Ah!, NO EXISTEIXO

Tant és si llegeixes la columna del diari que més t’agrada, sents una tertúlia a la ràdio o tens una conversa amb un amic que no es pot evitar que surti l’expressió de l’elefant a l’habitació. No us ha passat? No? Segur? Pareu-hi l’orella i veureu com us apareix. A l’agost sentia la conferència del MHP Puigdemont a Prada de Conflent i allí era, un elefant ben gros. Va utilitzar l’expressió mirant cap a Espanya concepte i, alhora, ell també pot ser un paquiderm (potser només una pedra a la sabata) per algú altre; o a la xerrada d’en Pankaj Mishra al Palau Macaya, l’autor de El món després de Gaza va dir que la Xina és l’elefant a la sala per al món occidental.

La metàfora de l’elefant és fruit d’un salt mortal evolutiu lingüístic. Tot va començar l’any 1959, quan el guatemalenc Augusto Monterroso va publicar el microrelat El dinosaure, el més curt fins aleshores, que deia així:

“Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”. (Vuit paraules).

Si em permeteu una lleu digressió que no arriba ni a excurs: el 2005 el superà el del mexicà Luís Felipe Lomelí amb L’emigrant. No faré cap comentari perquè mossèn Cinto em portaria per les aigües turbulentes de l’Atlàntic. Em limito a transcriure’l:

“ – Oblida pas res?” – Tant de bo! (Sis paraules).

Cal suposar que, com normalment tenim el costum de despertar-nos al llit, aquest és a una habitació, però el relat no específica res i la imaginació col·lectiva ho dona per fet. Què representava per a Monterroso el dinosaure? Com era diplomàtic d’ofici, a més de professor de literatura a la Universitat Central de Mèxic, i havia tingut problemes polítics amb algun dictador habitual en països americans de l’època, hi ha la interpretació que l’elefant era el Partit Revolucionari Institucional (PRI) que va estar al poder des de la Revolució mexicana dels anys vint fins a les eleccions del 2000. Quan va escriure el relat ja hi portava trenta anys i s’hi va estar quaranta anys més. Molta longevitat la del PRI, com la vida d’un elefant africà, sí. Però ell parlava d’un dinosaure, no d’un elefant, d’on surt el paquiderm?

Necessitem anar al llibre No pensis en un elefant, que el científic estatunidenc George P. Lakoff va publicar el 2004. Explica que a la classe introductòria per als estudiants de primer curs de Ciències cognitives per ensenyar què són els marcs conceptuals, el que fa és posar-los un exercici que consisteix en el següent: “No penseu en un elefant”. No ha trobat cap estudiant que en fos capaç. Cada paraula, com ara elefant, evoca un marc mental (frame, en anglès). També s’utilitza en la psicologia, la sociologia, els estudis empresarials, la intel·ligència artificial i avui dia és d’ús col·loquial. Fa vint anys tothom deia frame, per sort l’anglicisme no ha tingut la vida dels elefants i ara emprem el marc mental catalanitzat i ens entenem més bé. Un marc mental pot consistir en una imatge o una altra mena de coneixement. Ara tenim un elefant que té trompa, orelles que pengen i és gros, com alguna de les deu mil espècies de dinosaures. Només agafem la qualitat del volum – perquè mira que és sabut que els dinosaures eren rèptils, parents llunyans dels cocodrils i les aus; els elefants són mamífers placentaris, per tant, són branques molt diferents de l’arbre de la vida-. Molts dinosaures menjaven plantes, igual que els elefants, que eren i són herbívors. Però tenen alguna similitud que ja ens va bé, tots dos són de grans dimensions (tot i que molts sauris eren petits, però ens interessen els grans de Jurassic Park. Gros era el dinosaure i gros és l’elefant, i punt.

Si en el conte de Monterroso ens vam imaginar que succeïa en una habitació i ara hem transformat un dinosaure en un elefant, només ens cal apel·lar a la màgia creativa de la imaginació i alehop, construïm la nova metàfora de l’elefant a l’habitació, que vindria a representar un gran problema que no sabem com resoldre. Tothom pot sentir-se identificat, per què qui no en té un en té enfilall de seves, d’alls o de problemes.

Ho hauríem pogut deixar així com ens suggerí en Vicenç Pagès Jordà en el relat de títol sincer i volgudament poc original El dinosaure: “Quan es va adormir, el dinosaure ja no hi era”. (Deu paraules, dos més que el primigeni). Potser volia suggerir-nos l’estratègia de fer una bona dormida quan hi ha alguna cosa que et preocupa, quan t’aixeques les coses les veus d’una alta manera, a vegades.

Però espereu que el circ continua amb els Elefants, de Toni Güell, flamant premi Mercè Rodoreda 2024 de contes. L’elefant es mou. En el conte L’aigua calenta, de magnífica factura postmoderna, ens mostra l’empresari de gasolineres, Josep Taberner i Raspall (després comentarem el perquè d’aquest nom tan connotatiu) el dia que ha de rebre un premi a la trajectòria professional. No, fem-ho ara. Josep, perquè de Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases. Taberner en honor d’en Lluís Valls-Taverner Arnó, molt més que un home de banca, Banc Popular: generós, comunicatiu, humil, discret i auster, amable però ferm, exigent amb sentit de l’humor. Fou un defensor incansable de la igualtat, la llibertat i la justícia social com a membre numerari de l’Opus Dei. Amén. No sabreu distingir si la informació l’he treta de la Wikipedia o d’un escrit de la Irene Solà; només ella és capaç de veure i descriure amb tanta proliferació d’adjectius: en les tenebres hi veu una foscor d’onze adjectius -jo n’he posat deu per no desmerèixer els que en saben, la Sagrada Família (SF) no pot ser més alta que Montjuïc. El segon cognom, Raspall, ens porta a una il·lustre poetessa Joana Raspall i Juanola, bibliotecària, lexicòloga i altres mèrits culturals, filla d’un petit exportador de fruita santfeliuenc que passà els estius d’infantesa a Fraga, on tenia una sucursal de figues seques La Pilarica. Calerons i poesia, típica o tòpica definició d’un bon protagonista català.

