Quatre fiscals de l’apocalipsi
Deixa un comentari
Els al·legats finals de les acusacions dels quatre fiscals al judici al Procés em van fer xalar com un gosset quan et veu arribar a casa. El verb xalar significa esbargir-se alegrement o bé perdre el seny, la raó. El metarrelat, la història que explicaven els fiscals acusadors va ser un exercici de ficció narrativa que ni les millors de les novel·les de ciència-ficció escrites per Pedrolo o Arthur C. Clarke. S’ha de reconèixer que tenen mèrit en saber utilitzar la llengua espanyola per dos raons: primera, ésser capaç de reescriure la història a gust del poder sense immutar-se ni despentinar-se; i segona, fer gala d’un domini excels de retòrica sofista i barroca. No és un qualificatiu negatiu, ben al contrari. Com m’agraden les llengües, xalava de plaer per l’estructura gramatical, el lèxic i la fonètica espanyola emprada pels magistrats; al mateix temps, xalava per la paranoia d’inventar-se un cop d’estat postmodern. En això estarem tots d’acord, un cop d’estat modern o premodern de tota la vida, amb militars, morts o presa de punts estratègics ningú no el va veure.
Els quatre fiscals em recorden els Quatre Genets de l’Apocalipsi, els quatre cavallers que es descriuen a la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi. Al Tribunal Suprem, els fiscals són tres cavallers i una dama perquè encara no apliquen les quotes de paritat. Que hi hagi una fiscal és un avenç després de dos mil anys del text profètic de Sant Joan. Al pas que anem, arribaran a fer parelles mixtes cap al segle XLI (no és una talla del Primark, és el segle 41è en la numerologia aràbiga). El capítol de Nou Testament parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells, amb la qual cosa allibera aquests genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Segons l’exegesi són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort.