DE SOMNIS

Deixa un comentari

Acabo de llegir Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero. Són dinou capítols que comencen amb Aquesta nit he somiat una història

formidable excepte el vintè que diu que aquest matí no recordava haver somiat resÉs un bon exemple com els somnis (o dir que has somniat) poden ser motiu d’inspiració literària. Fins i tot es pot confirmar que els somnis es poden fer realitat perquè l’autor, premiat a Alcarràs, Badalona i l’Ateneu Barcelonès (Premi Crexells del 2007), ara triomfa escrivint en anglès històries inspirades en referències pop dels anys vuitanta i noranta. És un digne hereu de la tradició iniciada per Bernat Metge, el primer humanista que va escriure Lo Somni (1399). Al secretari de la Cancelleria Reial li va servir per sortir de la presó perquè va ser processat per corrupció, traïció, acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Tampoc han canviat tant les coses. Això sí, molt més culte que el Villarejo, on vas a parar! A l’Edgar l’ha portat a viure a West Hollywood, com Johnny Depp i Katy Perry, i ves a saber si ha pogut acomplir el seu somni mitòman tal com va desitjar a la novel·la. Aquests dies ha tornat a Vallvidrera de vacances i poc m’estranyaria que acabés escrivint per a la indústria del setè art.

 

El cas oposat és quan la realitat s’apodera dels somnis. El metge del son, el Dr. Estivill, diu que dormim i somiem, com vivim. Un immens i terrible exemple el trobem en el llibre El tercer Reich dels somnis, de Charlotte Beradt traduït per l’Anna Punsoda. És el testimoni de tres-centes persones que van viure l’ascens al poder del gran dictador i les seves conseqüències. Beradt recull somnis de tres tipus: els que ho anoten la mateixa nit o l’endemà de tenir-los; els que ella recull preguntant més o menys discretament i, en tercer lloc, els que recopila el seu amic metge a la consulta fent-s’ho venir bé”. La conclusió més destacable d’aquest recull de somnis és adonar-se que ”El mitjà de propaganda més potent del hitlerianisme no eren els discursos de Hitler o de Goebbels, ni els articles, ni els cartells. No era res que pogués captar-se a través del pensament o del sentiment conscient, va escriure Victor Klemperer. Era la por, hi afegeixo jo (la traductora)”. Jo també ho subscric. La por ens anul·la, impedeix que deixem el combat contra les VOXs que escampen la por a la llibertat del Drets Humans. El que sí que em fa por és que pensem que estem lliures del totalitarisme. Els moviments feixistes són com el pitjor malson que, a més, es repeteix cada nit. No voldria pensar en un altre tipus de somni, l’anticipatori, que preveu allò que pot tornar passar.

 

El que no recomanaria és interpretar els somnis. Des del Gènesi, trobem personatges com Josep, onzè fill de Jacob, que interpretava somnis i va viure fins als cent deu anys. Encara sento programes de ràdio que tenen consultori de somnis en horari de màxima audiència matinal. Quan vaig començar a llegir Freud, reconec que vaig caure en el pecat d’intentar entendre la vida real a partir dels somnis. Si ja costa de pensar que la vida té algun sentit, no em vull  imaginar què en pot sortir dels somnis o, encara pitjor, dels malsons. La trampa és que es creen realitats a mida, la que ens convé a nosaltres, a l’escriptor o al psicòleg de torn. Cadascú és lliure d’escriure’s el relat que el faci més feliç, de fet hi ha gent que creu en ovnis, en homeopaties vàries, en el terraplanisme i en mons paral·lels quàntics. Els somnis no serveixen per a res narratiu, potser reparen neurones però no expliquen res. No hem de viure a partir del que somiem dormint (la idea també és del Dr. Estivill). Somiem i prou. El son repara, diuen, tampoc ho acaben de saber del cert. Viviu tan tranquils com sigui possible combatent la maldat i dormireu més bé.

Jo no somio ni per a fer llibres. Miro de no somiar amb l’ajuda del loretazepam amb recepta mèdica. Només em permeto somnis despert, pocs. Com el que em va dir Jaume de la Pastoreta, l’autèntic ésser d’aquesta terra ancestral dels ilergetes lliures: “Mira, per aquí, amb això de la independència”.

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, independència el 20 de juliol de 2021 per jfkami

LA LUXÚRIA, del luxe a la calma

Deixa un comentari

El mòbil em recorda que fa un any estava llegint l’assaig La luxúria de l’Anna Punsoda. No sé a vosaltres però a mi la pandèmia, a banda de tenir temps per llegir i veure sèries i pel·lícules, m’ha destrempat. No ho dic en el sentit literal sinó en el de relació social. Ara me l’he tornat a llegir i rellegir. Espero agafar la trempera necessària per a comentar-lo a la meva. 

