L’ECLIPSI

Acabo de llegir L’eclipsi de George Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locuraNo és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.  Continua llegint

BIRBEU BARCELONA

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta sàvia.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. 

Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

Continua llegint

AL CHAMPAGNE, XAMPANY

 

Arran del cessament de la Consellera de Cultura, la gironina-llagosterenca Mariàngela Vilallonga, es va fer viral una fotografia on se la veia de celebració amb la família. Pot ser que fos per l’alleujament  que suposa sortir del Govern? Pot ser pel tòpic de dedicar més temps a la família, a tornar a la universitat o al que més li plagui? No és rellevant. El que volia destacar és el fet que se’ls veia contents passant el moment amb xampany francès. Xin-Xin. Salut. Se’m va acudir fer una piulada: “Com en saben del suro els gironins”. Ja porta 8.326 impressions a Twitter, no és normal.

Si voleu entendre com ha anat això del “champagne”, us animo a llegir Quan en dèiem xampany del periodista Rafel Nadal. El podeu comprar en format digital per 0,94 €, no diré on. El xampany de l’exconsellera costa uns 45 €. La cultura és segura i més barata que l’escumós gavatx.  No em desvio, anem al llibre. L’escriptor narra la saga de la seva família al llarg del segle XX. A conseqüència de la fil·loxera, Francisco Oller amb setze anys, orfe de pare i mare, abandona Cassà de la Selva, viatja al nord a la recerca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. Entre  el suro de les Gavarres i el xampany, entre Reims i Catalunya, podrem veure les vicissituds de la nissaga dels Nadal. Poca broma, el besavi Francisco tindria ara cinquanta-sis besnets; un n’és en Rafel, com els seus onze germans, com els quaranta-vuit cosins germans. Poques famílies catalanes poden presumir de ser tan extenses. Nadal té una prosa clara, dona molta informació (cultureta de la bona) i juga molt bé amb l’estructura dels capítols curts de bon best-seller. No és el Noah Gordon català perquè no escriu coses de monjos medievals -en Martí Gironell, com és de Besalú- en té patentat el nínxol de mercat.

Continua llegint

Justícia, barbàrie i clavegueres

La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum estA tothom li pot passar, tots som de carn i ossos. 

Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar perla força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.   

Hi ha fiscals  que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòlegno sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la  llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals. 
Continua llegint

La GOLA de Míster Folch

Si esteu tips d’aquest desastre d’any, us aconsello la prosa d’Adrià Pujol Cruells. Per a ell, l’any 2020 està sent fructuós. Podeu començar pel petit assaig La gola, editorial Fragmenta. Com respirar, necessitem menjar i beure. La primera mossada eròtica-goluda a la poma ens va condemnar i encara em pregunto per què. El sentiment de culpa és l’origen dels pecats. Els pecats capitals que trobareu històricament ben explicats a les pàgines 10 i 11. El text comença a la pàgina nou, és a dir, va per feina i s’agraeix que ens ho deixi clar només començar. A la 42 i següents, hi aprofundeix després de fer un viatge astral pels set cels pagans, gnòstics, cristians i la necessitat d’endreçar la maldat humana. La dita ja ho diu que amb pa i vi -i una poma de postres- es fa bon camí. Cal escoltar la cançó El setè cel de Jaume Sisa per trobar-hi una síntesi paranoicocrítica més acurada d’aquest invent irreal que és la terrestritat.

Ens ve a dir que abans s’afartaven els reis i aristòcrates, els papes i capellans, els amos capitalistes i família. Avui dia, la gola no té remei, s’ha democratitzat. Els rics continuen reservant taula amb mesos d’anticipació al menú degustació de 35 plats a 200 € pel cap baix i sense comptar el vi als temples de la gola de les estrelles Michelin -a major glòria dels sacsons/pneumàtics que llueix alegrement el seu ninot. La resta, el que queda de l’anomenada classe mitjana, els que compren a les grans superfícies amb cupons de descompte i l’aplicació del mòbil per mirar els grams de sucre, els que carreguen els caps de setmana de tota mena de productes sense mirar la qualitat alimentària mentre puguin compensar l’herència famolenca dels avantpassats de qualsevol lloc del món, tots, goluts, anem més que farts. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. I amb el rau-rau del remordiment, no em vull deixar aquells que algú sense ànima i amb la panxa plena titlla de superflus. Aquests encara senten el rau-rau de la gana a les cues de les entitats benèfiques.

L’altre aspecte remarcable de l’autor és que poques vegades m’he trobat amb un estil tan viu i un lèxic que m’obligui a utilitzar el diccionari tan sovint. No és un pecat, és una virtut. Com diu Joaquim Carbó és molt d’agrair la concisió en l’exposició de les idees que té l’autor. Sí, a més hi afegiu una “agilitat sorprenent amb uns girs idiomàtics ben poc freqüents, i per a mi (per al Sr. Carbó) fins i tot inèdits o desconeguts. És una fàbrica de metàfores, d’una manera molt personal d’expressar idees, accions i pensaments. És capaç, en la mateixa pàgina o frase, barrejar amb sentit el registre estàndard, el  col·loquial i el culte-literari arcaic: veliaquí l’expressió popular omplir-se la boca de per assenyalar el superb, el plom, el saberut, el mediocre, el moralista o el cunyat”. Pot ser un do diví o, en altres paraules, una característica morfològica de les seves sinapsis verbals que l’herència natural i la influència cultural de les terres empordaneses l’han dotat. Que ho expliqui ell que és bon antropòleg holístic (hauria de dir integral, però em ressona a desdejuni de cereal) de l’actualitat vista en les pel·lícules, sèries, llibres, videojocs o còmics.

