Arxiu de la categoria: Feixisme

La normalitat i el temps

Deixa un comentari

Despús-ahir
Era una normalitat que venia de molt lluny. Escompís, cantereta i granera per deixar els carrers ben nets. Flors, testos exuberants i altars al bell mig del carrer. Corpus Christi, festa mòbil entre mitjans de maig i de juny. Abans dijous, ara diumenge o res. Cercaviles d’olor i color per enterrar definitivament l’hivern del temps que no de la història. Cues de processons: dones, noies i xiquetes i homes, nois i xiquets cadascú al seu costat del carrer. Molta missa, molta fe per a no-res. Tradició i misèria sostenible. Era barata, econòmica com l’estufa. Calma obligada.

Ahir
Fa uns anys, la ciència-ficció ens mostrava com a normal pensar el futur com un món inhabitable, Blade Runner, 1982: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”.
El futur ens ha caigut al damunt. He vist carrers sense ànima i sense ni una ànima. He vist hotels de ***** fent d’hospitals. He vist enterraments sense família i famílies sense el mort. He vist pena, pèrdua, tristor, desconsol.
He vist medalles llustrades que amaguen llànties corruptes. He vist moltes paraules buides, discursos, soroll mediàtic i propaganda barata que ens costa un ronyó als súbdits. He vist feixistes cridant “paraules com democràcia, llibertat o llei (Constitució) i només són carcasses mancades de valor”- com bé ens diu Íngrid Guardiola-, han perdut el significat original i ara són falsos sinònims de privilegis dels poderosos; els mateixos justiciers que van escriure relats per empresonar polítics, polítics presos pel feixisme. Molt fum i poca llum.

Avui
He vist un anunci on el capitalisme consumista es fa autopropaganda: torneu a consumir! He vist netejar la vorera amb un aspirador industrial davant un concessionari de cotxes -Lexus, of course. Per primer cop, he vist carrets del supermercat nets, com si els estrenéssim. He donat propina en un pagament amb targeta de crèdit per internet. No dono mai almoina al pidolaire de la cantonada. He vist una minyona manifestant-se contra ella mateixa. Li donava cops a l’olla de la senyora en comptes de fotre-li al cap de la mestressa-rica. He vist cues a les botigues com les que vaig arribar a veure al Leningrad de la Rússia soviètica l’any 86. He vist homes i dones esperant al menjador social a dos carrers de casa; els havia vist a San Francisco el 2007. Fa dies que van arribar, ara conformaran la nova normalitat. Aplaudiments amb les mans netes i distància social. Encara més? Sí.

Demà
Normalitzarem demanar tanda per baixar a la platja i cita prèvia per anar a fer el vermut. Veurem 12-15 alumnes per classe (no m’ho crec per més que diguin) i professorat hibridat, empeltat entre el seu cos i la virtualitat d’una pantalla. Veurem l’Ingrés Mínim Vital, no una Renda Mínima Universal, és a dir, agonia de fam. Veurem mirades d’ulls emmascarats que no podran amagar el temor o la inconsciència. Els planyo. I callo.

Despús-demà
Havíem pensat que el futur havia de ser sempre millor. És hora d’acceptar totes les possibilitats. Pot ser qualsevol de les normalitats anteriors. I també la mort, també. La que sempre deixàvem per a l’última, la que ens normalitza a tots, la que hem vist des de la primera fila. Segons com, aquests moments pandèmics és fàcil que es perdin en la paperera de la memòria d’un portàtil i que no quedi ni l’apuntador. Si estem de sort, no. No ho sé. No gaire diferent que fa tres mesos.

Aquesta entrada s'ha publicat en Feixisme, pandèmia, Virus el 4 de juny de 2020 per jfkami

Què espanya Espanya?

Deixa un comentari

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” (més…)