Bartleby, l’escrivent (deprimit)

Deixa un comentari

Herman Melville, que de jove havia fet de mariner, es passà mitja vida escrivint contes i novel·les de pescadors de balenes i de pirates sense guanyar-se el jornal. L’altra mitja va ser un gris treballador de duanes. No us recomano la lectura del totxo de Moby Dick (1851) -algun dia li dedicaré un escrit- però sí que faríeu bé de llegir Bartleby, l’escrivent (1853). Tenim una nova traducció, de Carme Camacho, que porta per subtítol “Una història de Wall Street” i és editada per Edicions de la Ela Geminada. Només són 112 pàgines i pocs euros. 

És un dels relats més misteriosos i commovedors de la literatura moderna. Ambientat a la ciutat de Nova York a mitjan segle XIX, Herman Melville hi desplega el retrat, des de la mirada d’un advocat de Wall Street, d’un jove copista anomenat Bartleby, que en un primer moment sembla afable i treballador, però que un dia, quan li demanen que faci una simple feina de comprovació, respon: “M’estimaria més no fer-ho.” A partir de llavors, Bartleby desenvolupa una actitud de resistència passiva sistemàtica davant qualsevol de les feines per a les quals ha estat contractat. Això en causarà l’exclusió progressiva del sistema laboral i social i l’acabarà conduint a la destrucció total com a individu.   

Els crítics literaris, sobretot des dels anys vint del segle passat, van revifar la figura de Melville per convertir-lo en un profeta dels mals del temps moderns. Poden arribar a dir de la figura de Bartleby que ens parla de l’existencialisme, del caràcter opressor del sistema capitalista, de l’alienació que generen les

 feines anònimes i repetitives. Repeteixo, icona de la resistència passiva, precursor del nihilisme, okupa avançat i altres exemples de les lluites compartides i no violentes que tant agraden per la nostrada terra. Tot és possible si fem una lectura diacrònica i projectem les nostres “neures” sobre personatges d’una altra època; i me’n guardaré prou de contradir a filòsofs com Deleuze, Derrida i Agamben o assagistes com Blanchot i escriptors com Borges, Beckett i Vila-Matas ben citats per l’assagista cultural Ingrid Guardiola a L’ull i la navalla. 

Se’m fa molt difícil compartir aquesta interpretació. Fa temps, tenia el costum de llegir-la cada any, a vegades més d’un cop. La vaig rellegir fins que fa dos o tres estius vaig empassar-me la balena de Moby Dick. Després de llegir altres narracions per contrastar el tarannà de les trames i personatges –m’estimaria més no fer-ho– he de dir que el més important que li passa a en Bartleby és que té una depressió.  

El protagonista no és Bartleby -el personatge que dona títol al llibre- sinó que el veritable protagonista és el narrador, l’advocat que fa mans i mànigues per salvar el seu treballador. Fent una lectura sincrònica més propera a la mentalitat de l’època i a l’esperit pietós de Melville i la seva fonamentalista esposa, penso que la intenció de l’escriptor no és altra que fer-nos un discurs moralista per tal que amb el seu bon exemple puguem fer el bé a les persones necessitades. Que fàcil seria si només fent sermons es curessin tots els mals. A vegades ni predicant amb l’exemple aconseguim millorar res de res. 

Si no esteu bé, no feu com el perillós Capità Ahab, un clar exemple de TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), perquè pot portar a la perdició no a ell mateix sinó a tot qui hi vagi al darrere. Les obsessions polítiques, religioses o el que siguin acaben amb una solució dràstica i totalitària sense miraments. No feu com el pobre Bartleby, trastorn depressiu de manual: baixa autoestima, desesperança i pèrdua d’interès per les activitats normalment agradables. No sé com es curen, però no feu veure que no té importància. Els psicòlegs no donen l’abast i els psiquiatres m’imagino que recepten alprazolam, citalopram o prozac a dojo. Si em permeteu la digressió, la literatura de Melville fa la funció que aquest any vol fer La Marató. Estiguem atents a la TV3 perquè tot és poc per a cuidar-nos la salut mental. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ahab, Bartleby, depressió, La Marató, Melville, Moby Dick el 5 de desembre de 2021 per jfkami