Si bé la història comença el vespre a l’auditori on s’ha de fer l’acte del lliurament del premi, la narració ens porta a primera hora del dia, quan el nostre protagonista esperava una periodista de la web de la patronal tot mirant per la tribuna del pis del passeig de Sant Joan i veu un elefant. Potser s’ha escapat del zoo, pensa. L’intrús desapareix passeig amunt cap a Collserola, el Vallès i torna per l’altra banda, com si hagués fet la volta al món. L’autor no ens enganya perquè ja ens diu que l’elefant era només a la mirada d’en Josep. Se’l troba després al pàrquing, al costat del cotxe, com un guardaespatlles, i el segueix per tota la ciutat. Insisteix el narrador que l’intrús és dins seu. Es pregunta d’on ve l’al·lucinació. Si fóssim a finals del segle XVI, Shakespeare hagués tret el fantasma del pare de Hamlet -que també sabia que era una fantasia- perquè sempre necessitem crear una narració per justificat els nostres actes, la venjança per recuperar el poder. Ai el poder! La història shakespeariana acaba amb traïcions, bogeria i la mort de gairebé tots els personatges principals.

No cal ser tan dramàtics, com som al segle XXI secularitzat, amb mentalitat il·lustrada, però no prou republicana, la faula ha de passar per Freud, un dels sospitosos habituals, i els fets que li havien passat el dia anterior. Ahir, en Josep Taberner i Raspall va tenir un somni provocat per les situacions que havia viscut a Gràcia: un ferroveller que s’enduia la SF, una conversa d’una manifestació davant de casa, uns cotxes d’època que, passats per fase REM i els remordiments del negoci de carburants, el transformen en un activista del Friday for future amb cotxes elèctrics,  alliberant els animals del zoològic i sortint a sobre de l’elefant més gros condueix una gernació que conquereixen els terrats, on tothom és benvingut amb la cançoneta de fons que diu que Qualsevol nit pot sortir el sol. Quan en Sisa va fer aquesta cançó hi va haver una passa d’al·lucinacions galàctiques quan el viatge anava bé, molts d’altres viatges van acabar passant a l’altre món.

Els somnis tenen poc significat, però sí que poden ser conseqüència de fets passats. O, fàcilment, del mal de consciència, del remordiment de ser un empresari de benzineres que ven el combustible fet amb grans quantitats de restes prehistòriques d’animals marins, vegetals i ves a saber si d’ossos de paquiderms com el visitant d’aquest conte. El son neteja, repara els danys de l’ADN i elimina toxines que poden provocar malalties. Permet l’etern retorn de les condicions de possibilitat per afrontar el dia a dia hostil que provoquem nosaltres mateixos.

L’elefant és la metàfora de l’escalfament global al qual no sabem posar remei. Quan ens despertem, queda la realitat i ja poden anar fent cimeres climàtiques que si no hi ha algun sacrifici com el que proposa el nostre Josep, utilitzar menys aigua calenta – tota revolució comença amb un petit canvi-, no hi ha qui aturi el desastre, el cataclisme que ja anem veient i patint. Jo no penso renunciar a aquesta conquesta: de petit, a l’estiu, em rentava al safareig (alguns no sabran què és) i a un ribell de zenc troncocònic a l’hivern; fins als onze anys no vaig tenir dutxa d’aigua calenta. Que deixin de fer creuers turístics, vols plens de cireres de Xile o mongetes de Kènia tallades. A mi em sembla més prescindible que la higiènica aigua calenta, almenys quan fa fred, coi! Somio que inventin una fregona planetària que s’emporti plàstics, fums i merdes vàries que anem abocant arreu.

Tornem al conte, el senyor Taberner es mereix rebre el premi. Un cop a l’auditori, els premiats a la llotja, l’elefant inexistent va del primer pis, a la platea, a l’escenari a dos o tres metres del periodista cèlebre i llarguerut (ARA director de diari), que farà de mestre de la cerimònia,  torna a la platea a buscar la seva butaca entre els set-cents assistents. Llums, parlaments, audiovisual que no falti, estatueta, aplaudiments. Al Josep no li interessa pas gaire la gala, té el cap i el cor en el seu elefant, que s’espanta de l’ovació. El senyor Taberner acaba el dia del seu homenatge pujant sol al terrat de casa. Bé, sol no. Ell i l’animal imaginat. Collons d’animal. L’absència d’evidència no és evidència d’absència. Sent que alguna cosa no fem bé. Per alguns, la presència de fenòmens que posen de manifest una crisi climàtica evident no els fa veure que estem maltractant el planeta. La Natura, com sempre, actua amb una certa indiferència. Sap que els humans, una espècie més, som més febles que ella. Fins i tot em sembla entendre que el soroll que fa caragol salvatge quan menja vol dir que és perfectament possible que ell continuï viu després que la nostra espècie s’hagi extingit.

“– És així?” (Dos mots).

A propòsit del llibre Que morin els fills dels altres de Roser Cabré-Vardiell.

