Arxiu de la categoria: Fragmenta

UNA MOSTA DE SUPÈRBIA

Deixa un comentari

És molt original que un pensador dediqui un breu assaig, La supèrbia de l’editorial Fragmenta, no a parlar sobre un tema que li han encarregat, sinó a parlar d’ell mateix. D’entrada, no em sembla que en Jordi Graupera i Garcia-Milà sigui superb. Diria que és més humil del que es veu i menys superb del que sembla. No s’ha de confondre el fet que el seu cap vagi més de pressa que la majoria dels mortals o que parli de pressa com els de Maials. Qui no té algun defecte? Si una persona és treballadora i competent en el seu treball, li perdono (si és que em pertoca de fer-ho) possibles mancances en la diversitat d’intel·ligències que ens configuren. Ningú no és perfecte.

 

 

 

La definició de supèrbia té dos components. Per una banda és una  excessiva estima de si mateix i, alhora, tenir menyspreu dels altres. Que un parli d’un mateix demostra un ego important. Pot ser poc elegant tot i que no ho veig pas malament en un món que mira d’anul·lar l’individu a base d’algorismes ocults. Feina té qui vulgui enfrontar-se a la sòlida formació, bagatge cultural i tradició familiar d’en Graupera. Va fer tres carreres alhora: Dret, Filosofia i Filologia Catalana. Ha fet de repartidor de publicitat, tallador de salmó i a la pizzeria familiar. També de periodista, spin doctor i altres ocupacions que podreu trobar a la Viquipèdia. Fins i tot va ser candidat a l’alcaldia de Barcelona després de deu anys fent les Amèriques acadèmiques als Estats Units.

La segona part de la supèrbia, menyspreu pels altres, no l’exerceix l’autor que ens ocupa. Que la xarcutera del barri s’atabali per l’energia desbocada d’un jove preparant el cap de setmana al pis d’estudiants, no ens ha de fer pensar que som davant d’un personatge arrogant i cregut. Vull jugar al mateix equip que el doctor Graupera –encara que no el voti-, al de l’epidemiòleg Oriol Mitjà, al del ja no tan enfant terrible filòsof, músic i tirador d’en Bernat Dedéu o al de l’economista Sala i Martín. L’únic defecte que tenen és voler dir i fer el que pensen que pot ser bo per a molts. Si tot plegat és un pecat, no és de supèrbia, pot ser d’orgull que es cura traient-los de tant en tant a la Tele3 i a les ràdios vàries. I nosaltres a escoltar i a aprendre. Són molt més valuoses les seves virtuts que els seus defectes. Com bé es diu en l’assaig que ens ocupa: posen els seus vicis al servei d’una cosa més alta que ells mateixos. Penso que és per sentir-se’n orgullós de tots plegats.

La major part d’ells han pogut comprovar en llur estada americana l’American life, la dinàmica d’una societat que premia els personatges amb empenta. Mentalitat oposada a la catalana -com vam veure en el pecat de L’enveja de la Marina Porras. Aquí ens estimem més rebaixar i gaudir del fracàs d’aquell que mira de fer coses, les que siguin. Fins i tot els envejats acaben també volent rebaixar-se. No és el cas de les persones que he citat que espero que mantinguin els seus criteris per tal d’apropar-se el màxim possible a l’assoliment dels seus objectius polítics, epidemiològics o econòmics.

D’en Graupera me n’allunya El criterio catòlic de Balmes. És raonable que el 1845 el clergue i filòsof vigatà aspirés a combinar la tradició teològica amb el sentit comú burgès (seny català) amb la modernitat de les ciències físiques i matemàtiques. Des del segle XIII de Ramon Llull que ho anàvem fent. Tanmateix fa dies que ha arribat el temps de deixar tota fe per a l’àmbit dels ritus folklòrics del temps cíclic identitari: misses, festes majors, castanyades, mones i calçotades. Puc, com Descartes, ser culturalment cristià si això vol dir ésser just, caritatiu i bo. Com ell em conformo amb una ètica dels serveis mínims per a tothom, independent de les vint-i-set religions i més de nou-centes comunitats religioses que hi ha a Barcelona amb les quals no puc compartir les seves ficcions lingüístiques que són una crossa per al pensament.