De CAYETANA a PIQUÉ

Deixa un comentari

Després de seguir al Twitter la polèmica de la Cayetana al FAQS, he fet la penitència de veure tota l’entrevista. Conclusió: un monument pornogràfic-cultural d’una genocida lingüística (pel cap baix) que, amb falsa cordialitat segueix fent com els seus avantpassats conqueridors: a l’Argentina, Blas de Peralta (segle XVI) va assistir a la fundació la ciutat de Córdoba i Patricio Peralta Ramos (segle XIX) fundà la ciutat de Mar del Plata:  Com en Blas, que es casà amb una mestissa, la Tana es casà i divorcià amb un català, fill del comte de Güell. De poc li ha servit perquè en tota l’entrevista no va dir ni un bona nit de cortesia. O també com el Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez (segle XV), II duc d’Alba de Tormes, II marquès de Còria, II comte de Salvatierra de Tormes, I comte de Piedrahita i VI senyor de Valdecorneja, Gran d’Espanya, que va acompanyar al rei Carles I d’Espanya en les campanyes de FlandesAlemanya i Itàlia segueix plantant piques. Heus aquí, fent amics, l’argentina i espanyola Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos: la Piquera. 

 

Per sort nosaltres també tenim Piquers, soldats armats de pica. La cupletista valenciana Concha Piquer que no combregà amb la dictadura franquista; i les multes que li van caure tot i cantar sempre en castellà excepte en tres estrofes de La Maredeueta desemparada. El ministre Josep Piqué que va arribar a posar les seves piques a Bandera Roja, PSUC, Convergència i, la més grossa, de ministre del PP. O fa ben poc, el futbolista i empresari Gerard Piqué que igual que li fa la maneta al Real Madrid diu que “Sento enveja de Madrid, m’agradaria que Barcelona estigués al seu nivell”. Potser fa referència al dinamisme econòmic (privilegis del dúmping fiscal) de la capital d’Espanya, potser sí. Però i si volgués dir que tant de bo Barcelona també fos la capital d’un estat?

 

Us imagineu que fóssim Lliures i Iguals a qualsevol madrileny o espanyol? Tindríem ambaixades, infraestructures, recaptaríem els nostres impostos i ens els gastaríem al mateix país. Potser la Copa Davis la podríem jugar al Palau Sant Jordi i la selecció de futbol catalana ho faria a l’estadi Lluís Companys. Podríem anar al cinema en català i les sèries al 100% les sentiríem en català o en l’idioma que ens vingués de gust. I els jutges farien les sentències en la llengua del país, com és normal. Quin gust, a més de ser lliure i igual poder ser normal, anormal, paranormal, supernormal o subnormal (amb perdó) en català?

 

Volia parlar de nacionalisme amb aquesta senyora de vèrbola aristocràtica, però com veig que és picar ferro fred, ho deixaré per un altre dia amb algú de més nivell moral. I hauria de ser enriquidor fer-ho amb qui és “trinacional”: argentina, espanyola per damunt de tot, i també és francesa. La seva estilitzada gola hauria fet molt de goig als seus compatriotes partidaris del terror de la Revolució, no pas a mi.

 

Acabaré amb tarannà cortès amb la políticament i humanament indesitjable Cayetana per dir-li que amb les llengües, a més de cordialitat, s’ha de demostrar  respecte i estimació, però sobretot, se les ha de deixar viure en llibertat perquè són persones, són poble, qui les parla. Molt em temo que és com parlar amb una paret. 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 de novembre de 2021 per jfkami

UNA MOSTA DE SUPÈRBIA

Deixa un comentari

És molt original que un pensador dediqui un breu assaig, La supèrbia de l’editorial Fragmenta, no a parlar sobre un tema que li han encarregat, sinó a parlar d’ell mateix. D’entrada, no em sembla que en Jordi Graupera i Garcia-Milà sigui superb. Diria que és més humil del que es veu i menys superb del que sembla. No s’ha de confondre el fet que el seu cap vagi més de pressa que la majoria dels mortals o que parli de pressa com els de Maials. Qui no té algun defecte? Si una persona és treballadora i competent en el seu treball, li perdono (si és que em pertoca de fer-ho) possibles mancances en la diversitat d’intel·ligències que ens configuren. Ningú no és perfecte.

 

 

 

La definició de supèrbia té dos components. Per una banda és una  excessiva estima de si mateix i, alhora, tenir menyspreu dels altres. Que un parli d’un mateix demostra un ego important. Pot ser poc elegant tot i que no ho veig pas malament en un món que mira d’anul·lar l’individu a base d’algorismes ocults. Feina té qui vulgui enfrontar-se a la sòlida formació, bagatge cultural i tradició familiar d’en Graupera. Va fer tres carreres alhora: Dret, Filosofia i Filologia Catalana. Ha fet de repartidor de publicitat, tallador de salmó i a la pizzeria familiar. També de periodista, spin doctor i altres ocupacions que podreu trobar a la Viquipèdia. Fins i tot va ser candidat a l’alcaldia de Barcelona després de deu anys fent les Amèriques acadèmiques als Estats Units.