Et vaig dir que no vaig poder venir a la presentació perquè visc a un setè. El setè que tu vas haver de deixar.

Cites aquest setè 14 vegades al llarg del llibre; en 3 pàgines hi surt dues vegades.

El 3, l’estructura ternària, és una constant. Com una còsmica inflació ternària neix a la pàgina 165, a partir de la 194 es fa sortilegi* i es materialitza en 35 pagines més fins a la processó final que m’ha evocat la desfilada de Don DeLillo a Cosmòpolis.

Tern, tri, terç

Terna, triaxial, terça

Treset, tripolar, tercera

Visc a un setè, tercera.

7è-3ª

*Combustible i flamarada, fes que aquesta bruixa no pugui ser apagada. Combustible i flamarada, fes que aquesta bruixa no pugui ser apagada. Combustible i flamarada, fes que aquesta bruixa no pugui ser apagada.

PS. És molt possible que m’hagi descomptat algun setè o algun tern.

Herman Melville, que de jove havia fet de mariner, es passà mitja vida escrivint contes i novel·les de pescadors de balenes i de pirates sense guanyar-se el jornal. L’altra mitja va ser un gris treballador de duanes. No us recomano la lectura del totxo de Moby Dick (1851) -algun dia li dedicaré un escrit- però sí que faríeu bé de llegir Bartleby, l’escrivent (1853). Tenim una nova traducció, de Carme Camacho, que porta per subtítol “Una història de Wall Street” i és editada per Edicions de la Ela Geminada. Només són 112 pàgines i pocs euros. 

És un dels relats més misteriosos i commovedors de la literatura moderna. Ambientat a la ciutat de Nova York a mitjan segle XIX, Herman Melville hi desplega el retrat, des de la mirada d’un advocat de Wall Street, d’un jove copista anomenat Bartleby, que en un primer moment sembla afable i treballador, però que un dia, quan li demanen que faci una simple feina de comprovació, respon: “M’estimaria més no fer-ho.” A partir de llavors, Bartleby desenvolupa una actitud de resistència passiva sistemàtica davant qualsevol de les feines per a les quals ha estat contractat. Això en causarà l’exclusió progressiva del sistema laboral i social i l’acabarà conduint a la destrucció total com a individu.   

Els crítics literaris, sobretot des dels anys vint del segle passat, van revifar la figura de Melville per convertir-lo en un profeta dels mals del temps moderns. Poden arribar a dir de la figura de Bartleby que ens parla de l’existencialisme, del caràcter opressor del sistema capitalista, de l’alienació que generen les

 feines anònimes i repetitives. Repeteixo, icona de la resistència passiva, precursor del nihilisme, okupa avançat i altres exemples de les lluites compartides i no violentes que tant agraden per la nostrada terra. Tot és possible si fem una lectura diacrònica i projectem les nostres “neures” sobre personatges d’una altra època; i me’n guardaré prou de contradir a filòsofs com Deleuze, Derrida i Agamben o assagistes com Blanchot i escriptors com Borges, Beckett i Vila-Matas ben citats per l’assagista cultural Ingrid Guardiola a L’ull i la navalla. 

Se’m fa molt difícil compartir aquesta interpretació. Fa temps, tenia el costum de llegir-la cada any, a vegades més d’un cop. La vaig rellegir fins que fa dos o tres estius vaig empassar-me la balena de Moby Dick. Després de llegir altres narracions per contrastar el tarannà de les trames i personatges –m’estimaria més no fer-ho– he de dir que el més important que li passa a en Bartleby és que té una depressió.  

El protagonista no és Bartleby -el personatge que dona títol al llibre- sinó que el veritable protagonista és el narrador, l’advocat que fa mans i mànigues per salvar el seu treballador. Fent una lectura sincrònica més propera a la mentalitat de l’època i a l’esperit pietós de Melville i la seva fonamentalista esposa, penso que la intenció de l’escriptor no és altra que fer-nos un discurs moralista per tal que amb el seu bon exemple puguem fer el bé a les persones necessitades. Que fàcil seria si només fent sermons es curessin tots els mals. A vegades ni predicant amb l’exemple aconseguim millorar res de res. 

Si no esteu bé, no feu com el perillós Capità Ahab, un clar exemple de TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), perquè pot portar a la perdició no a ell mateix sinó a tot qui hi vagi al darrere. Les obsessions polítiques, religioses o el que siguin acaben amb una solució dràstica i totalitària sense miraments. No feu com el pobre Bartleby, trastorn depressiu de manual: baixa autoestima, desesperança i pèrdua d’interès per les activitats normalment agradables. No sé com es curen, però no feu veure que no té importància. Els psicòlegs no donen l’abast i els psiquiatres m’imagino que recepten alprazolam, citalopram o prozac a dojo. Si em permeteu la digressió, la literatura de Melville fa la funció que aquest any vol fer La Marató. Estiguem atents a la TV3 perquè tot és poc per a cuidar-nos la salut mental. 

Després de seguir al Twitter la polèmica de la Cayetana al FAQS, he fet la penitència de veure tota l’entrevista. Conclusió: un monument pornogràfic-cultural d’una genocida lingüística (pel cap baix) que, amb falsa cordialitat segueix fent com els seus avantpassats conqueridors: a l’Argentina, Blas de Peralta (segle XVI) va assistir a la fundació la ciutat de Córdoba i Patricio Peralta Ramos (segle XIX) fundà la ciutat de Mar del Plata:  Com en Blas, que es casà amb una mestissa, la Tana es casà i divorcià amb un català, fill del comte de Güell. De poc li ha servit perquè en tota l’entrevista no va dir ni un bona nit de cortesia. O també com el Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez (segle XV), II duc d’Alba de Tormes, II marquès de Còria, II comte de Salvatierra de Tormes, I comte de Piedrahita i VI senyor de Valdecorneja, Gran d’Espanya, que va acompanyar al rei Carles I d’Espanya en les campanyes de Flandes, Alemanya i Itàlia segueix plantant piques. Heus aquí, fent amics, l’argentina i espanyola Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos: la Piquera. 

