2020, ens ha sortit afollat*

Diumenge 29 de març, de matinada i confinats, vam canviar l’hora. Es va decidir així i ho fem. És un acord, una convenció que pensem que ens va bé per motius de l’economia basada en el petroli. Proposaré una cosa semblant, molt em temo que el meu eco no arribarà gaire lluny però ho intentaré.

Atès que l’any 2020 ens ha sortit afollat com una nou,
Suggereixo que tornem a començar.

Sento gent que diu que està perdent la noció del temps; uns altres que si el temps s’ha aturat; que si cada dia és dilluns. El temps relatiu d’Einstein s’ha fet present continu. A mi, com a exprofessor, em ve la imatge de l’alumne que ha patit una malaltia o un accident i ha perdut un curs. Hauríem de pensar que hem perdut l’any però no en sentit negatiu, també podríem agafar-nos, a la força, un any sabàtic i, després, tornar a començar.
Ara es tracta de passar la primavera i l’estiu com millor es pugui. Setmana Santa i la Mona, perdudes. Sant Jordi es farà per Sant Joan, si Déu vol. Proposo fer l’Aplec del Caragol per Sant Miquel (al juliol ni dona ni caragol). El Primavera Sound a finals d’agost. El Mes de les Flors de Girona ho té fumut perquè les poncelles no s’obren al setembre. El mateix li passa a l’herba de Wimbledon.
Què us he d’explicar de la Lliga de futbol i de la Champions. Els preocupa els diners que perdran els clubs, els jugadors, les cadenes de tele o la UEFA. Els de les motos i la Fórmula1, pobrets. Els que ho han fet bé són els dels Jocs Olímpics. Que no es poden disputar, cap problema, els farem el juliol del 2021 però mantindrem el mateix nom de Tòquio 2020. No cal tornar a fer cap samarreta nova ni canviar el logo. Aquesta és l’actitud.

Quan passem l’estiu, al setembre o a l’octubre tornem a començar el curs acadèmic, o no. No cal córrer, portarem tantes festes, concerts i celebracions endarrerides que no donarem a l’abast. Seria bo decretar allargar la temporada de Pizza i Neflix -com el pa i circ dels romans- i dedicar-nos a gaudir de la vida sense perdre l’oremus, poc a poc i en grups petits. Necessitarem temps i no serà facil. Les famílies han descobert què és un intensiu de llarisme, cal que aprenguin a tornar-se a separar. Algun viatge, colònies, teatre, cinema tot en rigorós directe experiencial. Deixarem enrera tanta vídeotrucada múltiple, les xerrades i concerts per Instagram i els youtubers fent gimnàstica.
Quan passi Nadal, per Cap d’Any, proposo tornar a posar el comptador del 2020 a zero. Serà difícil que ho fem pitjor, recordeu l’explosió de la petroquímica, el temporal Glòria i altres? Repetir-lo ens anirà bé. Els primers dies se’ns farà estrany, però amb els regals dels Reis i amb els Tres Tombs ja no notarem cap diferència amb l’any passat, com sempre hem fet. El temps és una convenció, la vida no.
Ara el que ens cal és un ajut de subsistència, com deia el professor Niño Becerra ja al 2009, per a la població vulnerable, per a tots aquells que no tenen estalvis o ingressos. Segons l’economista també s’hauria de legalitzar la marihuana -recaptes impostos legals i al·lucines el personal; i accés gratuït a canals de televisió orientats a l’entreteniment -així s’entén els quinze milions d’euros regalats a les cadenes privades sensacionalistes i creadores del relat que més li interesa a qui paga, el Gobierno.
També diuen que el físic de la teoria de la relativitat deia que si fem les mateixes coses tornarem a caure en els mateixos errors. No soc metge, però m’he criat amb el pensament que la salut és el primer. Sense, no hi ha res. Més ben dit, hi ha el no-res. Després de la salut, cal formació. I qui diu formació, diu inversió. No en armament militar sinó en equipament de vida. Cal recomençar sense fer malbé el planeta que té raons sobrades de queixar-se i de dir-nos que ell aguantarà, nosaltres som els que haurem de desaparèixer per irresponsables.
Entre fet i fet, tornarem a ser al març i només caldrà empalmar, si fa o no fa, en el mateix moment que ho vam deixar però amb unes quantes lliçons de vida apreses. Ni que només fos per no perdre mai més la certesa que som vulnerables, finits i limitats, esperem no oblidar el que ens permet seguir endavant: estimar i col·laborar.
Em sap molt de greu pels que ja no hi seran. Consol i companyia. Salut.