L’autora, com va fer amb L’enveja na Marina Porras, ens presenta aborda el tema a partir de diverses obres literàries: des de Brontë, Soldevila, Stendhal, Rodoreda, Villalonga, Zweig a Baltasar. Em pregunto com ens hauria anat, a l’hora de concebre  la nostra relació amb els altres i el món, si en comptes de guanyar els filòsofs/teòlegs (ara escortats per antropòlegs o sociòlegs) ens haguéssim dedicat a veure el món de la forma propera que ens proposen les dues autores (serà casual?), a partir de la literatura. El que fan és posar-nos exemples versemblants, de la vida de les persones concretes que podríem ser qualsevol de nosaltres, i deixen les abstraccions per als patriarques, homes, ésclar. 

Ens planteja que  la luxúria és el pecat més temut perquè és el que dona més plaer. És el que genera més dependència, sempre desitgem més plaer que acaba essent una droga per al propi cos. Arribats al cos, no comparteixo la visió maniquea que les dones

troben el desig en el cervell, encara que hi hagi dades biològiques que ho puguin fonamentar. Quin cervell? El del cap? El del cor figaflor? El dels budells micro o macrobiòtics? O l’unineuronal de la punta de la fava masculina? La visió més holística que he llegit ha estat la del biòleg Bruce H. Lipton que defensa que tot el cos és un únic cervell. El cervell comença a la pell (patento el rodolí). Què faria el cervell si no pogués rebre les sensacions dels sentits? Resposta plana no, nul·la. No hem quedat que som iguals? Anem desfent mites culturals i practiquem de tot entre iguals –en la diversitat, esclar. És clar? Si la luxúria ha de ser un luxe, que ho sigui de tots. Que no sigui un joc de poder patriarcal. 

Remarco l’Entre Iguals, és a dir, entre dos o els que sigui que voluntàriament es lliuren al plaer. No descarto cap mena de plaer, inclòs el sadomasoquista que podeu trobar en els personatges del matrimoni entre el fiscal i la psicòloga de la sèrie Billions, però sí que qüestiono tot intercanvi per més que es vulgui endolcir com a “sugarbaby” o “sugardaddy” que no és altre que un símptoma de precarietat econòmica. Encara que les escorrialles de la revolució sexual del maig del 68 han fet perdre el nord dels límits de l’amor per més que se’n digui lliure, com es mostra a la novel·la El consentiment de Vanessa Springora, és obvi que establir una relació amorosa entre una adolescent de catorze anys i un afamat escriptor de cinquanta, queda molt lluny del mínim respecte que ens ha de merèixer l’altre i emmascara una superioritat moral, econòmica i, massa vegades, religiosa.  

El desig sexual és un termòmetre excel·lent de la nostra salut mental,  perquè revela el grau de la nostra energia. Quan explicava als meus alumnes la literatura trobadoresca havia d’insistir que era un amor idealitzat. No hi havia sexe perquè els amants no es coneixien, en el millor dels casos tenien un retrato maldestre, no es podien ni arribar a tocar. El foll amor era més foll que amor, al menys fins a Ausiàs March. Entre lliris i cards, tenia clar que sense amor carnal l’amor espiritual era un mer desfici que només trobava la pau amorosa en la mort de la dama (ACS) per poder estimar-la idealment.  

Ha estat aquest desig, amb els seus obstacles, el que ha anat configurant la relació amorosa en la nostra cultura. No s’ha ressaltat prou la importància de la literatura romàntica del segle XVIII per anar creant canvis mentals en els rols amorosos. Prova d’això és l’èxit d’Els Bridgerton, una sèrie original de Netflix, basada en la saga de llibres de Julia Quinn, escrites entre el 2000 i el 2006, ambientades en l’alta societat de Londres del segle XIX. Des del segle XXI podem convenir amb l’autora el qualificatiu de vodevil idiota, però necessari en l’evolució de la concepció amorosa i ves a saber fins a quin punt abundant avui dia. 

El termòmetre del sexe puja i baixa per molts motius -amb la col·laboració  inestimable de les hormones-, i des de la vivència de fer vint anys que tinc quaranta anys, recordo les paraules d’una monja professora de la filla d’una amiga: el sexe és bo. Sens dubte, és bo si és gaudi mutu. Oposat al que Julian Barnes conta a L’única història:  “el sexe trist és sempre molt pitjor que el bon sexe, el mal sexe, l’autosexe i cap sexe. El sexe trist és el més trist de tots”. Que no hem de confondre amb el sexe calm, el que s’espaia en el temps que configura la convivència de la cura mútua que en la tradició europea veiem en la pel·lícula Amour de l’austríac Michael Haneke. Soc més de tradició cinematogràfica americana i em reconforta veure el respecte de la relació entre la Jane Fonda i en Robert Redford, amb vuitanta anys fets, a Our Souls at Night del 2017 on, sense excloure un punt de desig sexual, el ver plaer és tenir cura de l’altre, la convivència amb l’altre, la companyia calma. Keep calm i sexe quan hi hagi fam. 

