Ah!, NO EXISTEIXO

Article publicat a La Manyana de Lleida el 22 de juliol de 2018.

Dedicat a Dolors Bassa i Carme Forcadell.

Des de fa uns mesos volta per aquestes terres un francès d’Horta, l’exprimer ministre Manuel Valls. Se’l veu amb la flor més granada dels defensors a ultrança de la Unidad de España: “la grandeur” és igual a “Una, grande y libre”. Nostre Senyor els cria i ells solets s’ajunten. Ambdós són el resultat d’imperis que no dialogaven – ni ho pensen fer- amb les terres colonitzades: van imposar la seva cultura que creien superior. El fruit del procés de colonització ha estat que hi ha molta gent, milions de persones, que parlen les llengües colonialistes, i utilitzen el pretext quantitatiu per imposar la seva gran llengua: és més útil, pràctic i còmode parlar-les perquè faciliten la comunicació, diuen. El resultat és la uniformització lingüística que va eliminant les llengües petites. El peix gran es menja el petit, i bon profit.

Vet aquí que l’any passat un altre francès diferent, el filòsof François Jullien, va publicar un llibre titulat La identidad cultural no existe. Proposa canviar la forma de pensar: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos francesos, europeus i també de les altres cultures. Aquests recursos s’exploren i s’exploten -com el petroli. I serà el diàleg qui, a més d’evitar el xoc, permetrà aflorar un camp d’intel·ligència compartida, en què cada part pot començar a entendre a l’altra”. No sona pas malament això d’agregar, no excloure. La mare m’ho va dir als anys seixanta: millor saber-ne dos que no només una, quan li vaig preguntar perquè a escola es parlava castellà i a casa català. Els recursos s’activen, diu en François, i també es desactiven, penso jo. Un exemple són els Profesores por el Bilingüismo que tenen com a objectiu acabar amb la immersió lingüística. Del prefix Bi, que vol dir dos, volen arribar a només una llengua. És el procés d’assimilar, d’engolir, d’eliminar la llengua que no els agrada: el català de Catalunya, de ses Illes, del País Valencià i de la Franja.

Per definir la distància que separa dos recursos (cultures-llengües) l’autor utilitza el concepte “écart” que es pot traduir per bretxa (si mireu el Tour, écart és la distància que separa un escapat dels seus perseguidors), però procura allunyar-se’n perquè ve del concepte militar francès “brèche”, implica violència entre exercits enfrontats. Tampoc és una esquerda, que a l’amic arquitecte li evoca, amb raó, una debilitat estructural o de materials en una construcció -alguna cosa que es trenca. Podria ser escletxa, m’agrada i té un ús generalitzat, però és possible que vingui de la paraula ascla, i torna a sonar una cosa trencada: “t’asclaré lo cap”. Proposo que, pel tema que ens ocupa, la relació entre cultures o llengües que es relacionen, traduïm écart, aquest espai que evidencia dos elements que es relacionen, per BADALL. Superat un primer significat de l’acció de badallar, “Badall no ment: o fam o son o avorriment”, ens hem de fixar amb el seu ús com a nom. El badall de la finestra deixa passar un fil de llum; pel badall de la porta hi entra un airet fresc. Pel badall s’hi veu l’altre costat, s’observa allò que volem veure, descobrir i, si ens agrada, compartir.

Em sembla interessat que un francès -el model per excel·lència de centralisme i d’assimilació anorreadora de totes les diferències- plantegi obrir-se a altres cultures, a altres maneres d’existir en el món. No me l’acabo de creure perquè l’únic exemple que posa en el seu assaig és la possibilitat de descobrir l’antiga llengua xinesa i la cosmovisió tan rica que representa. No és el primer intel·lectual francès que sento dir meravelles dels xinesos. Més aviat crec que ho fan per allunyar-se de la cultura anglosaxona que va ser qui els ha derrotat en la comunicació global i, a més, posar-se a navegar al fil del millor vent econòmic xinès. S’il vous plait, seria possible mirar dins de la mateixa França la cultura bretona, corsa, basca occitana o catalana per afavorir la seva reactivació després de segles d’assimilació republicana culturalment genocida. I la cultura àrab, també l’assimilareu o la integrareu?

La integració és trobar allò que tenen en comú dos recursos. Però aquest ENTRE, remarca l’autor, és precisament “el lloc de fecundació del que pot ser nou, l’espai de transformació i de diàleg permanent en totes les direccions que impliquin a la identitat, la universalitat i el que és comú a tothom. La posada en marxa dels espais entremitjos (els BADALLS), defineix una distància que obre, enllaça i estableix una comparació entre les parts. Fa aparèixer un ENTRE que posa en tensió el que ha estat separat i permet comprendre, des del respecte, cada una de les particularitats de les dues parts, llengües o cultures”. Très jolie, muy bonito, però en els temps que corren qualsevol se’n refia de determinats cavallers errats com el de la Pobla de Segur, Don Josep Borrell i els seus companys. Ni que sigui pel dret de conquesta o d’immigració, el castellà i la seva cultura tenen un espai ENTRE tots els catalans. ¿Algú em pot posar un exemple en què allò que és català hagi estat integrat en la vida d’Espanya? No em serveix el pernil ENTRE el “pantumaca” dels restaurants.

Per anar acabant, estic d’acord amb l’autor que la uniformització cultural i lingüística és una amenaça que empobreix la diversitat de maneres de viure en el planeta. N’és conscient perquè és hereu d’una cultura que s’ha escampat fins als antípodes de França. Segons l’edició de 2018 d’Ethnologue, el francès és parlat per 284,9 milions de persones, dels quals 76,7 la tenen com a llengua materna -66,6 a França- i 208,1 com a segona. És el cas de Nova Caledònia, a la Melanèsia, on faran un referèndum pactat d’independència el novembre vinent.  Però François, no us podeu comparar a la força expansiva de l’espanyol que el parlen 572 milions, 477 com a primera llengua – només 46,5 a Espanya- i 431 per amable conquesta- i 95 més com a segona. Això sí, els guanyeu en Copes del Món de futbol.

La cultura catalana es troba ENTRE l’espanyola i la francesa. El que podria ser una porta oberta, un badall entre dos grans estats, és acusat d’excloent, la segona amenaça a combatre: deriva identitària, en diu també “le penseur” de mirada presbítica. Necessitem aire, que corri l’aire. Per a la Dolors Bassa, la tramuntana dels Pirineus i per a la Carme Forcadell, el cerç de l’Ebre. Així aquest humil recurs que ha estat atacat, sacrificat i engarjolat per les grans cultures veïnes es pugui revifar i tombar els murs que ara l’empresonen.