GAIREBÉ TOTS SOM PROGRESSISTES

Aquests dies estan intentant configurar un govern de “caràcter progressista”. Més ens val que se’n surtin. Segur que no acontentaran tothom, ni a mi. Posant els peus a terra, és complicat trobar una alternativa millor, pitjor sí. Em preguntava què deu ser això del caràcter progressista? Caràcter és el tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa -estem parlant de partits polítics- pel qual és possible de diferenciar-la de les altres. En què es diferencien les dretes i les esquerres espanyoles pel que fa a la reforma laboral? La immigració? La Unidad de España? Si filem prim, podríem trobar alguns matisos però no suficients per distingir-los amb claredat.

 

El progressisme, com diu el filòsof Ferran Sáez constitueix una mentalitat transversal que subratlla les potencialitats emancipadores del progrés en tots els àmbits de l’existència humana. La seva identitat reposa en valors, no en programes  de partit. Progresismo. Una inmersión ràpida (2017), 136 pàgines en paper – jo soc digital-, una visió sintètica, profunda i completa. Parlàvem de valors? Quins valors? A l’època contemporània, s’accepta que són els republicans, fruit de les revolucions francesa i americana, els que han marcat els ideals de progrés social al món occidental. La llibertat, la igualtat i la fraternitat (avui, solidaritat) són conceptes que els podem trobar a tots els programes de partit -que poca gent llegeix, jo no- i a tot discurs de qualsevol polític, qualsevol. Si tothom els utilitza per igual, és que ja no signifiquen res. Retòrica buida.

Continua llegint

NO SABEM VIURE

Aquests dies d’octubre han començat les primeres nevades a Moscou. Fa trenta-tres anys també nevava a la capital de l’antiga URSS. Fa trenta-tres anys que, mentre els joves konsomols feien el canvi de guàrdia a un parc, per l’horitzó veia un dels helicòpters que devia venir de Pripiat, la ciutat a tres kilòmetres de Txernòbyl i a cent trenta-cinc d’on era. El cel gris de Kiev, capital d’Ucraïna. Sabíem que a finals d’abril de 1986 hi havia hagut una explosió a una central nuclear però hi vam anar perquè desconeixíem l’abast del desastre. He acabat de veure la sèrie i entenc perquè ens hi van deixar anar. MENTIDA d’ESTAT.

La minisèrie pren molt del llibre Les veus de Txernòbil, 1997 de la bielorussa Svetlana Aleksiévich, premi Nobel de literatura 2015. La vaig anar a escoltar el maig del 2016 al CCCB. Havia llegit el seu llibre que va molt més enllà de l’adaptació televisiva. La seva literatura del testimoni, els monòlegs que anotava en les entrevistes que havia fet als supervivents, transmeten amb més força i detall el clima del que va passar: l’evolució de les malalties dels afectats per la radioactivitat, els milers d’hectàrees de terra remoguda per reduir la contaminació, l’extermini d’animals, el treball heroic de bombers, miners, científics i fins a 750.000 homes reclutats -liquidadors- acceptant el destí d’enfrontar-se a un perill que els portava a la mort o a una penosa malaltia que escurçaria la seva vida.

Continua llegint

Què espanya Espanya?

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” Continua llegint

Lleida, turisme Km 0

Després de passar-me l’estiu veient per l’Instagram com els coneguts rondaven pel Japó, Xina, Austràlia, Xile, Nova York i mitja Europa, vaig pensar que fer el turista per Lleida seria un acte patriòtic i sostenible. Per a un que és nascut a la clínica Montserrat, pujar al Castell s’ha de considerar – literalment – fer turisme de proximitat, Km 0 – Google maps diu 900 metres. He anat creixent, més aviat poc, per l’aiguabarreig del Segre i el Cinca. Ara fa molts anys que miro el mar a l’altra capital de Catalunya, la de la Marina. També he sentit que la Companyia Elèctrica Dharma ha tornat a tocar a Lleida després de quasi quaranta anys. Hi vaig ser i vaig ballar entre les pedres encantades quan era jove i, com tampoc hi he tornat, ho interpretaré com un paral·lelisme del meu retorn.

Va ser un dia de finals d’agost amb una calor suportable. Vam sortir de la Font de la rambla d’Aragó. Quan vam passar per davant de la Biblioteca Municipal em diu el company que després us presentaré, si hi vull entrar. És el primer cop que entro a l’edifici que fa tota la vida que hi és. És del segle XIX, obra del sogre del president Macià i va ser reformat l’any 98. Posar una biblioteca a l’antic edifici de la Maternitat era complir les paraules del poeta “esperar la nova arquitectura/amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Parir ciutadans cultes i lliures. Sé que és un tòpic però crec que la cultura és instrument de llibertat. A casa em deien: “primer la salut, després la formació”. Maternitat i cultura. Potser per això sempre m’han agradat les biblioteques. Són un oasi de tranquil·litat, silenci, bona climatització i serveis gratuïts. És on vaig veure més gent en tot el dia.