 

 

Io voglio una PresidentA

Deixa un comentari

Què tenen en comú les sèries The Crown (quarta temporada), Roadkill i Borgen? Que qui mana és una dona. Us sembla poc? La lluita feminista és de les poques demandes que generen un consens que no s’acaba de concretar mai prou. A casa nostra mai hem tingut una Molt Honorable, faig un crit fellinià per dir: “Io voglio una donna PresidentA”. Si a l’autoritat judicial li sembla bé, tindrem uns mesos extra per decidir-nos i triar entre diverses opcions, es presenten quatre dones. Anem a veure què ens en diuen aquestes sèries.

Tothom parla de la sèrie The Crown, la corona britànica. Està feta amb molts mitjans i grans actors i, sobretot actrius, perquè el pes el tenen la reina, les princeses i la primera ministra Margaret Teacher. Mare de Déu la Dama de Ferro quins ovaris havia de tenir per desempallegar-se de tota la caterva de vells i rancis polítics i, a més, muntar el sidral del neoliberalisme després de desmuntar d’una tacada la tradicional indústria minera, els sindicats obrers i la classe mitjana. Es va quedar ben ampla, abans de perdre el món de vista, amb la medalla de l’Orde del Mèrit -mireu la foto, sembla del Barça- que li va penjar la reina en privat en una escena que en té poc de feminista però molt de reivindicació de la dona.

Roadkill és una minisèrie també britànica de quatre capítols, on el protagonista, que ja és ministre, utilitza totes les estratègies (corrupció, assassinat, traïció) per arribar a desbancar la seva pròpia primera ministra. S’hi condensa el cinisme, l’amoralitat, la mesquinesa que la política desplega per assolir el seu únic fi, el poder. Hauria de dir que aquestes coses només passen als films, però la realitat supera la imaginació dels millors guionistes. Es deixa veure molt bé per l’actuació nihilista d’en Hugh Laurie, el Dr. House, encara que la veu del doblatge no és la mateixa.

En la pràctica, que és com es demostren les teories, la igualtat de gèneres es viu en realitats com la que es veu a la sèrie sobre la política danesa Borgen. Borgen és el com col·loquial del Palau de Christiansborg, és l’únic edifici del món que alberga els tres poders de govern d’un país que han d’existir separats. Fins i tot l’utilitza la casa reial, però la Reina Margarida II no hi surt. Que bona és la discreció. Tot i que la política pot arribar a ser molt feixuga, ja m’agradaria a mi viure en un país on hi hagués polítics que viuen en un pis senzill o van al parlament en bicicleta. Vull ser Dinamarca no el Regne Unit, de fet, no em cal cap Reino. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en drets humans, Igualtat, independència el 20 de gener de 2021 per jfkami

L’ECLIPSI

Deixa un comentari

Acabo de llegir L’eclipsi de George Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locuraNo és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.  (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 de novembre de 2020 per jfkami

BIRBEU BARCELONA

Deixa un comentari

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta saba.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. 

Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Pandèmia el 11 de novembre de 2020 per jfkami

AL CHAMPAGNE, XAMPANY

Deixa un comentari

 

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Identitat el 9 d'octubre de 2020 per jfkami

Justícia, barbàrie i clavegueres

Deixa un comentari

La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum estA tothom li pot passar, tots som de carn i ossos. 

Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar perla força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.   

Hi ha fiscals  que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòlegno sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la  llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals. 
(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, democràcia, drets humans, Tribunal Supremo el 8 de setembre de 2020 per jfkami

La GOLA de Míster Folch

Deixa un comentari

Si esteu tips d’aquest desastre d’any, us aconsello la prosa d’Adrià Pujol Cruells. Per a ell, l’any 2020 està sent fructuós. Podeu començar pel petit assaig La gola, editorial Fragmenta. Com respirar, necessitem menjar i beure. La primera mossada eròtica-goluda a la poma ens va condemnar i encara em pregunto per què. El sentiment de culpa és l’origen dels pecats. Els pecats capitals que trobareu històricament ben explicats a les pàgines 10 i 11. El text comença a la pàgina nou, és a dir, va per feina i s’agraeix que ens ho deixi clar només començar. A la 42 i següents, hi aprofundeix després de fer un viatge astral pels set cels pagans, gnòstics, cristians i la necessitat d’endreçar la maldat humana. La dita ja ho diu que amb pa i vi -i una poma de postres- es fa bon camí. Cal escoltar la cançó El setè cel de Jaume Sisa per trobar-hi una síntesi paranoicocrítica més acurada d’aquest invent irreal que és la terrestritat.