Per sort nosaltres també tenim Piquers, soldats armats de pica. La cupletista valenciana Concha Piquer que no combregà amb la dictadura franquista; i les multes que li van caure tot i cantar sempre en castellà excepte en tres estrofes de La Maredeueta desemparada. El ministre Josep Piqué que va arribar a posar les seves piques a Bandera Roja, PSUC, Convergència i, la més grossa, de ministre del PP. O fa ben poc, el futbolista i empresari Gerard Piqué que igual que li fa la maneta al Real Madrid diu que “Sento enveja de Madrid, m’agradaria que Barcelona estigués al seu nivell”. Potser fa referència al dinamisme econòmic (privilegis del dúmping fiscal) de la capital d’Espanya, potser sí. Però i si volgués dir que tant de bo Barcelona també fos la capital d’un estat?

Us imagineu que fóssim Lliures i Iguals a qualsevol madrileny o espanyol? Tindríem ambaixades, infraestructures, recaptaríem els nostres impostos i ens els gastaríem al mateix país. Potser la Copa Davis la podríem jugar al Palau Sant Jordi i la selecció de futbol catalana ho faria a l’estadi Lluís Companys. Podríem anar al cinema en català i les sèries al 100% les sentiríem en català o en l’idioma que ens vingués de gust. I els jutges farien les sentències en la llengua del país, com és normal. Quin gust, a més de ser lliure i igual poder ser normal, anormal, paranormal, supernormal o subnormal (amb perdó) en català?

Volia parlar de nacionalisme amb aquesta senyora de vèrbola aristocràtica, però com veig que és picar ferro fred, ho deixaré per un altre dia amb algú de més nivell moral. I hauria de ser enriquidor fer-ho amb qui és “trinacional”: argentina, espanyola per damunt de tot, i també és francesa. La seva estilitzada gola hauria fet molt de goig als seus compatriotes partidaris del terror de la Revolució, no pas a mi.

Acabaré amb tarannà cortès amb la políticament i humanament indesitjable Cayetana per dir-li que amb les llengües, a més de cordialitat, s’ha de demostrar  respecte i estimació, però sobretot, se les ha de deixar viure en llibertat perquè són persones, són poble, qui les parla. Molt em temo que és com parlar amb una paret. 

És molt original que un pensador dediqui un breu assaig, La supèrbia de l’editorial Fragmenta, no a parlar sobre un tema que li han encarregat, sinó a parlar d’ell mateix. D’entrada, no em sembla que en Jordi Graupera i Garcia-Milà sigui superb. Diria que és més humil del que es veu i menys superb del que sembla. No s’ha de confondre el fet que el seu cap vagi més de pressa que la majoria dels mortals o que parli de pressa com els de Maials. Qui no té algun defecte? Si una persona és treballadora i competent en el seu treball, li perdono (si és que em pertoca de fer-ho) possibles mancances en la diversitat d’intel·ligències que ens configuren. Ningú no és perfecte.

La definició de supèrbia té dos components. Per una banda és una  excessiva estima de si mateix i, alhora, tenir menyspreu dels altres. Que un parli d’un mateix demostra un ego important. Pot ser poc elegant tot i que no ho veig pas malament en un món que mira d’anul·lar l’individu a base d’algorismes ocults. Feina té qui vulgui enfrontar-se a la sòlida formació, bagatge cultural i tradició familiar d’en Graupera. Va fer tres carreres alhora: Dret, Filosofia i Filologia Catalana. Ha fet de repartidor de publicitat, tallador de salmó i a la pizzeria familiar. També de periodista, spin doctor i altres ocupacions que podreu trobar a la Viquipèdia. Fins i tot va ser candidat a l’alcaldia de Barcelona després de deu anys fent les Amèriques acadèmiques als Estats Units.

La segona part de la supèrbia, menyspreu pels altres, no l’exerceix l’autor que ens ocupa. Que la xarcutera del barri s’atabali per l’energia desbocada d’un jove preparant el cap de setmana al pis d’estudiants, no ens ha de fer pensar que som davant d’un personatge arrogant i cregut. Vull jugar al mateix equip que el doctor Graupera –encara que no el voti-, al de l’epidemiòleg Oriol Mitjà, al del ja no tan enfant terrible filòsof, músic i tirador d’en Bernat Dedéu o al de l’economista Sala i Martín. L’únic defecte que tenen és voler dir i fer el que pensen que pot ser bo per a molts. Si tot plegat és un pecat, no és de supèrbia, pot ser d’orgull que es cura traient-los de tant en tant a la Tele3 i a les ràdios vàries. I nosaltres a escoltar i a aprendre. Són molt més valuoses les seves virtuts que els seus defectes. Com bé es diu en l’assaig que ens ocupa: posen els seus vicis al servei d’una cosa més alta que ells mateixos. Penso que és per sentir-se’n orgullós de tots plegats.

La major part d’ells han pogut comprovar en llur estada americana l’American life, la dinàmica d’una societat que premia els personatges amb empenta. Mentalitat oposada a la catalana -com vam veure en el pecat de L’enveja de la Marina Porras. Aquí ens estimem més rebaixar i gaudir del fracàs d’aquell que mira de fer coses, les que siguin. Fins i tot els envejats acaben també volent rebaixar-se. No és el cas de les persones que he citat que espero que mantinguin els seus criteris per tal d’apropar-se el màxim possible a l’assoliment dels seus objectius polítics, epidemiològics o econòmics.