Continua llegint

Tarzan, Vargas Llosa i el nacional-colonialisme

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

Jane i Tarzan

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

Continua llegint

EL MINISTRE I JO

EL MINISTRE I JO
Pensava que feia més temps però repassant l’hemeroteca calculo que devia ser el febrer de 2017. Havia sortit de passeig, era un matí assolellat i tranquil quan en un parc del barri Sarrià vaig veure el senyor Jorge Fenández Díaz, ministre de l’interior fins feia uns mesos. Estava assegut en un banc acompanyat del “segurata”, ben vestit. La primera inclinació va ser de pensar a saludar-lo. La discreció, o ves a saber que, em va fer passar de llarg. Jo visc a les Corts que, com el seu nom indica, era on els senyors de Sarrià guardaven els animals. La Diagonal separa els que estan amunt (UP) i els que som de davall (DOWN) a major glòria de la discoteca UP & DOWN que copula, entre altres coses, els dos adverbis anglesos.
Era públic que estava passant un càncer de fetge (UP) i, ni que només sigui per solidaritat de pacient, jo també havia passat el meu mal dolent un pam més avall (DOWN), vaig pensar de dir-li alguna cosa. Ara veig que vaig fer bé de no dir-li res. Poques coses hem de tenir en comú. O potser sí. Ell es va anar a curar a la selecta Clínica de la Universidad de Navarra i de l’Opus Dei (UP), jo al Clínic, oficialment Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, és a dir, de la Diputació (DOWN). Ell igual lluitava contra el terrorisme islàmic (UP al paradís) que causava terror a la sanitat pública catalana (DOWN).
Diu que quan va estar a Las Vegas va experimentar un procés de conversió (UP). A mi que em va agradar no molt, sinó moltíssim, només hi vaig saber veure la Sodoma del joc, la Gomorra dels diners i una col·lecció de targetes de cases de barrets que pel carrer li anaven donant al meu fill de catorze anys (DOWN). Els camins del Senyor són inescrutables.
Com a supernumerari de l’Opus explica que creu que té un àngel de la guarda, Marcelo, que l’ajuda a aparcar el cotxe. Dubto que aparqui a una zona verda o blava, suposo que fa referència a no ratllar el vehicle quan el deixa al pàrquing de casa, o a la plaça oficial que li pertoqui al Ministerio. Ell creu en l’àngel de la guarda però jo sé que el tinc. Igual que ell deu anar a la missa diària a Sant Gregori Taumaturg, jo sóc nascut davant per davant de l’església de Seròs; el nostre Patró és el Sant Àngel de la Guarda i tant si crec com si no, que no, me n’ha salvat de més d’una perquè hi ha coses que són i prou, no cal buscar explicacions místiques, són maneres de parlar. Continua llegint

APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

La normalitat i el temps

Despús-ahir
Era una normalitat que venia de molt lluny. Escompís, cantereta i granera per deixar els carrers ben nets. Flors, testos exuberants i altars al bell mig del carrer. Corpus Christi, festa mòbil entre mitjans de maig i de juny. Abans dijous, ara diumenge o res. Cercaviles d’olor i color per enterrar definitivament l’hivern del temps que no de la història. Cues de processons: dones, noies i xiquetes i homes, nois i xiquets cadascú al seu costat del carrer. Molta missa, molta fe per a no-res. Tradició i misèria sostenible. Era barata, econòmica com l’estufa. Calma obligada.

Ahir
Fa uns anys, la ciència-ficció ens mostrava com a normal pensar el futur com un món inhabitable, Blade Runner, 1982: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”.
El futur ens ha caigut al damunt. He vist carrers sense ànima i sense ni una ànima. He vist hotels de ***** fent d’hospitals. He vist enterraments sense família i famílies sense el mort. He vist pena, pèrdua, tristor, desconsol.
He vist medalles llustrades que amaguen llànties corruptes. He vist moltes paraules buides, discursos, soroll mediàtic i propaganda barata que ens costa un ronyó als súbdits. He vist feixistes cridant “paraules com democràcia, llibertat o llei (Constitució) i només són carcasses mancades de valor”- com bé ens diu Íngrid Guardiola-, han perdut el significat original i ara són falsos sinònims de privilegis dels poderosos; els mateixos justiciers que van escriure relats per empresonar polítics, polítics presos pel feixisme. Molt fum i poca llum.

