Ah!, NO EXISTEIXO

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Publicat a La Manyana el 28 de setembre del 2018

L’any 509 abans de la nostra època a pocs quilòmetres de Roma, una colla d’oficials fan el que no poden fer en el camp de batalla: parlar de dones. Col·latí destaca la bellesa i virtuts de la seva dona, Lucrècia. Això fa que sigui anhelada per Sextus Tarquinius, fill del rei romà de dinastia etrusca Tarquini el Superb. Tarquinius va entrar a casa de Lucrècia i la va forçar a mantenir relacions sexuals sota amenaça de matar-la a ella i a un esclau, per posar-los junts i anunciar que els va sorprendre cometen adulteri. Quan marxa el violador, Lucrècia crida el seu marit i el seu pare; els fa prometre venjança i se suïcida amb un punyal per posar fi a la seva deshonra. La notícia s’escampa per Roma i una onada immensa d’indignació commou els ànims, els romans es reuneixen en el que pot considerar-se la primera concentració de caràcter lliure i burgès: el rei serà derrocat i els tirans expulsats. Els romans “romans” s’alliberen del jou de la monarquia d’origen etrusc i funden la res publica. Mai més un arrogant rei guiarà l’ésser comú dels romans. Això explica El filòsof alemany Peter Sloterdijk en el llibre Estrés y libertad, Editorial Godot (2017), citant Titus Livi -jo només n’he fet una paràfrasi traduïda lliurement al català.

Remarca Sloterdijk diu que, des de la perspectiva actual, som davant del naixement de la llibertat republicana a partir de la indignació col·lectiva. Una llibertat que inicialment no significava altra cosa que el desig de viure autònomament, d’acord a les lleis del país, els costums dels pares i no haver de sotmetre’s a la voluntat d’un individu massa ufà, sobretot si es tracta d’un dels reis espanyols (l’autor parla de reis perses). Ja veieu que vaig fent venir la història cap als nostres dies, i no em costa gens veure el paral·lelisme entre el fet narrat i els esdeveniments que des de fa un any estan passant al nostre país. Només cal imaginar-se que de la noble Lucrècia ara en diríem REFERÈNDUM; la intervenció policial del primer d’octubre va ser la violació d’un poble pacífic rematada amb l’amenaça vil del rei Felip VI i segon del postfranquisme. (més…)

Publicat a La Manyana el 26 d’agost de 2018

A finals de juny, els diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya van mostrar uns exemplars del Quixot – edició de la Real Academia, 2016– per protestar pel boicot a un acte organitzat per Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. Li demanaven a la consellera si condemnava l’atac verbal, els crits. Sempre condemnarem els boicots violents, va dir l’Honorable Sra. Laura Borràs, Consellera de Cultura, especialista en l’obra en qüestió; i els regalà un: “Espero que se l’hagin llegit tots, perquè el millor homenatge que es pot fer a Cervantes és llegir-lo”. Es vanten de tenir un geni de la literatura, orgull de la llengua castellana -que l’és. Dubto, no que el llegeixin, sinó que l’entenguin i, molt menys, que en siguin dignes dels seus ideals.

Quan sento parlar del Quixot recordo l’obra de Milan Kundera L’art de la novel·la, 1986. Defensa que el cavaller errant va tenir sentit a l’època medieval, al segle XVI ja només era una figura decorativa de tornejos i justes, l’exercit professional el va deixar fora de lloc; per això Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, només el pot retratar com un boig; de sentiments nobles però només objecte de pietat o burla. He rellegit el llibre de Kundera però no hi he trobat la citació literal. El Quixot no el repassaré, pesa 1’4 kg. El vaig llegir cap al 1978, segons les anotacions que hi trobo i les fulles seques d’una rosa de joventut. L’edició del Círculo de Lectores és del 1969 amb il·lustracions al carbó de Gerhart Kraaz.

Com la fama del pensament se l’emporten els filòsofs, es diu que l’Edat Moderna comença amb l’atreviment de Descartes per deixar pensar l’home sense l’ajuda de Déu: “cogito ergo sum”. Però tant valor o més té la novel·la que, amb recursos lingüístics més entenedors i divertits, com és el cas de l’Enginyós cavaller, també busca el sentit de l’existència. Cervantes inaugura la novel·la moderna i europea perquè continua l’aventura d’enfrontar-se sol al món canviant. El Quixot va sortir de casa i ja no reconeixia el món, veia gegants i eren molins. El món ja no estava regit per un Jutge suprem. La Veritat divina es va transformar en centenars de veritats relatives. És la incertesa que ens arriba fins als nostres dies, el món líquid del sociòleg Bauman. (més…)

Publicat a La Manyana el 3-2-18

El primer Presidente del Consejo de Ministros de España va ser Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor confessor privat de Ferran VII. Eclesiàstic i polític tant ultraconservador que el van cessar durant el Trienni Liberal (1820-1823) i el van posar de canonge de Toledo. Amb la caiguda del règim constitucional va tornar a ser Secretari d’Estat. Va dirigir la reacció absolutista amb tal rigor, que va motivar la sol·licitud de la seva dimissió;  se’n va salvar perquè el mateix dia del desembarcament del rei a Espanya (1 d’octubre de 1823), el monarca el va ratificar. El 19 de novembre el Rei Ferran dicta un decret dirigit a Víctor Damián, pel qual es crea el Consejo de Ministros i l’anomena Presidente . Amb l’arribada del monarca a Madrid va ser cessat el 2 de desembre – va durar dues setmanes- i el van nomenar bisbe de Tortosa on està enterrat.

El primer President de la Generalitat de Catalunya va ser Berenguer de Cruïlles (1359–1362) bisbe de Girona. Fou nomenat per les Corts de Cervera primer representant del braç eclesiàstic. Des de la presidència va vetllar pel compliment de l’acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres. Bon diplomàtic, enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l’heretgia. Es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l’època. Va impulsar la redacció del Llibre verd dels feus que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable. (més…)

Els que procedim del Baix Segre, i ens hem criat per les comarques de l’Aiguabarreig amb el riu Cinca, alguna vegada ens hem preguntat com és que hi ha el cognom Borbón per aquestes contrades? A mi m’han arribat dues versions. La llegenda rural parla de les visites al castell de Mequinensa de la família reial borbònica. Fruit d’alguna espècie de dret de cuixa és possible que hi deixés descendència. És una hipòtesi versemblant, veien les múltiples relacions extramatrimonials de l’actual Rei emèrit i els descendents que li van apareixent. L’altra possibilitat és que algun membre de la família borbònica hi hagués vingut a viure. M’han explicat que fins fa ben poc a Torrent de Cinca hi vivien les últimes persones que encara tenien títol nobiliari. No pretenc fer d’historiador, si algú hi està més posat que jo, que em faci arribar la seva interpretació amb més rigor històric.

El cas és que he fet treballar l’algoritme de Facebook i hi surten Borbons d’Osca, Mequinensa, Lleida i Barcelona. Millor buscar les dades objectives de l’Instituto Nacional d’Estadística (INE). He fet la consulta de residents per províncies que portin el primer cognom Borbón. El resultat és contundent: dels 341 Borbons que hi ha a tota Espanya 93 són d’Osca, 79 de Barcelona, 70 de Saragossa, 25 de Lleida i 19 de Madrid. Fins a arribar al total es van escampant per altres províncies en quantitats inferiors a deu. Són molt poquets comparats amb 1.470.005 de Garcías. És més normal (fàcil) conèixer un Garcia que un Borbón. (més…)