D’en Graupera me n’allunya El criterio catòlic de Balmes. És raonable que el 1845 el clergue i filòsof vigatà aspirés a combinar la tradició teològica amb el sentit comú burgès (seny català) amb la modernitat de les ciències físiques i matemàtiques. Des del segle XIII de Ramon Llull que ho anàvem fent. Tanmateix fa dies que ha arribat el temps de deixar tota fe per a l’àmbit dels ritus folklòrics del temps cíclic identitari: misses, festes majors, castanyades, mones i calçotades. Puc, com Descartes, ser culturalment cristià si això vol dir ésser just, caritatiu i bo. Com ell em conformo amb una ètica dels serveis mínims per a tothom, independent de les vint-i-set religions i més de nou-centes comunitats religioses que hi ha a Barcelona amb les quals no puc compartir les seves ficcions lingüístiques que són una crossa per al pensament.

I tampoc puc pensar que la manera més ràpida i eficaç de controlar el líder superb és la democràcia. Aquesta va servir per tenir a ratlla el poder absolut del monarca en el seu origen britànic -cosa que en la constitució espanyola no és aplicable-. Aquí no es pot demanar comptes d’un irresponsable que pot robar i portar una vida moralment poc catòlica. Si la Justícia és igual per a tots, la frase hauria de poder resistir la inversa: Tots som iguals per a la Justícia. Si ni els dos reis que tenim són iguals a les reines, el rastre de la llei sàlica les fa inferiors en drets, com pretenen fer-nos creure que ells són iguals als ciutadans?

És bo i necessari tenir líders forts i clarividents en tots els àmbits socials que si han de pecar d’orgull, amb una mosta de supèrbia, ho facin per aconseguir nivells de llibertat i democràcia més elevats en la línia que marquen els Drets Humans. Cal allunyar-nos de l’exemple d’un ufà i superb inviolable quan ell ha violat, espero que amb consentiment i per interès mutu, amb abús del poder de la seva sang blava.

Per més imperfecta que pugui ser, hem de reivindicar més i més democràcia participativa per tal que ens permeti posar límits als algorismes tecnològics, econòmics, teològics i, sobretot, “borbònicojudicials”.

Cada nit, a quarts de dotze, llegeixo la piulada que el filòleg Jordi Badia i Pujol -@jbadia16- fa sobre paraules catalanes en perill de desús. També té un bloc a VilaWeb, El clot de les Ànimes, on es poden trobar aquests Brins i altres continguts. Ara ha publicat el llibre Salvar els mots que és un esforç més per tal de no perdre la genuïnitat de la llengua catalana que cada vegada és més lluny de la que vam aprendre sense anar a mestra en català. En l’entrevista que li van fer el passat agost a VilaWeb, on treballa de cap d’estil, em crida l’atenció la reflexió sobre la creació d’un català de plàstic oposat a la riquesa del registre col·loquial, la llengua vulgar que parlem en situacions de confiança, amb els amics, al bar o quan estem emprenyats. Diu: “De tots els registres, el col·loquial és el que més ha rebut. No tan sols ha estat víctima d’un empobriment”. En les paraules que vindran, disculpeu si se m’escapa alguna vulgaritat col·loquial i informal (i patriarcal per acabar-ho de reblar). 

Aquests dies que tothom intenta entendre la conducta del bisbe Novell, no puc per més que emprar una frase feta que se’m va quedar gravada cap a l’any 1976 al vestidor d’un camp de futbol ponentí. A la colla de mascles que per allí ens dutxàvem, l’entrenador lleidatà ens aconsellava que anéssim a dormir d’hora abans del partit i no sortíssim de festa  amb la xicota. Però ell, per experiència, ja tenia clar que Estira més un pèl de cony que una sirga de barco. Al refranyer i s’hi poden trobar expressions sinònimes normatives com Estira més un pèl de figa que una maroma de vaixell o altres d’origen de pagès: Tira més un pèl de cony que una mula o la seva hipèrbole Tira més un pèl de dona que cent mules. Jo em quedo amb la meva que malgrat el castellanisme barco, em pesa més l’homenatge als camins de sirga de l’admirat Jesús Moncada. 

Sor Lucía Caram diu que el bisbe de Solsona no té salut mental ni equilibri emocional. No m’estranyen les contradiccions del senyor bisbe emèrit, persona de sòlida formació intel·lectual. El cristianisme ja va començar malament i les històries es repeteixen. Diuen els estudiosos que el jueu fariseu Sant Pau -el tretzè dels apòstols que contribuí a l’assassinat del Sant Esteve-, a més d’erudit, impotent, masoquista, neuròtic, fal·lòcrata, sexista i homofòbic- després de caure del cavall o de patir un atac d’epilèpsia (no són fenòmens incompatibles), es converteix de perseguidor de cristians a repressor dels jueus i predicador de la nova religió per tota la Mediterrània. 

La impressió general dins l’església catalana és que el bisbe està desequilibrat. L’obsessió per les teràpies per curar l’homosexualitat i que hagi trobat parella psicòloga, escriptora de temes eròtics i satànics donen, a parer meu, un gir coherent i consistent a l’hora de pensar que el senyor bisbe està com un llum (registre col·loquial). Si jo fos algú que pogués donar un consell al pastor solsoní no seria altre que el que (diuen, diuen) li ha donat el mateix Papa Francesc: que s’exorcitzi per treure’s de sobre el dimoni que porta dins. Que vigili, que el dimoni se les sap molt llargues i adopta moltes formes; de dona és el més clàssic des d’Eva, però Satanàs es pot disfressar davall de la capa de la fe. 

