continua Levi: El feixisme era ben lluny d’haver mort, només estava amagat, enquistat; estava fent la seva muda per aparèixer després amb un aspecte nou, una mica menys reconeixible, una mica més respectable, més adequat al nou món que havia sortit de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial que el mateix feixisme havia provocat. No puc evitar fer-me la pregunta: què pensaria el senyor Levi de la situació política actual d’Itàlia? Què en sortirà de la coalició del Movimiento Cinco Estrellas (M5S) i La Liga que els uneix el discurs antieuropeista i la xenofòbia contra la immigració; en la resta de programa electoral no es poden ni veure. Si fan govern, serà de tècnics que no representen els partits polítics. El president de la república italiana ha proposat que un ex-alt càrrec de l’FMI formi un govern provisional i neutral. I que condueixi Itàlia cap a unes noves eleccions a principis del 2019, però que no se’n vagi sense fer els pressupostos. Queda molt clar qui mana.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Catalunya el 2 de juny de 2018 per jfkami