Ens ve a dir que abans s’afartaven els reis i aristòcrates, els papes i capellans, els amos capitalistes i família. Avui dia, la gola no té remei, s’ha democratitzat. Els rics continuen reservant taula amb mesos d’anticipació al menú degustació de 35 plats a 200 € pel cap baix i sense comptar el vi als temples de la gola de les estrelles Michelin -a major glòria dels sacsons/pneumàtics que llueix alegrement el seu ninot. La resta, el que queda de l’anomenada classe mitjana, els que compren a les grans superfícies amb cupons de descompte i l’aplicació del mòbil per mirar els grams de sucre, els que carreguen els caps de setmana de tota mena de productes sense mirar la qualitat alimentària mentre puguin compensar l’herència famolenca dels avantpassats de qualsevol lloc del món, tots, goluts, anem més que farts. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. I amb el rau-rau del remordiment, no em vull deixar aquells que algú sense ànima i amb la panxa plena titlla de superflus. Aquests encara senten el rau-rau de la gana a les cues de les entitats benèfiques.

L’altre aspecte remarcable de l’autor és que poques vegades m’he trobat amb un estil tan viu i un lèxic que m’obligui a utilitzar el diccionari tan sovint. No és un pecat, és una virtut. Com diu Joaquim Carbó és molt d’agrair la concisió en l’exposició de les idees que té l’autor. Sí, a més hi afegiu una “agilitat sorprenent amb uns girs idiomàtics ben poc freqüents, i per a mi (per al Sr. Carbó) fins i tot inèdits o desconeguts. És una fàbrica de metàfores, d’una manera molt personal d’expressar idees, accions i pensaments. És capaç, en la mateixa pàgina o frase, barrejar amb sentit el registre estàndard, el  col·loquial i el culte-literari arcaic: veliaquí l’expressió popular omplir-se la boca de per assenyalar el superb, el plom, el saberut, el mediocre, el moralista o el cunyat”. Pot ser un do diví o, en altres paraules, una característica morfològica de les seves sinapsis verbals que l’herència natural i la influència cultural de les terres empordaneses l’han dotat. Que ho expliqui ell que és bon antropòleg holístic (hauria de dir integral, però em ressona a desdejuni de cereal) de l’actualitat vista en les pel·lícules, sèries, llibres, videojocs o còmics.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 d'agost de 2020 per jfkami

Tarzan, Vargas Llosa i el nacional-colonialisme

Deixa un comentari

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

Jane i Tarzan

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme el 24 de juliol de 2020 per jfkami

EL MINISTRE I JO

Deixa un comentari

EL MINISTRE I JO
Pensava que feia més temps però repassant l’hemeroteca calculo que devia ser el febrer de 2017. Havia sortit de passeig, era un matí assolellat i tranquil quan en un parc del barri Sarrià vaig veure el senyor Jorge Fenández Díaz, ministre de l’interior fins feia uns mesos. Estava assegut en un banc acompanyat del “segurata”, ben vestit. La primera inclinació va ser de pensar a saludar-lo. La discreció, o ves a saber que, em va fer passar de llarg. Jo visc a les Corts que, com el seu nom indica, era on els senyors de Sarrià guardaven els animals. La Diagonal separa els que estan amunt (UP) i els que som de davall (DOWN) a major glòria de la discoteca UP & DOWN que copula, entre altres coses, els dos adverbis anglesos.
Era públic que estava passant un càncer de fetge (UP) i, ni que només sigui per solidaritat de pacient, jo també havia passat el meu mal dolent un pam més avall (DOWN), vaig pensar de dir-li alguna cosa. Ara veig que vaig fer bé de no dir-li res. Poques coses hem de tenir en comú. O potser sí. Ell es va anar a curar a la selecta Clínica de la Universidad de Navarra i de l’Opus Dei (UP), jo al Clínic, oficialment Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, és a dir, de la Diputació (DOWN). Ell igual lluitava contra el terrorisme islàmic (UP al paradís) que causava terror a la sanitat pública catalana (DOWN).
Diu que quan va estar a Las Vegas va experimentar un procés de conversió (UP). A mi que em va agradar no molt, sinó moltíssim, només hi vaig saber veure la Sodoma del joc, la Gomorra dels diners i una col·lecció de targetes de cases de barrets que pel carrer li anaven donant al meu fill de catorze anys (DOWN). Els camins del Senyor són inescrutables.
Com a supernumerari de l’Opus explica que creu que té un àngel de la guarda, Marcelo, que l’ajuda a aparcar el cotxe. Dubto que aparqui a una zona verda o blava, suposo que fa referència a no ratllar el vehicle quan el deixa al pàrquing de casa, o a la plaça oficial que li pertoqui al Ministerio. Ell creu en l’àngel de la guarda però jo sé que el tinc. Igual que ell deu anar a la missa diària a Sant Gregori Taumaturg, jo sóc nascut davant per davant de l’església de Seròs; el nostre Patró és el Sant Àngel de la Guarda i tant si crec com si no, que no, me n’ha salvat de més d’una perquè hi ha coses que són i prou, no cal buscar explicacions místiques, són maneres de parlar. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Don Quixot, unitat d'espanya el 15 de juny de 2020 per jfkami

APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Deixa un comentari
Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General, Política, President el 8 de juny de 2020 per jfkami

La normalitat i el temps

Deixa un comentari

Despús-ahir
Era una normalitat que venia de molt lluny. Escompís, cantereta i granera per deixar els carrers ben nets. Flors, testos exuberants i altars al bell mig del carrer. Corpus Christi, festa mòbil entre mitjans de maig i de juny. Abans dijous, ara diumenge o res. Cercaviles d’olor i color per enterrar definitivament l’hivern del temps que no de la història. Cues de processons: dones, noies i xiquetes i homes, nois i xiquets cadascú al seu costat del carrer. Molta missa, molta fe per a no-res. Tradició i misèria sostenible. Era barata, econòmica com l’estufa. Calma obligada.

Ahir
Fa uns anys, la ciència-ficció ens mostrava com a normal pensar el futur com un món inhabitable, Blade Runner, 1982: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”.
El futur ens ha caigut al damunt. He vist carrers sense ànima i sense ni una ànima. He vist hotels de ***** fent d’hospitals. He vist enterraments sense família i famílies sense el mort. He vist pena, pèrdua, tristor, desconsol.
He vist medalles llustrades que amaguen llànties corruptes. He vist moltes paraules buides, discursos, soroll mediàtic i propaganda barata que ens costa un ronyó als súbdits. He vist feixistes cridant “paraules com democràcia, llibertat o llei (Constitució) i només són carcasses mancades de valor”- com bé ens diu Íngrid Guardiola-, han perdut el significat original i ara són falsos sinònims de privilegis dels poderosos; els mateixos justiciers que van escriure relats per empresonar polítics, polítics presos pel feixisme. Molt fum i poca llum.

Avui
He vist un anunci on el capitalisme consumista es fa autopropaganda: torneu a consumir! He vist netejar la vorera amb un aspirador industrial davant un concessionari de cotxes -Lexus, of course. Per primer cop, he vist carrets del supermercat nets, com si els estrenéssim. He donat propina en un pagament amb targeta de crèdit per internet. No dono mai almoina al pidolaire de la cantonada. He vist una minyona manifestant-se contra ella mateixa. Li donava cops a l’olla de la senyora en comptes de fotre-li al cap de la mestressa-rica. He vist cues a les botigues com les que vaig arribar a veure al Leningrad de la Rússia soviètica l’any 86. He vist homes i dones esperant al menjador social a dos carrers de casa; els havia vist a San Francisco el 2007. Fa dies que van arribar, ara conformaran la nova normalitat. Aplaudiments amb les mans netes i distància social. Encara més? Sí.

Demà
Normalitzarem demanar tanda per baixar a la platja i cita prèvia per anar a fer el vermut. Veurem 12-15 alumnes per classe (no m’ho crec per més que diguin) i professorat hibridat, empeltat entre el seu cos i la virtualitat d’una pantalla. Veurem l’Ingrés Mínim Vital, no una Renda Mínima Universal, és a dir, agonia de fam. Veurem mirades d’ulls emmascarats que no podran amagar el temor o la inconsciència. Els planyo. I callo.

Despús-demà
Havíem pensat que el futur havia de ser sempre millor. És hora d’acceptar totes les possibilitats. Pot ser qualsevol de les normalitats anteriors. I també la mort, també. La que sempre deixàvem per a l’última, la que ens normalitza a tots, la que hem vist des de la primera fila. Segons com, aquests moments pandèmics és fàcil que es perdin en la paperera de la memòria d’un portàtil i que no quedi ni l’apuntador. Si estem de sort, no. No ho sé. No gaire diferent que fa tres mesos.