I tampoc puc pensar que la manera més ràpida i eficaç de controlar el líder superb és la democràcia. Aquesta va servir per tenir a ratlla el poder absolut del monarca en el seu origen britànic -cosa que en la constitució espanyola no és aplicable-. Aquí no es pot demanar comptes d’un irresponsable que pot robar i portar una vida moralment poc catòlica. Si la Justícia és igual per a tots, la frase hauria de poder resistir la inversa: Tots som iguals per a la Justícia. Si ni els dos reis que tenim són iguals a les reines, el rastre de la llei sàlica les fa inferiors en drets, com pretenen fer-nos creure que ells són iguals als ciutadans?

És bo i necessari tenir líders forts i clarividents en tots els àmbits socials que si han de pecar d’orgull, amb una mosta de supèrbia, ho facin per aconseguir nivells de llibertat i democràcia més elevats en la línia que marquen els Drets Humans. Cal allunyar-nos de l’exemple d’un ufà i superb inviolable quan ell ha violat, espero que amb consentiment i per interès mutu, amb abús del poder de la seva sang blava.

Per més imperfecta que pugui ser, hem de reivindicar més i més democràcia participativa per tal que ens permeti posar límits als algorismes tecnològics, econòmics, teològics i, sobretot, “borbònicojudicials”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Fragmenta, Graupera, Justícia, pecats capitals, el 21 d'octubre de 2021 per jfkami

LA LUXÚRIA, del luxe a la calma

Deixa un comentari

El mòbil em recorda que fa un any estava llegint l’assaig La luxúria de l’Anna Punsoda. No sé a vosaltres però a mi la pandèmia, a banda de tenir temps per llegir i veure sèries i pel·lícules, m’ha destrempat. No ho dic en el sentit literal sinó en el de relació social. Ara me l’he tornat a llegir i rellegir. Espero agafar la trempera necessària per a comentar-lo a la meva. 

L’autora, com va fer amb L’enveja na Marina Porras, ens presenta aborda el tema a partir de diverses obres literàries: des de Brontë, Soldevila, Stendhal, Rodoreda, Villalonga, Zweig a Baltasar. Em pregunto com ens hauria anat, a l’hora de concebre  la nostra relació amb els altres i el món, si en comptes de guanyar els filòsofs/teòlegs (ara escortats per antropòlegs o sociòlegs) ens haguéssim dedicat a veure el món de la forma propera que ens proposen les dues autores (serà casual?), a partir de la literatura. El que fan és posar-nos exemples versemblants, de la vida de les persones concretes que podríem ser qualsevol de nosaltres, i deixen les abstraccions per als patriarques, homes, ésclar. 

Ens planteja que  la luxúria és el pecat més temut perquè és el que dona més plaer. És el que genera més dependència, sempre desitgem més plaer que acaba essent una droga per al propi cos. Arribats al cos, no comparteixo la visió maniquea que les dones

troben el desig en el cervell, encara que hi hagi dades biològiques que ho puguin fonamentar. Quin cervell? El del cap? El del cor figaflor? El dels budells micro o macrobiòtics? O l’unineuronal de la punta de la fava masculina? La visió més holística que he llegit ha estat la del biòleg Bruce H. Lipton que defensa que tot el cos és un únic cervell. El cervell comença a la pell (patento el rodolí). Què faria el cervell si no pogués rebre les sensacions dels sentits? Resposta plana no, nul·la. No hem quedat que som iguals? Anem desfent mites culturals i practiquem de tot entre iguals –en la diversitat, esclar. És clar? Si la luxúria ha de ser un luxe, que ho sigui de tots. Que no sigui un joc de poder patriarcal. 

Remarco l’Entre Iguals, és a dir, entre dos o els que sigui que voluntàriament es lliuren al plaer. No descarto cap mena de plaer, inclòs el sadomasoquista que podeu trobar en els personatges del matrimoni entre el fiscal i la psicòloga de la sèrie Billions, però sí que qüestiono tot intercanvi per més que es vulgui endolcir com a “sugarbaby” o “sugardaddy” que no és altre que un símptoma de precarietat econòmica. Encara que les escorrialles de la revolució sexual del maig del 68 han fet perdre el nord dels límits de l’amor per més que se’n digui lliure, com es mostra a la novel·la El consentiment de Vanessa Springora, és obvi que establir una relació amorosa entre una adolescent de catorze anys i un afamat escriptor de cinquanta, queda molt lluny del mínim respecte que ens ha de merèixer l’altre i emmascara una superioritat moral, econòmica i, massa vegades, religiosa.  

