Arxiu de la categoria: democràcia

Justícia, barbàrie i clavegueres

Deixa un comentari

La justícia planera va fent. Lenta com sempre. Com tothom, anem fent. Procura arbitrar la convivència. Ens ajuda a resoldre faltes, conflictes o delictes. No és perfecta, comet errors. Als Estats Units existeix el programa “Innocent Project” que lluita per alliberar persones innocents. A finals d’agost, Robert Duboise va abandonar una presó nord-americana després de passar més de trenta-set anys darrere dels barrots acusat de violar i matar una noia de dinou anys a Tampa, Florida. Van trobar algunes mostres que es creia que s’havien perdut des de 1983 i que li han permès, després de comprovar-les amb el seu ADN, trobar-lo no culpable. Va anar a la presó a l’edat de divuit anys, ara en té cinquanta-cinc. Errare humanum estA tothom li pot passar, tots som de carn i ossos. 

Hi ha una altra justícia, la fanatitzada que es pretén imposar perla força. La que coneix la Veritat i el Bé. No dubta, no necessita proves, les fabrica. Té certeses, ardor guerrero i dogmatisme: la seva fe és la seva ignorància. Els lletrats que l’exerceixen esdevenen presoners del que creuen la seva llibertat, són servents de la barbàrie. Com més Superior, Alt o Suprem és el Tribunal o l’Audiència més temptats de creure’s posseïdors exclusius de l’Absolut. Són fonamentalistes, terroristes contra els Drets Humans, la Democràcia i la més elemental separació de poders amb la boca plena de viure en un Estat social i democràtic de dret.   

Hi ha fiscals  que opinen sobre com ha de ser la Justícia. No soc epijuristòlegno sé res de dret penal, però com a opinador vull aprofitar que l’Ebre passa per Zaragoza per fiscalitzar el lletrat homònim. Qui utilitza el dret penal per aniquilar els que veuen el món d’una forma diferent, els que tenen una fe cega en la  llei que cal complir tant si és justa com no, esdevenen simples putxinel·lis del poder establert; són la claca aduladora de l’ombra allargada de l’autoritarisme. Tot i que errava en ser admirador de Hitler, faig cas del filòsof pacifista francès Alain: “la justícia no existeix; és per això que has de fer-la”. Cal lluitar contra tot abús de les estructures de l’estat i dels agents econòmics que les financen. Aquesta és l’obligació dels que creiem que la vida és més preciosa que la Llei (digueu-li Constitució); que la vida és més bonica que les punyetes dels Tribunals. 
(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme, democràcia, drets humans, Tribunal Supremo el 8 de setembre de 2020 per jfkami

GAIREBÉ TOTS SOM PROGRESSISTES

Deixa un comentari

Aquests dies estan intentant configurar un govern de “caràcter progressista”. Més ens val que se’n surtin. Segur que no acontentaran tothom, ni a mi. Posant els peus a terra, és complicat trobar una alternativa millor, pitjor sí. Em preguntava què deu ser això del caràcter progressista? Caràcter és el tret indicador de la natura essencial d’una persona o d’una cosa -estem parlant de partits polítics- pel qual és possible de diferenciar-la de les altres. En què es diferencien les dretes i les esquerres espanyoles pel que fa a la reforma laboral? La immigració? La Unidad de España? Si filem prim, podríem trobar alguns matisos però no suficients per distingir-los amb claredat.

 

El progressisme, com diu el filòsof Ferran Sáez constitueix una mentalitat transversal que subratlla les potencialitats emancipadores del progrés en tots els àmbits de l’existència humana. La seva identitat reposa en valors, no en programes  de partit. Progresismo. Una inmersión ràpida (2017), 136 pàgines en paper – jo soc digital-, una visió sintètica, profunda i completa. Parlàvem de valors? Quins valors? A l’època contemporània, s’accepta que són els republicans, fruit de les revolucions francesa i americana, els que han marcat els ideals de progrés social al món occidental. La llibertat, la igualtat i la fraternitat (avui, solidaritat) són conceptes que els podem trobar a tots els programes de partit -que poca gent llegeix, jo no- i a tot discurs de qualsevol polític, qualsevol. Si tothom els utilitza per igual, és que ja no signifiquen res. Retòrica buida.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en democràcia, drets humans, General, Igualtat, Migració, unitat d'espanya el 4 de desembre de 2019 per jfkami

Què espanya Espanya?

Deixa un comentari

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” (més…)