* Sempre he dit fullat, el mestre @Virgili7 m’indicà que és molt habitual que la ‘a-‘ inicial no es pronunciï, afollar és la forma correcta de dir que una cosa es malmet, com un fruit que no s’ha fet.

AVARÍCIA SÍ, LA JUSTA

Començo aquest article el dia de Sant Tomàs d’Aquino que, com bé diu el doctor en filosofia Oriol Punsatí-Murlà a l’assaig L’avarícia, va ser el filòsof que va consolidar la llista de set pecats capitals: supèrbia, gola, luxúria, avarícia, peresa, enveja i ira. Sempre m’havia confessat platònic, cercador de la Bondat, la Veritat i altres Absoluts. Sé que és un ideal que no s’assoleix mai però és bo anar-hi anant. La lectura d’aquest breu escrit m’ha fet adonar que, en el dia a dia, no puc ser més que un seguidor d’Aristòtil. He de reconèixer el meu error. No em disculpa que la Lògica, fonamentalment aristotèlica, va ser l’assignatura que em va fer passar l’única nit sense dormir per preparar un examen. Heus aquí el meu trauma universitari que, gràcies a la magnífica argumentació, amb referències als clàssics grecs, llatins, bíblics i medievals, dono per superat. Miraré de prendre’n exemple i conformar-me amb petites veritats.

Per tot plegat, m’aventuro a construir text a manera de sil·logisme sui generis.

1a premissa

Fins al segle XII, l’avarícia era un pecat individual. Jo afegiria de l’aristocràcia, dels que eren la cúspide de la piràmide social, la resta feina tenia per sobreviure. Eren avars perquè tenien coses a perdre: corones, títols, terres, diners o convents. Podríem pensar que això passava abans, però resulta que com més dies passen l’avarícia del capital no para de créixer. Em salto totes les revolucions burgeses i la lluita de classes (rics contra pobres, burgesos contra proletaris, capitalistes contra comunistes). Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la Caiguda del Mur de Berlín va ser l’únic període històric en què no ha guanyat la desigualtat. L’enfrontament capitalisme-comunisme va propiciar la creació de l’Estat del Benestar, tot i que més m’estimo dir-ne Capitalisme del Benestar, perquè no van ser els estats sinó el capital, la pela, qui feia moure el món.

Eren els dos extrems, la cobdícia capitalista contra l’igualitarisme comunista. Entre dues propostes oposades, Aristòtil proposaria un punt d’equilibri, un terme mitjà que no és en cap dels extrems. En la lluita capitalisme-comunisme el terme mitjà dinàmic va ser la creació de la societat del benestar: impostos progressius, repartiment de la riquesa, la sanitat i l’educació universals, infraestructures i serveis socials que tendeixen a la disminució de les desigualtats i ens permeten viure dignament.

El costat comunista no va funcionar. El capitalisme té la virtut de ser molt diligent i eficaç, genera progrés tècnic exponencial. Ara bé, el pot l’avarícia i el seu pecat és que crea desigualtats: els 10 més rics del món superen el PIB combinat dels 85 països més pobres. Ara no és un pecat individual, ans al contrari, és global. Si ets molt ric, triomfes. Res a dir. El pecat ara és ser pobre. Pobre i ruc. Culpable de no saber-se espavilar, amb tantes oportunitats que et dona la societat capitalista. Com deia Marx, el capitalisme que s’ha quedat sense competència, per  excés de cobdícia, s’autodestruirà. L’economista Santiago Niño Becerra diu que, amb l’última crisi, el capitalisme s’acabarà i vindrà un altre sistema que no sabem com dir-ne. No ho sé, però la pregunta no és si el que vindrà serà millor, ho dubto. La qüestió és si li donarà temps d’arribar abans que només quedi planeta per a les rates, escarabats i poca cosa més.