La segona part de la supèrbia, menyspreu pels altres, no l’exerceix l’autor que ens ocupa. Que la xarcutera del barri s’atabali per l’energia desbocada d’un jove preparant el cap de setmana al pis d’estudiants, no ens ha de fer pensar que som davant d’un personatge arrogant i cregut. Vull jugar al mateix equip que el doctor Graupera –encara que no el voti-, al de l’epidemiòleg Oriol Mitjà, al del ja no tan enfant terrible filòsof, músic i tirador d’en Bernat Dedéu o al de l’economista Sala i Martín. L’únic defecte que tenen és voler dir i fer el que pensen que pot ser bo per a molts. Si tot plegat és un pecat, no és de supèrbia, pot ser d’orgull que es cura traient-los de tant en tant a la Tele3 i a les ràdios vàries. I nosaltres a escoltar i a aprendre. Són molt més valuoses les seves virtuts que els seus defectes. Com bé es diu en l’assaig que ens ocupa: posen els seus vicis al servei d’una cosa més alta que ells mateixos. Penso que és per sentir-se’n orgullós de tots plegats.

La major part d’ells han pogut comprovar en llur estada americana l’American life, la dinàmica d’una societat que premia els personatges amb empenta. Mentalitat oposada a la catalana -com vam veure en el pecat de L’enveja de la Marina Porras. Aquí ens estimem més rebaixar i gaudir del fracàs d’aquell que mira de fer coses, les que siguin. Fins i tot els envejats acaben també volent rebaixar-se. No és el cas de les persones que he citat que espero que mantinguin els seus criteris per tal d’apropar-se el màxim possible a l’assoliment dels seus objectius polítics, epidemiològics o econòmics.

D’en Graupera me n’allunya El criterio catòlic de Balmes. És raonable que el 1845 el clergue i filòsof vigatà aspirés a combinar la tradició teològica amb el sentit comú burgès (seny català) amb la modernitat de les ciències físiques i matemàtiques. Des del segle XIII de Ramon Llull que ho anàvem fent. Tanmateix fa dies que ha arribat el temps de deixar tota fe per a l’àmbit dels ritus folklòrics del temps cíclic identitari: misses, festes majors, castanyades, mones i calçotades. Puc, com Descartes, ser culturalment cristià si això vol dir ésser just, caritatiu i bo. Com ell em conformo amb una ètica dels serveis mínims per a tothom, independent de les vint-i-set religions i més de nou-centes comunitats religioses que hi ha a Barcelona amb les quals no puc compartir les seves ficcions lingüístiques que són una crossa per al pensament.

I tampoc puc pensar que la manera més ràpida i eficaç de controlar el líder superb és la democràcia. Aquesta va servir per tenir a ratlla el poder absolut del monarca en el seu origen britànic -cosa que en la constitució espanyola no és aplicable-. Aquí no es pot demanar comptes d’un irresponsable que pot robar i portar una vida moralment poc catòlica. Si la Justícia és igual per a tots, la frase hauria de poder resistir la inversa: Tots som iguals per a la Justícia. Si ni els dos reis que tenim són iguals a les reines, el rastre de la llei sàlica les fa inferiors en drets, com pretenen fer-nos creure que ells són iguals als ciutadans?

És bo i necessari tenir líders forts i clarividents en tots els àmbits socials que si han de pecar d’orgull, amb una mosta de supèrbia, ho facin per aconseguir nivells de llibertat i democràcia més elevats en la línia que marquen els Drets Humans. Cal allunyar-nos de l’exemple d’un ufà i superb inviolable quan ell ha violat, espero que amb consentiment i per interès mutu, amb abús del poder de la seva sang blava.

Per més imperfecta que pugui ser, hem de reivindicar més i més democràcia participativa per tal que ens permeti posar límits als algorismes tecnològics, econòmics, teològics i, sobretot, “borbònicojudicials”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Fragmenta, Graupera, Justícia, pecats capitals el 21 d'octubre de 2021 per jfkami

Estira més un pèl de… senyor Bisbe

Deixa un comentari

Cada nit, a quarts de dotze, llegeixo la piulada que el filòleg Jordi Badia i Pujol -@jbadia16- fa sobre paraules catalanes en perill de desús. També té un bloc a VilaWeb, El clot de les Ànimes, on es poden trobar aquests Brins i altres continguts. Ara ha publicat el llibre Salvar els mots que és un esforç més per tal de no perdre la genuïnitat de la llengua catalana que cada vegada és més lluny de la que vam aprendre sense anar a mestra en català. En l’entrevista que li van fer el passat agost a VilaWeb, on treballa de cap d’estil, em crida l’atenció la reflexió sobre la creació d’un català de plàstic oposat a la riquesa del registre col·loquial, la llengua vulgar que parlem en situacions de confiança, amb els amics, al bar o quan estem emprenyats. Diu: De tots els registres, el col·loquial és el que més ha rebut. No tan sols ha estat víctima d’un empobriment”. En les paraules que vindran, disculpeu si se m’escapa alguna vulgaritat col·loquial i informal (i patriarcal per acabar-ho de reblar). 

