Ah!, NO EXISTEIXO

Article publicat a La Manyana de Lleida el 21 de juny de 2018

Suïssa és un país plurilingüe per una intencionada voluntat política. Els primers cantons són del segle XIII i germanòfons. Des del segle XV té una regió italòfona i després una altra francòfona. L’alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor pel prestigi de la cultura francesa. És l’any 1848, quan la República Helvètica s’estableix el reconeixement formal de la igualtat de les llengües: adopta l’alemany, el francès i l’italià com a llengües nacionals. Com es tracta de tres grans llengües europees, és lògic que molts suïssos siguin bilingües o plurilingües, el sistema educatiu i l’estructura federal de l’administració ho afavoreix. Els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua, però el principi de territorialitat històrica és primordial, ja que permet d’establir les zones lingüístiques. Si un habitant de Zuric, de

parla alemanya, va a Ginebra, de parla francesa, sap que la llengua del territori, la utilitzada a tots els àmbits de l’administració és el francès, i s’hi haurà d’adaptar a l’hora d’anar a l’escola o per fer un tràmit a l’ajuntament.

Des del 1999, i per coherència amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 1997, el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa, és doncs, a partir d’aquesta data, una llengua oficial regional, atès que només es parla al cantó dels Grisons. Són només un 0’5% de la població i segur que són trilingües pel cap baix. És un cas semblant al de la Val d’Aran: no ha de ser complicat trobar algú que parli aranès, català, castellà i francès (+anglès). Ben segur que LA estudiant (em salto l’apostrofació per motius feministes) que ha contestat els exàmens de selectivitat en aranès en sigui un exemple. Ella ha fet el batxillerat francès i ha decidit utilitzar la seva llengua oficial. No ha demanat permís i ha fet bé, els drets s’usen i s’exigeixen. Encara no se sap qui corregirà les seves proves.

Tornem al país helvètic. Per la mateixa Carta de les llengües minoritàries, també es reconeix el “yéniche”, l’ienix com a cinquena llengua oficial, però sense territori afiliat. L’ienix és el sociolecte o argot dels ienixos o viatjants alemanys (a Espanya serien els mercheros o quinquis) un poble seminòmada europeu d’origen incert que constitueix la tercera major ètnia migratòria del continent. No són els gitanos però porten un estil de vida similar. Deuen rondar els 300.000, establerts sobretot a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos, Suïssa i parts de Franca. Només Suïssa  els reconeix com  a minoria autòctona nacional; hi viuen uns 30.000, dels quals només uns 3.500 són encara nòmades. No hi inclouen a Antoine Griezmann, perquè és futbolista francès nascut a Mâcon, jugador de la Real Societat de Sant Sebastià (encara que vivia a Baiona) des dels tretze anys. Diu que es queda a l’Atlético de Madrid, però no us estranyi que li pesi la tradició nòmada i la de fer calés i, després de fer el show mediàtic estiuenc, faci cap al Barça. (més…)

Publicat avui a la Manyana de Lleida

El sistema polític que li va més bé al capital per gestionar aquest món és qualsevol mutació de l’autoritarisme, sigui en forma de populisme americà o d’autoritarisme postdemocràtic europeu. Davant del triomf de la globalització econòmica, cultural i política havíem arribat a pensar que la democràcia, que segons Aristòtil és el millor sistema polític sempre que es busqui el bé comú, s’escamparia per tot el món com evolució més natural. Però resulta que no, es veu que amb el sistema liberal global hem generat un fonamentalisme econòmic que més aviat afavoreix a ben pocs.