Sincerament, que demani tanda o hora (ara es diu cita prèvia) al psiquiatre de l’ICS, Institut Català de la Salut. Com es veu que fa més mal que bé, que deixi de sermonejar els bons cristians i que pasturi sol o en la millor companyia que se l’estimi i se’l catxe bé (lo lleidatà és fàcil). Tot desitjant-li una ràpida curació, es pot postular com a convidat de la propera Marató que dedicaran a la salut mental i deixar de banda la llei del silenci que li ha imposat (diuen, diuen, diuen) el Papa mitjançant el cardenal Omella. Quina colla.

Acabo de llegir Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero. Són dinou capítols que comencen amb Aquesta nit he somiat una història

formidable excepte el vintè que diu que aquest matí no recordava haver somiat res. És un bon exemple com els somnis (o dir que has somniat) poden ser motiu d’inspiració literària. Fins i tot es pot confirmar que els somnis es poden fer realitat perquè l’autor, premiat a Alcarràs, Badalona i l’Ateneu Barcelonès (Premi Crexells del 2007), ara triomfa escrivint en anglès històries inspirades en referències pop dels anys vuitanta i noranta. És un digne hereu de la tradició iniciada per Bernat Metge, el primer humanista que va escriure Lo Somni (1399). Al secretari de la Cancelleria Reial li va servir per sortir de la presó perquè va ser processat per corrupció, traïció, acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Tampoc han canviat tant les coses. Això sí, molt més culte que el Villarejo, on vas a parar! A l’Edgar l’ha portat a viure a West Hollywood, com Johnny Depp i Katy Perry, i ves a saber si ha pogut acomplir el seu somni mitòman tal com va desitjar a la novel·la. Aquests dies ha tornat a Vallvidrera de vacances i poc m’estranyaria que acabés escrivint per a la indústria del setè art.

El cas oposat és quan la realitat s’apodera dels somnis. El metge del son, el Dr. Estivill, diu que dormim i somiem, com vivim. Un immens i terrible exemple el trobem en el llibre El tercer Reich dels somnis, de Charlotte Beradt traduït per l’Anna Punsoda. És el testimoni de tres-centes persones que van viure l’ascens al poder del gran dictador i les seves conseqüències. Beradt recull somnis de tres tipus: els que ho anoten la mateixa nit o l’endemà de tenir-los; els que ella recull preguntant més o menys discretament i, en tercer lloc, els que recopila el seu amic metge a la consulta fent-s’ho venir bé”. La conclusió més destacable d’aquest recull de somnis és adonar-se que ”El mitjà de propaganda més potent del hitlerianisme no eren els discursos de Hitler o de Goebbels, ni els articles, ni els cartells. No era res que pogués captar-se a través del pensament o del sentiment conscient, va escriure Victor Klemperer. Era la por, hi afegeixo jo (la traductora)”. Jo també ho subscric. La por ens anul·la, impedeix que deixem el combat contra les VOXs que escampen la por a la llibertat del Drets Humans. El que sí que em fa por és que pensem que estem lliures del totalitarisme. Els moviments feixistes són com el pitjor malson que, a més, es repeteix cada nit. No voldria pensar en un altre tipus de somni, l’anticipatori, que preveu allò que pot tornar passar.

El que no recomanaria és interpretar els somnis. Des del Gènesi, trobem personatges com Josep, onzè fill de Jacob, que interpretava somnis i va viure fins als cent deu anys. Encara sento programes de ràdio que tenen consultori de somnis en horari de màxima audiència matinal. Quan vaig començar a llegir Freud, reconec que vaig caure en el pecat d’intentar entendre la vida real a partir dels somnis. Si ja costa de pensar que la vida té algun sentit, no em vull  imaginar què en pot sortir dels somnis o, encara pitjor, dels malsons. La trampa és que es creen realitats a mida, la que ens convé a nosaltres, a l’escriptor o al psicòleg de torn. Cadascú és lliure d’escriure’s el relat que el faci més feliç, de fet hi ha gent que creu en ovnis, en homeopaties vàries, en el terraplanisme i en mons paral·lels quàntics. Els somnis no serveixen per a res narratiu, potser reparen neurones però no expliquen res. No hem de viure a partir del que somiem dormint (la idea també és del Dr. Estivill). Somiem i prou. El son repara, diuen, tampoc ho acaben de saber del cert. Viviu tan tranquils com sigui possible combatent la maldat i dormireu més bé.

Jo no somio ni per a fer llibres. Miro de no somiar amb l’ajuda del loretazepam amb recepta mèdica. Només em permeto somnis despert, pocs. Com el que em va dir Jaume de la Pastoreta, l’autèntic ésser d’aquesta terra ancestral dels ilergetes lliures: “Mira, per aquí, amb això de la independència”.

El mòbil em recorda que fa un any estava llegint l’assaig La luxúria de l’Anna Punsoda. No sé a vosaltres però a mi la pandèmia, a banda de tenir temps per llegir i veure sèries i pel·lícules, m’ha destrempat. No ho dic en el sentit literal sinó en el de relació social. Ara me l’he tornat a llegir i rellegir. Espero agafar la trempera necessària per a comentar-lo a la meva. 