Després vam enfilar cap a la Seu Vella. Creuem un barri antic més esponjat urbanísticament. Moltes portes tancades per vacances, poca gent que mostra el rastre de la globalització humana. Com era al matí, no hi vaig sentir “crits estranys” només “la veu pura” del meu cicerone. L’entorn de la primera catedral lleidatana està ben urbanitzat amb zona enjardinada, aparcaments de vehicles i una escalinata prosaica que no fa lluir, com li pertocaria, l’ascensió a la icona més emblemàtica de Ponent. Vam fer la volta a la Catedral Vella. No n’hi ha cap de tan ben plantada, tan majestuosa sobre el turó. S’ha fet molta feina de restauració, a poc a poc es recuperen runes de somnis colgats, antics i de sempre. La bellesa és a l’exterior. Continua llegint

Estem igual!

En Jordi em passa el llibre Vida y muerte de la República espanyola de Henry Buckley. Em diu, estem igual! M’entra la curiositat de saber per què fa aquest comentari. L’autor va néixer a Manchester el 1904, va arribar a Espanya el 1929 i va escriure cròniques sobre el país fins al 1939. Va viure la caiguda de la monarquia, la Segona República i la Guerra Civil. Va ser un testimoni  presencial des del carrers de Madrid o Toledo; des de les trinxeres de la Ciudad Universitaria o la Batalla de l’Ebre, on va creuar l’Ebre gràcies a Ernest Hemingway que va agafar els rems de la barca i no se’ls va emportar el riu; fins a la darrera reunió del Gobierno de la República a les masmorres – ell en diu tomba- del Castell de Figueres i els camps de concentració d’Argelers.

Móra d’Ebre, Batalla de l’Ebre. Novembre 1938. Fons Henry Buckley de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

El corresponsal de guerra era conservador, catòlic i tenia una profunda consciència social: No m’imagino Crist del costat del diner i del poder. El decebien  les masses d’analfabets, la misèria general i la pobresa dels camperols sotmesos al feudalisme crònic dels poderosos sota el vergonyant pal·li de la fe catòlica. L’historiador Paul Preston diu en el pròleg: “El llibre està impregnat de la simpatia pels espanyols pobres, que amb prou feines es guanyaven la vida patint les condicions en un país dominat per l’exèrcit, els terratinents i l’església catòlica. Estava sorprès per la brutalitat de la policia i els guàrdies civils”. Com ara.

Continua llegint

Quatre fiscals de l’apocalipsi

 

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

 

Continua llegint

Hyuro, Un jutge, sense peus ni cap

SOM IGUALS?

Publicat a La Manyana de Lleida el 15-5-19

Els fets són singulars, però els valors, universals (Goethe)

Fa unes setmanes, en l’acte de presentació del número 34 de La Maleta de Portbou fet a llibreria La Central de Barcelona, es va parlar de feminisme i de les relacions Catalunya-Espanya. L’Esther Vera, directora del diari Ara, va situar perfectament el tema del feminisme: no és un tema d’homes i dones, és un tema de valors. És a dir, parlem d’una qualitat moral que fa que una cosa sigui considerada com a bona o desitjable. Quina cosa? El nostre comportament, els nostres actes. No ens basta un estat temporal, una disposició de l’esperit que ens indueix a fer una acció de cortesia envers algú. Un valor és una disposició habitual, interioritzada, a obrar bé en sentit moral. És una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix i, sobretot, per als altres.

El filòsof i director de la revista, Josep Ramoneda, deia en un article del passat mes de maig a l’Ara que “ara mateix només hi ha un moviment emancipador: el feminista, que ha aconseguit un canvi de paradigma que li ha permès sortir dels límits de la qüestió de gènere i posar en qüestió el poder en la forma patriarcal que l’ha anat constituint”. Si ho ha aconseguit, és perquè les dones exigeixen una relació d’igualtat amb els homes; senten el valor de la igualtat. Si fa no fa, són la meitat de la població mundial -això és un fet- una meitat igual que l’altra. Les dones s’han fet valdre com a iguals en el món de cultura occidental. La lluita per la igualtat només acaba de començar, però el discurs està escrit: Som iguals perquè som persones, res més a afegir a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Hyuro, Un jutge, sense peus ni cap