El neoliberalisme és el fonamentalisme del capitalisme financer. El model a seguir seria la Xina, on l’economia s’alia amb molta comoditat amb el partit únic. Hi ha una tendència global cap a un model polític més autoritari. A Europa, on les democràcies liberals no tenen ni cent anys, tot just es van començar a implantar després de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona, anem cap a l’autoritarisme postdemocràtic, com li he sentit explicar al filòsof Josep Ramoneda. Vol dir que hi ha una democràcia que evoluciona no cap a majors quotes de llibertat o participació política, sinó cap a formes de control més restrictives. El vincle entre la democràcia social i el capitalisme s’ha trencat. En el millor dels casos ens trobem amb una democràcia demagògica radical on hi ha un abús de poder que no vetlla per la comunitat, sinó que genera un increment de les desigualtats i afavoreix els interessos d’elits econòmiques, de castes polítiques i arribistes d’ambdós costats. (més…)

Me cago’n la verge Maria Santíssima del Canyeret quan era fadrina o el simple me cago’n deu són paraules en perill d’extinció. Les paraulotes contra la religió fa temps que són expressions buides, excepte per a la justícia espanyola que encara viu en el fonamentalisme medieval i, si et senten blasfemar, pots fer cap a la presó una temporada. Són tan buides que quasi han desaparegut. Ens apanyem amb un hòstia, un collons i poca cosa més, ‘Ndéu.

No m’agraden les paraulotes, més ben dit, no m’agrada dir paraulotes. Se m’escapa algun cojones per la meva etapa militar a Sevilla i algun cony o coi. Suposo que és un trauma infantil no superat de la meva educació catòlica, cristiana i rural. Després, per guanyar-me la vida de professor he hagut d’aprendre i intentar ensenyar des de Sarrià fins a l’Hospitalet de Llobregat, que totes les paraules de la llengua són igual de bones o dolentes. La llengua és neutra, les persones no. I el pitjor que li pot passar a una llengua és perdre paraules. L’única llengua dolenta és la que no es diu, la que deixa de parlar-se. Sentència de mort. Les paraulotes han d’existir perquè són part del registre col·loquial-vulgar que és una manera més de comunicar-nos amb els altres.

Ara estem tan dessacralitzats i secularitzats que la religió no ens serveix per cabrejar-nos. Tampoc l’entorn urbà ha generat unes paraulotes tan sòlides com ho havia fet la vida del camp. S’ha dit que els infants de la capital quan li dius la paraula pollastre se l’imaginen desplomat i penjat a la botiga del mercat. Estic segur que als nens de la primera àrea metropolitana catalana, quan es pronuncia la paraula burro no li ve la imatge mental del mamífer utilitzat com animal de tir, lo ruc de Ponent; més aviat pensarà amb algun company que li ha fet la punyeta a l’hora de l’esbarjo. (més…)

Publicat a La Manyana el 3-2-18

El primer Presidente del Consejo de Ministros de España va ser Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor confessor privat de Ferran VII. Eclesiàstic i polític tant ultraconservador que el van cessar durant el Trienni Liberal (1820-1823) i el van posar de canonge de Toledo. Amb la caiguda del règim constitucional va tornar a ser Secretari d’Estat. Va dirigir la reacció absolutista amb tal rigor, que va motivar la sol·licitud de la seva dimissió;  se’n va salvar perquè el mateix dia del desembarcament del rei a Espanya (1 d’octubre de 1823), el monarca el va ratificar. El 19 de novembre el Rei Ferran dicta un decret dirigit a Víctor Damián, pel qual es crea el Consejo de Ministros i l’anomena Presidente . Amb l’arribada del monarca a Madrid va ser cessat el 2 de desembre – va durar dues setmanes- i el van nomenar bisbe de Tortosa on està enterrat.