L’autora, com va fer amb L’enveja na Marina Porras, ens presenta aborda el tema a partir de diverses obres literàries: des de Brontë, Soldevila, Stendhal, Rodoreda, Villalonga, Zweig a Baltasar. Em pregunto com ens hauria anat, a l’hora de concebre  la nostra relació amb els altres i el món, si en comptes de guanyar els filòsofs/teòlegs (ara escortats per antropòlegs o sociòlegs) ens haguéssim dedicat a veure el món de la forma propera que ens proposen les dues autores (serà casual?), a partir de la literatura. El que fan és posar-nos exemples versemblants, de la vida de les persones concretes que podríem ser qualsevol de nosaltres, i deixen les abstraccions per als patriarques, homes, ésclar. 

Ens planteja que  la luxúria és el pecat més temut perquè és el que dona més plaer. És el que genera més dependència, sempre desitgem més plaer que acaba essent una droga per al propi cos. Arribats al cos, no comparteixo la visió maniquea que les dones

troben el desig en el cervell, encara que hi hagi dades biològiques que ho puguin fonamentar. Quin cervell? El del cap? El del cor figaflor? El dels budells micro o macrobiòtics? O l’unineuronal de la punta de la fava masculina? La visió més holística que he llegit ha estat la del biòleg Bruce H. Lipton que defensa que tot el cos és un únic cervell. El cervell comença a la pell (patento el rodolí). Què faria el cervell si no pogués rebre les sensacions dels sentits? Resposta plana no, nul·la. No hem quedat que som iguals? Anem desfent mites culturals i practiquem de tot entre iguals –en la diversitat, esclar. És clar? Si la luxúria ha de ser un luxe, que ho sigui de tots. Que no sigui un joc de poder patriarcal. 

Remarco l’Entre Iguals, és a dir, entre dos o els que sigui que voluntàriament es lliuren al plaer. No descarto cap mena de plaer, inclòs el sadomasoquista que podeu trobar en els personatges del matrimoni entre el fiscal i la psicòloga de la sèrie Billions, però sí que qüestiono tot intercanvi per més que es vulgui endolcir com a “sugarbaby” o “sugardaddy” que no és altre que un símptoma de precarietat econòmica. Encara que les escorrialles de la revolució sexual del maig del 68 han fet perdre el nord dels límits de l’amor per més que se’n digui lliure, com es mostra a la novel·la El consentiment de Vanessa Springora, és obvi que establir una relació amorosa entre una adolescent de catorze anys i un afamat escriptor de cinquanta, queda molt lluny del mínim respecte que ens ha de merèixer l’altre i emmascara una superioritat moral, econòmica i, massa vegades, religiosa.  

El desig sexual és un termòmetre excel·lent de la nostra salut mental,  perquè revela el grau de la nostra energia. Quan explicava als meus alumnes la literatura trobadoresca havia d’insistir que era un amor idealitzat. No hi havia sexe perquè els amants no es coneixien, en el millor dels casos tenien un retrato maldestre, no es podien ni arribar a tocar. El foll amor era més foll que amor, al menys fins a Ausiàs March. Entre lliris i cards, tenia clar que sense amor carnal l’amor espiritual era un mer desfici que només trobava la pau amorosa en la mort de la dama (ACS) per poder estimar-la idealment.  

Ha estat aquest desig, amb els seus obstacles, el que ha anat configurant la relació amorosa en la nostra cultura. No s’ha ressaltat prou la importància de la literatura romàntica del segle XVIII per anar creant canvis mentals en els rols amorosos. Prova d’això és l’èxit d’Els Bridgerton, una sèrie original de Netflix, basada en la saga de llibres de Julia Quinn, escrites entre el 2000 i el 2006, ambientades en l’alta societat de Londres del segle XIX. Des del segle XXI podem convenir amb l’autora el qualificatiu de vodevil idiota, però necessari en l’evolució de la concepció amorosa i ves a saber fins a quin punt abundant avui dia. 

El termòmetre del sexe puja i baixa per molts motius -amb la col·laboració  inestimable de les hormones-, i des de la vivència de fer vint anys que tinc quaranta anys, recordo les paraules d’una monja professora de la filla d’una amiga: el sexe és bo. Sens dubte, és bo si és gaudi mutu. Oposat al que Julian Barnes conta a L’única història:  “el sexe trist és sempre molt pitjor que el bon sexe, el mal sexe, l’autosexe i cap sexe. El sexe trist és el més trist de tots”. Que no hem de confondre amb el sexe calm, el que s’espaia en el temps que configura la convivència de la cura mútua que en la tradició europea veiem en la pel·lícula Amour de l’austríac Michael Haneke. Soc més de tradició cinematogràfica americana i em reconforta veure el respecte de la relació entre la Jane Fonda i en Robert Redford, amb vuitanta anys fets, a Our Souls at Night del 2017 on, sense excloure un punt de desig sexual, el ver plaer és tenir cura de l’altre, la convivència amb l’altre, la companyia calma. Keep calm i sexe quan hi hagi fam. 

Què tenen en comú les sèries The Crown (quarta temporada), Roadkill i Borgen? Que qui mana és una dona. Us sembla poc? La lluita feminista és de les poques demandes que generen un consens que no s’acaba de concretar mai prou. A casa nostra mai hem tingut una Molt Honorable, faig un crit fellinià per dir: “Io voglio una donna PresidentA”. Si a l’autoritat judicial li sembla bé, tindrem uns mesos extra per decidir-nos i triar entre diverses opcions, es presenten quatre dones. Anem a veure què ens en diuen aquestes sèries.