2a premissa

En l’últim capítol de l’assaig, Avarícia i solidaritat, l’actual director de l’Institut de les Lletres Catalanes cita la definició catalana i castellana de solidaritat que és el contrari de l’avarícia. Mentre que per a la primera és una “Entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, la segona la considera una “Adhesión circumstancial a la causa o a la empresa”. Això porta a l’autor a afirmar que per als catalans és important la generositat que configura el nosaltres, mentre que els castellans amb la caritat marquen distància respecte als altres. En la presentació em va assegurar que no tenia la més mínima intenció d’establir cap judici de valor entre ambdós pobles. El crec, per això ho faré jo.

Sé, crec i defenso que tots som iguals. Ara bé, “els éssers vius som nosaltres més el nostre  entorn. Tot el que ens envolta parla amb nosaltres de forma contínua i és la causa de modificacions físiques i químiques”. Això ho explica l’investigador Manel Esteller al llibre No soy mi ADN: “l’ADN no ho és tot, és l’epigenètica el que dona un sentit. Són els estímuls ambientals els que provoquen canvis que es transmeten al llarg de les generacions.”. Per això, i seguint la tradició historiogràfica catalana, podem dir que des de fa segles la societat catalana es conforma a partir del pacte, la cessió més o menys generosa de les parts per un benefici comú. Mentre que la castellana és la submissió a l’autoritarisme retardatari que, per l’interès de la seva causa de la Unidad o empresa de l’IBEX35, fan ús i abús del poble al qual només donen la caritat sobrera.

Conclusió (per reducció dialèctica a l’absurd tangencialment demagògic)

L’avarícia és un pecat fluctuant entre el vici i la virtut. Si ets massa avariciós ets un garrepa miserable. Si ets massa generós, un ximple. El problema no és que hi hagi rics sinó que hi ha massa pobres. On para el terme mitjà? Qui més s’hi ha aproximat és el capitalisme del benestar. Avarícia sí, la justa i sense aixecar la camisa.

SENSE ENVEJA

“La meva pitjor enveja, transformada en admiració, és per al talent dels escriptors que saben veure i explicar la vida a partir dels seus miralls trencats” Així acaba l’assaig L’enveja de la Marina Porras a l’editorial Fragmenta. El seu assaig reflecteix les qualitats d’una bona lectora, crítica literària i també escriptora. És molt agradable que et portin de la mà a rellegir obres de la Mercè Rodoreda, poesies de Gabriel Ferrater o proses de Josep Pla, i et facin veure en els seus personatges, com a miralls, els sentiments que també són els nostres en la vida que a cadascú ens ha tocat viure. Veu, viu i ens mostra la vida com una novel·la. Altres assajos, La mandra i L’avarícia,  tenen un registre filosòfic, amb conceptes metafísics de bon llegir. Aquest, com diria el filòsof Joan-Carles Mèlich a La religió de l’ateu, té la mirada fàctica de la prosa. Un assaig literari que ens presenta uns personatges versemblants, reals, éssers en el món de la literatura que ens són referents de les nostres vivències.

