Tarzan, Vargas Llosa i el nacional-colonialisme

Deixa un comentari

El rei Felip de Bèlgica demana perdó de manera oficial pels “actes de violència” comesos al Congo durant l’època colonial fa poc més de cent anys. Un gest que arriba quan Bèlgica viu un moment de protestes contra símbols colonials com a ressò del moviment antiracista als Estats Units per l’assassinat de George Floyd. Allà cauen estàtues de presidents esclavistes, de missioners, de Colom i  fins i tot, de Miguel de Cervantes. El criteri històric és molt discutible però no ho és el motiu pel qual es porten a terme: el racisme, el supremacisme blanc sobre la població afroamericana i altres nouvinguts pobres a l’America Great Again.

M’ha vingut al cap la pel·lícula La llegenda de Tarzan, 2016, dirigida per David Yates, basada en el personatge de ficció Tarzan. L’estètica del film queda molt lluny del Tarzan en blanc i negre que veia quan era jovenet. No deixa de ser un pamflet, per fer quedar bé britànics i americans, contra l’esclavisme amb negres formosos i musculats, paisatges de documental del National Geographic i tant o més fantasiosa i inversemblant que el Tarzan de Johnny Weissmuller.

Jane i Tarzan

La pel·lícula narra la vida acomodada a Londres de John Clayton III, Lord Greystoke, conegut com a Tarzan perquè es va criar antre els goril·les a la selva d’Àfrica. Viu una afable vida amb la seva  esposa estatunidenca, la Jane (ara és rossa i de llavis molsuts, deuen ser exigències del mercat, res a veure amb la mítica Maureen O’Sullivan). El rei belga Leopold II li demana que vagi al Congo Belga per veure el que ha fet allí per ajudar al país. Encara que al principi no ho vol acceptar, un diplomàtic nord-americà negre vol que accepti perquè pugui acompanyar-lo i descobrir les atrocitats que perpetra Leopold II.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en autoritarisme el 24 de juliol de 2020 per jfkami