Tothom parla de la sèrie The Crown, la corona britànica. Està feta amb molts mitjans i grans actors i, sobretot actrius, perquè el pes el tenen la reina, les princeses i la primera ministra Margaret Teacher. Mare de Déu la Dama de Ferro quins ovaris havia de tenir per desempallegar-se de tota la caterva de vells i rancis polítics i, a més, muntar el sidral del neoliberalisme després de desmuntar d’una tacada la tradicional indústria minera, els sindicats obrers i la classe mitjana. Es va quedar ben ampla, abans de perdre el món de vista, amb la medalla de l’Orde del Mèrit -mireu la foto, sembla del Barça- que li va penjar la reina en privat en una escena que en té poc de feminista però molt de reivindicació de la dona.

Roadkill és una minisèrie també britànica de quatre capítols, on el protagonista, que ja és ministre, utilitza totes les estratègies (corrupció, assassinat, traïció) per arribar a desbancar la seva pròpia primera ministra. S’hi condensa el cinisme, l’amoralitat, la mesquinesa que la política desplega per assolir el seu únic fi, el poder. Hauria de dir que aquestes coses només passen als films, però la realitat supera la imaginació dels millors guionistes. Es deixa veure molt bé per l’actuació nihilista d’en Hugh Laurie, el Dr. House, encara que la veu del doblatge no és la mateixa.

En la pràctica, que és com es demostren les teories, la igualtat de gèneres es viu en realitats com la que es veu a la sèrie sobre la política danesa Borgen. Borgen és el com col·loquial del Palau de Christiansborg, és l’únic edifici del món que alberga els tres poders de govern d’un país que han d’existir separats. Fins i tot l’utilitza la casa reial, però la Reina Margarida II no hi surt. Que bona és la discreció. Tot i que la política pot arribar a ser molt feixuga, ja m’agradaria a mi viure en un país on hi hagués polítics que viuen en un pis senzill o van al parlament en bicicleta. Vull ser Dinamarca no el Regne Unit, de fet, no em cal cap Reino. (més…)

Acabo de llegir L’eclipsi de George Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locura. No és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.  (més…)

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta saba.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. 

Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

(més…)

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

(més…)

La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum est. A tothom li pot passar, tots som de carn i ossos. 

Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar perla força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.   

Hi ha fiscals  que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòleg, no sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la  llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals. 
(més…)

Si esteu tips d’aquest desastre d’any, us aconsello la prosa d’Adrià Pujol Cruells. Per a ell, l’any 2020 està sent fructuós. Podeu començar pel petit assaig La gola, editorial Fragmenta. Com respirar, necessitem menjar i beure. La primera mossada eròtica-goluda a la poma ens va condemnar i encara em pregunto per què. El sentiment de culpa és l’origen dels pecats. Els pecats capitals que trobareu històricament ben explicats a les pàgines 10 i 11. El text comença a la pàgina nou, és a dir, va per feina i s’agraeix que ens ho deixi clar només començar. A la 42 i següents, hi aprofundeix després de fer un viatge astral pels set cels pagans, gnòstics, cristians i la necessitat d’endreçar la maldat humana. La dita ja ho diu que amb pa i vi -i una poma de postres- es fa bon camí. Cal escoltar la cançó El setè cel de Jaume Sisa per trobar-hi una síntesi paranoicocrítica més acurada d’aquest invent irreal que és la terrestritat.

Ens ve a dir que abans s’afartaven els reis i aristòcrates, els papes i capellans, els amos capitalistes i família. Avui dia, la gola no té remei, s’ha democratitzat. Els rics continuen reservant taula amb mesos d’anticipació al menú degustació de 35 plats a 200 € pel cap baix i sense comptar el vi als temples de la gola de les estrelles Michelin -a major glòria dels sacsons/pneumàtics que llueix alegrement el seu ninot. La resta, el que queda de l’anomenada classe mitjana, els que compren a les grans superfícies amb cupons de descompte i l’aplicació del mòbil per mirar els grams de sucre, els que carreguen els caps de setmana de tota mena de productes sense mirar la qualitat alimentària mentre puguin compensar l’herència famolenca dels avantpassats de qualsevol lloc del món, tots, goluts, anem més que farts. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. I amb el rau-rau del remordiment, no em vull deixar aquells que algú sense ànima i amb la panxa plena titlla de superflus. Aquests encara senten el rau-rau de la gana a les cues de les entitats benèfiques.

L’altre aspecte remarcable de l’autor és que poques vegades m’he trobat amb un estil tan viu i un lèxic que m’obligui a utilitzar el diccionari tan sovint. No és un pecat, és una virtut. Com diu Joaquim Carbó és molt d’agrair la concisió en l’exposició de les idees que té l’autor. Sí, a més hi afegiu una “agilitat sorprenent amb uns girs idiomàtics ben poc freqüents, i per a mi (per al Sr. Carbó) fins i tot inèdits o desconeguts. És una fàbrica de metàfores, d’una manera molt personal d’expressar idees, accions i pensaments. És capaç, en la mateixa pàgina o frase, barrejar amb sentit el registre estàndard, el  col·loquial i el culte-literari arcaic: “veliaquí l’expressió popular omplir-se la boca de per assenyalar el superb, el plom, el saberut, el mediocre, el moralista o el cunyat”. Pot ser un do diví o, en altres paraules, una característica morfològica de les seves sinapsis verbals que l’herència natural i la influència cultural de les terres empordaneses l’han dotat. Que ho expliqui ell que és bon antropòleg holístic (hauria de dir integral, però em ressona a desdejuni de cereal) de l’actualitat vista en les pel·lícules, sèries, llibres, videojocs o còmics.

(més…)

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

(més…)