Hyuro, Un jutge, sense peus ni cap

Continua llegint

VOTEU CONTRA LA TIRANIA

Fins els bous gemeguen sota el pes del jou

I es planyen els ocells dins la gàbia

PLUTARC

El gran avenç de la humanitat no ha estat pas la tècnica que ens permet viure més i millor. El que més ens ha ajudat a progressar ha estat la capacitat posar-nos d’acord, de cooperar, de treballar en grup. El filòsof búlgar Tzvetan Todorov ens deia a Vivir solos juntos, 2011: tots som éssers incomplets, però el contacte amb els altres ens enriqueix, hem de considerar a un home com a un complement dels altres. L’individu només existeix en l’intercanvi humà. A les societats prehistòriques ja hi trobem les primeres assemblees. A la democràcia atenesa, la Ekklesia era l’assemblea principal. Les esglésies dels primers cristians eren les assemblees locals. Podríem  repassar la Història fins arribar a les assemblees de la CUP.

 

Ara bé, en tot equip hi ha algú que dirigeix. En direm amo, cap, capitost, director, encarregat, gerent, patró, president, propietari, responsable, senyor, superior. En la política s’ha tendit a buscar algú, UN, que tingués més “qualitats”, fins i tot divines. Aquest U podia ser faraó, cabdill, emperador, príncep, rei, monarca, sobirà, o cap d’estat. Per més que tinguem alguna Nefertiti o Cleòpatra, el relat ha estat sempre patriarcal. El problema ha estat, per una raó o altra, que tot grup tendeix cap a la degeneració. Fins i tot a la CUP tenen situacions d’assetjament en la lluita interna pel poder. A tot arreu hi ha petits tirans.

 

Continua llegint

De Nuremberg a Madrid

El diumenge 17 de febrer vaig rebre un WhatsApp sobre l’homenatge que, l’Ajuntament de Seròs, va fer als setze deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. Va ser la localitat amb més deportats després de la ciutat de Lleida. A la placa hi llegeixo Latorre, el meu segon cognom, Aresté o Ibars i em ressonen els avantpassats. Em sap greu el desconeixement que el passat dictatorial va imposar sobre moltes famílies. De la Guerra Civil, dels refugiats que van marxar a França, de la postguerra no se’n parlava. Silenci. Por. “Després el silenci ple de por” diu la Teresa Ibars en el llibre Atles de l’oblit que acaba de sortir. Gràcies Teresa per posar paraules al temps i l’espai compartits de les nostres vides al Baix Segre.

Quan la relació entre el passat i el futur s’omple de silenci vol dir que una força tirànica i anorreadora ha fet callar  algú, els nostres pares. La relació és el silenci. El mateix silenci, i una por molt més gran, es va donar a la família de l’advocat i especialista en drets humans, Phillippe Sands. El 2010 va rebre una invitació d’una ciutat estranya per a ell per fer-hi una conferència. El que el va motivar a anar-hi va ser que a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov o Leopolis, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el seu avi Leon el 1904. També hi havien nascut els dos fundadors del dret internacional, els juristes que van crear els conceptes de “crim contra la humanitat” i “genocidi”. Ell sí que va investigar i va omplir el silenci del passat familiar. El fruit n’ha estat el llibre Calle Este – Oeste (2017). No és una novel·la, no és un llibre d’història, no és una biografia. És una reconstrucció detectivesca de la història de la seva família jueva. I, sobretot, la narració de com es va gestar, al llarg del segle XX, el dret internacional de la persona que encara s’ha de consolidar en les estructures de la justícia dels estats.

Continua llegint

DE QUINA TRIBU SOU?

Queden molt llunyanes les paraules pujolianes que és català qui viu i treballa a Catalunya. Hi ha molts catalans que treballen fora de casa. Professionals, joves o  no, que busquen fora la feina que no troben aquí. Molts catalans viuen a territori català però no treballen: aturats, jubilats o infants. Per una altra banda hi ha persones que viuen i treballen a Catalunya que no se senten encara catalans, molts sí: marroquins, xinesos, bolivians, pakistanesos, de tots els països europeus… i una seixantena d’apàtrides. És el cosmopolitisme de la globalització, acollir gent de molts països. A mi m’agrada més així que no pas quan ens quedàvem bocabadats veient un negre passejant o un groc fent fotos.

I encara més, n’hi ha que són i se senten catalans i només defensen els seus interessos polítics, econòmics o lingüístics que coincideixen amb els de l’estat espanyol que fa segles que malda per construir una societat uniforme segons “las leyes, costumbres y lengua de Castilla”. A aquests últims -i al final en citaré un exemple- històricament coneguts com a botiflers, els considero espanyols o parricides, matricides, o directament, suïcides carregats d’autoodi de la identitat catalana que des de fa mil anys han anat construint els avantpassats. Continua llegint