Aquesta entrada s'ha publicat en Feixisme, pandèmia, Virus el 4 de juny de 2020 per jfkami

ESTRUCTURES ESTRUCTURANTS

Deixa un comentari

Ho sé. Ho sé. No és un gran títol. És un concepte del filòsof Pierre Bourdieu que he llegit, confinat i coronat pel virus, al magnífic assaig sobre l’època de la imatge que vivim, L’ull i la navalla (2018) d’Ingrid Guardiola publicat a Arcàdia -l’hauré de fer servir en altres articles. Quan vaig llegir aquest sintagma repetitiu i cacofònic em va venir al cap una vinyeta del ninotaire Ermengol Tolsa publicada a La Manyana el passat disset de març: Reunió comitè d’experts. S’hi veuen en rotllana un policia, un guàrdia civil, un futbolista, un torero, un executiu i un bisbe.

M’agradaria més parlar d’un comitè de sanitaris, de netejadores, de pagesos, de transportistes i de tants altres treballadors desestructurats durant molts anys que, sense ínfules i amb responsabilitat, ens permeten mantenir el sentiment de comunitat. De què serveixen tantes paraules. Donem-los un sou digne, paguem un preu raonable pels seus productes i serveis. Amb aplaudiments o amb el cor. GRÀCIES i anem al tema de l’escrit.

Primera estructura, els militars van deixar de sortir per la tele, matí i tarda, després de lluir medalles, autoritat i poder en representació del Capitán Generalísimo de todos los Ejercitos, el Rey. Van recuperar taronges, llimones i droga que és la seva feina; en llenguatge col·loquial, van fer la pixadeta per marcar el terreny. Segona estructura, futbolistes i toreros ja han començat l’escalfament perquè no ens atipem de fer teletreball davant la pantalla. Cal deixar descansar la vista del circ de sèries, films i notícies carregades de virus. Tercera estructura, l’executiu pot ser qualsevol gran empresari preocupadíssim pel seu futur. El mateix que paga les portades dels diaris afins i marca el discurs i la publicitat de les televisions. I la quarta estructura, el bisbe que ens assegura la salvació si fem bondat, som obedients i condemnem l’avortament, l’eutanàsia, tota inclinació LGTBI i el separatisme. I la pedofília?

Heus aquí per a què serveixen tantes estructures. En paraules de Maquiavel, tots els mitjans són bons per garantir el fi. Tot es pot pagar si és per a la conservació de la UNIDAD omnilegitimadora, diu el filòsof Peter Sloterdijk.

Primer és tenir cura de la vida, que no és incompatible amb els valors dels Drets Humans. No cal que munteu un estat d’alarma per tenir el poder absolut sobre el poble, se us veu el llautó manaire. Per què no us rebaixeu el sou un vint per cent com el govern de Nova Zelanda. Sou les antípodes de l’exemplaritat. Feu el favor de parar de xarrar pels descosits estatals i penqueu o, almenys, deixeu treballar quan es pugui fer amb seguretat. Prou ens costa enterrar els éssers estimats sense veure’ls, no enterreu la dignitat.

Comenceu a pensar en homenatges, misses i espectacles de dol. No heu pogut celebrar l’exaltació de la mort per la Setmana Santa i teniu necessitat de mostrar el patiment. España negra eterna. Cadascú fa el que pot però us dic, per endavant, que no serà amb cares pietoses de mares-de-déu que guanyareu ni fareu ressuscitar la confiança i la credibilitat que perdeu dia a dia.

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, Borbons el 13 de maig de 2020 per jfkami

2020 ens ha sortit afollat*

Deixa un comentari

* Sempre he dit fullat, el mestre @Virgili7 m’indicà que és molt habitual que la ‘a-‘ inicial no es pronunciï, afollar és la forma correcta de dir que una cosa es malmet, com un fruit que no s’ha fet.

Diumenge 29 de març, de matinada i confinats, vam canviar l’hora. Es va decidir així i ho fem. És un acord, una convenció que pensem que ens va bé per motius de l’economia basada en el petroli. Proposaré una cosa semblant, molt em temo que el meu eco no arribarà gaire lluny però ho intentaré.

Atès que l’any 2020 ens ha sortit afollat com una nou,
Suggereixo que tornem a començar.

