SALVEM EL SOLDAT SALVADÓ

Deixa un comentari

Me cago’n la verge Maria Santíssima del Canyeret quan era fadrina o el simple me cago’n deu són paraules en perill d’extinció. Les paraulotes contra la religió fa temps que són expressions buides, excepte per a la justícia espanyola que encara viu en el fonamentalisme medieval i, si et senten blasfemar, pots fer cap a la presó una temporada. Són tan buides que quasi han desaparegut. Ens apanyem amb un hòstia, un collons i poca cosa més, ‘Ndéu.

No m’agraden les paraulotes, més ben dit, no m’agrada dir paraulotes. Se m’escapa algun cojones per la meva etapa militar a Sevilla i algun cony o coi. Suposo que és un trauma infantil no superat de la meva educació catòlica, cristiana i rural. Després, per guanyar-me la vida de professor he hagut d’aprendre i intentar ensenyar des de Sarrià fins a l’Hospitalet de Llobregat, que totes les paraules de la llengua són igual de bones o dolentes. La llengua és neutra, les persones no. I el pitjor que li pot passar a una llengua és perdre paraules. L’única llengua dolenta és la que no es diu, la que deixa de parlar-se. Sentència de mort. Les paraulotes han d’existir perquè són part del registre col·loquial-vulgar que és una manera més de comunicar-nos amb els altres.

Ara estem tan dessacralitzats i secularitzats que la religió no ens serveix per cabrejar-nos. Tampoc l’entorn urbà ha generat unes paraulotes tan sòlides com ho havia fet la vida del camp. S’ha dit que els infants de la capital quan li dius la paraula pollastre se l’imaginen desplomat i penjat a la botiga del mercat. Estic segur que als nens de la primera àrea metropolitana catalana, quan es pronuncia la paraula burro no li ve la imatge mental del mamífer utilitzat com animal de tir, lo ruc de Ponent; més aviat pensarà amb algun company que li ha fet la punyeta a l’hora de l’esbarjo. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Identitat, Puigdemont el 31 de març de 2018 per jfkami