Aquests dies que tothom intenta entendre la conducta del bisbe Novell, no puc per més que emprar una frase feta que se’m va quedar gravada cap a l’any 1976 al vestidor d’un camp de futbol ponentí. A la colla de mascles que per allí ens dutxàvem, l’entrenador lleidatà ens aconsellava que anéssim a dormir d’hora abans del partit i no sortíssim de festa  amb la xicota. Però ell, per experiència, ja tenia clar que Estira més un pèl de cony que una sirga de barco. Al refranyer i s’hi poden trobar expressions sinònimes normatives com Estira més un pèl de figa que una maroma de vaixell o altres d’origen de pagèsTira més un pèl de cony que una mula o la seva hipèrbole Tira més un pèl de dona que cent mules. Jo em quedo amb la meva que malgrat el castellanisme barco, em pesa més l’homenatge als camins de sirga de l’admirat Jesús Moncada. 

Sor Lucía Caram diu que el bisbe de Solsona no té salut mental ni equilibri emocional. No m’estranyen les contradiccions del senyor bisbe emèrit, persona de sòlida formació intel·lectual. El cristianisme ja va començar malament i les històries es repeteixen. Diuen els estudiosos que el jueu fariseu Sant Pau -el tretzè dels apòstols que contribuí a l’assassinat del Sant Esteve-, a més d’erudit, impotent, masoquista, neuròtic, fal·lòcrata, sexista i homofòbic- després de caure del cavall o de patir un atac d’epilèpsia (no són fenòmens incompatibles), es converteix de perseguidor de cristians a repressor dels jueus i predicador de la nova religió per tota la Mediterrània. 

La impressió general dins l’església catalana és que el bisbe està desequilibrat. L’obsessió per les teràpies per curar l’homosexualitat i que hagi trobat parella psicòloga, escriptora de temes eròtics i satànics donen, a parer meu, un gir coherent i consistent a l’hora de pensar que el senyor bisbe està com un llum (registre col·loquial). Si jo fos algú que pogués donar un consell al pastor solsoní no seria altre que el que (diuen, diuen) li ha donat el mateix Papa Francesc: que s’exorcitzi per treure’s de sobre el dimoni que porta dins. Que vigili, que el dimoni se les sap molt llargues i adopta moltes formes; de dona és el més clàssic des d’Eva, però Satanàs es pot disfressar davall de la capa de la fe. 

Sincerament, que demani tanda o hora (ara es diu cita prèvia) al psiquiatre de l’ICS, Institut Català de la Salut. Com es veu que fa més mal que bé, que deixi de sermonejar els bons cristians i que pasturi sol o en la millor companyia que se l’estimi i se’l catxe bé (lo lleidatà és fàcil). Tot desitjant-li una ràpida curació, es pot postular com a convidat de la propera Marató que dedicaran a la salut mental i deixar de banda la llei del silenci que li ha imposat (diuen, diuen, diuen) el Papa mitjançant el cardenal Omella. Quina colla.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bisbe de Solsona, Salvem els mots el 27 de setembre de 2021 per jfkami

DE SOMNIS

Deixa un comentari

Acabo de llegir Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero. Són dinou capítols que comencen amb Aquesta nit he somiat una història

formidable excepte el vintè que diu que aquest matí no recordava haver somiat resÉs un bon exemple com els somnis (o dir que has somniat) poden ser motiu d’inspiració literària. Fins i tot es pot confirmar que els somnis es poden fer realitat perquè l’autor, premiat a Alcarràs, Badalona i l’Ateneu Barcelonès (Premi Crexells del 2007), ara triomfa escrivint en anglès històries inspirades en referències pop dels anys vuitanta i noranta. És un digne hereu de la tradició iniciada per Bernat Metge, el primer humanista que va escriure Lo Somni (1399). Al secretari de la Cancelleria Reial li va servir per sortir de la presó perquè va ser processat per corrupció, traïció, acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Tampoc han canviat tant les coses. Això sí, molt més culte que el Villarejo, on vas a parar! A l’Edgar l’ha portat a viure a West Hollywood, com Johnny Depp i Katy Perry, i ves a saber si ha pogut acomplir el seu somni mitòman tal com va desitjar a la novel·la. Aquests dies ha tornat a Vallvidrera de vacances i poc m’estranyaria que acabés escrivint per a la indústria del setè art.