Confesso que m’identifico en el mecanisme mental de llegir filosofia i, més planerament, literatura, per contemplar com els conceptes abstractes o els personatges de ficció se’m projecten, com si fos una pel·lícula. No se’m fa estrany, ans al contrari, diria que m’és familiar llegir Kant i veure-hi gent que m’envolta: “la passió envejosa és el ressentiment que sentim quan veiem una cosa que és nostra eclipsada o disminuïda per allò que tenen els altres”. L’enveja és quotidiana. Hi ha enveja en les relacions d’amistat o entre companys de feina. Quants malentesos han desfet amistats d’anys? Quantes disputes pel poder laboral han realitzat grimpadors que, com les cabres prevaricadores fan el que sigui per ocupar els punts més alts del poder? “La família és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”. Quantes famílies han trencat les herències? Si l’enveja agafa un sentit creixent, serà un pecat terrible. Serà fàcil que s’associï amb la ira i la supèrbia. “Un cor sec incapaç d’estimar, algú més capaç de fer el mal sense ressentir-se”. Fereix. La millor resposta és l’allunyament d’aquesta relació tòxica. Se’m fa difícil que l’espiral de l’enveja tingui un final raonable. Si no aconsegueix el seu propòsit, la batalla de l’enveja i la gelosia pot esdevenir un rabiós escenari farcit de fel. I el més greu, no em sé imaginar quin ressentiment malaltís pateixen els que maten la parella i els fills per no poder suportar viure amb l’enveja de la seva pèrdua. Lluny.

Continua llegint

Sense mandra

Agraeixo la idea de fer una sèrie de llibres sobre els pecats capitals. Per als que vam créixer amb temor de Déu, ens va molt bé una relectura actualitzada de les pors d’infantesa i joventut. Qui no ha rebut educació religiosa, reconeixerà aquestes emocions, sentiments, transgressions, maldats o irregularitats com a perfectament actuals en les relacions humanes. El format dels llibres és una bona proposta de l’editorial Fragmenta: poques pàgines, capítols curts i pocs fulls amb més de vint línies. Una decisió que mostra la intel·ligència del món editorial per tal d’adaptar-se a la demanda d’un públic que es comunica per Instagram o Twitter.

El doctor Oriol Quintana, a La mandra, fa un repàs crític de tota la tradició cultural. Des del cristianisme al Transhumanisme amb uns referents literaris, filosòfics o teològics que emmarquen la seva evolució. El pecat és la peresa però, amb molt encert, utilitza el mot mandra que el fa més popular, humà i català.  En un principi era el paradís. No s’havia de treballar, podies anar vivint sense patir per res. La pura subsistència. Nostre Senyor proveïa. La mandra no existia. El problema va venir quan ens van passar de llestos i vam caure en la temptació d’accedir al plaer i, a més a més, com ens crèiem molt espavilats, volíem fer de Déu. Castigats al racó de pensar al peu de l’arbre de la ciència, conegut també com el del Bé i del Mal, vam ser condemnats a patir i a pencar.

Vam anar passant fins que al segle XV, segle amunt segle avall, i l’Humanisme va deixar de considerar Déu com el més sagrat i va posar la mirada central en l’home. No sé si vam millorar gaire perquè abans podies encomanar tot èxit o error a la voluntat divina; ara la responsabilitat seria humana. La millora d’un mateix i de la societat, perquè estava clar que naixíem imperfectes, era responsabilitat de cadascú, esclar. L’autor fa una encertada interpretació de l’Humanisme que ens porta fins a l’alliberat cristianisme postconciliar. Assumeix que ser un humà decent (humil, pacient, temperat) és una meta prou bona i comporta prou feina. Culturalment m’hi sento proper, però em sobra la crossa de la metàfora cristiana. Ara es parla de l’Humanisme Digital, només amb l’Humanisme sense atributs en tinc prou.

Som al segle XXI i l’home continua sent imperfecte. La millora exponencial de la tècnica i la medicina ens ha permès allargar l’esperança de vida – jo no hagués ni fet la mili si els antibiòtics no m’haguessin salvat d’una meningitis meningocòccia als disset anys. L’objectiu és superar els aspectes indesitjables i innecessaris de la condició humana, com són la incapacitat, el patiment, la malaltia, l’envelliment i la mort involuntària.  Ser immortal a força de canviar peces corporals, retallar i enganxar gens o regenerar òrgans vitals amb cèl·lules mare -els pares són secundaris sempre- és l’aspecte menys humà del Transhumanisme. Millorar el cos és el que hem fet i ho farem millor, ara bé, ¿millorarem com a persones que viuen en societat si no tenim objectius que tendeixin a reduir les causes dels conflictes socials? Ens cal un nou Pascal obert al món, no tancat en un  convent. Un individu sense mandra que faci algun pensament enfrontat a l’habitació única global, amb fibra òptica i Netflix opcional.

