APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

Deixa un comentari
Visita al President 20-10-2017

Publicat el 12-07-2017 a La Manyana de Lleida

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, ¿poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra? Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjectius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General, Política, President el 8 de juny de 2020 per jfkami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.