 

El cas oposat és quan la realitat s’apodera dels somnis. El metge del son, el Dr. Estivill, diu que dormim i somiem, com vivim. Un immens i terrible exemple el trobem en el llibre El tercer Reich dels somnis, de Charlotte Beradt traduït per l’Anna Punsoda. És el testimoni de tres-centes persones que van viure l’ascens al poder del gran dictador i les seves conseqüències. Beradt recull somnis de tres tipus: els que ho anoten la mateixa nit o l’endemà de tenir-los; els que ella recull preguntant més o menys discretament i, en tercer lloc, els que recopila el seu amic metge a la consulta fent-s’ho venir bé”. La conclusió més destacable d’aquest recull de somnis és adonar-se que ”El mitjà de propaganda més potent del hitlerianisme no eren els discursos de Hitler o de Goebbels, ni els articles, ni els cartells. No era res que pogués captar-se a través del pensament o del sentiment conscient, va escriure Victor Klemperer. Era la por, hi afegeixo jo (la traductora)”. Jo també ho subscric. La por ens anul·la, impedeix que deixem el combat contra les VOXs que escampen la por a la llibertat del Drets Humans. El que sí que em fa por és que pensem que estem lliures del totalitarisme. Els moviments feixistes són com el pitjor malson que, a més, es repeteix cada nit. No voldria pensar en un altre tipus de somni, l’anticipatori, que preveu allò que pot tornar passar.

 

El que no recomanaria és interpretar els somnis. Des del Gènesi, trobem personatges com Josep, onzè fill de Jacob, que interpretava somnis i va viure fins als cent deu anys. Encara sento programes de ràdio que tenen consultori de somnis en horari de màxima audiència matinal. Quan vaig començar a llegir Freud, reconec que vaig caure en el pecat d’intentar entendre la vida real a partir dels somnis. Si ja costa de pensar que la vida té algun sentit, no em vull  imaginar què en pot sortir dels somnis o, encara pitjor, dels malsons. La trampa és que es creen realitats a mida, la que ens convé a nosaltres, a l’escriptor o al psicòleg de torn. Cadascú és lliure d’escriure’s el relat que el faci més feliç, de fet hi ha gent que creu en ovnis, en homeopaties vàries, en el terraplanisme i en mons paral·lels quàntics. Els somnis no serveixen per a res narratiu, potser reparen neurones però no expliquen res. No hem de viure a partir del que somiem dormint (la idea també és del Dr. Estivill). Somiem i prou. El son repara, diuen, tampoc ho acaben de saber del cert. Viviu tan tranquils com sigui possible combatent la maldat i dormireu més bé.

Jo no somio ni per a fer llibres. Miro de no somiar amb l’ajuda del loretazepam amb recepta mèdica. Només em permeto somnis despert, pocs. Com el que em va dir Jaume de la Pastoreta, l’autèntic ésser d’aquesta terra ancestral dels ilergetes lliures: “Mira, per aquí, amb això de la independència”.

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, independència el 20 de juliol de 2021 per jfkami

LA LUXÚRIA, del luxe a la calma

Deixa un comentari

El mòbil em recorda que fa un any estava llegint l’assaig La luxúria de l’Anna Punsoda. No sé a vosaltres però a mi la pandèmia, a banda de tenir temps per llegir i veure sèries i pel·lícules, m’ha destrempat. No ho dic en el sentit literal sinó en el de relació social. Ara me l’he tornat a llegir i rellegir. Espero agafar la trempera necessària per a comentar-lo a la meva. 

L’autora, com va fer amb L’enveja na Marina Porras, ens presenta aborda el tema a partir de diverses obres literàries: des de Brontë, Soldevila, Stendhal, Rodoreda, Villalonga, Zweig a Baltasar. Em pregunto com ens hauria anat, a l’hora de concebre  la nostra relació amb els altres i el món, si en comptes de guanyar els filòsofs/teòlegs (ara escortats per antropòlegs o sociòlegs) ens haguéssim dedicat a veure el món de la forma propera que ens proposen les dues autores (serà casual?), a partir de la literatura. El que fan és posar-nos exemples versemblants, de la vida de les persones concretes que podríem ser qualsevol de nosaltres, i deixen les abstraccions per als patriarques, homes, ésclar. 