Sento gent que diu que està perdent la noció del temps; uns altres que si el temps s’ha aturat; que si cada dia és dilluns. El temps relatiu d’Einstein s’ha fet present continu. A mi, com a exprofessor, em ve la imatge de l’alumne que ha patit una malaltia o un accident i ha perdut un curs. Hauríem de pensar que hem perdut l’any però no en sentit negatiu, també podríem agafar-nos, a la força, un any sabàtic i, després, tornar a començar.
Ara es tracta de passar la primavera i l’estiu com millor es pugui. Setmana Santa i la Mona, perdudes. Sant Jordi es farà per Sant Joan, si Déu vol. Proposo fer l’Aplec del Caragol per Sant Miquel (al juliol ni dona ni caragol). El Primavera Sound a finals d’agost. El Mes de les Flors de Girona ho té fumut perquè les poncelles no s’obren al setembre. El mateix li passa a l’herba de Wimbledon.
Què us he d’explicar de la Lliga de futbol i de la Champions. Els preocupa els diners que perdran els clubs, els jugadors, les cadenes de tele o la UEFA. Els de les motos i la Fórmula1, pobrets. Els que ho han fet bé són els dels Jocs Olímpics. Que no es poden disputar, cap problema, els farem el juliol del 2021 però mantindrem el mateix nom de Tòquio 2020. No cal tornar a fer cap samarreta nova ni canviar el logo. Aquesta és l’actitud.

Quan passem l’estiu, al setembre o a l’octubre tornem a començar el curs acadèmic, o no. No cal córrer, portarem tantes festes, concerts i celebracions endarrerides que no donarem a l’abast. Seria bo decretar allargar la temporada de Pizza i Neflix -com el pa i circ dels romans- i dedicar-nos a gaudir de la vida sense perdre l’oremus, poc a poc i en grups petits. Necessitarem temps i no serà facil. Les famílies han descobert què és un intensiu de llarisme, cal que aprenguin a tornar-se a separar. Algun viatge, colònies, teatre, cinema tot en rigorós directe experiencial. Deixarem enrera tanta vídeotrucada múltiple, les xerrades i concerts per Instagram i els youtubers fent gimnàstica.
Quan passi Nadal, per Cap d’Any, proposo tornar a posar el comptador del 2020 a zero. Serà difícil que ho fem pitjor, recordeu l’explosió de la petroquímica, el temporal Glòria i altres? Repetir-lo ens anirà bé. Els primers dies se’ns farà estrany, però amb els regals dels Reis i amb els Tres Tombs ja no notarem cap diferència amb l’any passat, com sempre hem fet. El temps és una convenció, la vida no.
Ara el que ens cal és un ajut de subsistència, com deia el professor Niño Becerra ja al 2009, per a la població vulnerable, per a tots aquells que no tenen estalvis o ingressos. Segons l’economista també s’hauria de legalitzar la marihuana -recaptes impostos legals i al·lucines el personal; i accés gratuït a canals de televisió orientats a l’entreteniment -així s’entén els quinze milions d’euros regalats a les cadenes privades sensacionalistes i creadores del relat que més li interesa a qui paga, el Gobierno.
També diuen que el físic de la teoria de la relativitat deia que si fem les mateixes coses tornarem a caure en els mateixos errors. No soc metge, però m’he criat amb el pensament que la salut és el primer. Sense, no hi ha res. Més ben dit, hi ha el no-res. Després de la salut, cal formació. I qui diu formació, diu inversió. No en armament militar sinó en equipament de vida. Cal recomençar sense fer malbé el planeta que té raons sobrades de queixar-se i de dir-nos que ell aguantarà, nosaltres som els que haurem de desaparèixer per irresponsables.
Entre fet i fet, tornarem a ser al març i només caldrà empalmar, si fa o no fa, en el mateix moment que ho vam deixar però amb unes quantes lliçons de vida apreses. Ni que només fos per no perdre mai més la certesa que som vulnerables, finits i limitats, esperem no oblidar el que ens permet seguir endavant: estimar i col·laborar.
Em sap molt de greu pels que ja no hi seran. Consol i companyia. Salut.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 d'abril de 2020 per jfkami

AVARÍCIA SÍ, LA JUSTA

Deixa un comentari

Començo aquest article el dia de Sant Tomàs d’Aquino que, com bé diu el doctor en filosofia Oriol Punsatí-Murlà a l’assaig L’avarícia, va ser el filòsof que va consolidar la llista de set pecats capitals: supèrbia, gola, luxúria, avarícia, peresa, enveja i ira. Sempre m’havia confessat platònic, cercador de la Bondat, la Veritat i altres Absoluts. Sé que és un ideal que no s’assoleix mai però és bo anar-hi anant. La lectura d’aquest breu escrit m’ha fet adonar que, en el dia a dia, no puc ser més que un seguidor d’Aristòtil. He de reconèixer el meu error. No em disculpa que la Lògica, fonamentalment aristotèlica, va ser l’assignatura que em va fer passar l’única nit sense dormir per preparar un examen. Heus aquí el meu trauma universitari que, gràcies a la magnífica argumentació, amb referències als clàssics grecs, llatins, bíblics i medievals, dono per superat. Miraré de prendre’n exemple i conformar-me amb petites veritats.