El desig sexual és un termòmetre excel·lent de la nostra salut mental,  perquè revela el grau de la nostra energia. Quan explicava als meus alumnes la literatura trobadoresca havia d’insistir que era un amor idealitzat. No hi havia sexe perquè els amants no es coneixien, en el millor dels casos tenien un retrato maldestre, no es podien ni arribar a tocar. El foll amor era més foll que amor, al menys fins a Ausiàs March. Entre lliris i cards, tenia clar que sense amor carnal l’amor espiritual era un mer desfici que només trobava la pau amorosa en la mort de la dama (ACS) per poder estimar-la idealment.  

Ha estat aquest desig, amb els seus obstacles, el que ha anat configurant la relació amorosa en la nostra cultura. No s’ha ressaltat prou la importància de la literatura romàntica del segle XVIII per anar creant canvis mentals en els rols amorosos. Prova d’això és l’èxit d’Els Bridgerton, una sèrie original de Netflix, basada en la saga de llibres de Julia Quinn, escrites entre el 2000 i el 2006, ambientades en l’alta societat de Londres del segle XIX. Des del segle XXI podem convenir amb l’autora el qualificatiu de vodevil idiota, però necessari en l’evolució de la concepció amorosa i ves a saber fins a quin punt abundant avui dia. 

El termòmetre del sexe puja i baixa per molts motius -amb la col·laboració  inestimable de les hormones-, i des de la vivència de fer vint anys que tinc quaranta anys, recordo les paraules d’una monja professora de la filla d’una amiga: el sexe és bo. Sens dubte, és bo si és gaudi mutu. Oposat al que Julian Barnes conta a L’única història:  “el sexe trist és sempre molt pitjor que el bon sexe, el mal sexe, l’autosexe i cap sexe. El sexe trist és el més trist de tots”. Que no hem de confondre amb el sexe calm, el que s’espaia en el temps que configura la convivència de la cura mútua que en la tradició europea veiem en la pel·lícula Amour de l’austríac Michael Haneke. Soc més de tradició cinematogràfica americana i em reconforta veure el respecte de la relació entre la Jane Fonda i en Robert Redford, amb vuitanta anys fets, a Our Souls at Night del 2017 on, sense excloure un punt de desig sexual, el ver plaer és tenir cura de l’altre, la convivència amb l’altre, la companyia calma. Keep calm i sexe quan hi hagi fam. 

 

 

AVARÍCIA SÍ, LA JUSTA

Deixa un comentari

Començo aquest article el dia de Sant Tomàs d’Aquino que, com bé diu el doctor en filosofia Oriol Punsatí-Murlà a l’assaig L’avarícia, va ser el filòsof que va consolidar la llista de set pecats capitals: supèrbia, gola, luxúria, avarícia, peresa, enveja i ira. Sempre m’havia confessat platònic, cercador de la Bondat, la Veritat i altres Absoluts. Sé que és un ideal que no s’assoleix mai però és bo anar-hi anant. La lectura d’aquest breu escrit m’ha fet adonar que, en el dia a dia, no puc ser més que un seguidor d’Aristòtil. He de reconèixer el meu error. No em disculpa que la Lògica, fonamentalment aristotèlica, va ser l’assignatura que em va fer passar l’única nit sense dormir per preparar un examen. Heus aquí el meu trauma universitari que, gràcies a la magnífica argumentació, amb referències als clàssics grecs, llatins, bíblics i medievals, dono per superat. Miraré de prendre’n exemple i conformar-me amb petites veritats.

Per tot plegat, m’aventuro a construir text a manera de sil·logisme sui generis.