Ens planteja que  la luxúria és el pecat més temut perquè és el que dona més plaer. És el que genera més dependència, sempre desitgem més plaer que acaba essent una droga per al propi cos. Arribats al cos, no comparteixo la visió maniquea que les dones

troben el desig en el cervell, encara que hi hagi dades biològiques que ho puguin fonamentar. Quin cervell? El del cap? El del cor figaflor? El dels budells micro o macrobiòtics? O l’unineuronal de la punta de la fava masculina? La visió més holística que he llegit ha estat la del biòleg Bruce H. Lipton que defensa que tot el cos és un únic cervell. El cervell comença a la pell (patento el rodolí). Què faria el cervell si no pogués rebre les sensacions dels sentits? Resposta plana no, nul·la. No hem quedat que som iguals? Anem desfent mites culturals i practiquem de tot entre iguals –en la diversitat, esclar. És clar? Si la luxúria ha de ser un luxe, que ho sigui de tots. Que no sigui un joc de poder patriarcal. 

Remarco l’Entre Iguals, és a dir, entre dos o els que sigui que voluntàriament es lliuren al plaer. No descarto cap mena de plaer, inclòs el sadomasoquista que podeu trobar en els personatges del matrimoni entre el fiscal i la psicòloga de la sèrie Billions, però sí que qüestiono tot intercanvi per més que es vulgui endolcir com a “sugarbaby” o “sugardaddy” que no és altre que un símptoma de precarietat econòmica. Encara que les escorrialles de la revolució sexual del maig del 68 han fet perdre el nord dels límits de l’amor per més que se’n digui lliure, com es mostra a la novel·la El consentiment de Vanessa Springora, és obvi que establir una relació amorosa entre una adolescent de catorze anys i un afamat escriptor de cinquanta, queda molt lluny del mínim respecte que ens ha de merèixer l’altre i emmascara una superioritat moral, econòmica i, massa vegades, religiosa.  

El desig sexual és un termòmetre excel·lent de la nostra salut mental,  perquè revela el grau de la nostra energia. Quan explicava als meus alumnes la literatura trobadoresca havia d’insistir que era un amor idealitzat. No hi havia sexe perquè els amants no es coneixien, en el millor dels casos tenien un retrato maldestre, no es podien ni arribar a tocar. El foll amor era més foll que amor, al menys fins a Ausiàs March. Entre lliris i cards, tenia clar que sense amor carnal l’amor espiritual era un mer desfici que només trobava la pau amorosa en la mort de la dama (ACS) per poder estimar-la idealment.  

Ha estat aquest desig, amb els seus obstacles, el que ha anat configurant la relació amorosa en la nostra cultura. No s’ha ressaltat prou la importància de la literatura romàntica del segle XVIII per anar creant canvis mentals en els rols amorosos. Prova d’això és l’èxit d’Els Bridgerton, una sèrie original de Netflix, basada en la saga de llibres de Julia Quinn, escrites entre el 2000 i el 2006, ambientades en l’alta societat de Londres del segle XIX. Des del segle XXI podem convenir amb l’autora el qualificatiu de vodevil idiota, però necessari en l’evolució de la concepció amorosa i ves a saber fins a quin punt abundant avui dia. 

El termòmetre del sexe puja i baixa per molts motius -amb la col·laboració  inestimable de les hormones-, i des de la vivència de fer vint anys que tinc quaranta anys, recordo les paraules d’una monja professora de la filla d’una amiga: el sexe és bo. Sens dubte, és bo si és gaudi mutu. Oposat al que Julian Barnes conta a L’única història:  “el sexe trist és sempre molt pitjor que el bon sexe, el mal sexe, l’autosexe i cap sexe. El sexe trist és el més trist de tots”. Que no hem de confondre amb el sexe calm, el que s’espaia en el temps que configura la convivència de la cura mútua que en la tradició europea veiem en la pel·lícula Amour de l’austríac Michael Haneke. Soc més de tradició cinematogràfica americana i em reconforta veure el respecte de la relació entre la Jane Fonda i en Robert Redford, amb vuitanta anys fets, a Our Souls at Night del 2017 on, sense excloure un punt de desig sexual, el ver plaer és tenir cura de l’altre, la convivència amb l’altre, la companyia calma. Keep calm i sexe quan hi hagi fam. 

 

 

Io voglio una PresidentA

Deixa un comentari

Què tenen en comú les sèries The Crown (quarta temporada), Roadkill i Borgen? Que qui mana és una dona. Us sembla poc? La lluita feminista és de les poques demandes que generen un consens que no s’acaba de concretar mai prou. A casa nostra mai hem tingut una Molt Honorable, faig un crit fellinià per dir: “Io voglio una donna PresidentA”. Si a l’autoritat judicial li sembla bé, tindrem uns mesos extra per decidir-nos i triar entre diverses opcions, es presenten quatre dones. Anem a veure què ens en diuen aquestes sèries.