Per tot plegat, m’aventuro a construir text a manera de sil·logisme sui generis.

1a premissa

Fins al segle XII, l’avarícia era un pecat individual. Jo afegiria de l’aristocràcia, dels que eren la cúspide de la piràmide social, la resta feina tenia per sobreviure. Eren avars perquè tenien coses a perdre: corones, títols, terres, diners o convents. Podríem pensar que això passava abans, però resulta que com més dies passen l’avarícia del capital no para de créixer. Em salto totes les revolucions burgeses i la lluita de classes (rics contra pobres, burgesos contra proletaris, capitalistes contra comunistes). Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la Caiguda del Mur de Berlín va ser l’únic període històric en què no ha guanyat la desigualtat. L’enfrontament capitalisme-comunisme va propiciar la creació de l’Estat del Benestar, tot i que més m’estimo dir-ne Capitalisme del Benestar, perquè no van ser els estats sinó el capital, la pela, qui feia moure el món.

Eren els dos extrems, la cobdícia capitalista contra l’igualitarisme comunista. Entre dues propostes oposades, Aristòtil proposaria un punt d’equilibri, un terme mitjà que no és en cap dels extrems. En la lluita capitalisme-comunisme el terme mitjà dinàmic va ser la creació de la societat del benestar: impostos progressius, repartiment de la riquesa, la sanitat i l’educació universals, infraestructures i serveis socials que tendeixen a la disminució de les desigualtats i ens permeten viure dignament.

El costat comunista no va funcionar. El capitalisme té la virtut de ser molt diligent i eficaç, genera progrés tècnic exponencial. Ara bé, el pot l’avarícia i el seu pecat és que crea desigualtats: els 10 més rics del món superen el PIB combinat dels 85 països més pobres. Ara no és un pecat individual, ans al contrari, és global. Si ets molt ric, triomfes. Res a dir. El pecat ara és ser pobre. Pobre i ruc. Culpable de no saber-se espavilar, amb tantes oportunitats que et dona la societat capitalista. Com deia Marx, el capitalisme que s’ha quedat sense competència, per  excés de cobdícia, s’autodestruirà. L’economista Santiago Niño Becerra diu que, amb l’última crisi, el capitalisme s’acabarà i vindrà un altre sistema que no sabem com dir-ne. No ho sé, però la pregunta no és si el que vindrà serà millor, ho dubto. La qüestió és si li donarà temps d’arribar abans que només quedi planeta per a les rates, escarabats i poca cosa més.

2a premissa

En l’últim capítol de l’assaig, Avarícia i solidaritat, l’actual director de l’Institut de les Lletres Catalanes cita la definició catalana i castellana de solidaritat que és el contrari de l’avarícia. Mentre que per a la primera és una “Entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, la segona la considera una “Adhesión circumstancial a la causa o a la empresa”. Això porta a l’autor a afirmar que per als catalans és important la generositat que configura el nosaltres, mentre que els castellans amb la caritat marquen distància respecte als altres. En la presentació em va assegurar que no tenia la més mínima intenció d’establir cap judici de valor entre ambdós pobles. El crec, per això ho faré jo.

Sé, crec i defenso que tots som iguals. Ara bé, “els éssers vius som nosaltres més el nostre  entorn. Tot el que ens envolta parla amb nosaltres de forma contínua i és la causa de modificacions físiques i químiques”. Això ho explica l’investigador Manel Esteller al llibre No soy mi ADN: “l’ADN no ho és tot, és l’epigenètica el que dona un sentit. Són els estímuls ambientals els que provoquen canvis que es transmeten al llarg de les generacions.”. Per això, i seguint la tradició historiogràfica catalana, podem dir que des de fa segles la societat catalana es conforma a partir del pacte, la cessió més o menys generosa de les parts per un benefici comú. Mentre que la castellana és la submissió a l’autoritarisme retardatari que, per l’interès de la seva causa de la Unidad o empresa de l’IBEX35, fan ús i abús del poble al qual només donen la caritat sobrera.

Conclusió (per reducció dialèctica a l’absurd tangencialment demagògic)

L’avarícia és un pecat fluctuant entre el vici i la virtut. Si ets massa avariciós ets un garrepa miserable. Si ets massa generós, un ximple. El problema no és que hi hagi rics sinó que hi ha massa pobres. On para el terme mitjà? Qui més s’hi ha aproximat és el capitalisme del benestar. Avarícia sí, la justa i sense aixecar la camisa.

Aquesta entrada s'ha publicat en Fragmenta el 6 de març de 2020 per jfkami