Avui
He vist un anunci on el capitalisme consumista es fa autopropaganda: torneu a consumir! He vist netejar la vorera amb un aspirador industrial davant un concessionari de cotxes -Lexus, of course. Per primer cop, he vist carrets del supermercat nets, com si els estrenéssim. He donat propina en un pagament amb targeta de crèdit per internet. No dono mai almoina al pidolaire de la cantonada. He vist una minyona manifestant-se contra ella mateixa. Li donava cops a l’olla de la senyora en comptes de fotre-li al cap de la mestressa-rica. He vist cues a les botigues com les que vaig arribar a veure al Leningrad de la Rússia soviètica l’any 86. He vist homes i dones esperant al menjador social a dos carrers de casa; els havia vist a San Francisco el 2007. Fa dies que van arribar, ara conformaran la nova normalitat. Aplaudiments amb les mans netes i distància social. Encara més? Sí.

Demà
Normalitzarem demanar tanda per baixar a la platja i cita prèvia per anar a fer el vermut. Veurem 12-15 alumnes per classe (no m’ho crec per més que diguin) i professorat hibridat, empeltat entre el seu cos i la virtualitat d’una pantalla. Veurem l’Ingrés Mínim Vital, no una Renda Mínima Universal, és a dir, agonia de fam. Veurem mirades d’ulls emmascarats que no podran amagar el temor o la inconsciència. Els planyo. I callo.

Despús-demà
Havíem pensat que el futur havia de ser sempre millor. És hora d’acceptar totes les possibilitats. Pot ser qualsevol de les normalitats anteriors. I també la mort, també. La que sempre deixàvem per a l’última, la que ens normalitza a tots, la que hem vist des de la primera fila. Segons com, aquests moments pandèmics és fàcil que es perdin en la paperera de la memòria d’un portàtil i que no quedi ni l’apuntador. Si estem de sort, no. No ho sé. No gaire diferent que fa tres mesos.

ESTRUCTURES ESTRUCTURANTS

Ho sé. Ho sé. No és un gran títol. És un concepte del filòsof Pierre Bourdieu que he llegit, confinat i coronat pel virus, al magnífic assaig sobre l’època de la imatge que vivim, L’ull i la navalla (2018) d’Ingrid Guardiola publicat a Arcàdia -l’hauré de fer servir en altres articles. Quan vaig llegir aquest sintagma repetitiu i cacofònic em va venir al cap una vinyeta del ninotaire Ermengol Tolsa publicada a La Manyana el passat disset de març: Reunió comitè d’experts. S’hi veuen en rotllana un policia, un guàrdia civil, un futbolista, un torero, un executiu i un bisbe.

M’agradaria més parlar d’un comitè de sanitaris, de netejadores, de pagesos, de transportistes i de tants altres treballadors desestructurats durant molts anys que, sense ínfules i amb responsabilitat, ens permeten mantenir el sentiment de comunitat. De què serveixen tantes paraules. Donem-los un sou digne, paguem un preu raonable pels seus productes i serveis. Amb aplaudiments o amb el cor. GRÀCIES i anem al tema de l’escrit.

Primera estructura, els militars van deixar de sortir per la tele, matí i tarda, després de lluir medalles, autoritat i poder en representació del Capitán Generalísimo de todos los Ejercitos, el Rey. Van recuperar taronges, llimones i droga que és la seva feina; en llenguatge col·loquial, van fer la pixadeta per marcar el terreny. Segona estructura, futbolistes i toreros ja han començat l’escalfament perquè no ens atipem de fer teletreball davant la pantalla. Cal deixar descansar la vista del circ de sèries, films i notícies carregades de virus. Tercera estructura, l’executiu pot ser qualsevol gran empresari preocupadíssim pel seu futur. El mateix que paga les portades dels diaris afins i marca el discurs i la publicitat de les televisions. I la quarta estructura, el bisbe que ens assegura la salvació si fem bondat, som obedients i condemnem l’avortament, l’eutanàsia, tota inclinació LGTBI i el separatisme. I la pedofília?

Heus aquí per a què serveixen tantes estructures. En paraules de Maquiavel, tots els mitjans són bons per garantir el fi. Tot es pot pagar si és per a la conservació de la UNIDAD omnilegitimadora, diu el filòsof Peter Sloterdijk.

Primer és tenir cura de la vida, que no és incompatible amb els valors dels Drets Humans. No cal que munteu un estat d’alarma per tenir el poder absolut sobre el poble, se us veu el llautó manaire. Per què no us rebaixeu el sou un vint per cent com el govern de Nova Zelanda. Sou les antípodes de l’exemplaritat. Feu el favor de parar de xarrar pels descosits estatals i penqueu o, almenys, deixeu treballar quan es pugui fer amb seguretat. Prou ens costa enterrar els éssers estimats sense veure’ls, no enterreu la dignitat.

Comenceu a pensar en homenatges, misses i espectacles de dol. No heu pogut celebrar l’exaltació de la mort per la Setmana Santa i teniu necessitat de mostrar el patiment. España negra eterna. Cadascú fa el que pot però us dic, per endavant, que no serà amb cares pietoses de mares-de-déu que guanyareu ni fareu ressuscitar la confiança i la credibilitat que perdeu dia a dia.