Tothom parla de la sèrie The Crown, la corona britànica. Està feta amb molts mitjans i grans actors i, sobretot actrius, perquè el pes el tenen la reina, les princeses i la primera ministra Margaret Teacher. Mare de Déu la Dama de Ferro quins ovaris havia de tenir per desempallegar-se de tota la caterva de vells i rancis polítics i, a més, muntar el sidral del neoliberalisme després de desmuntar d’una tacada la tradicional indústria minera, els sindicats obrers i la classe mitjana. Es va quedar ben ampla, abans de perdre el món de vista, amb la medalla de l’Orde del Mèrit -mireu la foto, sembla del Barça- que li va penjar la reina en privat en una escena que en té poc de feminista però molt de reivindicació de la dona.

Roadkill és una minisèrie també britànica de quatre capítols, on el protagonista, que ja és ministre, utilitza totes les estratègies (corrupció, assassinat, traïció) per arribar a desbancar la seva pròpia primera ministra. S’hi condensa el cinisme, l’amoralitat, la mesquinesa que la política desplega per assolir el seu únic fi, el poder. Hauria de dir que aquestes coses només passen als films, però la realitat supera la imaginació dels millors guionistes. Es deixa veure molt bé per l’actuació nihilista d’en Hugh Laurie, el Dr. House, encara que la veu del doblatge no és la mateixa.

En la pràctica, que és com es demostren les teories, la igualtat de gèneres es viu en realitats com la que es veu a la sèrie sobre la política danesa Borgen. Borgen és el com col·loquial del Palau de Christiansborg, és l’únic edifici del món que alberga els tres poders de govern d’un país que han d’existir separats. Fins i tot l’utilitza la casa reial, però la Reina Margarida II no hi surt. Que bona és la discreció. Tot i que la política pot arribar a ser molt feixuga, ja m’agradaria a mi viure en un país on hi hagués polítics que viuen en un pis senzill o van al parlament en bicicleta. Vull ser Dinamarca no el Regne Unit, de fet, no em cal cap Reino. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en drets humans, Igualtat, independència el 20 de gener de 2021 per jfkami

L’ECLIPSI

Deixa un comentari

Acabo de llegir L’eclipsi de George Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locuraNo és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.  (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 18 de novembre de 2020 per jfkami

BIRBEU BARCELONA

Deixa un comentari

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta saba.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. 

Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Pandèmia el 11 de novembre de 2020 per jfkami

AL CHAMPAGNE, XAMPANY

Deixa un comentari

 

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Identitat el 9 d'octubre de 2020 per jfkami

Justícia, barbàrie i clavegueres

Deixa un comentari

La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum estA tothom li pot passar, tots som de carn i ossos. 

Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar perla força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.   

Hi ha fiscals  que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòlegno sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la  llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals. 
(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, democràcia, drets humans, Tribunal Supremo el 8 de setembre de 2020 per jfkami

La GOLA de Míster Folch

Deixa un comentari

Si esteu tips d’aquest desastre d’any, us aconsello la prosa d’Adrià Pujol Cruells. Per a ell, l’any 2020 està sent fructuós. Podeu començar pel petit assaig La gola, editorial Fragmenta. Com respirar, necessitem menjar i beure. La primera mossada eròtica-goluda a la poma ens va condemnar i encara em pregunto per què. El sentiment de culpa és l’origen dels pecats. Els pecats capitals que trobareu històricament ben explicats a les pàgines 10 i 11. El text comença a la pàgina nou, és a dir, va per feina i s’agraeix que ens ho deixi clar només començar. A la 42 i següents, hi aprofundeix després de fer un viatge astral pels set cels pagans, gnòstics, cristians i la necessitat d’endreçar la maldat humana. La dita ja ho diu que amb pa i vi -i una poma de postres- es fa bon camí. Cal escoltar la cançó El setè cel de Jaume Sisa per trobar-hi una síntesi paranoicocrítica més acurada d’aquest invent irreal que és la terrestritat.

Ens ve a dir que abans s’afartaven els reis i aristòcrates, els papes i capellans, els amos capitalistes i família. Avui dia, la gola no té remei, s’ha democratitzat. Els rics continuen reservant taula amb mesos d’anticipació al menú degustació de 35 plats a 200 € pel cap baix i sense comptar el vi als temples de la gola de les estrelles Michelin -a major glòria dels sacsons/pneumàtics que llueix alegrement el seu ninot. La resta, el que queda de l’anomenada classe mitjana, els que compren a les grans superfícies amb cupons de descompte i l’aplicació del mòbil per mirar els grams de sucre, els que carreguen els caps de setmana de tota mena de productes sense mirar la qualitat alimentària mentre puguin compensar l’herència famolenca dels avantpassats de qualsevol lloc del món, tots, goluts, anem més que farts. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. I amb el rau-rau del remordiment, no em vull deixar aquells que algú sense ànima i amb la panxa plena titlla de superflus. Aquests encara senten el rau-rau de la gana a les cues de les entitats benèfiques.