Continua llegint

GAIREBÉ TOTS SOM PROGRESSISTES

Aquests dies estan intentant configurar un govern de “caràcter progressista”. Més ens val que se’n surtin. Segur que no acontentaran tothom, ni a mi. Posant els peus a terra, és complicat trobar una alternativa millor, pitjor sí. Em preguntava què deu ser això del caràcter progressista? Caràcter és el tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa -estem parlant de partits polítics- pel qual és possible de diferenciar-la de les altres. En què es diferencien les dretes i les esquerres espanyoles pel que fa a la reforma laboral? La immigració? La Unidad de España? Si filem prim, podríem trobar alguns matisos però no suficients per distingir-los amb claredat.

 

El progressisme, com diu el filòsof Ferran Sáez constitueix una mentalitat transversal que subratlla les potencialitats emancipadores del progrés en tots els àmbits de l’existència humana. La seva identitat reposa en valors, no en programes  de partit. Progresismo. Una inmersión ràpida (2017), 136 pàgines en paper – jo soc digital-, una visió sintètica, profunda i completa. Parlàvem de valors? Quins valors? A l’època contemporània, s’accepta que són els republicans, fruit de les revolucions francesa i americana, els que han marcat els ideals de progrés social al món occidental. La llibertat, la igualtat i la fraternitat (avui, solidaritat) són conceptes que els podem trobar a tots els programes de partit -que poca gent llegeix, jo no- i a tot discurs de qualsevol polític, qualsevol. Si tothom els utilitza per igual, és que ja no signifiquen res. Retòrica buida.

Continua llegint

NO SABEM VIURE

Aquests dies d’octubre han començat les primeres nevades a Moscou. Fa trenta-tres anys també nevava a la capital de l’antiga URSS. Fa trenta-tres anys que, mentre els joves konsomols feien el canvi de guàrdia a un parc, per l’horitzó veia un dels helicòpters que devia venir de Pripiat, la ciutat a tres kilòmetres de Txernòbyl i a cent trenta-cinc d’on era. El cel gris de Kiev, capital d’Ucraïna. Sabíem que a finals d’abril de 1986 hi havia hagut una explosió a una central nuclear però hi vam anar perquè desconeixíem l’abast del desastre. He acabat de veure la sèrie i entenc perquè ens hi van deixar anar. MENTIDA d’ESTAT.

La minisèrie pren molt del llibre Les veus de Txernòbil, 1997 de la bielorussa Svetlana Aleksiévich, premi Nobel de literatura 2015. La vaig anar a escoltar el maig del 2016 al CCCB. Havia llegit el seu llibre que va molt més enllà de l’adaptació televisiva. La seva literatura del testimoni, els monòlegs que anotava en les entrevistes que havia fet als supervivents, transmeten amb més força i detall el clima del que va passar: l’evolució de les malalties dels afectats per la radioactivitat, els milers d’hectàrees de terra remoguda per reduir la contaminació, l’extermini d’animals, el treball heroic de bombers, miners, científics i fins a 750.000 homes reclutats -liquidadors- acceptant el destí d’enfrontar-se a un perill que els portava a la mort o a una penosa malaltia que escurçaria la seva vida.

Continua llegint

Què espanya Espanya?