El primer President de la Generalitat de Catalunya va ser Berenguer de Cruïlles (1359–1362) bisbe de Girona. Fou nomenat per les Corts de Cervera primer representant del braç eclesiàstic. Des de la presidència va vetllar pel compliment de l’acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres. Bon diplomàtic, enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l’heretgia. Es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l’època. Va impulsar la redacció del Llibre verd dels feus que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable. (més…)

On vas, Rei Felip VI? M’agradaria saber la resposta. Potser no la sap ningú, el futur, és més, la història, perquè parlem d’un rei, és impredictible. Sí que sabem d’on vens. Cada discurs ens situa en una habitació diferent del Palacio de la Zarzuela – zona d’esbarzers- on Vós treballeu. Però reialment on teniu la residència oficial és al Palau Reial de Madrid. Amb 135.000 m² de superfície i més de 3.418 habitacions, és el palau més gran d’Europa. Aprofitant els fonaments de l’antic Alcázar i amb les arts de l’arquitectura barroca, els vostres avantpassats el van començar a construir el 7 d’abril de 1735. I encara sou allí en esperit, ànima o marc mental. Sou un rei barroc, uniformista, hereu de l’absolutisme, clàssic com la llatinada del títol de l’article.

No crec que sigui casualitat que el Palau estigui situat al carrer Bailén s/n, en commemoració de la Batalla de Bailèn que es va produir durant la Guerra del Francès. Va suposar la primera derrota del potent exèrcit napoleònic conegut com la Grande Armée. Va tenir lloc el dia 19 de juliol de 1808 (per un dia no tenim un altre 18 de juliol) al costat de la ciutat de Bailèn, a l’actual província de Jaén. Ara, els francesos us fan un bon servei a Vós. (més…)

Els que procedim del Baix Segre, i ens hem criat per les comarques de l’Aiguabarreig amb el riu Cinca, alguna vegada ens hem preguntat com és que hi ha el cognom Borbón per aquestes contrades? A mi m’han arribat dues versions. La llegenda rural parla de les visites al castell de Mequinensa de la família reial borbònica. Fruit d’alguna espècie de dret de cuixa és possible que hi deixés descendència. És una hipòtesi versemblant, veien les múltiples relacions extramatrimonials de l’actual Rei emèrit i els descendents que li van apareixent. L’altra possibilitat és que algun membre de la família borbònica hi hagués vingut a viure. M’han explicat que fins fa ben poc a Torrent de Cinca hi vivien les últimes persones que encara tenien títol nobiliari. No pretenc fer d’historiador, si algú hi està més posat que jo, que em faci arribar la seva interpretació amb més rigor històric.

El cas és que he fet treballar l’algoritme de Facebook i hi surten Borbons d’Osca, Mequinensa, Lleida i Barcelona. Millor buscar les dades objectives de l’Instituto Nacional d’Estadística (INE). He fet la consulta de residents per províncies que portin el primer cognom Borbón. El resultat és contundent: dels 341 Borbons que hi ha a tota Espanya 93 són d’Osca, 79 de Barcelona, 70 de Saragossa, 25 de Lleida i 19 de Madrid. Fins a arribar al total es van escampant per altres províncies en quantitats inferiors a deu. Són molt poquets comparats amb 1.470.005 de Garcías. És més normal (fàcil) conèixer un Garcia que un Borbón. (més…)

Quan la Conxa i dues filles, en la novel·la de Pedra de Tartera de Maria Barbal, tornen al poble després de passar cinc setmanes desplaçades a un poble de l’Aragó i haver perdut el marit i pare afusellat, un tinent coronel nacional li diu: “Se ha acabado la vergüenza de este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperamos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada tenéis que temer”. Aquesta escena de la Guerra Civil és fàcilment comparable en l’actualitat amb alguna dels polítics catalans interrogats pels jutges de l’Audiencia Nacional o del Tribunal Supremo: “Por la sagrada y constitucional unidad de España, confío que renunciéis a vuestras ideas separatistas y podamos vivir en paz”.

La Conxa també pensa: “Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim, escarmentats, inferiors, que demanéssim perdó com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones”. Ara no hem de dubtar, és una desgràcia sentir-nos tractats com ho fa l’Estat espanyol. Empresonar homes i dones que defensen unes idees de forma pacífica no és defensar la llei ni cap Constitució, és empresonar persones. (més…)