L’altre aspecte remarcable de l’autor és que poques vegades m’he trobat amb un estil tan viu i un lèxic que m’obligui a utilitzar el diccionari tan sovint. No és un pecat, és una virtut. Com diu Joaquim Carbó és molt d’agrair la concisió en l’exposició de les idees que té l’autor. Sí, a més hi afegiu una “agilitat sorprenent amb uns girs idiomàtics ben poc freqüents, i per a mi (per al Sr. Carbó) fins i tot inèdits o desconeguts. És una fàbrica de metàfores, d’una manera molt personal d’expressar idees, accions i pensaments. És capaç, en la mateixa pàgina o frase, barrejar amb sentit el registre estàndard, el  col·loquial i el culte-literari arcaic: veliaquí l’expressió popular omplir-se la boca de per assenyalar el superb, el plom, el saberut, el mediocre, el moralista o el cunyat”. Pot ser un do diví o, en altres paraules, una característica morfològica de les seves sinapsis verbals que l’herència natural i la influència cultural de les terres empordaneses l’han dotat. Que ho expliqui ell que és bon antropòleg holístic (hauria de dir integral, però em ressona a desdejuni de cereal) de l’actualitat vista en les pel·lícules, sèries, llibres, videojocs o còmics.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 d'agost de 2020 per jfkami

Tarzan, Vargas Llosa i el nacional-colonialisme

Deixa un comentari

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

Jane i Tarzan

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme el 24 de juliol de 2020 per jfkami

EL MINISTRE I JO

Deixa un comentari

EL MINISTRE I JO
Pensava que feia més temps però repassant l’hemeroteca calculo que devia ser el febrer de 2017. Havia sortit de passeig, era un matí assolellat i tranquil quan en un parc del barri Sarrià vaig veure el senyor Jorge Fenández Díaz, ministre de l’interior fins feia uns mesos. Estava assegut en un banc acompanyat del “segurata”, ben vestit. La primera inclinació va ser de pensar a saludar-lo. La discreció, o ves a saber que, em va fer passar de llarg. Jo visc a les Corts que, com el seu nom indica, era on els senyors de Sarrià guardaven els animals. La Diagonal separa els que estan amunt (UP) i els que som de davall (DOWN) a major glòria de la discoteca UP & DOWN que copula, entre altres coses, els dos adverbis anglesos.

Era públic que estava passant un càncer de fetge (UP) i, ni que només sigui per solidaritat de pacient, jo també havia passat el meu mal dolent un pam més avall (DOWN), vaig pensar de dir-li alguna cosa. Ara veig que vaig fer bé de no dir-li res. Poques coses hem de tenir en comú. O potser sí. Ell es va anar a curar a la selecta Clínica de la Universidad de Navarra i de l’Opus Dei (UP), jo al Clínic, oficialment Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, és a dir, de la Diputació (DOWN). Ell igual lluitava contra el terrorisme islàmic (UP al paradís) que causava terror a la sanitat pública catalana (DOWN).

Diu que quan va estar a Las Vegas va experimentar un procés de conversió (UP). A mi que em va agradar no molt, sinó moltíssim, només hi vaig saber veure la Sodoma del joc, la Gomorra dels diners i una col·lecció de targetes de cases de barrets que pel carrer li anaven donant al meu fill de catorze anys (DOWN). Els camins del Senyor són inescrutables.

Com a supernumerari de l’Opus explica que creu que té un àngel de la guarda, Marcelo, que l’ajuda a aparcar el cotxe. Dubto que aparqui a una zona verda o blava, suposo que fa referència a no ratllar el vehicle quan el deixa al pàrquing de casa, o a la plaça oficial que li pertoqui al Ministerio. Ell creu en l’àngel de la guarda però jo sé que el tinc. Igual que ell deu anar a la missa diària a Sant Gregori Taumaturg, jo sóc nascut davant per davant de l’església de Seròs; el nostre Patró és el Sant Àngel de la Guarda i tant si crec com si no, que no, me n’ha salvat de més d’una perquè hi ha coses que són i prou, no cal buscar explicacions místiques, són maneres de parlar. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Don Quixot, unitat d'espanya el 15 de juny de 2020 per jfkami

APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Deixa un comentari
Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General, Política, President el 8 de juny de 2020 per jfkami