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” Continua llegint

Lleida, turisme Km 0

Després de passar-me l’estiu veient per l’Instagram com els coneguts rondaven pel Japó, Xina, Austràlia, Xile, Nova York i mitja Europa, vaig pensar que fer el turista per Lleida seria un acte patriòtic i sostenible. Per a un que és nascut a la clínica Montserrat, pujar al Castell s’ha de considerar – literalment – fer turisme de proximitat, Km 0 – Google maps diu 900 metres. He anat creixent, més aviat poc, per l’aiguabarreig del Segre i el Cinca. Ara fa molts anys que miro el mar a l’altra capital de Catalunya, la de la Marina. També he sentit que la Companyia Elèctrica Dharma ha tornat a tocar a Lleida després de quasi quaranta anys. Hi vaig ser i vaig ballar entre les pedres encantades quan era jove i, com tampoc hi he tornat, ho interpretaré com un paral·lelisme del meu retorn.

Va ser un dia de finals d’agost amb una calor suportable. Vam sortir de la Font de la rambla d’Aragó. Quan vam passar per davant de la Biblioteca Municipal em diu el company que després us presentaré, si hi vull entrar. És el primer cop que entro a l’edifici que fa tota la vida que hi és. És del segle XIX, obra del sogre del president Macià i va ser reformat l’any 98. Posar una biblioteca a l’antic edifici de la Maternitat era complir les paraules del poeta “esperar la nova arquitectura/amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Parir ciutadans cultes i lliures. Sé que és un tòpic però crec que la cultura és instrument de llibertat. A casa em deien: “primer la salut, després la formació”. Maternitat i cultura. Potser per això sempre m’han agradat les biblioteques. Són un oasi de tranquil·litat, silenci, bona climatització i serveis gratuïts. És on vaig veure més gent en tot el dia.

Després vam enfilar cap a la Seu Vella. Creuem un barri antic més esponjat urbanísticament. Moltes portes tancades per vacances, poca gent que mostra el rastre de la globalització humana. Com era al matí, no hi vaig sentir “crits estranys” només “la veu pura” del meu cicerone. L’entorn de la primera catedral lleidatana està ben urbanitzat amb zona enjardinada, aparcaments de vehicles i una escalinata prosaica que no fa lluir, com li pertocaria, l’ascensió a la icona més emblemàtica de Ponent. Vam fer la volta a la Catedral Vella. No n’hi ha cap de tan ben plantada, tan majestuosa sobre el turó. S’ha fet molta feina de restauració, a poc a poc es recuperen runes de somnis colgats, antics i de sempre. La bellesa és a l’exterior. Continua llegint

Estem igual!

En Jordi em passa el llibre Vida y muerte de la República espanyola de Henry Buckley. Em diu, estem igual! M’entra la curiositat de saber per què fa aquest comentari. L’autor va néixer a Manchester el 1904, va arribar a Espanya el 1929 i va escriure cròniques sobre el país fins al 1939. Va viure la caiguda de la monarquia, la Segona República i la Guerra Civil. Va ser un testimoni  presencial des del carrers de Madrid o Toledo; des de les trinxeres de la Ciudad Universitaria o la Batalla de l’Ebre, on va creuar l’Ebre gràcies a Ernest Hemingway que va agafar els rems de la barca i no se’ls va emportar el riu; fins a la darrera reunió del Gobierno de la República a les masmorres – ell en diu tomba- del Castell de Figueres i els camps de concentració d’Argelers.

Móra d’Ebre, Batalla de l’Ebre. Novembre 1938. Fons Henry Buckley de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

El corresponsal de guerra era conservador, catòlic i tenia una profunda consciència social: No m’imagino Crist del costat del diner i del poder. El decebien  les masses d’analfabets, la misèria general i la pobresa dels camperols sotmesos al feudalisme crònic dels poderosos sota el vergonyant pal·li de la fe catòlica. L’historiador Paul Preston diu en el pròleg: “El llibre està impregnat de la simpatia pels espanyols pobres, que amb prou feines es guanyaven la vida patint les condicions en un país dominat per l’exèrcit, els terratinents i l’església catòlica. Estava sorprès per la brutalitat de la policia i els guàrdies civils”. Com ara.

Continua llegint

Quatre fiscals de l’apocalipsi

 

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

 

Continua llegint