1a premissa

Fins al segle XII, l’avarícia era un pecat individual. Jo afegiria de l’aristocràcia, dels que eren la cúspide de la piràmide social, la resta feina tenia per sobreviure. Eren avars perquè tenien coses a perdre: corones, títols, terres, diners o convents. Podríem pensar que això passava abans, però resulta que com més dies passen l’avarícia del capital no para de créixer. Em salto totes les revolucions burgeses i la lluita de classes (rics contra pobres, burgesos contra proletaris, capitalistes contra comunistes). Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la Caiguda del Mur de Berlín va ser l’únic període històric en què no ha guanyat la desigualtat. L’enfrontament capitalisme-comunisme va propiciar la creació de l’Estat del Benestar, tot i que més m’estimo dir-ne Capitalisme del Benestar, perquè no van ser els estats sinó el capital, la pela, qui feia moure el món.

Eren els dos extrems, la cobdícia capitalista contra l’igualitarisme comunista. Entre dues propostes oposades, Aristòtil proposaria un punt d’equilibri, un terme mitjà que no és en cap dels extrems. En la lluita capitalisme-comunisme el terme mitjà dinàmic va ser la creació de la societat del benestar: impostos progressius, repartiment de la riquesa, la sanitat i l’educació universals, infraestructures i serveis socials que tendeixen a la disminució de les desigualtats i ens permeten viure dignament.

El costat comunista no va funcionar. El capitalisme té la virtut de ser molt diligent i eficaç, genera progrés tècnic exponencial. Ara bé, el pot l’avarícia i el seu pecat és que crea desigualtats: els 10 més rics del món superen el PIB combinat dels 85 països més pobres. Ara no és un pecat individual, ans al contrari, és global. Si ets molt ric, triomfes. Res a dir. El pecat ara és ser pobre. Pobre i ruc. Culpable de no saber-se espavilar, amb tantes oportunitats que et dona la societat capitalista. Com deia Marx, el capitalisme que s’ha quedat sense competència, per  excés de cobdícia, s’autodestruirà. L’economista Santiago Niño Becerra diu que, amb l’última crisi, el capitalisme s’acabarà i vindrà un altre sistema que no sabem com dir-ne. No ho sé, però la pregunta no és si el que vindrà serà millor, ho dubto. La qüestió és si li donarà temps d’arribar abans que només quedi planeta per a les rates, escarabats i poca cosa més.

2a premissa

En l’últim capítol de l’assaig, Avarícia i solidaritat, l’actual director de l’Institut de les Lletres Catalanes cita la definició catalana i castellana de solidaritat que és el contrari de l’avarícia. Mentre que per a la primera és una “Entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, la segona la considera una “Adhesión circumstancial a la causa o a la empresa”. Això porta a l’autor a afirmar que per als catalans és important la generositat que configura el nosaltres, mentre que els castellans amb la caritat marquen distància respecte als altres. En la presentació em va assegurar que no tenia la més mínima intenció d’establir cap judici de valor entre ambdós pobles. El crec, per això ho faré jo.

Sé, crec i defenso que tots som iguals. Ara bé, “els éssers vius som nosaltres més el nostre  entorn. Tot el que ens envolta parla amb nosaltres de forma contínua i és la causa de modificacions físiques i químiques”. Això ho explica l’investigador Manel Esteller al llibre No soy mi ADN: “l’ADN no ho és tot, és l’epigenètica el que dona un sentit. Són els estímuls ambientals els que provoquen canvis que es transmeten al llarg de les generacions.”. Per això, i seguint la tradició historiogràfica catalana, podem dir que des de fa segles la societat catalana es conforma a partir del pacte, la cessió més o menys generosa de les parts per un benefici comú. Mentre que la castellana és la submissió a l’autoritarisme retardatari que, per l’interès de la seva causa de la Unidad o empresa de l’IBEX35, fan ús i abús del poble al qual només donen la caritat sobrera.

Conclusió (per reducció dialèctica a l’absurd tangencialment demagògic)

L’avarícia és un pecat fluctuant entre el vici i la virtut. Si ets massa avariciós ets un garrepa miserable. Si ets massa generós, un ximple. El problema no és que hi hagi rics sinó que hi ha massa pobres. On para el terme mitjà? Qui més s’hi ha aproximat és el capitalisme del benestar. Avarícia sí, la justa i sense aixecar la camisa.

Aquesta entrada s'ha publicat en Fragmenta el 6 de març de 2020 per jfkami