Ah!, NO EXISTEIXO

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR.

Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’“Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català”  després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de  buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.” (més…)

Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca.  No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.

Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.

(més…)

Fins els bous gemeguen sota el pes del jou

I es planyen els ocells dins la gàbia

PLUTARC

El gran avenç de la humanitat no ha estat pas la tècnica que ens permet viure més i millor. El que més ens ha ajudat a progressar ha estat la capacitat posar-nos d’acord, de cooperar, de treballar en grup. El filòsof búlgar Tzvetan Todorov ens deia a Vivir solos juntos, 2011: tots som éssers incomplets, però el contacte amb els altres ens enriqueix, hem de considerar a un home com a un complement dels altres. L’individu només existeix en l’intercanvi humà. A les societats prehistòriques ja hi trobem les primeres assemblees. A la democràcia atenesa, la Ekklesia era l’assemblea principal. Les esglésies dels primers cristians eren les assemblees locals. Podríem  repassar la Història fins arribar a les assemblees de la CUP.

Ara bé, en tot equip hi ha algú que dirigeix. En direm amo, cap, capitost, director, encarregat, gerent, patró, president, propietari, responsable, senyor, superior. En la política s’ha tendit a buscar algú, UN, que tingués més “qualitats”, fins i tot divines. Aquest U podia ser faraó, cabdill, emperador, príncep, rei, monarca, sobirà, o cap d’estat. Per més que tinguem alguna Nefertiti o Cleòpatra, el relat ha estat sempre patriarcal. El problema ha estat, per una raó o altra, que tot grup tendeix cap a la degeneració. Fins i tot a la CUP tenen situacions d’assetjament en la lluita interna pel poder. A tot arreu hi ha petits tirans.

(més…)

El diumenge 17 de febrer vaig rebre un WhatsApp sobre l’homenatge que, l’Ajuntament de Seròs, va fer als setze deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial. Va ser la localitat amb més deportats després de la ciutat de Lleida. A la placa hi llegeixo Latorre, el meu segon cognom, Aresté o Ibars i em ressonen els avantpassats. Em sap greu el desconeixement que el passat dictatorial va imposar sobre moltes famílies. De la Guerra Civil, dels refugiats que van marxar a França, de la postguerra no se’n parlava. Silenci. Por. “Després el silenci ple de por” diu la Teresa Ibars en el llibre Atles de l’oblit que acaba de sortir. Gràcies Teresa per posar paraules al temps i l’espai compartits de les nostres vides al Baix Segre.

Quan la relació entre el passat i el futur s’omple de silenci vol dir que una força tirànica i anorreadora ha fet callar  algú, els nostres pares. La relació és el silenci. El mateix silenci, i una por molt més gran, es va donar a la família de l’advocat i especialista en drets humans, Phillippe Sands. El 2010 va rebre una invitació d’una ciutat estranya per a ell per fer-hi una conferència. El que el va motivar a anar-hi va ser que a Lviv, a l’actual Ucraïna, que va arribar a dir-se Lemberg i Lvov o Leopolis, i que de 1914 a 1945 va canviar de mans fins a vuit vegades, hi havia nascut el seu avi Leon el 1904. També hi havien nascut els dos fundadors del dret internacional, els juristes que van crear els conceptes de “crim contra la humanitat” i “genocidi”. Ell sí que va investigar i va omplir el silenci del passat familiar. El fruit n’ha estat el llibre Calle Este – Oeste (2017). No és una novel·la, no és un llibre d’història, no és una biografia. És una reconstrucció detectivesca de la història de la seva família jueva. I, sobretot, la narració de com es va gestar, al llarg del segle XX, el dret internacional de la persona que encara s’ha de consolidar en les estructures de la justícia dels estats.

(més…)

Publicat a La Manyana de Lleida el 22 de desembre de 2018

La confrontació que va suposar la Guerra Freda va acabar amb la victòria aclaparadora, no ja dels EUA, sinó del sistema capitalista liberal sobre la planificació comunista. Mentre que la ideologia comunista s’ensorrava, es veia com la democràcia liberal s’escampava com el millor dels sistemes de govern polític. Aquests dos fets històrics, que molts de nosaltres vam veure, van ser formulats pel politòleg estatunidenc Francis Fukoyama, entre els anys 1989 i el 1992 va publicar l’assaig La fi de la Història i l’últim home. El seu argument és que tota l’Època Moderna (ells no tenen Època Contemporània) – la Revolució industrial i les Revolucions Francesa i Americana- ha estat marcada per l’assoliment d’una societat en què el progrés científic-tecnològic-econòmic configurés la base d’una economia de mercat que afavorís el creixement social i, alhora, per la configuració d’un sistema de govern el més just possible: la democràcia liberal.

El sistema liberal-capitalista és insuperable. La Història s’ha acabat. El sistema de valors occidental ha demostrat ser el millor en el curs de la història. És el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia liberal occidental com la forma final del govern humà. En un món sense conflictes ideològics els Estats compartirien un acord comú: la democràcia liberal i l’economia de mercat. Fins i tot, amb optimisme orgullós, arriba a formular que mai s’han tornat a produir guerres entre estats democràtics.

(més…)